El Blog de Jordi Cervera

19/01/2016: 15 anys meteòrics

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El dilluns dia 30 de novembre, el Palau Moja de Barcelona es va convertir en l’escenari de la festa d’aniversari de l’editorial Meteora. Un marc noble i sumptuós per acollir una celebració càlida i necessària. El projecte personal i vital de Maria Dolors Sàrries i Jordi Fernando compleix 15 anys, ja és un adolescent actiu en edat física però és madur i sòlid en cos, concepció, projecció i intensitat.
Celebrar un aniversari com aquest és sempre un motiu d’alegria per tot el que mostra i pel tot el que amaga. Mostra una parella entusiasta capaç d’implicar-se amb la cultura molt més enllà del que fan moltes institucions, d’apostar temps, diners i il•lusions en una història que sempre, sempre acaba sent moltes més coses que un simple negoci, que una manera d’aconseguir un sou per guanyar-se la vida. Mostra també una capacitat inacabable per anar rastrejant la realitat, fer-la una mica teva, posar-hi el teu segell íntim i tornar-la al món convertida en una emoció viva.

Editorial Meteora 15 anys

I un aniversari així també té una cara més fosca que l’alegria del moment porta a obviar però que, malgrat tot hi és, que amaga el poc interès per la cultura que mostren un gran nombre de polítics i d’institucions, un problema greu que es va convertint en una creixent epidèmia social que fa que els projectes que tenen a veure amb la cultura s’estavellin contra murs de complicada i difícil orografia i que acaba convertint aquestes magnífiques iniciatives personals en una mena de cadena de petits o grans greuges i oblits que es van pagant, que s’han d’anar superant cada dia, esmerçant-hi esforços suplementaris que s’haurien de dedicar a altres qüestions i que no ajuden gens a seguir endavant.
Per això els 15 anys de Meteora són una esplèndida noticia que cal valorar en tota la seva magnitud. Però en aquest cas, més enllà del valor social que suposa que un segell literari compleixi 3 lustres, l’editorial que agafa el nom dels petits i insòlits monestirs penjats de la regió grega de Tessàlia forma també part directa de la meva vida i per això la mirada cap a l’efemèride ha de ser per força més personal i més íntima que la que un periodista de la malmesa i menystinguda branca cultural pot fer sobre una celebració semblant de qualsevol altre negoci llibresc. Per això no puc ni vull amagar que aquest pastís potser tindrà una capa de farciment més prima pel que fa a la melmelada del rigor absolut i a l’objectivitat màxima i, per contra tindrà una capa gruixuda de xocolata sentimental. Ho assumeixo i només espero que la història que retrata, encara que tingui més gust de xocolata que de maduixa, sigui gustós, comestible i prou sòlid per no acabar allunyant-se en excés de la realitat.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

L’editorial arrencava amb el segle, a l’any 2000, però la història física i concreta la teniu a la pàgina web de Meteora, amb les col•leccions i els títols que marquen el seu adn únic i personal que els ha portat a ser els “sèniors” d’aquest projecte integrador i amb projecció de futurs que és l’associació Llegir en català, format per joves editors amb uns catàlegs interessants i unes grans ganes de presentar batalla des de la primera línia d’acció. En aquest sentit, val a dir que la Maria Dolors Sàrries i el Jordi Fernando no són adolescents que enceten la seva primera aventura laboral. Arriben a Meteora des de les seves respectives feines, lligades directa i sentimentalment als llibres i això, no ens enganyem, és un bagatge previ imprescindible i enriquidor.
La Dolors i el Jordi són (i això fa que Meteora com a, diguem-ne, empresa, també ho sigui) càlids i professionals, entusiastes, àgils, oberts, imaginatius i propers, amb una gran capacitat per anar repartint empatia i bones vibracions a cabassos en tot el que passa per les seves mans.
Personalment, els vaig conèixer quan ja arrossegaven quasi tres anys de vida i no em puc imaginar una rebuda millor. Ho tenia tot en contra (i els autors no mediàtics i/o desconeguts m’entendran força bé): un escriptor arribat de Reus, sense contactes editorials a la capital, amb una obra que tot ser prou ampla no havia traspassat els àmbits locals i, per acabar de fer-ho rodó, amb un llibre de poesia sota el braç.


Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

Un llibre, “Butte, gener a París”, que mirava de retratar el descobriment personal d’una ciutat màgica. El que no sabia aleshores és que entre el llistat “d’amors incondicionals de la Dolors” hi figura en lloc destacat la Ciutat de la Llum i això, suposo que va fer que la porta s’obrís amb més facilitat.
Des d’aquell moment he viscut des de la proximitat el creixement, les alegries, les penes i la manera de fer dels “meteoros”, tal i com els hi dic jo, (tot i que a nivell global ha fet més fortuna el “meteòrics”).
L’any 2007, es publicava en català i castellà “Desig de foc”, una novel•la de temàtica gastronòmica amb un epíleg del bon amic Santi Santamaria i el regal d’una ampolla de cava Mas Tinell amb una placa especial, tot un esforç de producció insòlit i que només podia fer una editorial de les característiques físiques i humanes de meteora.
Un any abans, el 2006, la Dolors i el Jordi em van fer un dels millors regals creatius i vitals que he rebut mai al llarg de la meva vida, brindar-me la possibilitat de dirigir la seva col•lecció de poesia Mitilene. El camí s’encetava amb “Centre de brevetat”, de Feliu Formosa i anava creixent amb una nòmina de poetes de primera línia que, fins ara, s’ha concretat en 35 títols, un premi Nacional (Marta Pessarrodona), un premi Josep Maria Llompart (Toni Clapés), la publicació de dos premis literaris, el Joan Perucho d’Ascó i el Rosa Leveroni de Cadaqués i un gruix de lectors fidels que encoratgen a seguir endavant.
Amb tot això he pogut veure quasi des de la primera fila com l’editorial s’anava guanyant el respecte de periodistes i mitjans de comunicació, el favor dels lectors i la devoció dels autors gràcies a una manera de fer seriosa, càlida, professional i a la vegada propera que demostrava de manera fefaent que, al cap i a la fi, el que ens mou i allò que ens fa feliços és el contacte personal, sentir-nos estimats, siguem autors, llibreters, periodistes o lectors i això, a l’editorial Meteora, ho fan molt i molt bé.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

De fet, al llarg d’aquests 15 anys d’activitat, la Dolors i el Jordi han demostrat amb escreix que es pot avançar sense ofendre, sense trepitjar, lluitant contra algunes adversitats amb capacitat per desmuntar qualsevol projecte, com la desaparició d’un dia per l’altre de la distribuïdora, amb tot el que això representa de pèrdua de vendes, de llibres, d’estocs, de clients, de presència, de liquidacions i, és clar, de diners, deixant de banda els danys morals, la desil•lusió, les visions negres i les ganes de deixar-ho tot. I res no els ha aturat i dia rere dia han seguit engegant projectes, publicant llibres, embrancant-se en noves històries i integrant-se en aquesta estructura creativa i de difusió que és Llegir en català. Ells són, en certa manera, la veu de l’experiència del col•lectiu i coneixent la seva capacitat de generar treball i il•lusió, estic segur que encara tindrem Meteora durant molts anys.
La Dolors ens fa cinc cèntims de les seves impressions i de les seves emocions a l’hora de bufar les 15 espelmes d’aquest pastís literari com pocs :

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

Les celebracions tenen connotacions positives. Es relacionen amb moments d’inflexió, amb fites importants aconseguides o impliquen un punt de partida diferent o nou en un projecte.
Meteora acaba de complir els seus primers anys de vida i ho hem volgut celebrar, especialment, pel que hem aconseguit durant aquest temps i perquè hem sobreviscut a un terratrèmol professional de molta intensitat.
Jordi Fernando i jo vam decidir muntar l’editorial a una edat ja madura. Quan molta gent renuncia a canviar de feina perquè a partir dels quaranta un comença a voler certa estabilitat a la vida. Però nosaltres vam ser diferents. L’estabilitat que teníem no ens acabava de satisfer. Necessitàvem ser creadors en el que féssim, ser més feliços i que aquesta feina també ens permetés aplicar allò que havíem estudiat durant cinc anys, filologia. No vam trigar massa a decidir-nos. Ho vam tenir clar al moment. Muntar una editorial.
Si ara digués que aquest temps ha estat un camí de roses mentiria. En absolut. Els inicis són difícils per a qualsevol feina. I ser editor és gairebé ser un artesà que fabrica un producte que després ha d’ensenyar al públic i als llibreters. Ha de convèncer-los que és bo perquè el comprin i en parlin i així anar construint un catàleg amb credibilitat. Aquesta va ser la part més difícil i dura de la nostra feina. No pas la que molts es podrien pensar, que seria la de rebre originals. De textos i d’idees en teníem i moltes. I de ganes, també. Però començar va ser dur. Pocs ens van animar a tirar la idea de muntar una editorial endavant.
Vam tenir la sort de tenir un periodista que ens va ajudar molt a fer contactes en el seu món i que ens va dir com obrir les primeres portes, Josep M. Huertas Claveria. Malauradament ara no li podem donar les gràcies, però el vull esmentar perquè va ser el primer que va seure amb nosaltres i ens va ensenyar com començar. Després va venir un bon llibreter, el Lluís Morral, de Laie, que ens va explicar en quin jardí ens posàvem, però en cap moment ens va desanimar. A més, sense saber ni qui érem, ens va obrir les portes de la seva llibreria i ens va fer confiança. A ell sí que li puc donar les gràcies.
D’aquesta manera, de mica en mica, amb moltes converses i ensenyant què fèiem i què volíem fer vam anar fent camí. Després ja tot va ser molt més fàcil. Quan es trenca el gel ja no cal esmerçar tants esforços la següent vegada.
Crec que aquests tres quinquennis han estat plens de moments amb molta càrrega emocional. De somniar projectes que hem pogut dur a terme. De conèixer persones del món de la literatura que ens han ensenyat molt. De llegir llibres interessantíssims que autors, molt coneguts o no tant, han dipositat a les nostres mans perquè ens han fet confiança. Això és impagable. Fer el que un vol, de la manera que vol i quan ho vol és una sort que nosaltres hem pogut tenir i tenim.
També hem viscut moments dolents i moments terribles, diria jo, on ha calgut tocar de peus a terra, analitzar molt bé què calia fer, quin camí agafar i lluitar per tornar a tirar endavant. Aquí és on vull tornar a donar les gràcies. Perquè si d’una cosa estem segurs els dos editors de Meteora és que tenim molts bons amics. Dels de debò. Dels que no pregunten què necessites, sinó que actuen i busquen solucions quan et veuen enfonsat.
I gràcies a tots aquests amics, entre els quals vull destacar l’equip, la família diria jo, de Llegir en Català, hem pogut superar (o començar a fer-ho) els mesos que van d’octubre del 2014 fins ara.

Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)


Per tant, creiem que eren de celebració obligatòria aquests quinze anys. Per haver decidit un 30 de novembre del 2000 arriscar-nos i muntar Meteora, per haver arribat fins aquí, per tenir tants bons amics i perquè tenim un munt de projectes que volem tirar endavant.
Ens sentim reconeguts en el món cultural. Creiem que sempre ens hem mantingut fidels als nostres principis i pensem que tenim moltes més coses a demostrar en anys posteriors.
Només voldria afegir que tenim una espineta clavada. És la de les obres, molt bones obres, que hem publicat i que per circumstàncies diverses no han arribat a ser conegudes com es mereixien. Han quedat oblidades a les prestatgeries de les llibreries i retornades, senzillament perquè els bons lectors no les han conegut. Nosaltres no les oblidem. Al contrari, com que no caduquen, sempre estem pensant com i de quina manera poden tenir una segona oportunitat.
La feina de l’editor petit, independent i segurament una mica aventurer és molt diversa. Però té com a base, el llibre. I això és el que ens enamora. I mentre duri aquest enamorament continuarem editant llibres. Sempre que trobem lectors disposats a llegir-los. Perquè si som aquí després de quinze anys, també és per ells.



Editorial Meteora 15 anys (Foto: Núria Queraltó)

I posats a mantenir el to personal, un apunt final. Fa un grapat d’anys vaig llegir una de les poques entrevistes que concedia l’agent literària Carmen Balcells. Afirmava que a la seva agència sempre hi havia un llum encès com a símbol d’una idea i d’una voluntat: que els seus autors, fos l’hora que fos, sempre sabien que ella hi era, que el seu escalf i el seu recer es mantenien actius i a la seva disposició. Aquella claror simbolitzava un far, un destí, una seguretat, un fil de tranquil•litat.
Anant a treballar, la ruta que faig cada dia em porta a passar per davant de l’agència Carmen Balcells, a la Diagonal, i també per davant de l’editorial Meteora, a la Gran Via. La Dolors matina molt i sempre que passo per davant aixeco la vista i veig el llum del seu despatx encès. Sé que treballa pels seus autors, per Meteora, per la nostra cultura i així, cada dia, veient encesos els llums de Balcells i, sobretot, de Meteora, sé del cert que el món funciona, que malgrat tot, les coses van bé, respiro tranquil i, sota la visera del casc, somric!

(les fotografies que acompanyen aquesta entrada són de Núria Queraltó)


18/01/2016: Adéu, Oriol Perucho

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Trist, molt trist en assabentar-me de la mort aquest cap de setmana d’Oriol Perucho, el fill de de l’escriptor Joan Perucho i un dels bateries més inclassificables i singulars de l’escena progressiva catalana i el free jazz. Fundador de la banda Perucho’s, estava treballant la seva tornada a l’escena quan se l’ha endut un càncer.

Oriol Perucho

Ens queda la seva música, la seva energia, la seva qualitat i els records personals. A la foto, amb la seva mare i les seves germanes en la presentació del llibre “Joan Perucho. Poesia 1947-1956”

Adéu, Oriol!


16/01/2016: 9 anys de blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen, dia per dia, 9 anys del primer post d’aquest blog. Tal i com em passa cada any, no tinc ni prou distància ni prou criteri com per poder valorar si realment aquest període de feina ha servit d’alguna cosa positiva.

9 anys

Sigui com sigui, són molts apunts, molts llibres, moltes històries i, sobretot, moltes possibilitats de conèixer grans autors i grans obres.
9 anys permeten viure un grapat de vicissituds, de canvis, de situacions de tota mena, personals i laborals, de variacions que sumen o resten il•lusió i que, en definitiva, acaben formant part d’un tot que és el que veieu amb totes les seves virtuts i tots els seus defectes.
Com que no tenim la bola de vidre, no sé si arribarem a bufar les 10 espelmes, però, de moment una felicitació a càrrec de quatre grans.



Gràcies per ser-hi sempre!


