El Blog de Jordi Cervera
Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Nascut a Yangquan l’any 1962, Cixin Liu va cursar estudis universitaris sobre la conservació de l’aigua i l’energia elèctrica i va treballar com a informàtic en una planta de generació d’electricitat.
Però el seu moment estel·lar arriba l’any 2007, quan publica el llibre “El problema dels tres cossos” que es va convertir en un autèntic èxit de vendes arreu i que encetava la trilogia “El record del passat de la terra”, formada a més per “El bosc fosc” i “El final de la mort”. Es va convertir en el primer autor asiàtic en guanyar el Premi Hugo a la millor novel·la i també ha guanyat 9 vegades el Galaxy i, a hores d’ara és l’autor més popular i prolífic de la Xina.

"La tierra errante", de Cixin Liu

Les seves històries se centren en el paper de la Xina en un món futur i en els papers de la geopolítica actual i futura. Ara, el segell Nova, la branca dedicada a la ciència ficció de RandomHouse Mondadori acaba de publica “La tierra errante”, la primera recopilació de relats de l’autor xinès. Són 10 històries insòlites, cinc d’elles guardonades amb el Galaxy i una, la que hi dona títol, que ha fet el salt al cinema convertint-se en la primera pel·lícula xinesa de gran pressupost, capaç de polvoritzar les taquilles i d’arribar arreu del món gràcies a la plataforma Netflix.

Cixin Liu (Fotografia: Joan Puig - El Periódico)

Tothom que l’ha llegit coincideix en que la seva visió del món permet recuperar les èpoques daurades de la ciència ficció i, de fet, les històries que explica gaudeixen d’un atractiu singular. D’una banda el ritme, un ritme assossegat, quasi lent, que defuig de manera volguda la successió constant d’efectes i de sorpreses, una mena de pluja lenta i suau que, malgrat tot, gràcies a la solidesa i a la persistència, t’acaben deixant xop de dalt a baix. I Xixin Liu és això mateix, una pluja finíssima, plena d’una saviesa que no molesta, que no resulta gens pedant. De l’altra una aportació intensa de possibilitats tècnics que, d’entrada sembles excessives i aclaparadores i que, per contra s’acaben adaptant a la història i fent-la seva amb la mateixa placidesa que regna arreu, aconseguint que el conjunt sigui sempre una barreja ben estructurada de tècnica i de sorpresa. De fet, la peça que obre el recull en podria ser una magnífica mostra pràctica. davant l’alarma que causa la possibilitat segura que el sol esclati i destrueixi la terra, decideixen posar-hi 12.000 grans motors que l’arrenquin de la seva òrbita i que la condueixin cap a un nou sistema, en un perillós viatge que ha de durar diverses generacions i que ha de comportar uns devastadors canvis climàtics, és a dir la salvació d’alguns contr la destrucció de tots.
Cixin Liu demostra un mestratge i un domini absolut, precís i contundent de tots els recursos narratius que té a l’abast. Històries sòlides, profundes, imaginatives, intenses i molt ben treballades des de tots els angles possibles que el converteixen en un autor imprescindible per a tothom que necessiti sorpreses literàries d’alt voltatge i que vulgui fer volar la imaginació més enllà dels límits imaginables.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Els documents trobats són un dels grans i repetits recursos emprats per la literatura, però quan aquest miracle s’escapa de la ficció i té lloc en el món real, els resultats acaben sent encara més prodigiosos i espectaculars que en una novel·la.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

L’escenari: la casa familiar d’Antoni Campañà Bandranas (Arbúcies 1906-Sant Cugat del Vallès 1989), un dels grans fotògrafs catalans de l’època, defensor del pictorialisme amb companys de generació com José Ortiz Echagüe o Claudi Carbonell. La seva feina va excel·lir en el camp de la fotografia artística, el fotoperiodisme, la fotografia esportiva i, és clar, en la fotografia social i comercial. També va publicar diversos llibres sobre Tossa, Tarragona, Menorca o la Costa Daurada, però el que ningú sabia era el que el seu fill, Antoni Campañà, i el seu net i nebot del primer, Toni Munné, trobarien mentre buidaven la casa familiar una capsa de fusta, amagada des de l’any 1952, amb milers de sobrets amb fotografies que els clients no havien anat a recollir i, la sorpresa, dues capses vermelles amb més de 5.000 fotografies de la Guerra Civil.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

Sí, l’ànima de fotògraf el va portar a deixar la fotografia artística i a sortir al carrer amb la seva Leica per deixar constància de tot allò que passava al seu voltant, la vida dels seus veïns alterada per la cruesa ferotge de la guerra. Però la seva manera de mirar el conflicte, directa, sincera, visceral i apassionada, li va passar factura i aquelles imatges, d’un gran valor artístic i documental, no van veure mai la llum. L’horror que contenien, la tragèdia que representaven van fer que mai les mostrés, que mai arribessin a veure la llum i, malgrat això, la seva professionalitat el va portar a classificar-les i a documentar-les amb un rigor i una precisió extraordinària.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

