El Blog de Jordi Cervera
Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Geore Steiner. El record en una entrada del 2012:

No descobreixo res si dic que estem vivint temps complicats on moltes apostes s’enfonsen quasi abans d’haver nascut i d’altres van desapareixent pel camí. També és cert, que el sector editorial, malgrat la crisi i els plors perennes, es manté amb més o menys treball i és poc habitual que hi hagi editorials que tanquin portes. Potser per això i per molts altres motius, sempre és una alegria renovada anar rebent de manera periòdica els llibres que publica Arcàdia.

La poesia del Pensament - George Steiner

Arcàdia és un segell independent, creat l’any 2004 (li queden dues passes per arribar als 10 anys de vida) per tres magnífics activistes del món editorial, els editors Montse Ingla i Antoni Munné i el llibreter Antonio Ramírez que, per si no tenien prou feina en les seves respectives parcel•les, es van embarcar per crear un segell dedicat a les idees, al pensament contemporani que ha editat llibres de George Steiner, Zygmunt Bauman, Ian Buruma o Hans Magnum Enzesnberger, entre d’altres, amb èxit més que notable.
El darrer llibre que han publicat és La poesia del pensament, de George Steiner, en traducció de Josefina Caball Guerrero, una petita joia, un llibre complex però deliciós que exposa la relació entre la filosofia, la poesia i el llenguatge i que acaba sent una passejada brillant per la tradició cultural d’Occident.
Establint lligams entre Hegel i el “non, rien de rien, non.. d’Edith Piaf, qualificant-nos de primats dotats de la capacitat d’utilitzar la metàfora, parlant de la “gravitas” de Lucreci o de la “pesanteur” de Simone Weil, referits al pes material del pensament, Steiner traça aquesta ruta de llarg recorregut on la paraula es converteix en protagonista i manté el control de dues disciplines que quasi mai abans s’han vist amb tanta comunió com després de llegir aquest assaig.

George Steiner

L’autor parisenc apunta les restriccions que defensava Valéry tot afirmant que “el que és més bonic és necessàriament tirànic” o les paraules de Hegel quan qüestionava la traducció dient que era “com un vi del Rin que ha perdut el buquet” i de mica en mica ens condueix amb saviesa i emoció cap a la possibilitat d’obrir la porta als gèneres híbrids, a la viabilitat de relacions entre literatura, filosofia, música, art figuratiu i abstracte com una poesia post-textual sense que això impliqui trencar amb el passat històric i cultura d’Occident.
Li he demanat a Montse Ingla, dues ratlles sobre aquest llibre, sobre la relació personal amb l’autor i, és clar, sobre aquesta apassionant i romàntica aventura. Aquest és el resultat.

Montse Ingla, George Steiner, Antoni Munné i Anatonio Ramírez

George Steiner és un dels autors emblemàtics d’Arcàdia: la nostra aventura editorial va començar el desembre de 2004 amb la publicació de la seva conferència La idea d’Europa, amb un èxit notable. Els tres socis i fundadors d’aquest petit segell editorial, l’Antoni Munné, l’Antonio Ramírez i jo mateixa, volíem crear un catàleg dedicat plenament a l’assaig amb la vocació de difondre el pensament contemporani i la història de les idees. Tot i que sempre hem estat oberts a totes les disciplines, amb el pas dels anys, la nostra tria s’ha decantat sobretot per les més humanístiques. Els nostres gustos personals, d’una banda, i l’oportunitat (o l'assequibilitat) en la contractació dels drets dels llibres han marcat d’una manera determinant el que hem publicat fins ara.Fem molt pocs llibres al cap de l’any, però els que fem els preparem amb cura i sempre amb la complicitat dels seus autors. Ens interessa, sobretot, posar a l’abast dels lectors que ens segueixen textos que contribueixin a esmolar l’esperit crític. I, en aquest sentit, també des d’Arcàdia, promovem en col•laboració amb institucions culturals del país, cicles de conferències, converses, debats a l’entorn del món de les idees.



