null

Era l’any 1972. Ángel Nieto havia fet doblet per primera vegada a la seva carrera esportiva, amb els títols de 50cc i 125cc. El règim li va organitzar un dinar d'homenatge, però només parlaven les autoritats franquistes, hi havia Franco i Carrero Blanco. Ell demanava la paraula i no el deixaven parlar. Fins que en veure tanta insistència van escoltar-lo. Nieto els va dir que es retirava de les motos.

L’astorament del públic va ser majúscul. Com podia ser? Si sumava ja 5 títols i estava en plenitud! Nieto els va explicar que amb les motos no es guanyava la vida i que es passava als cotxes, on li oferien més diners. La reacció dels estaments del règim va ser trucar a la federació espanyola i prometre’ls una subvenció per mantenir Ángel Nieto al món de la moto. Tot va ser un farol. Ni es volia retirar de les motos ni tenia ofertes dels cotxes.

null

Tapant-se del vent
Un amic meu –que també ho va ser, i molt, d'Ángel Nieto- em va explicar una vegada que, als anys que el zamorà va començar a córrer, es desplaçava moltes vegades en moto entre Barcelona i Madrid. Ell havia nascut a Zamora però de seguida la família va emigrar al barri de Vallecas i des d'allà Nieto va tenir una estreta relació amb Catalunya, perquè va guanyar mundials amb Derbi i Bultaco. Madrid era casa seva i a Catalunya hi havia tingut la feina. I el desplaçament, quan tocava, de vegades el feia en moto darrere dels camions que li tapaven el vent i el fred per la carretera. Imagineu aquelles motos i aquelles carreteres... Se'n diu passió. Se'n diu vocació.

El mim
Una vegada, prenent amb ell un refresc a Sud-àfrica, se'ns va acostar un japonès, enginyer d'Honda, expilot... Koinuma san. Es van saludar. El Nieto parlava l'anglès justet i el japonès no us penseu tampoc que el dominava o, si més no, el parlava d'aquella manera que no entens ni un borrall. I per això el japonès ens va fer una bonica representació en mim d'una cursa en què s'havien enfrontat anys enrere. En Koinuma es representava a ell mateix amb la mirada concentrada endavant, agafat al manillar, arraulit, avançant un rival. Ell dempeus i nosaltres asseguts a la nostra taula d'esbarjo. Aquell rival era en Nieto. Però cada cop que l'avançava en aquella cursa teatralitzada, semblava que l'espanyol tenia alguna cosa més i tornava a agafar avantatge, per desesperació del nipó. En Nieto se'l mirava rialler i en castellà ens anava relatant el que el japonès explicava fent mímica.

Pura vida
Nieto passa a la història com el segon millor en títols i el tercer en victòries. Totes a categories menors. Va intentar pujar més amunt però va veure que potser les generacions posteriors estarien més preparades, com així ha estat. En tot necessites un impulsor i ell ho ha estat. Però també passa a la història per saber viure. Queda clar que tenia a l'abast tots els mitjans per fer-ho, però també se n'ha de saber. I tenia aquella picaresca que marca la diferència entre guanyar un sol títol i guanyar-ne 12+1. En una cursa a Itàlia, se li trenca el manillar poc abans de la sortida, i quan veu que no seran capaços de resoldre-ho a temps, decideix tirar tot el contingut de la caixa d'eines dels seus mecànics a la graella. I així van tenir temps de canviar el manillar. Descansa en pau, Ángel.
(Les fotos son de la FIM/Maurice Büla. La de dalt és del 1975, la d'ell a la Derbi és del 1970 a Montjuïc).