No les va voler publicar mai però tampoc va optar per destruir-les. Com si es tractés d’una amnèsia voluntària, el seu esperit catalanista, republicà i catòlic, el va portar a tancar-les en caixes, a deixar que el temps anés passant, inexorable i dens, pel record de tot allò que representaven, per aquella ferida cruel que es mantenia viva però que no volia tornar a obrir mai més de manera voluntària.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

I ara, 80 anys després de la guerra, arriba la troballa i l’acció professional i apassionada de quatre persones, el periodista Plàcid Garcia-Planas, l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, el fotògraf David Ramos i l’editor Joan Sala que es materialitza en un llibre extraordinari, La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà, editat de manera impecable per Comanegra i que, a banda del seu inqüestionable interès, pot ser un extraordinari regal de festes per a tots els públics.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

El llibre, que gosaria a qualificar d’imprescindible en qualsevol biblioteca pública i privada, és una peça mestra per molts motius. D’entrada la qualitat indiscutible de les imatges de Campañà. Una mirada detallada a totes les fotografies seleccionades ens retorna la personalitat professional d’un fotògraf brillant i eficaç que suporta i fins i tot supera la comparació amb qualsevol dels noms famosos que ens hem acostumat a veure al costat de les grans imatges de guerra. I també una voluntat tècnica d’experimentar, amb retrats sòlids i fets en contrapicats suaus, imatges conceptuals com un vidre foradat per un tret o el passeig quasi turístic de la gent entre les mòmies exposades a les portes de les esglésies. Però, a més, també hi ha un element personal indiscutible, Campañà retratava els seus veïns, els seus clients, els seus paisatges fora del context habitual, trasbalsats per la guerra i això fa que les seves imatges tinguin una proximitat i unes implicacions íntimes, captivadores i, a la vegada, corprenedores.

La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà

És el relat gràfic d’un univers ple de tragèdies però també de vida, d’esperança, una realitat que fa mal però que també atresora infinitat de petites mirades, de detalls absolutament vitals on es fonen la quotidianitat i el drama amb una precisió clínica però plena d’ànima. Poques vegades se’ns presentarà una oportunitat com aquesta, la d’acostar-nos a la Guerra Civil amb uns documents inèdits d’una contundència absoluta. Molt important no desaprofitar-ho. La capsa vermella és la via.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
El robatori es pot associar sovint a la marginació, a la necessitat i, en ocasions també podria anar lligat a la cobdícia, potser per això sobta trobar-se una noia de classe mitjana, amb una vida social rica, amb dues carreres i sense especials estretors, dedicada a robar ordinadors, mòbils, carteres i pisos turístics només per poder pagar-se la seva necessitat quasi visceral de viure envoltada de productes de marca i mantenir un estatus que per via d’herència familiar seria impossible.

"En la sangre" - Laura Gomara

Eva Valverde és el personatge central i gloriós de “En la sangre”, la segona novel·la de la barcelonina Laura Gomara, publicada per Roca Editorial, i cal reconèixer d’entrada que com a personatge té un grapat de trets que la fan força atractiva i singular. Es mou per diferents territoris de la geografia de Barcelona, però valorant-la en la seva mesura justa, segur que tothom l’ubicaria sense esforç comprant al Passeig de Gràcia o passejant amb aire indolent per Sant Gervasi. La roba i els complements que utilitza són de marca, i no de marca barata precisament i, és clar, la imatge que projecta és espectacular, seductora i envejable. Ara bé, la realitat pot arribar a ser una mica diferent i sovint la processó va per dins i fa que no sigui or tot el que llueix. Però els matisos que Gomara regala a la seva protagonista la doten d’un magnetisme especial i et fan venir ganes de quedar amb ella, asseure’t en un sofà del Casa Fuster amb vistes als Jardinets de Gràcia i, per allò de crear un clima de complicitat, assaborir un combinat sense alcohol vigilant, això sí, l’iPhone en tot moment.

Carterista (Foto: Adobe Stock)