16/01/2020: 13 anys

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
13

Els temps passa. Avui es compleixen 13 anys de la primera entrada d'aquest blog, ves per on. Gràcies per ser-hi!

29/10/2019: "El método Sakuma"

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Kitsune Books ha publicat un manual que es presenta com a revolucionari, “El método Sakuma” on l’entrenador personal Kenichi Sakuma exposa el seu mètode, un sistema utilitzat per top models per conservar la figura i basat en la reforçar determinats grups musculars que incrementen el metabolisme basal i fan que es cremi greix a més velocitat mentre fuig de taules d’exercicis esgotadors i de dietes impossibles de seguir per més que t’hi esforcis.

"El método Sakuma"

D’entrada, la primera mirada pot ser d’un cert escepticisme, sobretot tenint en compte que el cos de les models top té poc a veure amb els cossos que passegem la majoria dels mortals, però malgrat això, el llibre va aconseguir superar el milió d’exemplars venuts al Japó quatre mesos després de la seva aparició al mercat.
Sakuma basa el seu mètode en els músculs del tors, una part del cos que ell considera oblidada i que segons la seva teoria, reforçar-los i aprendre a utilitzar-los és un camí segur cap a la possibilitat de reduir greix sense fer un gran sacrifici.
No gosaria a dir si amb un excés d’optimisme o no, el mètode afirma que, independentment de l’edat i la condició física, es pot començar a tenir una figura estilitzada en dues setmanes, dedicant només cinc minuts al dia a l’exercici i fent una dieta mínimament pensada. En aquest punt és fàcil imaginar que tot dependrà del punt de partida i que no deu ser el mateix mantenir en forma la Kendall Jenner que fer-ho amb el John Goodman i que el segon petser no en tindrà prou amb dues setmanes.

Kenichi Sakuma

Sigui com sigui, Sakuma defensa que el secret de tot plegat rau en aprendre a utilitzar determinats músculs de manera equilibrada. El que fa el mètode és acostumar aquets grups musculars a treballar d’una manera concreta i això fa que durant la resta del dia actuïn de manera diferent a com ho feien i que, per tant, ajudin a cremar el greix amb més efectivitat ja que el conjunt del cos es mou d’una altra manera, millorant la figura, la postura i el metabolisme. El llibre també proposa un seguit de dietes equilibrades que ajudaran a tot el procés.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Angle ha publicat “Pensa i actua com un gat”, un dels últims treballs d’Stéphane Garnier, un autor nascut a Lió l’any 1974. es enginyer de so, creador de pàgines web, redactor publicitari, cantant, blogger, i, és clar autor d’obres amb sentit de l’humor, un cert esperit juganer i la idea de transmetre certs valors de manera distesa.
En aquest cas concret els protagonistes son els gats i Garnier els presenta com un model de vida a seguir. Tranquils, lliures, observadors, prudents, orgullosos, amb personalitat i caràcter. Independència absoluta i manca d’estrès serien les normes bàsiques de la conducta felina i això ja marca força.

"Pensa i actua com un gat", d'Stéphane Garnier

La idea de fons és mirar d’entendre la vida i el comportament dels gats i aplicar-lo a la pròpia vida, personal i professional, per aconseguir millorar-la. Un gat pensa només en ell mateix, té curiositat, és discret, sincer, carismàtic, independent i es diverteix en tot allò que fa, convertint la seva capacitat d’adaptació en un signe de gran intel·ligència. Garnier treballa i exposa prop de quaranta facultats felines com la llibertat, la tranquil·litat, l’egoisme ben entès, l’orgull, la indiferència, la curiositat o el silenci, que podem aplicar a les nostres vides si tenim prou paciència com per identificar-les, analitzar-les i reproduir-les.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Ha mort Paco Camarasa, que amb Montse Clavé van impulsar la llibreria Negra y Criminal, del carrer de la Sal de la Barceloneta, ànima de la BCNegra i un dels més apassionats defensors del gènere a casa nostra. Com a homenatge, recuperem aquesta entrevista feta durant l'estiu de 2014 a casa seva, a la llibreria.


