“Quèquicom” fa la ruta des de Queralbs fins a la Vall de Núria per mirar de trobar muflons, isards i marmotes. En aquest entorn tan ben preservat hi ha plantes carnívores i metzinoses que s’usaven per caçar animals, però també molta història (s’hi va iniciar l’Estatut de 1932) i tecnologia. Com funciona el tren cremallera? Com s’ho fan per escalfar aigua gèlida del Pirineu fins a 60 graus sense usar energia solar ni cremar gasoil?


La ruta de Queralbs a Núria, situada a l’alta muntanya dels Pirineus, està envoltada de cims de gairebé tres mil metres, com el Puigmal. És en un punt on conflueixen tres valls (Finestrelles, Eina i Molleres) i té un dels substrats rocosos més antics del Pirineu. Per pujar-hi només hi ha dues opcions: a peu o en cremallera. La reportera del programa, Georgina Pujol, es troba a Queralbs amb el biòleg Bernat Claramunt, que estudia la biodiversitat dels sistemes alpins i com els afecta el canvi climàtic. Recorren a peu els 780 metres de desnivell que els separen de Núria. Amb ell aprenem a llegir el paisatge, que va canviant a mesura que pugem. En els primers estadis trobem boscos de caducifolis amb avellaners, moixeres de guilla i roures. De mica en mica, la verdor del bosc es va enfosquint a causa dels arbres perennifolis, com el pi negre. També explica que el canvi climàtic afecta la sincronització del cicles de plantes i insectes. L’augment de les temperatures fa que hi hagi un decalatge entre la floració i el cicle de vida dels pol•linitzadors. De manera que quan arriba el pol•linitzador, la flor no hi és, i viceversa.

Buscant l’assassí

En aquest camí de pujada amb el Dr. Claramunt, ensopeguem amb un ocell mort. Només mirant-li les plomes, un biòleg s’adona d’un detall que passaria desapercebut a qualsevol i pot saber si “l’assassí” ha estat un mamífer o un altre ocell.
Més amunt descobrim una cabra salvatge freqüent en els paratges de Núria: l’isard. Aquest remugant va patir molt aquí a Catalunya, fa només uns quants anys, a causa d’un virus que en va fer minvar notablement la població. Ara, però, tot i que s’ha recuperat, tenen un altre problema: els cérvols. Competeixen amb ells tant per l’hàbitat com per l’aliment.

Com podem acostar-nos als animals
Us heu preguntat mai per què ens hem de llevar tan d’hora per poder veure animals en llibertat? Doncs no és pas perquè els desagradi prendre el sol, francament. Ho explica Jaume Vilalta al plató. Un conill, per exemple, té uns colors que li permeten camuflar-se. Però quan es fa de dia, el sol fa que es projecti l’ombra a terra. De sobte, els depredadors tenen dues siluetes de l’animal que volen caçar, la natural i la de l’ombra. De manera que si ets un conillet o un cérvol i has de baixar al riu a beure aigua, val més que ho facis a la matinada o a la vesprada, que hi ha llum, però el focus solar no hi és i el perill es redueix a la meitat.
Aquest és també el motiu per què Joan Cano, guia de muntanya i caçador, cita la reportera del programa a les sis del matí per observar la fauna local. Ell és qui ens ensenya a rastrejar muflons, uns animals molt esquius i que, per tant, costen força de trobar. El seu nom científic és Ovis orientalis, té una mida estàndard de 70-90 cm i viu en cims d’entre 1.600 i 2.800 metres.

Treure calor de l’aigua freda
En aquest capítol també veurem que es pot escalfar l’aigua a 60 graus sense gas ni gasoil. A l’hotel de la vall de Núria usen la geotèrmia per aprofitar l’energia del subsòl. L’aigua subterrània és bastant freda allà, però tenen una bomba de calor que fa la feina de treure escalfor de l’aigua freda
per fer rutllar la calefacció. Jaume Vilalta aclareix que, tècnicament, d’aquest procés se’n diu “Cicle de Carnot”. Aquest negoci no és del tot gratis perquè requereix un compressor que gasta energia elèctrica. Però el rendiment total ve a ser del 500%. És a dir, per cada 1.000 Watts d’electricitat que gastem, ens en dóna 5.000 en calefacció.

El tren cremallera
Georgina Pujol s’arremanga com un mecànic i als tallers de Ribes de Freser desmunta un vagó del cremallera de Núria per poder-ne veure els engranatges interns. Sobre el terreny examina la via dentada en què encaixa la corona del cremallera i tot plegat s’acaba de veure perfectament amb una animació digital.

La cremallera de vestir
El cremallera és el tren i la cremallera és el mecanisme.
Però habitualment quan diem cremallera pensem en un complement de vestir.
És un sistema de tancament basat en dues tires dentades que encaixen o se separen mitjançant una peça que les pot recórrer en tots dos sentits.
La van inventar al Canadà el 1913 i té un funcionament que val la pena d’analitzar.
La cremallera tanca perquè té un munt de peces que encaixen entre si i que un cop ben col•locades no es poden separar.
Per obrir o tancar una cremallera s’han de moure aquestes dents d’una en una. Totes de cop és impossible. Tampoc no es poden moure de qualsevol manera.
S’han de desplaçar amb un moviment oblic i fent un gir al mateix temps, una feina delicada que sense el carro seria impracticable. El carro és el veritable amo de la cremallera. Amb el carro s’encarrilen les dents perquè es vagin col•locant de manera ordenada una per una al lloc precís perquè quedin travades.
Però de tal manera que, si volem obrir la cremallera, es desencaixin també ordenadament i amb l’angle precís perquè es puguin separar els dos costats.