Entrant en matèria, un dels conflictes personals que marquen la història arriba després d’una visita al metge. El diagnòstic d’una hepatitis ferotge que, amb una mica de mala sort, se la pot endur a la tomba, comença a condicionar la seva visió de la vida i la seva manera d’actuar. I enmig de tot aquest batibull, les relacions una mica tempestuoses amb el seu xicot, un rus de nom Oleg que va conèixer a la consulta del metge i que també patia la mateixa malaltia. La resta de conflictes també li van venint sols i, tal i com profetitzava Pedro Navaja, “si naciste pá martillo, del cielo te caen los clavos”. Tot es complica i a mida que l’ambient s’enrareix, les realitats i els somnis de l’Eva es van allunyant d’allò que haurien de ser i que potser ja no arribaran a ser mai.
De mica en mica, sense necessitar-ho, sense demanar-ho i sense desitjar-ho, els problemes s’acumulen, es succeeixen, s’amunteguen i, fins i tot es confonen, arribant al desconcert, al caos, a la sospita múltiple, a la por. Laura Gomara aconsegueix que la novel·la es mogui en diferents estrats amb una efectivitat i una contundència directes i francament letals. D’entrada i qui sap, potser gosaria a dir que aquí rau el punt més magnètic i interessant de tot plegat, la personalitat, els pensaments i els canvis d’ànim de l’Eva, que es belluguen entre aquella intimitat pròpia i necessàriament privada i el punt d’esnobisme que la seva falsa vida desperta entre tots els que l’envolten, amb una consideració afegida i no gens banal, la sensació secreta i qüestionada d’ocupar un lloc que no li pertany, movent-se per aquella línia fràgil que es pot trencar en qualsevol moment, descobrint la farsa, posant al descobert l’engany i deixant-la sense cap mena de cobertura exterior i interior.
Però tot i que amb això ja s’aconseguiria una bona novel·la, a “En la sangre” hi ha moltes més coses. Hi ha una trama creuada, intensa, complexa, que, pàgina a pàgina és va allunyant de la claredat fins arribar, finalment a l’esclat que porta la llum, una trama que tampoc no s’allunya gaire d’aquesta intencionalitat, d’aquest estil volgut i hàbil de traçar els personatges amb punta fina, dibuixant detalls, elements subtils que acaben confegint un univers molt més particular i, a la vegada més global i que ajuden a entendre les veritables personalitats i també els actes que protagonitzen.
I hi ha una mirada de vegades lúcida, de vegades crítica, de vegades desacomplexada però sempre esmolada i sòlida cap a la vida. Roba de luxe, tendes segona mà de comerç electrònic, somnis que es toquen amb la punta dels dits però que no s’acaben de transformar mai en realitats tangibles. Realitats tangibles que s’esvaeixen com el fum, el turisme invasiu i el contrast de les moltes Barcelones que conviuen al voltant d’una única vida i que s’hi succeeixen amb una facilitat i una normalitat sorprenents: la Barcelona enyorada, la de la classe alta, la dels ambients i les botigues de luxe, la dels barris més apartats on, en teoria, només en teoria, és més fàcil passar desapercebut i flirtejar amb les activitats prohibides sense gaires preguntes; la del turisme massiu i invasiu, la Barcelona cultural i literària i, és clar, la de la delinqüència organitzada i d’alt nivell, la que oscil·la entre el perill extrem i real i la gran ostentació opulenta. I pel mig una xarxa espessa de relacions humanes tractades amb una psicologia de bisturí, que obre, separa i mostra, les capes més interiors, els indrets més amagats de l’ànima.

Laura Gomara (Foto: Arxiu Laura Gomara)

I ara és l'autora, Laura Gomara, qui ens acosta la seva mirada personal a la història i a la seva protagonista:
Odiaran l’Eva
Mentre escrivia En la sangre, la frase que més repetia als meus torturats lectors zero era “Odiaran l’Eva”. I és que l’Eva Valverde, la protagonista de la novel·la, és un personatge incòmode, mordaç, bastant incorrecte i fins i tot un pel cruel. És una dona molt diferent de la protagonista de la meva novel·la anterior, Vienen mal dadas, que entrava en el món del crim amb moltes reticències i empesa per una situació vital insostenible.
L’Eva Valverde, en canvi, ho té quasi tot de cara: una família que se l’estima, un pis en propietat, dues carreres, un noi penjadíssim d’ella... Però ha decidit fer-se carterista i dedicar-se a robar pisos turístics en una Barcelona, la nostra, cada vegada més massificada.
Però m’allunyo del tema! No era per aquesta ocupació tan poc convencional que tenia por que els lectors odiessin l’Eva, no. Tenia por que l’odiessin perquè no és una víctima, com sí que ho podia ser —malgrat ella mateixa, tot s’ha de dir— la protagonista de la novel·la anterior. L’Eva Valverde és una dona insubmisa, amb molta mala llet i opinions que poden fer mal... Com allò que diu de les cremes del Mercadona.
Ai, quin tema, oi? Però, de veritat, és per coses com aquestes que el personatge de l’Eva es fa incòmode. Us poso en context. Al primer terç de la novel·la, l’Eva Valverde ho perd tot i torna a viure a casa dels pares. Ella és una dona molt primmirada amb la moda i les marques i no pot suportar, quan obre l’armariet del lavabo dels pares, veure-hi tot de potets de cremes de marca Mercadona. Potser fa un comentari una mica massa bèstia. I justament aquí, moltes lectores, per altra banda estupendes, han sortit amb les mans al cap. Perquè, és clar, elles fan servir cremes del Mercadona. I jo, també, que consti. Però l’Eva Valverde no. I té una opinió al respecte una mica agressiva, ja sabeu.
Com a lector, aquestes coses te les pots prendre amb humor o no. A mi, personalment, m’encanten els personatges que et deixen fora de combat verbalment i que no te tenen pels a la llengua. Per altra banda, també reconec que l’Eva Valverde és una persona que no voldria trobar-me a la vida real, sobretot al metro, no cal dir per què, però posar-me a la seva pell durant uns mesos ha estat molt molt divertit.