Visitem la llibreria Negra y Criminal de la Barceloneta, un santuari internacional del crim literari. La seva devoció pel gènere ha convertit Barcelona en una de les capitals mundials de la tradició de lladres i serenos.

Paco Camarasa

Paco Camarasa, juntament amb Montse Clavé, acosten autors i lectors i mantenen aquesta doble vida de llibreters d’esperit de la BCNegra, la gran cita anual dels amants dels delictes literaris.



I també els llibres

“Un segon després de Praga” – Jordi Roig – Editorial Gregal
“Espíritus en la oscuridad” – Andreu Cunill – Editorial 66rpm
“Cuentos cada vez más cortos” – Elena M. – Editorial Comanegra


Producció – Jordi Muñoz
Imatge – Rafael Márquez
Escenari – Llibreria Negra y Criminal

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Devir acaba de d’oficiar el casament entre dos apostes d’èxit absolut i contrastat amb l’edició de “Catan. Juego de Tronos – La Hermandad de la Guardia”.

Catan. Joc de Trons

D’una banca Catan, un dels jocs més famosos i jugats arreu del món i de l’altra la sèrie fantàstica que ha trencat tota mena de motlles i fronteres i s’ha convertit en un fenomen mundial de masses. Catan, creat l’any 1995 per Klaus Teuber, ha venut més de 25 milions d’exemplars d’unitats, té moltes expansions i algunes edicions especials com la que el lliga a la no menys famosa nissaga “Star Trek”. L’objectiu finals, per a tots aquells que no el coneguin, és colonitzar l’illa de Catan crenat pobles a base d’utilitzar els recursos naturals que hi ha a l’abast dels jugadors. Inspirat en una novel·la de Rebecca Gablé i a punt de convertir-se ne pel·lícula, es ven a 40 països, s’ha traduït a 30 llengües i ha obtingut els millors premis de l’univers mundial de jocs.

Catan. Joc de Trons

L’altre soci d’aquesta història és “Joc de Trons”, la sèrie de més èxit de tots els temps que agafa com a base la sèrie de novel·les “Cançó de gel i foc” de George R.R. Martin. Ha trencat tots els rècords, acumula xifres estratosfèriques i ha guanyat tota mena de premis, una fita probablement insuperable dins el mon de la televisió.

Catan. Joc de Trons

A partir d’aquí, i després de superar totes les barreres de drets, Klaus Teuber i el seu fill Benjamin van començar a treballar per crear un joc que mantingués les essències del Catan i que, a la vegada, portés aparellada l’emoció de la vida i les lluites dels Set Regnes per tal de controla el Tron de Ferro. Aquí, els elements base del joc es transformen en Guàrdies de la Nit, en construir fortaleses. L’objectiu és defensar el Mur contra l’atac dels Caminants Blancs i cap decisió és gratuïta.
La fusta, l’argila, el gra, els minerals, la llana, es converteixen en preuats elements que ajuden la Guàrdia de la Nit a fer-se més forts. Construir camins, nous campaments i qualsevol cosa que ajudi a enfortir el perímetre i a evitar la victòria dels enemics. També trobarem 11 personatges que ocupen les cartes d’heroi i tots els jugadors hauran de moure les seves peces, combinant sort i estratègia per tal d’aconseguir els 10 punts de victòria que els convertiran en Lord Comandant i, per tant, en guanyadors de la partida.

Catan. Joc de Trons

Pel que fa a la part tècnica d’aquest jo que s’inspira per partida doble en llibres d’èxit, està pensat per 3 o 4 jugadors a partir de 14 anys i una partida pot durar entre 60 i 70 minuts. El preu de venda és de 95 euros i no hi ha dubte que és un nou encert de Devir, una empresa brasilera amb seu a Barcelona que lidera el mercat de jocs de taula amb propostes molt interessants, divertides i innovadores.


