L’any 2006, quan em vaig quedar embarassada, em van fer el test de Sullivan, on va sortir que estava a més de 400 de sucre. Des de l’ambulatori em van trucar perquè anés a SJDH d’urgències. Així ho vaig fer, però em van dir que marxés a casa, que em farien una segona prova i que ja em trucarien. Em van fer un segon test, que em va deixar adormida. Temps després em van trucar per donar-me una dieta, ja que en el segon test el meu sucre estava a més de 500. La dieta no em feia efecte i m’agafaven taquicàrdies. Vaig anar a urgències i em van ingressar. Em van dir que ja no tenia diabetis, però amb l’anàlisi de la quarantena el sucre em va tornar a sortir alterat. Em van enviar a l’ambulatori per a controls, ja que pensaven que tenia diabetis tipus 2. Desgraciadament, l’ambulatori no sabia quina pauta havia de seguir, i em van tractar bastant malament.
Un dia vaig anar d’urgències a Bellvitge, perquè sempre estava a més de 300 (6 mesos després d’haver donat a llum). En aquest moment em van detectar diabetis tipus 1. Puc explicar mil històries... La veritat és que el diabètic s’ha de conèixer a si mateix. La Vall d’Hebron, amb el segon embaràs, va ensenyar-me moltíssim de com cuidar-me, calculant bols... Ara porto la bomba (després de 9 anys) i ha millorat molt la meva qualitat de vida.

Raquel Oriol