Hotel Casa Fuster (Foto: Casa Fuster)

Laura Gomara basteix una novel·la que enganxa i modela una protagonista encara més addictiva, amb unes relacions professionals, d’amistat, de parella o de família gens convencionals i que sovint es mouen per la geografia dels límits, pentinant quasi sempre el punt de trencament i de crisis. Una protagonista que, malgrat tot, té un cert halo poètic que acaba despertant un corrent d’empatia i de complicitat i un sentiment paral·lel i gens secret de fascinació que et porta a desitjar anar a dinar amb ella, ja sigui escollint un restaurant modern i de disseny o fins i tot optar per anar a casa dels seus pares on, com a mostra d’un gust excel·lent i d’un bon criteri indiscutible, s’hi beu vermut de Reus.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Larousse acaba de publicar el magnífic “Escuela de cocina japonesa”, obra del cuiner Mutsuo Kowaki, nascut al sud del Japó i format a l’escola de cuina Heisei. Va començar al restauran Aoyagi, propietat de Koyama Hiohisa i va passar pel Ryugin de Tokio, amb tres estrelles Michelín. L’any 2005 es va traslladar a Catalunya on va treballar als restaurants Matsu, Gong, Spai Kru, Koy Hermitage i Koy Shunka. Més endavant, gràcies al xef Toni Sala, va aprendre a treballar la cuina de la cacera i la de la tòfona. També dona classes de cuina japonesa a l’Escola Hofmann de Barcelona.

Mutsuo Kowaki - "Escuela de cocina japonesa"

Aquest doble coneixement de les cuines japonesa i mediterrània l’ha portat a presentar aquesta proposta que permet descobrir els petits i grans misteris d’una cuina que, en molt pocs anys, ha aconseguir rendir cuiners i consumidors occidentals. Tècniques i preparacions explicades pas a pas acompanyades d’una gran selecció de receptes de tota mena, complementades amb una selecció de les més de 3.000 imatges que va fer la fotògrafa Becky Lawton.
El llibre, més que una demostració de les habilitats personals del cuiner que, més enllà de l’impacte i de la bellesa ajuden poc a l’hora de baixar a terrenys pràctics, és un autèntic manual d’ús, una eina més que no pas un catàleg erudit. S’hi mostren els detalls, el procés treballat pas a pas, mentre es dona tot el catàleg d’ingredients i preparacions que demanen sempre una explicació complementària que vagi més enllà de les obvietats i que ens ajudi a fer aquesta comunió de cultures gastronòmiques..
Segur que més d’una vegada us heu preguntat pels petits detalls de la cuina japonesa. Hi ha elements que poden ser detectats fins i tot per algú que sigui un neòfit en matèria de cuina, però n’hi ha d’altres que demanen una subtilesa especial i que no sempre són fàcils ni d’identificar ni de preparar. Kowaki en dona les claus i ens acosta els secrets de les principals preparacions. Sabem diferenciar els diferents tipus de sushi? I els fideus? Com es fa el farciment de les gyozas? Quina és la millor manera de tallar cada peix en funció de com s’hagi d’utilitzar? Tempura, yakitori, miso, onigiri, sukiyaki o daifuku seran termes que ben aviat deixaran de ser tancats i misteriosos per convertir-se en elements coneguts.
La cuina japonesa és una cuina subtil, delicada i refinada que es basa en un grup d’elements no especialment nombrosos però que cal tractar amb una cura i una poètica que s’allunyen molt de la cuina occidental. Els sabors dels aliments, la manera de combinar-los, la presentació i tots els estris que s’utilitzen, ja sigui per manipular-los o bé per servir-los a taula basteixen un autèntic tractat de refinament i de singularitat que Mutsuo Kowaki sap transmetre a la perfecció.

Bacallà negre d'Alaska marinat en miso dolç al forn

Fins i tot tècniques occidentals com el fregit, importada pels jesuïtes durant el segle XVII, degudament assimilades pel filtre de la cultura japonesa aconsegueixen una identitat pròpia i es transformen en tempura.
Una cuina que mira de viure en harmonia amb la natura, amb les estacions, amb aquest producte de proximitat que ara es reivindica amb força a l’occident i que juga amb els diferents ingredients que, a mans d’un bon cuiner, es poden transformar de manera quasi màgica. La soja, que es transforma en tofu, en miso o en mil salses, l’arròs, que es pot transformar en vi, en vinagre, en aiguardent i, és clar la utilització constant i habitual d’algues com la nori, la kombu o la wakame, per citar-ne només tres de les més conegudes.


Mutsuo Kawaki

I això per no parlar de condiments com el rave picant, el gingebre, el pebre, la mostassa o el julivert o de les coccions, sempre acurades, precises, quasi científiques, ja sigui a la taula, en líquids aromàtics, al vapor o dels protagonistes més rotunds i apreciats, els peixos i els mariscs, preparats amb cura, amb tals precisos i específics segons quina sigui la seva utilització final. Tot té el seu valor, la seva mesura justa i aquesta “Escuela de cocina japonesa” de Mutsuo Kowaki és un meravellós manual que pot servir de la mateixa manera als iniciats i a tots aquells que el que vulguin sigui aprendre els rudiments bàsics de la cuina del Japó


