Els aniversaris són sempre motiu d’alegria i en aquest cas concret, encara més. Bufar 90 espelmes és un privilegi que no ens està reservat a tots. El dia 14 de març Sebastià Estradé Rodoreda arribarà a aquesta xifra d’impressió.
Estradé és doctor en Dret per la Universitat de Barcelona amb la tesi El derecho ante la conquista del espacio. També va cursar tres cursos de Ciències Físiques i més enllà d’un currículum acadèmic i professional brillant l’homenatge que li vol fer aquest blog és precisament pel fet de ser un dels pioners de la literatura de ciència ficció a casa nostra. I com que no vull mèrits que no siguin meus, el crit d’atenció me’l va donar una de les persones que més saben del gènere, l’amic Antoni Munné-Jordà, savi, documentat i atent fent d’avís previ a la celebració.

Sebastià Estradé - De tants colors

Nascut a Sallent, el Sebastià va ser guionista de programes de televisió com Amigos del Espacio o ¿Y ahora, qué? I per la seva activitat professional ha estat molt vinculat a l’astronàutica i és l’autor de molts textos científics i de divulgació i entrevistes a grans personalitats que publicava a la revista Cavall Fort.
Amb la seva firma trobem també un grapat de novel•les i, malgrat aquesta intensa producció és un autor que no figura en el rànquing del record dels lectors. Ja se sap que la nostra cultura és profundament injusta amb els seus creadors més interessants. Sigui com sigui al catàleg de la sempre activa Edicions de L’Albí podeu trobar un magnífic recull de narracions, De tants colors, on Sebastià Estradé posa de manifest els seus coneixements de la raça humana, de les seves manies i de les seves debilitats i es mostra com el gran escriptor que és.

Sebastià Estradé - Més enllà no hi ha fronteres

Aquest llibre podria esdevenir sense problemes la pedra de toc que desperti novament l’interès dels lectors que permeti descobrir o redescobrir l’obra d’aquest autor singular.
I per felicitar-li l’aniversari no se m’ha acudit altra cosa que manar-li deures i, ell, amable i disciplinat els ha fet a la perfecció. Aquí els teniu.


QUAN L’ESPERIT S’IMPOSA AL COS

Jordi Cervera, de Catalunya Ràdio, la nostra preada Ràdio Nacional, em va invitar a dir alguna cosa meva, ara que compleixo 90 anys. Per treure les castanyes del foc li vaig enviar el meu currículum, actualitzat des de que amb la meva esposa Pepita, per raó del seu Alzheimer, vivim a la Residència Relat d’Avinyó, un bon model de com han de ser aquests centres on la vellesa es combina amb l’activitat, la gimnàstica ¡ les atencions de bones professionals, amb comptats barons en nòmina.
La meva idea no ha quadrat. En Jordi Cervera va telefonar-me dient: “Ets tu qui s’ha d’atrevir a reflexionar sobre com es desenvolupa la teva vida, ara que celebres 90 anys, Nosaltres, qui més qui menys, ja sabem el que has fet fins ara”
És un compromís de risc, però mai he defugit de ser responsable. D’aquí que encara se’m sent força viu quan he esperonat a les nostres Autoritats, jo, ben bé en solitari, a rectificar decisions. que comportarien que Sallent, que és on vaig néixer, acceptés perdre per a sempre la insígnia de “Perla del Llobregat”.
Però això no fa al cas i he d’atendre al que se’m demanda, que comença quan dues competents treballadores socials, una a Les Corts de Barcelona i l’altra a Avinyó del Bages, ara fa ja més de tres anys, van interessar-se per la meva situació, que era força trista i desesperançadora.

