null

Un grup de periodistes sud-americans i europeus, enviats especials al ral·li Dakar, hem viatjat tota la nit des d'Oruro fins a La Paz, dins de Bolívia, amb un autobús equipat per poder-hi dormir però en condicions precàries perquè el maleter del vehicle no va poder absorbir tots els equipatges i els vam haver de repartir a dins. Un desplaçament que normalment es fa en tres hores es va allargar fins a set per la pluja, que feia hores que queia fort. Som els danys col·laterals d'una de les jornades més dures que hagi pogut viure el ral·li Dakar a Sud-amèrica. Els problemes que jo hagi pogut tenir no són res comparats amb els dels que han hagut de dormir fora pista.

null

Quan vaig entrar a l'autobús tenia els peus molls fins als turmells. Era la mitjana d'aigua acumulada al parc de treball "Puerto Seco Oruro", una gran esplanada -on no hi ha cap infrastructura, només les tanques que la delimiten- que serveix de llotja de mercaderies, i que van cedir a ASO per instal·lar-s'hi al final de l'etapa 5. Que havia de ploure se sabia, la previsió anunciava pluja per a tot el dia.

La zona del restaurant a Oruro, inundada

Feia un any que no plovia en algunes zones de Bolívia; el govern d'Evo Morales va demanar al Dakar que no gastéssim ni una gota d'aigua del país per la sequera. Ha arribat tota l'aigua d'un any enrere de cop? No ho crec. Això mateix amb asfalt no hauria estat tan greu, però sobre terra... Fang, tolls, relliscades... I si l'internet va a pedals i la cobertura del mòbil va i ve, ja saps que l'ansietat dels mòbils és una de les malalties del nostre temps.

Oruro. Encara no plovia

Oruro rebent el Dakar amb entusiasme

Al matí, en arribar a Oruro després de dotze hores de trajecte per carretera, hi havia núvols i en algun moment va sortir el sol. Vaig desplegar la tenda a l'aire lliure i la vaig haver de recollir mitja hora després a corre-cuita perquè queien les primeres gotes. El "media center" era una carpa que no tenia prou capacitat perquè tots els periodistes tinguéssim espai de treball. Imagina si, a més, hi has de ficar les maletes de tots, tendes i sacs. La feina va ser dura, perquè quan havies de sortir a entrevistar pilots tornaves ben xop, tot i la roba especial. Una vegada feta aquesta primera part, la segona era editar la feina i fer les cròniques. Aquí ja havies de controlar que el sostre de la tenda de premsa no cedís pel pes de l'aigua acumulada i cada dos per tres t'havies d'enfilar en una cadira per espolsar-la.

Provant d'evitar que l'aigua entrés a la carpa de premsa

Al vespre, ja negra nit, la preocupació general era com ens traurien d'allà i per què l'organització no reaccionava. S'havia informat que la sisena etapa també es retallaria. Ben mirat, dins del bivac hi viuen cap a 3.000 persones. No totes hi eren, evidentment, perquè fins i tot en aquesta hora de publicació hi ha gent atrapada a les pistes de l'etapa anterior. Cap a dos quarts d'onze de la nit ens diuen que tenim un autobús a disposició perquè cal bellugar-se uns dos-cents metres amb tota la càrrega de cadascú. Jo em vaig embolicar els peus amb film plàstic d'aquest dels entrepans i algú m'ho va "segellar" amb cinta americana. Vaig necessitar dos viatges. Entre el primer i el segon vaig perdre la protecció del peu esquerre, i tornant la del peu dret. Quan vaig pujar a l'autobús esbufegant, amb la maleta, la tenda, la motxilla i el sac a pes, duia aigua fins als turmells. M'havia passat les hores prèvies esbufegant per l'alçada, perquè som per sobre dels 3.000 m.

La carpa de premsa a Oruro. Claustrofòbica sota la pluja intensa

Ens van dir que ens quedaríem dins l'autocar indefinidament, i ens van facilitar una mica de sopar, el que donen als competidors quan arriben després de l'etapa al pac de treball: una llauna de tonyina, una de paté, unes patates fregides de bossa, fruita seca, unes galetes i aigua. El seient és espaiós i confortable, però tots anem molls. L'ambient és divertit. Un grup de sud-americans comencen a fer-se un mate i a fer bromes. Tot passa millor així.

De sobte, cap a les 11 ens comuniquen que la sisena etapa es cancel·la totalment i que a més ens desplaçarem per carretera fins a La Paz (quan el pla inicial era anar-hi en avió). Hem arribat a les 5 de la matinada hora de Bolívia al Colegio Militar Coronel Gualberto Villarroel, el nostre centre neuràlgic a la capital del país. Ens han ficat en habitacions amb lliteres per a 40 persones. He dormit unes tres hores dins del sac, feia fred, però ha estat un son de qualitat.

L’endemà, després de la dutxa i l'esmorzar, hem sabut que al Puerto Seco l'aigua va arribar a un metre. El darrer grup de periodistes va marxar d'allà a les 2 de la matinada, amb l'aigua que pràcticament entrava dins dels autobusos. Alguns competidors i alguns periodistes i equips d'assistència han hagut de dormir on han pogut, literalment.

En fred, t'adones que algunes coses s'haurien pogut preveure, però no del tot. I que el Dakar és organització, premsa, pilots, mecànics, conductors, assistents... I que cal tenir cura de tothom, no només de tu mateix. En fred també penso en incomoditat, perquè peus molls pot significar refredar-se i per a la meva veu no seria el millor, i d'això visc. Però sí que la sensació és que ens han rescatat. No volies Dakar? Doncs dues tasses!

(les fotos són o meves o del col.lega Sergio Lillo de motorsport.com o de Laura Cueto, de premsa d'ASO)