Escrit per: El 324
Un dimarts de maig. Ens sona el despertador a les quatre de la matinada. Preparam les coses que ens queden per empaquetar i cap al cotxe s'ha dit. Són les cinc quan deixam casa nostra, direcció Toscana. Aquesta vegada les vacances les volem fer a Itàlia, aprofitant que s'hi pot arribar bé en cotxe des de Munic.

Però hem de tenir en compte que abans d'arribar tenim vuit hores de camí si no hi ha cap contratemps. Passarem per tres països diferents, deixarem Alemanya, travessarem ràpidament Àustria i ens endinsarem cap al territori italià. Des de Munic aquesta ruta és molt maca. Quan arribes a la frontera austríaca tens les muntanyes com a teló de fons. És tan preciós el paisatge!

Ens aturam a esmorzar una miqueta. Un cafè ens deixondirà. Feim quatre estiraments de cama i seguim el nostre viatge. A l'autopista austríaca s'ha de pagar una taxa que es diu "Vignette", que permet moure't per aquestes autopistes durant deu dies. A la tornada hem de comprar-ne una altra, ja que sortosament ens quedem 11 dies per Itàlia. Arribam a la frontera italiana, al Brenero, però abans hem de pagar la darrera taxa pel territori austríac. Aquí hem d'agafar un altre tiquet pel pagament de l'autopista, aquesta vegada italiana, i que ens cobraran quan la deixem.

El paisatge segueix essent preciós. Es veuen moltes terres plenes de vinyes. Tant la zona del Tirol austríac com la del Tirol italià són conegudes per a la producció de vins. Fa sol, tot i que en un tros de l'autopista austríaca ens ha fet quatre gotes. Quin temps tindrem els següents dies?

Arribam al final de l'autopista, sortida Florència, on hem de pagar el peatge, per seguir després per una supercarretera, anomenada Fipili (la Gemma ja ens l'havia mencionada en un dels seus escrits) i que uneix les tres gran ciutats de Florència, Pisa i Livorno. Aquesta carretera no és de pagament i és la que ens portarà a Pontedera, d'on agafarem una carretera comarcal, direcció Volterra i que ens portarà a Lajatico.

El poble de Lajatico, nom molt poc conegut quan parles de Toscana, és al bell mig d'aquesta preciosa terra, entre Volterra i San Gimignano. Lajatico és el poble natal del conegut cantant Andrea Bocelli. Qui ho havia de dir? Ho notàvem pel poble, que hi havia molta propaganda del cantant i d'un teatre a l'aire lliure, anomenat "Teatro del silencio" i que sembla que el va fer construir ell.


Arribam a Lajatico. Però d'aquí encara ens falta una miqueta per a arribar al destí. Seguim els indicadors i de sobte la carretera es converteix en un camí sense asfaltar. On anirem a parar? Això sí, el paisatge ens deixa bocabadats!
Per fi arribem al lloc d'agroturisme de nom "Trieste". Tot i que semblava abandonat, sentim els crits d'una família. No esteim sols! No hi ha ningú que ens vengui a rebre. Veiem un cartell que posa que la recepció està oberta a partir de les quatre de la tarda. Aprofitem l'hora per anar a menjar… tenim una gana!


A les quatre encara no hi ha ningú a la recepció. Telefonam i al cap de 10 minuts ens vénen a donar la benvinguda i les claus. Ens mostren el nostre apartament i ens expliquen les coses bàsiques. Aquest apartament serà el nostre habitatge durant 11 dies. Una casa rural molt ben situada, molt neta i molt ben cuidada. Anem a inspeccionar el lloc. Tenim piscina i tot! L'acaben d'omplir i netejar, ja ha començat la temporada d'estiu. Però ens caldrà esperar un parell de dies que faci prou calor i la puguem aprofitar. L'aigua encara està congelada!

El dia d'arribada no fem res, esteim cansats de fer carretera i el que volem és descansar i admirar el paratge on hem anat a parar. Organitzam el que farem els següents dies. Envio un missatge a la Gemma, que no em respon… dec tenir el seu telèfon equivocat?

En principi, abans de partir cap a Itàlia havíem planejat que ens trobaríem... Ja vam quedar a trobar-nos a Pisa dijous. Però ho volíem acabar de concretar per telèfon.



