null

No crec que Andrea Dovizioso s’hagi vist gaire afectat pel fet que Marc Márquez hagi caigut 27 vegades sense trencar-se ni una ungla aquesta temporada passada de MotoGP. L’italià és dels que no tenen cap problema a lloar el campió, cosa que altres no fan per no demostrar debilitat. Qualsevol opció em sembla respectable.

Però està clar, d’altra banda, que el factor caiguda (no diré el factor sort, perquè el confonem sempre amb l’atzar) ha hagut de tenir els rivals de Márquez pensant una bona estona. Com s’ho fa? Quina xamba! Ho entrena? Ai, ai, ai, que prendrà mal… Els periodistes hem intentat aquesta temporada treure’n l’entrellat i alguna pista hem ofert en general. Però aquest component tan espectacular de la trajectòria del tetracampió no deixa de ser un més dels molts elements que el fan especial.

null

Penso que la seva ràtio de caigudes ha entusiasmat més la graderia i la sala de premsa que als garatges. Al capdavall, els pilots saben què significa caure, i tot i que alguns alerten que un dia et pots fer mal, amb la seva actuació, Márquez converteix en “normal” un fet sempre extraordinari, com és una caiguda, que és el contrari del que es busca quan hom competeix sobre dues rodes. Va ser aquesta temporada que el doctor Xavier Mir em comentava que els pilots cada cop més es lesionen més fora dels circuits, en els entrenaments habituals, amb molta moto i gas a fons.
En fi. Honda ha desvelat fa pocs dies quatre dades de la gran salvada que va protagonitzar el Tro de Cervera a la darrera cursa al circuit de València: va frenar a final de recta 30 metres més tard del que és habitual; va agafar el primer revolt en tercera velocitat, a 153 km/h; i en perdre el tren davanter, la roda davantera va lliscar més de 50 metres en un angle d’inclinació de 64º. I no va caure.
Durant alguns moments, al final de la temporada, i tal com estava la classificació, fent càlculs de quin circuit seria pro Marc i quin pro Andrea, vam creure que la situació, l’entorn, la competència, poseu-hi vosaltres el nom o qualificatiu, havien domesticat Márquez, vam pensar que s’havia aturat com Hamlet a decidir quin camí havia de prendre. I ara sabem que no. A la festa de Cervera, el seu pare, en Julià, va agafar el micro per destacar que no s’ha mogut ni un centímetre de com ha estat sempre i li demanava que continuï sense canviar. El seu ADN resta intacte. I aquest em sembla que és l’únic secret, ser com és, amb totes les conseqüències.