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal de Barcelona acull fins el dia 21 de febrer l’espectacle “Ozom”, la darrera creació del Mag Lari.
Si teniu algunes afinitat amb la màgia, encara que sigui tangencial, discreta i llunyana no us podeu perdre aquest muntatge i si, per contra, us agrada, gaudireu amb avaricia amb el que, probablement, és el millor que Josep Maria Lari ha fet mai. “Ozom” és singular, diferent, únic, imaginatiu i plural, una rara avis de l’escena, carregat de sensacions mesurades i realitzades al mil•límetre amb una sensibilitat i un domini del tempo de l’espectacle absolutament radicals i de sincronia perfecta.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

Al llarg de la seva carrera, Lari ha anat fent realitat allò del “encara més difícil”, arribant a “Splenda”, un muntatge de format americà i dels de grans efectes i sensacions. Ara, encara que sembli mentida, baixa el llistó de l’impacte i, per contra, aconsegueix sublimar tota la seva creativitat en una posada en escena gens corrent i capaç d’arribar al cor de l’espectador des de diferents fronts i per diverses i efectives vies.
El Mag Lari organitza l’espectacle a partir de la necessitat de compartir l’escenari amb quatre amics, mags reconeguts de diferents èpoques i estils i autèntics referents mundials. Els convidats són Gin Clark, una estrella de Las Vegas dels setanta; el pare Wenceslao Padró, un capellà que combina el seu ministeri amb la màgia; Cirici Pasqual, un antiga llegenda famosa per combinar màgia i dansa clàssica i Goretti, un mag quasi punk, amb números violents, directes i carregats de potència heavy metal.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

“Ozom” és molt més que un espectacle de màgia. De fet Lari aconsegueix coses que no semblen gens fàcils d’assolir. D’entrada mostra un gran, documentat i amorós coneixement de la història de la màgia i dels seus grans noms que li permet, en primer terme, fer aquesta tria de personatges, basats en mags reals i, sense perdre en cap moment el sentit de l’humor, tractats amb un rigor molt coherent i amb una solidesa càlida i rotunda. Gin Clark ve a ser una mirada divertida, histriònica, irònica i portada al límit, de Doug Henning, una gran estrella americana dels anys 70, precursor de Copperfield i que va trencar motlles combinant màgia i espectacle musical. En aquest cas, Clark s’acompanya d’un cos de ball que sembla arrencat del mític ballet Zoom de Lazarov i de músiques com el “Bahama Mama” de Boney M.
Wenceslao Padró és un homenatge directe a Wenceslao Ciuró i Sureda, un capellà de Castelltarçol, il•lusionista i ventríloc i autor d llibres molt populars de la seva època.
Cirici Pasqual, un avi retirat que es mou en cadira de rodes, és el tribut de Lari a Fructuós Canonge, un enllustrador de la Plaça Reial, nascut a Montbrió del Camp l’any 1824, que va arribar a actuar davant d’Isabel II i d’Amadeu de Savoia.
Per últim, Goretti podria ser l’alter ego de Criss Angel, un mag radical que es va convertir en una mena de successor “gore” de David Copperfield, tancant així el cercle iniciat amb Clark.

"Ozom" - Mag Lari (Foto: David Ruano)

“Ozom” li serveix al Mag Lari per anar deslligant un discurs escènic perfecte, que controla en tot moment qualsevol detall per insignificant que sigui. L’espectacle passa com un riu, fluint sense sotracs per moments d’improvisació, moments poètics, romàntics, càlids o d’absoluta comicitat i això no fa altra cosa que demostrar que el seu creador domina amb perfecció mil•limètrica els camins escènics i que és capaç de reproduir i de barrejar sense escletxes un grapat de recursos i de registres per aconseguir que, en tot moment, a l’escenari hi hagi el reflex concret i precís de la seva voluntat a l’hora de dissenyar les estructures escèniques.
I com acostuma a passar amb les obres rodones i perfectes, “Ozom” té moltes lectures i permet accedir-hi des de molts angles. Els més petits i els menys experts es quedaran amb la visió d’un show àgil, divertit, contundent i d’impacte, que no perd en cap moment el ritme i que fa que el públic participi en diferents nivells, però per sota, si acumules edat o experiència, es pot veure el magnífic treball a l’hora de reproduir amb sensibilitat i eficàcia, els números clàssics dels diferents mags, lligats a diferents èpoques i a corrents específiques. Capta amb delicadesa i eficàcia l’esperit dels quatre mags i els fa brillar, portant-los de la grandesa a la tendresa sense que res falli i aconsegueix captar tota la gamma d’emocions del públic i fer que no es perdi el fil ni es baixi l’atenció en cap moment, que l’hora i mitja de durada passi com un sospir i que quan s’acaba, surtis del teatre amb ganes de tornar-hi, de repetir coneixent els trets bàsics del muntatge i poder així, entretenir-te cercant els detalls, les essències, aquelles petites sensacions que converteixen “Ozom” en una obra d’art i en una aproximació a la història de la màgia diferent i única.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El nou disc de Virginia Maestro és titula "Blue Bird", surt a la venda el dia 16 d'octubre i la carta de presentació és una peça magnífica, "Make it alright", una cançó alegre, encomanadissa, amb aires country i que no és altra cosa que la demostració de la gran qualitat d'una cantant que té moltes coses a dir i que sap com fer-ho.