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
A Catalunya, les tradicions populars van sovint lligades al menjar i Reus no és de cap manera una excepció a aquesta mena de regla no escrita enlloc però fàcil de comprovar de manera empírica. En aquest context i parlant en un nivell força local i comarcal, situar-nos el 3 de febrer és parlar de Sant Blai. La tradició que va recollir Joan Amades el considera advocat contra el mal de coll i el mal de gola i del que es tractava era de portar a beneir la fruita. Un cop beneïda s’havia de menjar el dia de la Mare de Déu de març i això et preservava d’aquests mals.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

A Reus, i d’afegitó al Camp de Tarragona, aquest costum es va veure ampliat amb unes fantàstiques els “blaiets”, galetes fetes de mantega, sucre, ou i aromatitzades amb vainilla o llimona, de forma ovalada, vora dentada i amb una imatge del sant al center que, un cop beneïdes aconseguien aquestes meravelloses propietats curatives sobre refredats, grips i mals de gola.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Amb el característic “Sant Blai gloriós, lleva’m la tos”, els “blaiets” formen part de les tradicions reusenques i, tot i els canvis socials i d’hàbits de consum, els pastissers de la ciutat mantenen la tradició i, any rere any, omplen els seus aparadors amb la figura del sant decorant aquestes meravelloses galetes. No em voldria equivocar, però crec recordar que el motlle original que permet gravar la figura de Sant Blai a la superfície d’aquest dolç és feia a la Llauneria Mata, amb un motlle dissenyat fa cent anys per l’avi de l’actual propietària, Montserrat Mata. I si no em torno a equivocar (això de la distància ja se sap que pot desvirtuar la realitat) crec que la botiga del Raval de Santa Anna, 47, va tancar per jubilació aquest mes de gener després de 157 anys d’activitat i això complica força la possibilitat d’aconseguir motlles nous i fa que la gent que en té d’antics els guardi com una autèntica joia.
I ara em toca fer un homenatge molt merescut a dos pastissers inquiets, entusiastes, incansables i riallers, Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré, que al capdavant del Forn Sistaré fan que l’emoció de reviure les tradicions sigui un regal fantàstic que guareix cos i ànima. Un negoci familiar que funciona des de l’any 1910 i que gràcies a la vitalitat d’aquests dos titans agafa més volada que mai, unint qualitat, innovació i classicisme, tres puntals bàsics que, combinats amb saviesa i emoció fan que tot el que fan sigui desitjable i saborós.

Els "blaiets" del Forn Sistaré

Segueixo les seves activitats, les seves moltíssimes activitats, a través d’internet i em meravella i m’emociona aquesta gran capacitat de fer coses, mantenint d’una banda, les tradicions lligades a la pastisseria i, de l’altra banda, fer créixer l’activitat quotidiana, investigant noves farines, treballant nous procediments que hereten la tradició i que la porten cap a la modernitat, una tasca gens senzilla que demana les dosis exactes d’equilibri i d’innovació per tal de fer les coses en la proporció correcta.

Els "blaiets" Forn Sistaré

En aquest sentit, ser conscient que existeix gent com el Xavier i el Tomàs, regala tranquil·litat i proporciona una absoluta sensació de benestar. Saps que gràcies a ells i a gent com ells, les tradicions, els records, el calor dolç de la nostra infantesa, allò que ens ha portat a ser com som i que conservem arraulit als plecs del cervell, del cor i de l’ànima no es perdrà. Tens la certesa absoluta i rotunda que les seves mans i el seu entusiasme seran els vehicles necessaris per mantenir sempre en primera línia tot allò que ha configurat les nostres essències. I sí. és cert que els temps canvien, però la tradició, si es manté viva, és capaç de superar les barreres del temps i de l’espai, d’aconseguir que mai no es trenquin els fils umbilicals que ens mantenen arrelats al passat i que ens permeten fer ponts cap el futur. I això no té preu, per això cada vegada que mossego una coca amb cireres del Forn Sistaré, una llesca de pa de pagès, una coca de llardons o, con en aquest cas, un “blaiet”, torno a casa, a aquesta casa feta de records, d’emocions, d’alegries, de nostàlgies, de records i, sobretot d’absoluta vida.