Dimecres, a les sis menys quart ens desperta la claror del sol per la finestra. Som a la Toscana! Quina sensació de vacances! Volem anar a Volterra i a San Gimignano. Marxem de bon matí, seguint els indicadors que ens portaran al primer poble. Hi arribam en un instant... i el primer que feim és anar a buscar un cafè per esmorzar. Què bo que és el cafè italià acompanyat amb una entrepà típic italià, anomenat "focaccia"!

Volterra, ciutat medieval emmurallada, amb catedral i amb gran indústria d'alabastre, ens deixa meravellats. Hi ha tantes coses per veure i admirar! A la tarda marxam cap a San Gimignano, la carretera té molts revotls i en un moment donat ja es divisa el poble amb les seves torres que el caracteritzen.

Si Volterra pertany a la província de Pisa, San Gimignano pertany a Florència.
Poble també medieval, emmurallat i amb les seves torres que si en el seu temps eren símbol de riquesa, més endavant van passar a ser símbol de pobresa, ja que els propietaris que seguien tenint diners convertien la seva torre en un palau i els qui no en tenien la deixaven estar... Aquestes poques torres són les que podem veure avui en dia i són la principal atracció dels turistes.

Tant la zona de Volterra com la de San Gimignano són també bona terra de vins. Però d'aquí no en marxaríem tan aviat, fins i tot ens hi quedaríem a sopar i a veure el partit del Barça que molt ens va fer patir per poder passar a la final.

A la tarda vaig rebre un missatge de la Gemma. Efectivament el número que tenia jo estava equivocat! Vam quedar en trobar-nos al peu de la torre de Pisa a l'endemà. Quina il·lusió. Ens reconeixeríem?

Després del partit i d'haver organitzat telefònicament la nostra estada a Florència a ca uns amics, som partits cap a casa.
Com que no tenim navegador al cotxe, ens toca estar ben atents i llegir els indicadors... però ens vam embolicar i en comptes d'anar direcció Volterra ens anàvem allunyant del nostre destí. Vam parar en un restaurant on encara hi havia llum i vam demanar el camí correcte. Simplement es tractava de seguir els indicadors amb el nom de Volterra i que més endavant ens portaria a Lajatico i d'aquí ja ens sabíem el camí, tot i que era de nit i de nit tot es veu diferent.

Dijous, torna a fer solet. De bon dematí marxem cap a Lucca. Quan arribam a aquesta ciutat quedam sorpresos de la quantitat de cotxes que hi circulen. Al costat del camp d'esports hi ha uns grans aparcaments públics i des d'aquí ens indiquen el camí més ràpid per arribar al centre. Hem de travessar el mur que separa la ciutat vella de la ciutat nova... i d'aquí segueix el nostre itinerari dins aquesta ciutat, també emmurallada.

Al principi anam una mica perduts, no tenim un plànol adequat... però cercam l'oficina d'informació que ens suggerirà seguir una ruta. Ens encanta! Aquest petit itinerari ens porta als racons més importants, naturalment turístics, de Lucca... Tantes places precioses, grans, espaioses, esglésies, la seva catedral... Un amfiteatre antic convertit en plaça és la meva preferida.

Després d'emportar-nos el bon gust de Lucca, el bon cafè i el bon gelat italià, anam a cercar el cotxe i cap a Pisa s'ha dit.

Però d'aquesta coneguda ciutat, així com de la trobada amb la Gemma, de la ciutat de Siena i de Populonia, ja en parlaré la propera vegada. Espero que no vos hàgiu cansat llegint. Fins a la propera.


Marga
*********
Foto 1: Paisatge de la Toscana
Foto 2: El nostre agroturisme: Trieste
Fotos 3 i 4: Imatges de Volterra
Foto 5: Divisant San Gimignano
Fotos 6 i 7: Les torres típiques
Foto 8: Plaça de l'amfiteatre a Lucca
Foto 9: La catedral San Martino de Lucca
Escrit per: El 324
Una rosa


Sant Jordi, santa diada
del passat i l'avenir,
Fe i Pàtria nostrada
del meu cor fas sobreeixir.
Oh, la bella matinada!
Quina joia de collir
una rosa perlejada,
una rosa a mig obrir!