Absolutament captivadora!

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Joan Perucho i Néstor Lujàn, en aquell viatge singular que van emprendre per la cuina del país i que es va batejar com “El libro de la cocina española. Gastronomía e historia”, van fer molt més que menjar i viatjar. De fet van posar la seva saviesa i la seva experiència al servei d’una idea, d’una manera de fer i d’entendre el fet gastronòmic.
Entre moltes altres qüestions apuntaven una idea bàsica que, de fet ja apareix a les primeres pàgines quasi com una declaració d’intencions. Afirmaven que “Els cuiners són els creadors d’un art. Ells creen sobre allò que els ha llegat la tradició, la flor rara i exquisida”.
També afirmaven “És evident que la cuina és un art però nosaltres afirmem que també és una tècnica. És un art per tot el que té d’invenció; i és una tècnica per quant un conjunt de regles podríem dir codificades, la fan possible. Tot art suposa una tècnica que l’acompanya i el sustenta…. Un bon cuiner, abans d’aventurar-se pels camins de la inspiració, ha de ser un bon tècnic”.

Restaurant Lluerna - Bloody Mary

I més endavant es pregunten: “Què és la tècnica? La tècnica és l’element aportat pels segles, la seva lenta sedimentació, la acumulació de les experiències del passat. Tota invenció a la cuina, una vegada acceptada i valorada degudament, passa a formar part de la tècnica culinària…Malgrat tot, és perillós parlar separadament d’art i de tècnica, ja que, en realitat, van i evolucionen juntes. En evolucionar el gust, art i tècnica evolucionen també a l’uníson”.
Cal tenir en compte que l’obra es va publicar l’any 1970, i això vol dir que, si ens atenim a les teories de l’època, Perucho i Lujàn van resultar força innovadors i quasi visionaris a l’hora d’intuir aquest camí que a dia d’avui és obvi. De fet, ells mateixos van barrejar la seva gran erudició amb una curiositat fora mida i amb unes grans dosis d’intuició per anar bastint aquesta i altres teories que converteixen el llibre en una peça història i perdurable, tal i com passa amb totes les obres ben fetes.

Restaurant Lluerna - Sorell marinat

I tot això seria aplicable al Lluerna, el projecte vital i personal del xef Víctor Quintillà i la sommelier i cap de sala, Mar Gómez. L’any 2012, l’Acadèmia Catalana de Gastronomia, una institució on precisament Perucho hi va tenir un paper destacat, va concedir al Víctor el guardó de millor cuiner jove, una prèvia que es faria realitat un any més tard quan la guia Michelin li va concedir una estrella.
El model és, com a mínim, singular. Un restaurant nascut amb la pretensió de ser un establiment de barri en un lloc sense una especial tradició gastronòmica i, de fet, allunyat dels estandars habituals que marquen les rutes dels grans establiments del ram. A poc a poc, el geni i la creativitat del Víctor i la Mar s’imposen i aquell indret que esperava construir un dia a dia pròsper comença a destacar, a cercar nous reptes. Canvi de decoració més d’acord amb la filosofia de la cuina (elegant, sòbria, discreta, eficaç i de classicisme contemporani) i la creativitat i el geni que es comencen a alliberar i a mostrar-se amb tot l’esplendor.
Pas a pas es va consolidant una manera de fer, un rigor i una experimentació que creixen i que es refermen amb força, allò de l’art i la tècnica, vaja. I arriba la sorpresa, la guia francesa més famosa del món deixa caure una de les seves cobejades estrelles al cor de Santa Coloma de Gramenet, al Lluerna i tot comença a canviar de portes enfora també.

Restaurant Lluerna - Tripa de bacallà

La premsa especialitzada es comença a fixar en la feina del Víctor i la Mar, les reserves augmenten i la fama creix. Però lluny de deixar-se seduir pels cants de sirena i per la lluïssor enganyosa de l’èxit, el restaurant segueix fidel al camí que marca el seu nom, aquest peix humil i saborós, capaç de regalar moments de gran plaer si saps com tractar-lo. Producte de qualitat, de proximitat i a uns preus ajustats, precisos, que no alterin aquella idea inicial de local de barri. Tot un encert, un local estrellat amb menús assequibles que ofereixen diferents possibilitats d’aproximació, des del menú Lluerna, el més complet, al Degustació, diferents maneres d’entendre el concepte i l’ànima d’un restaurant que creix, que millora des d’una filosofia d’humilitat, de rigor, de treball sòlid i regular sense caure en cap moment en temptacions perilloses.
L’entrada a l’establiment és discreta, molt discreta, tant que fins i tot pot arribar a passar desapercebuda si circulen en cotxe o no t’hi fixes prou. L’interior del local és sobri i minimalista: fusta fosca, molts blancs, una il·luminació nítida i una distribució d’espais que permet gaudir de la necessària intimitat i amplitud a l’hora de menjar.