Xavier i Tomàs Pàmies Sistaré

Gràcies Xavier i Tomàs per aconseguir que el món, el nostre petit món, sigui una bombolla de calidesa, un oasis on tot millora dia a dia sense alterar les essències, on cada nou alè és sempre tornar a viure. De cor, moltes, moltes gràcies!


Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
El Teatre Condal programa fins el 4 de febrer l’espectacle “25 il·lusions”, amb la signatura del Mag Lari. Després del meravellós “Ozom”, reapareix amb aquest muntatge (una idea dels seus productors) que vindria a ser una selecció dels millors moments de la seva trajectòria artística. El punt de partida és fàcil: 25 anys de carrera i un número per any li serveixen per bastir aquestes “25 il·lusions”, però res és mai tan senzill com sembla.

"25 il·lusions" del Mag Lari

Josep Maria Lari Viaplana (Barcelona 1973) es va començar a interessar per la màgia als 14 anys. La família li va regalar un llibre amb trucs de cartes del famós Juan Tamariz i a partir d’allí va començar a practicar, a fer jocs de proximitat i a convertir-se en un autèntic apassionat del tema i, de mica en mica els diferents elements es van anar configurant i tendint cap a l’infinit màgic. Un metge, company de feina del seu pare, era membre de la SEI (Sociedad Española de Ilusionismo) i va aconseguir que, com una excepció, hi entrés amb 16 anys ja que l’edat mínima eren els 18. Al casal d’avis de Sant Ildefons hi fa les seves primeres actuacions mentre que la primera remunerada li proporciona el rector de la parròquia a canvi de 5.000 pessetes. La seva mare, la coneguda pintora Montserrat Viaplana, el fa treballar en una de les seves exposicions i com a recompensa obté el primer truc d’espases. És el mitjà de tres germans, va estudiar Filologia catalana mentre treballava a la sala Llantiol i cada vegada tenia més clar que es volia dedicar a la màgia més que batallar amb les paraules i que s’estimava més desafiar les regles de la física que les ortogràfiques.

El Mag Lari (Foto: Lluís Bou)

A partir d’aquest punt, la seva carrera professional és converteix en un joc continuat d’emocions i en una sostinguda cadena d’èxits. Fa classes de teatre amb Carlos Lasarte i això li serveix per entendre a la perfecció la complexitat que implica qualsevol posada en escena mentre que, de mica en mica, va abandonant els espectacles de petit format i comença a dominar la gran escena amb habilitat, rigor i contundència. De manera paral·lela les seves aparicions en diferents programes de televisió li proporcionen uns índexs de fama que el converteixen en un dels mags més coneguts de casa nostra, un fet que li permet ser cada vegada més agosarat i plantejar espectacles i propostes més ambicioses i que al seu currículum hi trobem fites com la de fer desaparèixer els 65 músics de l’Orquestra Simfònica de Sant Cugat, fer aparèixer Belén Esteban a “Sálvame” i que David Copperfield el fes desaparèixer a ell en un dels seus espectacles. També és autor dels llibres “Els secrets del Mag Lari”, “Els viatges del Mag Lari” i “La màgia de Michael Jackson”.