Sebastià Estradé - Manpat

D’aquí, doncs, que procuraré complir. Sense cap afany de notorietat. Només rebuscant dintre meu per a intentar manifestar com em sento, o com sóc ara, que arribo a una edat que no ha superat cap membre de la meva família. Una nissaga en continuïtat, tot i que vam haver d’acceptar la cruel desaparició de la nostra filla Montserrat.
Després dels preparatius, a finals de setembre de 2009, vam entrar a la residència avinyonenca enmig d’un passadís humà, format per gent amb problemes d’edat i amb evidències més o menys doloroses, que fruïen defora el benefici deis darrers raig de sol d’una tarda tardorenca, enjoiada per la bellesa de la naturalesa que l’envolta.
Van passar alguns dies, podríem dir-ne d’aclimatació, tot i que en aquells moments em ferien com si fossin flagels de resignat abatiment, d’un passar d’una vida encara activa envoltada d’alguns amics i del plaer d’escriure, recordant la meva darrera novella “Quan tornis porta una mica de pluja”, a un ostracisme, sinó monacal, propi d’un contemporani asil.
Era dur però era un deure, i en amor tot sacrifici és poc, més quan -- cal dir-ho sense escut de metàfores --: la meva salut tampoc era per a repicar campanes, doncs amb l’edat vas minvant. l gairebé sense que t’he n’adonis et van lligant les lleis de dependència. Era temps en que el meu metge de capçalera em definia dient: “Tens una mala salut de ferro”
Feia pocs mesos de l’entrada a la Residència. La treballadora social no em va deixar tranquil. Va implicar-me en crear tallers, jo en dic aules, que ella anava imaginant. Sense adonar-me’n em vaig trobar cooperant-hi. ¡ d’aquí, que als importants treballis que per a ancians i per a disminuïts porten a terme els professionals de la gerocultura, amb suport generalitzat, i hem creat unes bones aules!
Una se’n diu “Tocats de Lletra” i hem superat cent sessions. Fem anàlisi d’escollides columnes de Josep M Espinàs, en el seu “Petit Observatori al Periódico”, seguit de les reflexions que cada tema suggereix a la nombrosa assistència veterana residencial que ens acompanya cada setmana. Com a resultat ja hem editat un facsímil, que ha estat motiu de consideració per la premsa comarcal, que figura tant a la biblioteca pròpia de la residència com a la del Col•legi d’advocats de Barcelona, on temps enrere hi vaig col•laborar en dret aeronàutic i de l’espai. L’Espinàs ens ha fet honor en comentar-nos la nostra dedicació, amb dues esplèndides cartes que s’emmarquen al despatx de la treballadora social.
Doncs bé, formo part de l’equip de Tocats de Lletra. Però aquí no acaba la història. Hem inventat una altra aula setmanal que en diem Bibliotemática, dividida en dues tasques. A la primera analitzem “històries de vida” que escric, amb apunt de tot el que se sap de cada persona i del que ella mateixa em diu. A la segona anem llegint capítol a capítol narracions d’un autor que triem i que la fisioterapeuta d’animació va ampliant, sessió per sessió, inventant animats diàlegs entre els personatges de cada narració, representats pels tertulians i tertulianes assistents. Compleixen oralment davant de micròfon. 1 tot plegat es transforma en una espècie de novel•la radiofònica.
I per si tot fos poc encara, a les “Históries de vida” hi sumem un altre assaig, tractant de descobrir com és cada persona a través de les característiques facials i de conducta. En diem “Perills Humans”, i em pertoca escriure’ls. I encara barrinem a vista d’un tema necessari, que en diríem “Miralls d’història”. Sobre la realitat passada i present de la nostra terra.