Restaurant Lluerna - Sardina amb escalivada

El servei, comandat per Mar Gómez, jove, professional i, sobretot, agradable i proper, amb capacitat i ganes de generar empatia, de transmetre bones vibracions, a banda, és clar de realitzar la seva feina amb summa correcció. Un equilibri ple de calidesa, d’afecte i d’efecte.
El menú Lluerna, la màxima expressió del geni creatiu de Víctor Quintillà, el catàleg de tot allò que és i que permet intuir amb força claredat tot el que vol arribar a ser.
Un aperitiu: mojito sòlid, meló d’un verd intens i d’una textura especial amb gust de llimona i menta; una oliva de la varietat gordal farcida de campari i taronja, quasi com un vermut però al revés.

Restaurant Lluerna - Porc amb escamarlant

Després un singular bloody mary, convertit en una sopa que barreja el tomàquet, l l’oli i el punt just de fortor, arriba el sorell marinat amb suc de piparra; el peix refrescant i viu, sobre un llit d’oli i de piparra, amb aquella precisió del picant mínim i necessari i caviar d’oli. Segueix una magnífica cassola de tripa de bacallà, botifarra negra i mongetes de Santa Pau, un guisat d’aquells de cullera, d’abans, dels que arriben a la taula amb contundència, rigor i precisió, que conjunten sabors per tal d’oferir un tot rotund, dels que et fan oblidar que ets en un restaurant gastronòmic i que et portarien a ensorrar la cullera en un gran plat i a sucar pa quan la cullera ja no pogués actuar.
Segueix un altre plat amb regust tradicional i presentació actualitzada. Una sardina amb escalivada (ceba, all i albergínia) i un suquet amb un espectacular regust de brasa de llenya.
Després porc ibèric amb escamarlant, una particular, encertada i captivadora visió dels clàssics mar i muntanya, un plat ple de petites sensacions, de textures i de sabors que es creuen, es complementen i es magnifiquen a cada nova mossegada.

Restaurant Lluerna - Arròs

Segueix un arròs de gambes de platja, un arròs exquisit, cobert amb una capa de carpaccio de gamba, que quasi actua com una cuirassa protectora que es fon amb l’arròs a cada cullerada. El següent plat és peix de platja amb pil pil de plàncton i verdures, una preparació que sota un aparent senzillesa amaga un seguit de gustos i textures que es combinen amb habilitat sense que això alteri aquesta idea de simplicitat absoluta. I per tancar els plats forts, bou amb parmentier de mostassa, una peça equilibrada, on res no s’imposa i tot cobra la seva justa importància sense emmascarar en cap moment la resta de sabors. El tractament de la mostassa, de fet, és d’una suavitat extrema i, molt probablement faria reflexionar a més d’un dels que no la poden ni veure.
I per últim els postres, un ceviche de mango amb gelat de coco, àcid, refrescant, sorprenent i viu i un culant d’avellana, albercoc i maracuià, que aporta el contrapunt tebi i més dolç a l’àpat.

Restaurant Lluerna - Peix de platja amb pil pil de plàncton

I el final de festa són uns bastonets de coca de llardons acompanyats d’una infusió de canyella amb brandi i un bombo de mojito arrebossat amb cacau.
I si el menú Lluerna era descobrir els secrets, els potencials i les virtuts de Víctor Quintillà, l’èxit s’aconsegueix sense cap fissura, sense escletxes ni falses interpretacions. El menú més complet de la carta dóna la mesura exacta de qui hi ha al capdavant de la cuina, mostra una realitat absolutament inqüestionable i, a més, obre les portes a un futur on encara queden moltes possibilitats d’experimentar i moltes opcions de sorprendre.

Restaurant Lluerna - Bou amb mostassa

La cuina del Lluerna és una sorpresa, un descobriment i un veritable regal. Portant-la als extrems podria ser un camí en perfecte equilibri entre el punt experimental i innovador que Ferran Adrià va imprimir a elBulli i la solidesa evolucionada de la tradició més clàssica posada al dia que va practicar Santi Santamaria a Can Fabes. De fet, la manera que té de treballar els plats Víctor Quintillà podria respondre a una lògica absoluta a la vegada que ens aboca a la rauxa sense perdre en cap moment el dogmatisme del seny. Presentacions, coccions, barreges i tractaments del producte que ens conviden a la experimentació, que ens porten a la sorpresa constant, a la recerca de noves experiències i, per contra, els plats es mantenen sempre sòlidament arrelats a la terra, a la cuina de tota la vida i això és, sens dubte, una mostra de geni i de creativitat, ser capaç d’innovar sense emborratxar-se de tecnologia, mantenint sempre els peus a terra, amb una idea i una filosofia per defensar que es manté i s’imposa per damunt de qualsevol altra consideració.