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’editorial Lenoir Libros ha publicat el llibre “Gene Clark. Vuela hacia el sol”, un excel·lent treball del crític musical Álvaro Alonso. Nascut a Murcia l’any 1965 és doctor en Filosofia per la UNED, fa crítica musical al Cultural de l’ABC i ha publicat llibres com “Las músicas de nuestro tiempo. El universo pop”. És un crític erudit i a la vegada proper que defuig les obvietats i que gaudeix movent-se en les distàncies curtes, aquell territori on les antigues colònies d’home se la jugaven i on la crítica és fa més profunda, més sòlida però també més càlida i més humana. Li agraden els territoris fronterers i les emocions al límit i confessa que la seva fascinació per Clark va ser amor a primera vista. Tot i que els Byrds és un dels grans grups imprescindibles de la història del rock, el cert és que el seu compositor més brillant és més aviat un gran desconegut, una figura secundaria, conflictiva i una mica enigmàtica.

Gene Clark

Després d’aquell primer impacte emocional va veure que no hi havia res publicat a l’Estat espanyol, ni llibres ni discos ni res i es va decidir a encetar una exploració que té més lligams amb la passió que amb la simple exploració periodística. Es va traslladar als Estats Units, es va embarcar en una mena de road movie personal i, a base de paciència i de perseverança va poder entrevistar, entre molts d’altres, a Kai, el fill de Clark i a Carla Olson. I així, entre les investigacions, les pròpies emocions i les passions més o menys compartides, es va anar aixecant l’edifici del llibre que, de fet, va molt més enllà de la mitologia i de la mitomania.
A aquella primera sensació de missatge personal i directe que va sentir després d’escoltar les cançons de Clark, l’Álvaro hi posa una gran professionalitat i un rigor periodístic que converteixen el seu treball en una peça documentada, sòlida, il·lustrativa i molt interessant.
El llibre explica amb força i brillantor, la història d’un jove de Missouri que va conèixer l’èxit ben aviat. Amb 20 anys li comprava un Ferrari a Steve McQueen i se n’anava a viure a Los Angeles. Poc després deixa The Byrds i la seva fama es fon a l’instant, de manera quasi automàtica però això no és obstacle perquè segueixi construint cançons d’una brillantor consistent que, malgrat tot, es perden en aquell mar canviant i efervescent que és el rock de la costa oest en una època de brillantor màxima.

Álvaro Alonso

Álvaro Alonso, a més d’encomanar-nos la seva passió íntima, que no és poc, també fa una mena de gran acte de justícia poètica i musical, reivindicant una gran i fosca figura de la música pop del segle XX i mirant de situar-la al lloc que es mereix ocupar i creant un llibre de lectura obligatòria per a tots aquells que siguin capaços de vibrar amb un ritme pop i que vulguin conèixer els episodis brillants d’una història que és la nostra. De fet vindria a restituir una de les pàgines quasi secretes de nostra contemporaneïtat i això no és precisament una banalitat. Gràcies Álvaro per aquesta feina i per aquestes ganes de compartir la teva ànima “californiana” amb tots nosaltres”.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
David Marín és un periodista que treballa a El Punt Avui i a La República. Nascut l’any 1974 a Barcelona, viu des del 2008 a la comarca de La Noguera, un fet que sens dubte ha tingut relació amb la temàtica de fons de “Purgatori”, el llibre que li va permetre endur-se la desena edició del Premi Crims de Tinta que convoca RBA-La Magrana.
Marín exposa una doble trama, d’una banda l’assassinat en estranyes i tèrboles circumstàncies del pare Moragues, director d’una escola religiosa de Balaguer i de l’altra l’arribada a un poble de la Vall Fosca d’una descendent de la Vella Rugalla, una dona a qui tothom considerava una bruixa i que altera el dia a dia dels veïns.


“Purgatori” de David Marín

El sergent Salvador Rull, el caporal Coscubiela i la jove agent Núria Riu són els responsables de dur a terme les investigacions i això permet que Marín demostri dues coses més enllà de la de ser un bon creador de trames i d’ambients: que les terres de Ponent no tenen res a envejar a qualsevol altre lloc de l’univers a l’hora de convertir-se en escenaris criminals i que la parla és un element important en una història.
Tot i que amb l’aparició de noves editorials, noves col·leccions i noves veus, els territoris de Ponent comencen a no ser desconeguts del tot, tal i com passava fa uns anys, el cert és que l’aposta per Balaguer i la Vall Fosca és un dels elements diferencials i potser també transcendentals de “Purgatori”, ja que planteja amb solidesa i rigor aquesta universalitat dels elements locals i la necessitat de fugir d’entorns urbans per tal d’anar incorporant a la realitat literària del país escenaris que no siguin la capital a la vegada que trenca les fronteres físiques i mentals i les prevencions que hi pot haver vers el món rural.
A Purgatori, a més, hi ha uns protagonistes fàcils de reconèixer, gent amb una vida quotidiana que no ens resulta gens aliena. Són gent propera, lligada a les nostres tradicions i a la nostra manera de fer i potser per això com a lector és fàcil fer-los teus i anar-hi teixint complicitats.
Conflictes personals, la llibertat portada a territoris íntims i personals, dubtes i sensacions van teixint el fons d’aquesta novel·la que, a més, incorpora un altre element que la converteix en singular. Marín juga amb la parla local i la converteix en un element d’identitat, en un tret emocional. Lleidatà i pallarès entren en joc amb aquella normalitat amb que ho fan en la vida quotidiana i donen a la història un nou aire, una vitalitat i una salut francament captivadores i envejables.


