Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"FUGIR PER VIURE"


EMISSIÓ: el dilluns 2 de desembre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


El 5 de gener passat, la Rahaf Mohammed al Qunun, una noia saudita de 18 anys, va fer escala a Bangkok, en un avió procedent de Kuwait i amb destinació a Melbourne.
Però no era una viatgera qualsevol. La Rahaf s'havia escapat de la seva família mentre estaven de vacances i intentava arribar a Austràlia amb un visat de turista, per demanar-hi asil.




A l'aeroport, un representant de l'ambaixada saudita la va localitzar i li va prendre el passaport. Les autoritats tailandeses la van allotjar en una habitació d'un hotel al mateix aeroport per retornar-la a Kuwait amb el mateix vol, però ella es va atrinxerar i va convertir l'habitació en un refugi, i des d'allà va enviar missatges a les xarxes demanant auxili.


null null

Activistes pels drets de les dones i periodistes s'assabenten del seu cas, i Sophie McNeill, reportera del programa "Four Corners" del canal australià ABC, decideix volar cap a Bangkok per cobrir aquest cas i l'acompanya a l'habitació fins que hi intervé l'ACNUR.
És allotjada a l'ambaixada d'Austràlia, però davant la lentitud a respondre a la seva sol·licitud d'asil, és el Canadà que li ofereix un visat.

Un cop al Canadà, la Rahaf és presentada com a resident, i en les seves primeres declaracions diu: "La llibertat és el més important que pot tenir una persona."
En els últims anys, ja són més de 80 les dones saudites que han demanat protecció internacional a Austràlia. Però de què s'escapen, aquestes dones?

A l'Aràbia Saudita totes les dones viuen sota la tutela d'un home, ja sigui el pare, el marit o un parent. Necessiten permís per sortir, viatjar, treballar, formar-se i, per descomptat, per casar-se.
Dones com la Rahaf o la Lina Ali Lasloom, que va fugar-se l'any 2017, fugen d'aquest control i dels maltractaments en l'àmbit familiar, però no totes ho aconsegueixen. La Lina va fugir però va ser retinguda a l'aeroport de Manila i uns familiars li van pegar i la van lligar i emmordassar per obligar-la a tornar contra la seva voluntat a l'Aràbia Saudita, on se li ha perdut la pista.

Les dones que no aconsegueixen l'asil i són deportades solen ser internades en un refugi per a dones, en realitat una presó de la qual no tornaran a sortir mai més i on conviuen amb altres dones maltractades o que han desobeït als seus tutors.

A l'Aràbia Saudita una dona no pot presentar una denúncia si no va acompanyada des seu tutor, que pot ser el seu mateix agressor.
Però, tot i això, les dones no callen, denuncien a les xarxes, protesten, desobeeixen la llei i van a la presó, i malgrat els riscos per les seves vides, segueixen fugint per viure.

Dirigit per Sophie Mcneill

.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts

"TOTS ELS GOVERNS MENTEIXEN"


EMISSIÓ: el dilluns 25 de novembre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


"Si alguna cosa va malament amb el govern, una premsa lliure ho denunciarà i es solucionarà, però si alguna cosa va malament amb la premsa lliure, el país anirà directament als inferns."

Jeremy J. Stone, fill de Izzy.F. Stone




Inspirat en els treballs periodístics, durant els anys 60, del periodista Izzy F.Stone, el documental “Tots els governs menteixen” ens mostra la història d’una nova onada de periodistes independents, compromesos amb la investigació, que segueixen els seus passos. Una generació que ja inspira a la propera fornada de periodistes, molts dels quals encara són a la universitat. Es tracta de mantenir viu el llegat de Stone per cercar la veritat i desemmascarar les mentides dels governs i de les grans corporacions.


null null


Els grans conglomerats de mitjans de comunicació, fruit de l’absorció de cadenes de TV, diaris i emissores de ràdio locals i independents per part de les grans empreses mediàtiques, són cada cop més reticents a investigar o criticar les polítiques governamentals, sobretot en matèria de defensa, seguretat i informació. Per portar a terme investigacions independents i de qualitat, molts periodistes es veuen obligats a abandonar aquestes grans corporacions mass media i crear webs d’informació per poder portar aquesta tasca.

En un escenari on les mentides governamentals són cada cop més freqüents i és més intensa la intrusió de l’aparell de l’estat en la vida privada dels ciutadans, les veus de periodistes com Glenn Greenwald, Jeremy Scahill o Amy Goodman són crucials.

Glenn Greenwald va ser el principal periodista que va publicar les revelacions del denunciant de la NSA - l’Agència Nacional de Seguretat dels Estats Units - Edward Snowden. Scahill va escriure “Dirty Wars”, el llibre i la pel·lícula del mateix nom, nominada a l’Oscar, sobre assassinats secrets impulsats per governs dels Estats Units.