A més, un altre dia a la setmana la directora de la residència afronta comentar la premsa, que com tots els actes, sotmet a la meditació i criteri deis tertulians, de dependència mig alta. Una directora jove, amb ganes de que se sàpiga el que tractem de proporcionar a la societat
1 no deixa d’haver-hi, a càrrec deis professionals, tallers d’habilitats manuals, premsa del cor, memòria, psique i una bona pila més: entre elis bingo, dominó, carnestoltades, musicoterapia, cine de tant en tant i “Si l’encerto l’endevino”. Sense deixar de banda que hem creat una coral, batejada “Coralina”, de la qual treu molt bon profit un voluntari polifacètic . Com en treuen les gerocultores, fent bona sèrie d’activitats, fins ¡ tot força festives, sobretot a benefici i animació de les persones més minvades, que tracten amb gran amor.
En conjunt, a part tots els grans serveis de la residencia, no puc oblidar-me del d’infermeria, amb bones infermeres ¡ un metge de gran ¡ grata presència, que penso que només pensa en com donar-nos més anys a la vida. La vida, on ja hi comptem persones de més de cent anys. 1 on, encara algunes, vídues ¡ vidus ¡ a més un solter, alternen els anys que Déu els hi dóna amb espumes lluminoses de platònic amor.
Vet aquí, doncs com he respost a enfortir la meva pròpia vida, gairebé sorgida de pensaments patètics, compartint-la amb gent de la meva edat ¡ donant-li en tot el possible un alè de servei ¡ d’utilitat.
Però, què és el que realment enforteix la nostra longevitat?
Començo per admirar als ancians amb els quals tots plegats deixem constància de que la vida no s’ha acabat i que endemés comporta il•lusions per a transitar-la. I jo, que en entrar a aquesta nova casa on s’aprèn a conviure, em va semblar veure-hi rostres tristos o malmesos, o arrugats, o depenent de cadires de rodes i alguns amb ampolla de recollida al costat, reconec que vaig ser un nul observador. Ara, i això no és impressió sentimental sinó una plena realitat, m’adono que cada persona, jo entre elles, pel nostre rostre, ben analitzat, s’hi reflexa el mateix atractiu de cadascun, en qualsevol dels seus anys. Les dones que ens envolten, unes grassonetes i altres no tant, segueixen sent la saba de la vida mateixa. En elles hi ha l’atractiu de les dones de sempre. Els homes tenen la traça del qué van ser quan eren útils pel treball. 1 moltes i molts fan ¡ fem feina. 1 no deixen també de tenir atractiu les persones més desfavorides. Aquestes, a més i sobretot, tenen al seu favor l’amor de les noies i dones que les cuiden. Les que cada nit, en anar a adormir-les, les amoixen amb un bes, que es repeteix de matinada, quan les lleven i netegen. Són les que el dia demà, llunyà, però que quan arriba sembla que mai no ha deixat de ser ara ¡ sempre, compartiran els trets facials de les que tenen a cura., en els quals, hom arribarà a admirar-hi la formosor serena que comporta l’edat.
Fins aquí el que sembla que en Jordi Cervera m’ha demanat. A qual tasca puc afegir-hi alguna cosa. Quan tens aquesta edat i procures viure i conviure amb anàlegs companys i companyes del catàleg de ruta que has viscut, no ets sents massa només com un cos que transita, que és visible, o que d’una manera o altra admet el què ¡ el com del seu propi viure, a voltes sense entendre’l. Tu ets sents més esperit que no pas cos.