David Marín (Inatge:CCMA)

David Marín aconsegueix una novel·la singular i atractiva, amb aquell punt de singularitat que fa que es pugui desmarcar amb facilitat d’un entorn que no sempre aconsegueix fugir de la norma i dels camins ja coneguts. I no només això, també, tal i com passa en sèries i pel·lícules, es permet jugar, picar l’ullet als iniciats i fer que l’Anna Grimm, el personatge central de les novel·les de Montse Sanjuan protagonitzi un “cameo” i tregui el nas a “Purgatori”.
Felicitats doncs a David Marín per aquesta novel·la “de frontera”, que porta el gènere un pas més enllà en aquesta idea de normalitzar-lo i d’aconseguir que sigui un mirall sòlid i coherent de la nostra realitat a més de reivindicar un territori que és tant nostre com la Diagonal.


15/11/2019: "Vikingos en guerra"

Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Antigament la literatura era un magnífic nutrient dels mitjans audiovisuals. Ara, els temps i els costums han canviat força i el camí ja acostuma a ser molt sovint al revés. Cinema i televisió són habituals i potents punts de partida de nous llibres. Salvant totes les distàncies, aquest en podria ser un bon exemple. Es tracta de “Vikingos en guerra”, de Kim Hjardar i Vegard Vike que acaba de publicar Desperta Ferro Ediciones.


"Vikingos en guerra"

La sèrie de televisió “Vikings”, una producció de The History Chanel creada per Michael Hirst i basada en les llegendes sobre el cabdill Ragnar Lodbrock, que ha perdurat a cavall entre la realitat i el mite, ha aconseguit un gran èxit d’audiència i, de retruc, ha despertat un notable interès vers aquest grup de pobles nòrdics que van dominar bona part de món i que es van convertir en un perillós enemic de molts regnes consolidats i establerts.
El personatge central, Ragnar Lodbrock és un heroi a qui les llegendes i les fites més o menys històriques que se li atribueixen ultrapassen amb escreix el que seria fins i tot una vida molt longeva i activa, és a dir que concentra i sublima en la seva figura moltes de les heroïcitats que van protagonitzar els vikings al llarg de mols anys.

"Vikingos en guerra"

Deixant de banda aquest detall que no fa altra cosa que engrandir les èpiques de la història, el cert és que la història d’aquest poble és interessant, rica i molt, molt singular i “Vikingos en guerra” la fotografia d’una manera perfecta, professional, emocionant i viva.
El que no voldria de cap manera és que, després de dir això, algú pogués pensar que és un llibre oportunista, en absolut, és un llibre oportú i interessant i, de fet, el millor aval que es pot aportar en aquest sentit és la solvència contrastada i indiscutible dels seus autors. Kim Hjardar és doctor en cultura vikinga i medieval i president de l’associació més antiga de reconstrucció de la història vikinga de Noruega mentre que Vegard Vike és conservador del Museu d’Història Cultural d’Oslo i expert en armament viking.
Amb aquesta base, d’una solidesa inqüestionable, ens trobem una obra que retrata d’una manera precisa i amena una època que molt intensa de la història d’Europa, una època de violència, d’oportunitats, de descobriments i de caos que, en certa manera, va anar creant els gèrmens de molts països que acabarien formant en nucli central de la nova Europa. Són 400 pàgines d’informació acurada, amb il·lustracions d’Anders Kvale Rue i Vegard Vike, amb la coordinació editorial de Mónica Santos del Hierro i la traducció de Yeyo Balbás.


"Vikingos en guerra"

Entre els segles IX i XI, el homes del Nord van assolar Europa occidental amb incursions cada cop més sovintejades, cada cop més nombroses i cada cop més arriscades i efectives. Els regnes anglesos, França, la península Ibèrica, Itàlia i fins i tot parís remuntant el Sena amb les seves naus lleugeres i letals. Cap territori es va deslliurar de l’efecte devastador dels seus atacs.
El llibre parla amb detall de tots aquests viatges a la vegada que aporta una detallada i extensa informació al voltant de la vida dels vikings.
Una part del llibre és un autèntic manual de guerra que descriu, analitza i cartografia totes les expedicions que des del Nord van anar assolant tots els indrets d’Europa. Però no només això, ja que també es presenten amb tots els detalls les seves tàctiques de batalla (d’atac i de defensa), les tècniques de navegació, les tradicions, l’organització militar, les fortificacions, els vaixells, les armes, els descobriments, les tradicions funeràries i socials i els costums en un catàleg exhaustiu de la forma de viure dels pobles del Nord.