25 Il·lusions (Foto: Lluís Bou)

Lari no és un mag a l’ús i no sé si tothom ho valora igual, però aventuro a posar damunt la taula (assumint el risc d’error que això sempre implica) que quan assisteix a un dels seus espectacles, una bona part del públic hi veu el que és obvi, un gran mag català que és capaç de plantejar espectacles de nivell absolutament internacional i un gran muntatge, ple de ritme, sorpreses, emocions, impactes visuals, humor i una potència escènica i un esforç indiscutibles, però que si es grata una mica més hi ha moltes més coses que no són sempre obvies o apreciables a primera vista. Encara tinc molt fresc a la memòria “Ozom”, el seu anterior espectacle, i, tot i que resulta obvi que “25 il·lusions” és diferent, molt diferent, l’essència tampoc no ho és tant. Aquell era un muntatge rotund, un homenatge a la història de la màgia i a alguns dels seus protagonistes més coneguts i/o entranyables i aquest és un muntatge de la pròpia història del Mag Lari, una mena mirada estructurada a la trajectòria personal però no només això. El Josep Maria té un sentit magnètic, quasi visceral de l’escena. Domina a la perfecció els recursos, els moments, els lligams entre una cosa i l’altra, entre un moment i el seu contrari. Sota aquesta aparença de frescor quasi improvisada que destil·len els seus muntatges, hi ha un contundent i estructurat treball de planificació. Lari té, entre d’altres, una qualitat meravellosa, és un autèntic animal escènic. Es belluga a la perfecció i sap administrar i dosificar els recursos per aconseguir l’impacte buscat. I ho fa seguint una mena de fórmula matemàtica, precisa i, òbviament, treballada i quasi infal·lible. Diu que es tracta de calcular les dosis d’emoció de cada element que es lliura al públic en cada moment. No es podria tenir els espectadors al cent per cent d’adrenalina durant tot l’espectacle. Tampoc no es poden tenir morts d’avorriment durant una hora. I també seria contraproduent tenir-los sempre rient o emocionats. Per això aquesta mena de Teorema de Lari funciona com un rellotge suís ja que gràcies a la suma de les fórmules matemàtiques individuals que redueixen cada moment a un número, pot treballar la combinació perfecta, la successió i la progressió que li permeten controlar en tot moment l’estat d’ànim de l’espectacle i, d’afegitó, el del públic.

Màgia "rescatada" del Titànic

Boney M, Betty Missiego, Julio Iglesias, Mocedades, Michael Jackson són la banda sonora habitual dels seus muntatges, unes melodies i uns ritmes “horteres” però entranyables, una música que ell escoltava de petit quasi sense notar-ho i que, en certa manera té aquesta essència de banda sonora d’una vida, d’una vida que són moltes vides i que acaba produint sempre un efecte positiu, empàtic, que és sempre capaç d’arrencar un petit somriure de complicitat encara que els propis gustos musicals siguin substancialment diferents d’allò que escolten. I aquí rau precisament un dels aspectes crec que fonamentals dels plantejaments escènics de Lari, un dels punts que el fa diferent i que no és altra cosa que aquesta capacitat per arribar a anar més enllà de l’estricte resultat escènic i que el porta a ser molt més subtil, més profund i més savi, a utilitzar el coneixement, la base, l’ànima i, sobretot, a posar-hi el cor i totes les experiències de la vida.
A “Ozom” resultava molt més obvi, però a “25 il·lusions” també hi és i em fa l’efecte que sense dir-ho, és una marca de la casa, el rigor i la profunditat a l’hora de treballar cada posada en escena. El Mag Lari es podria limitar a presentar un espectacle efectista, efectiu, rotund i sense escletxes, un espectacle dels que et mantenen clavat a la cadira, però tinc la sensació que no es conforma només amb això (que no és poc ni fàcil) i que s’acaba capbussant al cor, a la història, als referents, buscant aquelles punxades sentimentals, que només pot controlar algú que sigui savi i emotiu, que sàpiga dominar el coneixement i la passió, que tingui clar que no n’hi ha prou amb impactar i que per a ser recordat i estimat el que cal és emocionar des de les essències, des de l’experiència acumulada i des del rigor vital i, en definitiva, entrar al terreny mental de l’espectador, accionar els ressorts profunds i quedar-s’hi per sempre.

L'espectacle "Ozom"