Sebastià Estradé - Es pronto para vivir

1 a mi, quan a vegades amb retards per pensaments dominadors m’adormo, i em desperto als períodes que el cos et demana, en posar de nou el cap al coixí, aquest esperit se’t connecta i t’informa. Fa com de ràdio sideral, en contacte amb tu, ple d’altres forces i esperances. Et sents esperit ¡ se’t fixen a la memòria accions que has de fer. Que no has de deixar de banda. En el meu cas, seguir fent la història de les vides que ens acompanyen, de gent meravellosa, algunes amb passat téxtil, a pobles o a colònies, altres amb botigues on van mimar les compradores. 1 jo? Jo sentint ben meu l’esperit, aquest m’esperona, A fer bé. A prosseguir en la tasca que anys enrere vaig emprendre en atenció al medi ambient: el que format des del subsòl, passa pel sol i ultrapassa les més altes muntanyes, com si ens conduís a les altures celestials, fent harmonia amb el desplomar de la beneïda aigua que també i sobretot hem de preservar. Altures? Aquestes que no sabem si existeixen o no, o si ens acolliran.
1 faig repàs de la resposta que just quan sóc un usuari ancià, em proporciona l’altura dels meus anys aquí,. A Avinyó, que m’ha acollit com a un filldel poble. I penso en que he escrit al Rei demanant-li que intercedeixi per Catalunya. I que m’ha contestat al cap de pocs dies. 1 penso en que finalment, la nostra Generalitat de Catalunya, que a gairebé tot el que els hi exposava em contestava amb desestimació — suposant que contestés --, ara em té anunciada visita, a la pròpia residència, de la Directora de Qualitat Ambiental i un altre alt dignatari.
Per tot, gràcies, esperit. Per la força que em proporciones quan el cos és feixuguesa i demano que tothom sàpiga estimar i no témer l’ancianitat És fascinant contemplar-hi la seva bondat ¡ la seva bellesa, entorn d’un tremolós somriure. O quan sents la càlida resposta que en els seus sentiments aflora quan se’ls anima a parlar. Amb aquesta força d’esperit, que et parla tantes nits 1 que, ves a saber si, tal vegada, es pot confondre amb l’ànima, aquest possible impossible que ens tindrà en incertitud fins que la vida se’ns acabi per a poder obrir-nos aquells ulls més grans amb que ens corprenia ¡ endolcia Joan Maragall.
A TITOL DE CLOENDA
(Per si toca, com diu Jordi Pujol)
Frases que m’ha dedicat el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol, amb les seves cartes atenent les meves:
1) 31 desembre 2012.- Gràcies per les seves cartes i gràcies pel seu patriotisme i la seva fe en Catalunya.
2) 25 de febrer 2013.- Gràcies perquè ja tens una pila d’anys i segueixes al peu del canó.
3) 24 de gener de 2013. De la Casa Reial, signada per Rafael Spottorno.-” En nombre de Su Majestad el Rey, acuso recibo de la carta que le dirigió el pasado día 14. Su Majestad me ha encargado que le agradezca las reflexiones que contiene la misma, así como sus amables palabras, y le envíe un cordial saludo” Les reflexions era que si el seu avantpassat Felip V ens havia arrabassat les nostres llibertats, que ara ell podia intercedir per a retornar-les.
4) De La Vanguardia, 18 de febrer 2013.- La victòria li arriba a Sebastià Estradé amb 90 anys, quan ja viu a la residència d’Avinyó [...] Sebastià Estradé guanya un plet que exigeix al Govern restaurar el runam de Sallent sense esperar que finalitzi l’activitat minera. ( i l’article, a la Secció Medi Ambient, signat per Antonio Cerrillo, que em va venir a veure, destaca en titular): “David i la muntanya de residus de sal”. A qual cosa el meu fill, enginyer industrial Josep Estradé Calmet, a qui admiro i em diu que jo sempre reacciono bé, ha fet un comentari. “Es diu David contra Goliat... però aviat no se sabrà qui és Goliat”
5) De Regió 7, a 27 de febrer de 2013.- La Generalitat presentarà una nova fiança pels abocaments al Cogulló [...] L’ordre del Tribunal respon a la denúncia que va interposar el veí de Sallent Sebastià Estradé contra una resolució de la conselleria de Medi Ambient del 29 d’abril del 2008. (No era una denúncia, sinó un recurs contenciós administratiu. 1 aleshores jo “només” tenia 84 anys, en millor forma que no pas ara)
6) 4 de març 2013, de La Vanguardia. lberpotash no pensa presentar pla de restauració perquè interposà recurs de súplica. ( Ha fet tota mena de recursos d’entrebanc des de sempre. Haurem de dir: “la lluita continua”).

SEBASTIA ESTRADÉ RODOREDA, a 4 de març de 2013, des de la Residència
Relat d’Avinyó, a transmetre per correu electrònic a l’atenció de Jordi Cervera, a
Catalunya Ràdio



Gràcies Sebastià, moltes felicitats i enhorabona per la feina que has fet i que encara fas.

He volgut deixar íntegre el missatge que em va remetre per tal que pugueu valorar la seva vitalitat, la força, l’esperit solidari, les ganes de treballar i la capacitat vital.
I més enllà d’aquest dia a dia, un escriptor interessant i potent, pioner de la ciència ficció a casa nostra. Si us voleu sumar a la celebració dels seus 90 anys només cal que busqueu aquest De tants colors, d’Edicions de L’Albí i us capbusseu en el seu univers creatiu. A partir d’aquí, i com que segur us quedareu amb ganes, podreu seguir buscant per llibreries (noves i de vell) tot el molt material que ha publicat Sebastià Estradé i, fins i tot, qui sap, aixecar de nou l’interès vers la seva obra i aconseguir que es vagi publicant el material inèdit que encara conserva. I complementant aquesta entrada, El projecte Memoro, on el mateix Sebastià explica en primera persona alguns dels detalls de la seva vida.
Felicitats Sebastià i, per molts anys!