(Maria Antònia Salvà, 1869-1958)

Amb aquest poema vaig començar el que seria la invitació per a la trobada de catalans de Sant Jordi, que celebraríem el mateix dia 23 d'abril, dia del Sant Patró.

Sabem que a Berlín van celebrar la festa com cal, amb venda de llibres i regalant roses, amb lectures literàries i amb un gran concert que va concloure la diada, com ens explica la nostra amiga Miriam de Berlín. I és que quan els ens culturals catalans a l’exterior tenen suport financer és més fàcil muntar una gran festa.

Aquí, sense ajuts financers, de forma altruista i a la nostra manera, també vam celebrar el Sant Jordi i ens ho vam passar molt i molt bé. Va ser una gran festa.

Gairebé unes trenta-cinc persones ens vam reunir al Cafè Freiraum, lloc habitual on feim les tertúlies catalanes, per festejar la diada dels enamorats.

Tots vam portar un llibre i una rosa, que anàvem col·locant sobre una taula i que després, a manera de sorteig i amb cançons, ens regalaríem.

Intentaré explicar-vos el sorteig. A mesura que la gent anava arribant, a cada llibre s’hi enganxava un paperet amb el començament d’una cançó catalana i un número que seria el mateix que posaríem a la rosa. Dins una bossa, a part, hi posàvem el final de la cançó, que més tard ens repartiríem. Trenta-cinc llibres amb trenta-cinc començaments de cançons i trenta-cinc roses amb els números corresponents.

Abans de començar el sorteig dels llibres, vam tenir temps d’assaborir el bon menjar que ens va oferir al Cafè Freiraum: pollastre amb gambes i ametlles, lluç en salsa i botifarres a l’argentina (a la catalana no va ser possible!), entre altres coses... I de postres no podia faltar la crema catalana, que per estar feta per uns argentins... era boníssima!

Mentre disfrutàvem del deliciosos dolços vam començar el sorteig. Cada participant anava agafant un paperet de dins la bossa. Comencem: érem tres noies que anàvem entonant les cançons i la resta en cantava la resposta fins que la persona que tenia la cançó cantada sortia a recollir el llibre.

Qui rebia el llibre de la cançó cantada, li tocava cantar la cançó del seu llibre i així successivament, fins que vam cantar tantes cançons com llibres hi havia i tots van quedar repartits.

Va ser un moment de moltes rialles, molt bon humor, bona música catalana i molta sorpresa a l'hora de desembolicar el llibre: "Quin llibre em tocarà? M'agradarà? El dec tenir?"...

Llibres de tota mena, en alemany, en castellà, en català, novel·les, poemes, llibres de formació, infantils... Entre els llibres tant en català com en castellà, mundialment coneguts, podem destacar:
“El Palacio de Medianoche”, d’en Carlos Ruíz Zafón; “L’alquimista”, de Paulo Coelho; “El laberint de les girafes”, de Joan Pons; “Poesia catalana”, d’Alex Broch; “Entre limones”, de Chris Stuart; “Primavera negra”; de Henry Miller; “Benzina”, de Quim Monzó; “Un príncep massa encantat”, de Miquel Pujadó; “Les veus del Panamo”, de Jaume Cabré; “El retaule del flautista”, de Jordi Teixidor; “Ojos de agua”, de Domingo Villar; “Poesia i prosa”, de Jacint de Verdaguer; “El curiós incident del gos a mitjanit”, de Mark Haddon... entre tants altres llibres en llengua alemanya, prou interessants, també.

Així és com vam celebrar el Sant Jordi a Munic, d’una manera senzilla però amb molta alegria i amb el que no podia faltar: llibres i roses.

M’agradaria acabar dient que tothom va marxar amb un gran somriure a la boca, amb el bon gust del menjar, una rosa per a l'amor i un llibre per a tota la vida, per a l'eternitat.

Marga
*******************
Fotos: Imatges de la trobada de catalans a Munic per celebrar el Sant Jordi
Escrit per: El 324

Sí, ho heu sentit bé! El meu avi és centenari, raó prou important per haver fet aquesta escapada a Menorca.

“Els cent anys de la vida d'un poble” és un homenatge que el Club de Jubilats de Ferreries, on Jaume Febrer va ser soci fundador, i juntament amb el patrocini d'alguns ens públics i algunes empreses privades, fa no sols pel motiu del seu centenari sinó també pel seu compromís cívic i solidari.