Restaurant Lluerna - Culant d'avellana

Sigui com sigui, el Lluerna de Víctor Quintillà i Mar Gómez és un restaurant de visita obligada, un oasi per sentir-se bé, per gaudir d’unes hores d’absoluta màgia, d’una màgia sempre espectacular però abastable, comprensible i fascinant, Una cuina feta de trets íntims, de personalitat marcada, una cuina mediterrània, nostra, de proximitat, d’amor i de respecte, una cuina que fuig de les modes i dels imposicions i que busca i troba el seu camí propi. Una cuina d’estil que rendeix sense atabalar, que enamora des de la calidesa, des de la suavitat, des de l’encant absolut.

Restaurant Lluerna - Infusió de canyella

Una cuina capaç de regalar moments de gran felicitat, sens dubte, una cuina que captiva els sentits i va directament al cervell per quedar-s’hi.


26/04/2015: Handmade Festival

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Palau 2 de la Fira de Barcelona i la plaça de l’Univers de Montjuïc han acollit aquest cap de setmana una nova edició del Handmade Festival, una iniciativa dirigida per Josep Antoni Llopart de Fira de Barcelona i Anna Ventura d’Evident Evens destinada a presentar totes les novetats nacionals i internacionals en matèria de Do it Yourself.
250 expositors, marques, creadors, projectes, tallers, xerrades, classes magistrals i petites exposicions serveixen per prendre el pols a una moda que va en creixement constant i que aglutina infinitat de propostes d’oci.

Taller de cal·ligrafia japonesa

Pel que fa a la matèria bàsica i fonamental d’aquest espai, el programa del festival conté moltes referències als llibres, a la cuina i a la música. D’entrada caldria esmentar la presència del popular Rafel Vives, un comunicador amb una gran capacitat d’empatitzar que, gràcies al programa de TV3 “Ja t’ho faràs”, ha aconseguit fer forat a l’hora d’implantar la idea del reciclatge per aconseguir allargar la vida dels objectes i que, curiosament i gràcies al seu tarannà personal, ha captivat adults disposats a seguir els seus consells i també molta canalla que , d’aquesta manera , s’acosten a la possibilitat de recuperar, tunejar o alterar objectes i acostar-se al reciclatge creatiu, un material televisiu que també es pot trobar al llibre “Ja t’ho faràs” de Cossetània Edicions.

Ja t'ho faràs - TV3

Cossetània, un dels segells editorials més actius en matèria d’editar continguts provinents de programes televisius, també va protagonitzar dos dels tallers estel•lars del Festival en matèria gastronòmica.
El primer amb Remei Ribas, la famosa àvia Remei, una mataronina que s’ha convertit en tot un referent en matèria de cuina gràcies a les seves aparicions en mitjans de comunicació i a la publicació l’any 2001 de “La cuina de l’Àvia Remei”, els primer d’un seguit de llibres que han aconseguit importants xifres de vendes i han contribuït a augmentar la seva gran popularitat.
I una novetat d’aquest Sant Jordi també present al Festival, “La cuina de Divendres”, de Pep Nogué. El Pep és un savi que coneix el territori i les seves particularitats. Ara, a la saviesa acumulada després d’anys d’exercir la professió, hi ha de sumar el bagatge que representa rodar per tot Catalunya setmana rere setmana formant part de l’equip del programa Divendres.
El conjunt és un grapat de receptes i de consells que ens permeten afrontar la cuina amb molta més seguretat. De fet a l’espai de cuina del Festival va oferir una bona col•lecció de preparacions que es poden fer sense foc, utilitzant productes de qualitat i de casa i que aconsegueixen uns resultats magnífics. Algunes mostres: albergínia escalivada, amanida amb una barreja de cafè exprés i oli d’oliva verge i acabat amb iogurt de cabra cremós; un fuet tallat a talls gruixuts amb un polsim de sucre al damunt que es crema amb un bufador i s’acaba amb una mica de chutney de pera o un tros de recuit de drap amb figues confitades i un raig de reducció de vi.
Pep Nogué és un savi de la cuina, un bon coneixedor dels productes del país i ho demostra sempre amb habilitat i un somriure, dues qualitats que el converteixen en un gran comunicador capaç de transmetre coneixements i ganes de descobrir, elements imprescindibles a l’hora d’acostar-se a la cuina, ja sigui amb voluntat de tastar o d’experimentar.


Pep Nogué

I per últim dos bons amics d’aquest blog. Lali Rondalla i Quico Tretze que es van estrenar en concert amb un nou format, el trio, acompanyats d’un magnífic bateria, Oriol Planells, que aporta al conjunt una sonoritat rockabilly francament intensa i brillant. A la Lali la podeu descobrir en discos de cançons i de contes i comprovar que és capaç de transmetre màgia i diversió, però si teniu l’oportunitat de veure en directe aquest trio fantàstic no la desaprofiteu. Són cançons dirigides als més petits però en cap moment abandonen un so professional, roquer, potent i gens carrincló, demostrant que la canalla pot ser petita però que en cap moment s’ha de menystenir la seva capacitat per interactuar i per descobrir nous mons o fins i tot versions dels Beatles com la clàssica “Get back”.