"Vikingos en guerra"

La lectura atenta de “Vikingos en guerra” és una meravellosa, documentada, àgil i amena lliçó d’història, la pel·lícula emocionant d’un temps canviant on els protagonistes absoluts van demostrar ser autèntics herois avançats al seu temps i això va afavorir la seva insòlita capacitat per atacar, fer mal i retirar-se, convertint-se en l’autèntic terror dels seus coetanis, visquessin on visquessin. Aquesta habilitat la posen de manifest Kim Hjardar i Vegard Vike gràcies als seus coneixements i a la capacitat de regalar-los sense falses erudicions.
També trenca mites, com el clàssic i tòpic dels cascs amb banyes, afavorit per Hollywood i molt allunyat de la realitat i, a més, i aquesta és potser las eva grandesa més important, es converteix en una lectura apassionant que quasi podria ser comparable a la d’una novel·la d’aventures ja que, sota la llegenda dels vikings hi ha una realitat no especialment coneguda i que és plena de tota mena d’emocions, ja siguin les divinitats guerreres, els costums, la seva bel·licositat i la saviesa a l’hora d’adaptar les seves naus a totes les condicions. Un veritable tractat d’història amena, intensa, passional i professional.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Ens queixem sovint dels índexs de lectura més aviat dramàtics que arrosseguem i que compliquen força la possibilitat de millorar el sistema, d’arribar a normalitzar les traduccions i, de rebot a professionalitzar el sector. Una de les vies, potser la més segura encara que impliqui dur-la a terme amb una gran amplitud de mires, és començar a fidelitzar els més petits.

Il·lustració de Jonathan Miller

Kalandraka acaba de publicar Petits de la casa / Petits salvatges, una divertida i interessant sèrie de llibres dirigida als pre-lectors amb textos d’Antonio Rubio (castellà), Xosé Ballesteros (gallec), Helena García (català) i Fernando Rey (euskera) que complementen els dibuixos del canadenc Jonathan Miller.

Il·lustració de Jonathan Miller

Són llibres de roba, de 8 pàgines, amb unes mides de 15x15, que es poden manipular, doblegar, mullar, rentar, que estan fets amb tintes no tòxiques i que afavoreixen l’estimulació sensorial, el tacte, l’oïda, la vista, la possibilitat de manipulació, l’exploració i, sobretot obre un univers d’imaginació que es concreta amb la possibilitat de jugar i d’anar creant històries amb animals com el cérvol, la guineu, el gat, l’ovella, el conill i tots els animals que desfilen per aquests llibres.

Il·lustració de Jonathan Miller

I més enllà d’allò que es veu, els llibres també plantegen un joc que convida a seguir investigant, a anar més enllà de les seves pàgines i a inventar nous jocs i noves rimes mentre creixen els lligams entre el nadó i la persona que llegeix i explica les històries.
Una bona manera d’aconseguir que els més petits de la casa comencin a sentir els llibres com un element proper, necessari, sobretot, divertit.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
L’any 2009, la Sèrie Negra d’RBA publicava “Tarde, mal y nunca”, la segona novel·la del barceloní Carlos Zanón després de "Nadie ama un hombre bueno”. Ara, 10 anys més tard, amb Zanón nomenat comissari de la BCNegra i convertit en una de les realitats més sòlides de la novel·la negra en castellà, Salamandra Black, després de publicar “Taxi” recupera aquest llibre que va encetar les mirades de l’autor a una Barcelona allunyada dels neons, dels aparadors de luxe i de la mirada encuriosida dels turistes.

"Tarde, mal y nunca", Carlos Zanón


Zanón explora una ciutat dura, gens amable, poblada per una legió de perdedors que no fan altra cosa que mirar de sobreviure, que es busquen la vida en un territori on les fronteres, les físiques i les morals, són laxes i difuses. Hi ha veus que diuen que Carlos és l’hereu de Juan Marsé, Manolo Vázquez Montabán i fins i tot de Francisco González Ledesma. Potser sí, però la seva mirada té una cosa que no tenien els seus predecessors, acidesa, mala llet i desesperança. En els fons, els herois i els antiherois que convivien amb el Pijoaparte, amb Méndez o amb Carvalho, acabaven tenint un punt romàntic, una certa calidesa. Els de Zanón són secs, aspres, poc donats a comportaments càlids. I amb això no vull dir que no s’enamorin, que no visquin, que no sentin, no, però ho fan d’acord amb la ciutat que els acull... o que els castiga, que no se sap mai. Ho fan des de la crisi, des de la desesperança, des de l’oblit, des del rebuig.
A “Tarde, mal y nunca”, l’autor ja començava a fonamentar la fotografia d’una ciutat perifèrica, marginada i marginal, plena d’immigrants, de mil llengües, de crisis endèmiques, de drogues, de corrupcions petites, miserables i domèstiques i, sobretot, de ganes no sempre conscients, de voler fugir d’allí, d’aconseguir el passaport que facilita la fugida i l’oblit.