En aquest sentit crec que l’autèntic secret del Mag Lari és precisament aquest còctel mesurat i precís on hi juga un domini absolut de la física de l’espectacle, és a dir, ritme, humor, música, llums, efectes i un llarg, llarg etcètera que fa que hi hagi mil tecles a tocar i que una sola que no funcioni en un moment donat ho pugui espatllar tot però on també hi té un pes específic molt important aquest efecte íntim que juga amb el subconscient de l’espectador i que des del coneixement, l’exploració i la saviesa acumulada aconsegueix el miracle d’anar molt més enllà d’un espectacle rodó, dotant-lo d’un aspecte íntim que toca l’ànima i que el fa molt més sensible, molt més capaç de polsar ressorts que no són accessibles només des de la professionalitat estricta i que demanen cor i sensibilitat. Així per exemple, a “Ozom” hi havia aquesta mirada entre romàntica, càlida, erudita i històrica a grans mags de tots els temps i, de fet, Lari va incorporant sempre picades d’ullet que tenen a veure amb qüestions de pell, amb el coneixement musical, amb la història i, tot i que hi posa humor i això fa que quedi més dissimulat, sembla que un dels eixos del seu treball és aquesta necessitat d’aportar un plus, el Titànic o la història d’amor dels avis, que lliguen força amb aquests mecanismes mentals de cultura apresa, de sensibilitat profunda que fan que els seus muntatges siguin molt més que un grandiós espectacle de màgia d’escenari.

El Mag Lari a "Splenda"

I pel que fa a “25 il·lusions”, el Mag Lari ens ofereix una mena de recull de grans èxits que es basteix amb elegància, treball i cura. No és només un recull dels millors trucs presentats l’una darrere l’antre. Fruit del seu perfeccionisme, el que fa és presentar-ho tot ben lligat i embolcallat, fent que les transicions siguin també una part imprescindible del muntatge, dirigint i gestionant les emocions d’un equip de gent que funciona amb precisió i rigor, aconseguint que el públic es lliuri sense embuts, fent créixer aquesta convenció màgica que es viu quan es va al cinema o a un espectacle màgic com aquest, ja saps que l’actor no mor de veritat i que el mag no parteix en tres trossos una dissortada voluntària que ha pujat a l’escenari, però et deixes captivar per la màgia i això et transporta a un món únic i fascinant format, en aquest cas concret, per “25 il·lusions”.


03/03/2017: Patricia Cornellana

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Una nova aproximació al gran gremi dels il•lustradors. En aquesta ocasió és Patricia Cornellana, una creadora nascuda l’any 1977 a Cerdanyola del Vallès. Segons explica, cansada d’anar sempre a Barcelona, va decidir anar-hi a viure, però es va oblidar la feina a Cerdanyola. Ara fa el camí al revés.
Com acostuma a passar la seva tendència a dibuixar li ve des de petita. Li agradaven els detalls, les petites coses, allò de fer encara més bonics els dibuixos. A partir d’aquí no ha parat d’estudiar i d’aprendre. Se sent còmoda treballant el collage, l’aquarel•la, els acrílics i el llapis.
Les seves il•lustracions són càlides, directes, plenes de matisos i tenen un punt de melangia divertida que fa que ràpidament et transmetin una sensació plena de complicitat, de proximitat. L’estil és sovint trencador, diferent, personal i força innovador, jugant amb el collage i les imatges per anar aprofundint en noves propostes gràfiques i estètiques.
Un dels seus projectes més recents és el llibre “El bicho”, una història que ha fet en col•laboració amb la narradora Anna Marcet que ha editat l’editorial Pròxima. Les dues es van conèixer en un curs de narració oral i allí va començar a germinar la llavor d’aquesta idea que, després de dos anys de treball, s’ha materialitzat en un llibre físic i també en un blog que explica i documenta amb tot detall tota la història.
Sigui com sigui, si us interessa la seva feina, hi ha moltes més coses i podeu trobar tots els detalls a la pàgina web de Patricia Cornellana, un univers carregat de futur i amb molts matisos per anar descobrint amb ganes i interès.

Patricia Cornellana. Il·lustració de "El Bicho"

Patricia Cornellana. Il·lustració del conte "Zzzzz"

Patricia Cornellana.

Gràcies, Patricia.

16/01/2017: 10 anys del blog

Categoria: General
Escrit per: Jordi Cervera
Avui es compleixen 10 anys del naixement d’aquest blog. No tinc clar si és bo o dolent, si és positiu o negatiu però és una dècada parlant de llibres, d’autors, de llegir, d’escriure, de portar al món digital una passió absolutament analògica.

10 anys

Gràcies per ser-hi i per fer-ho possible.




| Entrades anteriors