Concert de Lali Rondalla

I a banda de llibres i música, el Handmade festival també oferia una infinita gama de propostes d’oci, de manualitats de tota mena i un ventall magnífic per anar descobrint les nostres capacitats més ocultes i amb la gran presència de públic de tota mena, obre les portes a anar preparant una nova edició.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui, dia 21 de març es commemora segons la UNESCO, el Dia Mundial de la poesia. El poeta escollit per representar-lo és el lleidatà Jaume Pont amb el poema "Illa escrita", una metàfora sobre el lloc de la poesia dins la societat, que s'obre amb una cita de Joan Vinyoli que diu "Altra vegada sóc al lloc on sempre arribo" i que s'ha traduït a diferents llengües per tal de donar aquesta idea de diversitat universal.

Jaume Pont - Foto : Maria Fernández

Illa escrita

La mirada inventa el món, la llum.
Aquí comença el naufragi de l’ombra
o la secreta deriva dels ocells.

Sota la parpella, la matèria blanca
i la llum negra, eternitat suspesa
en l’aire com una música muda.

Invento el temps i el seu viatge:
poema, areny i duna líquida, tinta
o roca al peu dels núvols emergida.

Altra vegada sóc al lloc mateix
on sempre arribo: la mar on viu
la filla del més damnat dels déus
i d’aquella gran bagassa del dolor
que porta per nom Malenconia.

Tot és un lent ajornar el clam
de la mudesa, tot és callada espera.

Només se sent una vaga fressa d’ales,
el foc blanc i l’aigua negra que bateguen
al cor d’aquesta illa escrita. Només:
en un mar de silencis, la foscúria.



Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Entre moltes altres coses, la ressaca del 1714 ens ha deixat una proposta de Devir que combina història, entreteniment i estratègia. És “1714. El cas dels catalans”, una creació d’Ivan Prat que retrata Catalunya i la Guerra de Successió en clau europea. Els diferents jugadors representen les diferents potències europees amb l’objectiu de posar en marxa les habilitats d’estratègia i de negociació i la possibilitat d’escriure el Tractat d’Utrecht de manera diferent a com el coneixem.

1714. El Cas dels catalans

Té una durada aproximada de 120 minuts i permet la participació d’entre 2 i 5 jugadors que juguem amb un tauler, 110 cartes i un llibre d’apunts històrics. Les accions pemeten que els jugadors puguin reclutar tropes, moure-les, realitzar atacs o fins i tot millorar l’opinió pública del seu país. Gràcies a les cartes trobem esdeveniments destacats, personatges històrics i batalles conegudes i, tot i que no és el més habitual, Catalunya pot arribar fins i tot a vèncer les tropes borbòniques, alterant així el curs de la història que coneixem.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
No és gaire habitual que uns premis literaris arribin al mig segle de vida, per això cal celebrar que el cartell dels Premis Recvll de Blanes estigui de celebració, tot fent palesa aquesta vitalitat que els ha convertit en un dels guardons literaris més prestigiosos del país. Els organitzadors els qualifiquen com un patrimoni col•lectiu i que són la història d’una fidelitat i d’un servei i, de fet, son un dels puntals a tenir en compte a l’hora de parlar de cultura catalana.

Mònica Rabassa i Aitor Roger

Tal i com passa amb totes les vides, i la dels Recvll ho és, han viscut tota mena de moments, feliços, eufòrics, d’angoixa, de perill pel present i pel futur i, malgrat això, han sobreviscut a tots els mals vents per anar-se fent sòlids, fonamentals i imprescindibles.

Els Premis Recvll 2015

Mònica Rabassa i Aitor Roger han agafat el testimoni i es converteixen en la mostra pràctica i evident de la sang jove que ha de conduir els Recvll a complir 50 anys més, a celebrar el segle d’existència. Ells són els responsables del llibre que deixa testimoni d’aquest mig segle de foment de la literatura, de manifestació de catalanitat i de manteniment d’unes idees i d’un esperit que ara tornen a ser més necessaris que mai i també els encarregats de portar endavant l’esperit d’uns premis imprescindibles si es vol conèixer de primera mà la cultura literària de casa nostra en àmbits com la narrativa, la poesia, el teatre, el retrat literari o el periodisme. Ells hereten el passat i miren al futur amb ganes, optimisme i passió, ingredients que no fan altra cosa que omplir d’esperança a tots aquells que estimem els Recvll i som conscients de tot el que representen.

el llibre dels 50 anys dels Recvll. Mònica Rabassa i Aitor Roger

De cara al futur la societat limitada que els gestionava es converteix en una associació per tal d’apostar per l’obertura, per la renovació i per aconseguir millors possibilitats de finançament, uns canvis que també afecten a la revista i que, sens dubte, començaran aviat a donar fruits i a donar els primers passos d’aquesta nova etapa que reuneix les experiències anteriors i les projecta i multiplica amb joventut i força.
Felicitats Recvll. Per molts anys!




Entrades següents | Entrades anteriors