El meu avi neix el dia 29 de març del 1909 al camp, creix al camp. Es converteix en una persona que evoluciona cap a una mentalitat molt oberta i optimista, amb una indubtable inquietud social, cultural i científica. És tancat durant la guerra per ser el president dels Joves d'Acció Catòlica.

Després de la guerra assumeix responsabilitats polítiques (batllia), sindicals, socials, culturals... Digne representant de les persones que, al llarg del segle XX, lluiten amb constància i dedicació pel millorament social i cultural del poble de Ferreries.

Són les vuit del matí del dia 27 de març, amb poc equipatge agafo el tren que em portarà a l'aeroport. Embarco la petita maleta que porto i a esperar que ens cridin per entrar a l'avió. El viatge dura un parell d'hores. Però encara no arribo a Menorca, faig escala a Barcelona i d'allà agafo el següent vol.

Si tot va bé i no hi ha retards, ni cap contratemps, a les cinc de la tarda arribaré. Quines ganes que tenc de veure la família que fa tant temps que no veig, de veure el sol, que també fa temps que per terres germàniques no vol sortir i de desconnectar una mica.

Ja es veuen les platges de l'illa! M'encanta mirar per la finestra i intentar reconèixer els racons de l'illa, que amb el temps se'm fan ja una mica estranys. Aterram. Els meus pares m'esperen. I a partir d'aquí començarà la festa familiar que durarà un parell de dies.


Aprofitant el solet que fa i abans d'anar a casa dels avis ens desviam cap a la platja de Cala Galdana per disfrutar dels únics rajos de sol que tindrem aquests dies.

Arribam a cals avis, em somriu, em coneix? Ell diu que sí, però ho dubto... Pel que em conta la mare ja es fan notar els seus anys i té estones dements... però no deixa de somriure, fa algun comentari i s'emociona quan recorda alguna cosa.


El deixam amb la seva esposa, la meva àvia, que en sol demà serà un gran dia, ja que s'inaugura l'exposició sobre la seva vida i la vida d'un poble i han de descansar. Això sí, les entrevistes per la tele i el diari ja van començar la setmana anterior.

Realment la inauguració de l'exposició és un èxit. Ve tanta gent, polítics, família, amics i coneguts... tothom es vol informar i saludar i felicitar l'homenatjat. I ha quedat ben preciosa.

Tant els panells informatius, fent servir unes gloses que va fer el meu pare pels seus 90 anys, juntament amb informació històrica, com les fotografies, els poemes i la decoració d'un racó de la sala amb cases d'abelles, plantes i un maniquí vestit d'apicultor, la seva multicopista i màquina d'escriure, i els nombrosos butlletins, revistes, llibrets que va fer ell, fan que la gent surti amb un bon somriure i més coneixements.

Abans d'inaugurar oficialment aquest acte, tant el representant del Club de Jubilats, l'alcalde del poble, el president del Consell Insular i un representant de la família, la meva tia, fan una sèrie de reflexions sobre l'exposició i la vida d’en Jaume Febrer.

El meu cosí conclou aquestes petites mostres de gratitud amb un poema, un dels tants poemes creats pel meu avi, la majoria d'ells fets quan estava tancat. "A MA MARE: Fesolets i patatetes, són tan bons m’agraden tant… Oh, si tingués un plat gran dels que cuiu a ses pletes, d’aquelles més tendretes...”

Dia 29, el dia esperat, plou, fa fresqueta, després d'haver escoltat unes quantes pregàries i, gràcies a la missa del diumenge, l'Ajuntament li fa un homenatge fent-li entrega d'un regal molt preuat i simbòlic, la seva partida de naixement emmarcada, un registre tan antic com ell anys té i cent clavells de color vermell. Ell no deixa de somriure i fa el comentari que encara és el batlle.

Fotos i més fotos. Brindam amb cava i el dinar ens espera, però aquest cop sols som la seva família. El dinar s'allarga, és també un moment molt emotiu amb entrega de regals, agraïments tant a l'avi com a s'àvia per part d'un fill, d'un nét i un besnét i un bon pastís serà el que posarà fi a aquesta trobada familiar.

Tant ell com la meva àvia, somriuen, se'ls veu feliços. Ha estat un dia inoblidable. Després del dinar la tertúlia segueix a casa seva amb visites i més visites.