Carlos Zanón (Foto: Lupe de la Vallina)

Els protagonistes són joves, però porten aferrada a la pell, com la pestilència de l’oli recremat dels bars que freqüenten, l’estigma perenne de la fatalitat, la brutal successió d’elements que basteixen el seu dia a dia ple de violències i d’anonimats. L’Àlex té visions, fantasmes de tota mena que els persegueixen si no es pren la medicació a temps, el seu germà, l’Epi, viu enamorat de manera irracional de la Tiffany Brisette, una sud-americana voluptuosa, amb un fill, que s’acaba rendint a la fogositat sexual de Tanveer Hussein, un marroquí ben dotat, violent i sense escrúpols, deslligant un triangle amorós que, tenint en compte la personalitat dels implicats, només pot acabar de dues maneres, malament o molt, molt malament.
Realisme, cruesa y una mirada lúcida al cantó menys afavorit de la nostra societat. Gent que ha convertit la derrota en un costum i que Zanón retrata amb una mirada crua, ferotge directa, socialment incomoda però no exempta d’un cert romanticisme un punt naïf que fins i tot resulta un magnífic complement de l’assalt frustrat a l’esperança dels protagonistes.


Categoria: Llibres singulars
Escrit per: Jordi Cervera
Páginas de Espuma, l’editorial creada per Juan Casamayor i Encarnación Molina, té una singularitat especial, la seva dedicació fidel i absoluta al conte en castellà. Ja siguin reculls, antologies, traduccions o recopilacions, l’editorial estima les històries curtes i això l’ha convertit en un autèntic referent del gènere. Amb seus a Madrid, Mèxic i Argentina, aconsegueix mantenir una gran activitat a ambdues costes de l’Atlàntic. Noms com Lovecraft, Iciar Bollaín, Ignacio Padilla, Antonio Machado, Henry James, Leopoldo Maria Panero, Emilio Salgari, Fernando Pessoa, Conan Doyle, Jane Austen, Bioy Casares, Mary Shelley, Bram Stoker, Jorge Volpi, Ana Rossetti, Chéjov o Edith Wharton poden ser una claríssima mostra de la seva activitat.
Ara, una de les últimes incorporacions al catàleg és “Insólitas. Narradoras de lo fantástico en Latinoamérica y España”, en edició a càrrec de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón. Es tracta d’una peculiar, documentada i interessant selecció que aplega 28 escriptores en actiu, algunes d’elles com Elia Barceló o Cristina Peri Rossi o d’altres que, tot i ser autores d’una llarga i rica trajectòria no han aconseguit aquest reconeixement popular global. Han escollit històries més aviat curtes i han evitat en la mesura del que era possible que fossin les més reconegudes de la seva producció literària.


"Insólitas" de Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

Aquí podrien servir uns dels versos més coneguts de Maria Mercè Marçal: “A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel”, però en aquest cas vindria a ser el contrari, una triple invisibilitat: ser dona, escriure en llengua no anglesa i practicar un gènere no considerat excels segons la gran crítica literària. Així les cosa, l’antologia de López Pellissa i Ruiz Garzón té un primer objectiu bàsic, donar visibilitat a la feina d’aquestes autores ja que, segons apunten els dos curadors, els màxims especialistes del gènere reconeixen que només han llegit 5 o 6 de les 10 espanyoles i 18 llatinoamericanes antologades i això vol dir que si s’extrapolen les xifres fora dels circuits especialitzats, els resultats poden resultar francament dramàtics i decebedors.
En aquest sentit, la selecció contraposa dues realitats, d’una banda l’arrelament del gènere a l’Amèrica llatina tot i que, per contra, no gaudeix de seguiment popular, i de l’altra, el fet que a l’Estat espanyol, el gènere va entrant progressivament en un mercat que, curiosament, el segueix amb més devoció en diversos àmbits.
Ara bé, superada aquesta primera i necessària línia de reivindicació, el que trobem és un recull que, en certa manera, el que proposa és una mena de fixació de cànon del fantàstic i la ciència ficció en clau femenina i, de fet, representa un ben estructurat punt de partida que, sense dubte aniran seguint i complementant altres antòlegs en un futur més o menys proper.

Teresa López-Pellisa i Ricard Ruiz Garzón

En un ordre més, diguem-ne, domèstic, la Teresa i el Ricard han agafat una forquilla d’escriptores que van des de les que han superat els 90 anys fins a les que no arriben als 30, la qual cosa pressuposa un ventall d’aproximacions molt divers i diferenciat amb un element afegit que potser podria sorprendre: no es tracta d’un manual feminista, ja que les aproximacions i les temàtiques tractades són prou variades i prou eclèctiques com per eliminar d’entrada aquest supòsit.
S’ha de valorar també el bon moment que viu el gènere, impulsat sobretot per adaptacions televisives i cinematogràfiques que ha aconseguit fites notables amb produccions com “Harry Potter”, de J. K. Rowling; “Joc de Trons”, de George R.R. Martin; “El conte de la criada”, de Margaret Atwood o “Els jocs de la fam”, de Suzanne Collins que han despertat la febre arreu del món i han provocat que molts seguidors busquin també la versió escrita de les històries que els fascinen a la pantalla. Això vol dir que “Insólitas” pot ser el pròleg d’una història que creix dia a dia i que intenta aconseguir que alguns gèneres literaris deixin de ser considerats de segona i passin a ser percebuts com literatura de primera.




| Entrades anteriors