Però la festa s'acaba aquí i la vida de l'avi segueix. Ell segueix somrient quan parles amb ell i penso que per ell tot això ha estat com un somni, un somni que quedarà gravat a la història del poble de Ferreries i dintre de tots noltros.

Salut i per molts i molts més somriures, l'avi!

Marga
*****************************************************************************************************
Si cliqueu aquí podreu llegir alguns dels poemes escrits pel meu avi
*****************************************************************************************************
Foto 1:L'avi i s'àvia amb uns quants néts i nétes
Foto 2: L'avi Jaume
Foto 3: Homenatge a l'Ajuntament, amb quasi tota la família
Foto 4: Aspectes de l'exposició
Foto 5: Cent anys de la vida d'un poble
Escrit per: El 324
L'altra dia, diumenge, aprofitant que teníem lliure tots dos, vam agafar el cotxe i som partits cap a la muntanya. La veritat és que el temps no acompanyava gaire, estava nevant, però... volíem sortir d'excursió. I com que la zona de Berchtesgaden és molt maca, vam pensar que amb neu el paisatge podria estar la mar de bonic.

Aquesta tradicional localitat bavaresa de Berchtesgaden, a prop de la frontera amb Salzburg, és des de fa segles centre d'obtenció de sal i salmorra que s'ha convertit en una atracció única. En la mateixa mina es fonen la ciència i la fascinació en una experiència per a tot tipus de visitants, infants, joves, adults, gent gran... I aquí volíem anar.
La sal és una de les substàncies elementals per a la vida. Fa milions d'anys el mar cobria els paisatges del nostre temps. I fa milers d'anys que l'ésser humà aprengué a treure la sal dels jaciments. En el segle XXI el viatge a través del temps i del món de la sal ens porta a la profunditat de la muntanya, a les entranyes de la terra, a la cambra d'aquest tresor de la humanitat. A la mina de sal de Berchtesgaden, amb una nova remodelació per als visitants. Si voleu informar-vos sobre aquesta mina, aquí teniu una web prou interessant.

Arribem a les mines i ens fan vestir de miners... tots ben guapos que estàvem! I amb aquesta vestimenta ens desplacem amb un transportador sobre rails que ens condueix a la profunditat de la mina, en una espectacular conjunció de pedra i sal, del món de la natura i la tècnica.

Glück auf!, s'ha convertit en una salutació de benvinguda a les mines.
En realitat vol dir "bona sort", o bé "bona tornada", que és el que es desitjaven els treballadors d'aquests llocs. Allà on ens deixa el transportador podem admirar un joc de brillantors i reflexos, fets per obra de la llum, el color, la sal i la humitat. Baixam per un tobogan... quina por i quina velocitat! Sort que el tros era curt...

Arribem en una zona que es diu catedral de la sal, on amb un show de multimèdia ens expliquen com s'aconsegueix fer una mina de sal, a més de cent metres sota la terra. D'aquí tornem a baixar amb un tobogà, aquest cop tenia menys por i els ulls oberts... Arribem a un centre interactiu que ens segueix informant sobre la sal, la seva història i les seves propietats. I anem passant per les diferents galeries de la mina, on ens ensenyen com s'obtenia la sal en temps passats i com ha evolucionat fins ara.

Travessem amb una barcassa l'anomenat Llac del mirall, (Spiegelsee), una experiència preciosa i increïble per als sentits dins la profunditat de la terra. Sortint de la barcassa ens fan tastar l'aigua salada que s'obté d'una aixeta... Segurament per fer-nos veure que és sal de debò? I meravellats seguim el camí a peu fins arribar al transportador que ens portarà a la sortida. Deixem la roba de miners i la botiga de records, que no falti.

A fora, no havia parat de nevar... mireu quina bellesa de paisatge que vam poder admirar. Un diumenge ben aprofitat i ben cultural. Un altre indret que podeu visitar si veniu a Munic o sou a Salzburg.
Fins a la propera.

Marga Febrer
**********************************
Foto 1: Galeria amb diferents tipus de sal
Foto 2: Tastant l'aigua salada
Foto 3: Antics utensilis
Foto 4: Berchtesgaden nevat
Anterior       Següent
Publicitat