Ells i molts altres companys s’inspiren en el periodista rebel i iconoclasta Izzy F.Stone que entre els anys 1953 i 1971 va escriure, editar i publicar un butlletí setmanal de quatre pàgines, farcit de reportatges valents i independents, que repartia ell mateix per les bústies. Un periodista poc conegut però que amb els anys ha esdevingut la principal inspiració de molts periodistes independents actuals.

Amb les aparicions, entre altres, de: Glenn Greenwald, Jeremy Scahill, Amy Goodman, Matt Taibbi, Sharif Abdel-Kouddous, Michael Moore, Noam Chomsky, Ralph Nader, Carl Bernstein i altres.

Dirigit per Alfred Peabody
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"LA MÀFIA JOVE"


EMISSIÓ: el dilluns 18 de novembre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


La Camorra, la totpoderosa màfia napolitana, és una de les organitzacions criminals més grans del món. Arran de les detencions dels seus principals caps a començaments de segle, la Camorra s'ha hagut de renovar i s'ha rejovenit. Els nous caps de clan són joves adolescents que volen agafar les regnes de la màfia.




Aquests "capos" joves són un nou tipus de "padrins" que no passen dels 30 anys i que no respecten cap de les regles i codis de la màfia de sempre. Els joves mafiosos han descavalcat els antics "capos" i han imposat la seva pròpia llei.


null null


A aquesta nova màfia, que omple Itàlia de terror, li ha sortit un enemic a Nàpols. Són "I Falchi" (Els Falcons). Aquesta brigada d'elit de la policia napolitana els persegueix i sovint aconsegueix treure'ls de la circulació durant un temps, però són substituïts per d'altres de més joves. Els agents d'"I Falchi" han d'afrontar una violència mai vista abans, que fins i tot sorprèn els vells camorristes quan surten de les presons després d'haver complert condemnes de fins a vint anys.

Actualment, a Nàpols hi actuen més de cent clans, el triple que quan va començar el segle, i pràcticament tots estan dirigits per aquests joves "capos". Aquesta ciutat es disputa amb Milà la capitalitat de la màfia jove. A la capital del nord hi actua la 'Ndrangheta, la màfia que va néixer a Calàbria i que ha trobat en la segona ciutat del país un lloc ideal on anar de festa, fer ostentació del seu poder i on hi ha bancs de negocis ideals per blanquejar els diners que guanyen amb la importació de gairebé tota la cocaïna que es consumeix a Europa.

Però, a diferència del que passa a Nàpols, on els joves "capos" es maten entre ells i provoquen víctimes entre la població que no tenen res a veure amb la seva guerra, els mafiosos de Milà no hi volen que corri la sang per poder prosperar sense fer soroll.
El reportatge "La màfia jove" visita la presó de Nisida, on una seixantena d'aquests joves mafiosos, menors d'edat, parlen sense embuts de l'admiració que tenen per la barbàrie que es viu als carrers de Nàpols. Aquesta devoció per la violència sense sentit no fa fàcil la seva reinserció. De fet, la reincidència d'aquests menors delinqüents és de més del 80%. De moment, Itàlia no ha trobat cap fórmula per fer front al nou fenomen de la màfia jove.

Dirigit per Raphaël Tresanini i Nicolas Dumond
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"CATFISH"


EMISSIÓ: dilluns 11 de novembre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).

“Catfish”: una persona que fingeix ser algú que no ho és, utilitzant les xarxes socials per crear una identitat falsa, especialment per aconseguir relacions sentimentals en línia.




Es volia que fos un documental real i emotiu sobre el desenvolupament d’una relació sentimental en línia. Però tot no va ser com semblava. Era un engany? I si és així, qui enganyava qui?


null null


En Nev, un fotògraf de 24 anys resident a Nova York, rep un missatge de l'Abby, una nena de 8 anys d'una zona rural de Michigan, que li demana permís per pintar una de les seves fotografies.

Quan rep el quadro de la nena, que és d'una gran qualitat, en Nev estableix una amistat amb la família de l'Abby. Amb el temps, aquesta amistat es converteix en alguna cosa més quan en Nev s'enamora de la Megan, la germana gran de la nena.

Arran de certes revelacions sorprenents sobre la Megan, en Nev i els seus amics emprenen un viatge a la recerca de la veritat.

Una història que, com cada conte, té la seva moralitat: atenció amb la teva comunicació a través d’Internet. Un documental que mostra la nostra vulnerabilitat a la Xarxa i els perills amb els que ens podem trobar.
“Catfish” va acabar inspirant la sèrie televisiva “Catfish: mentides a la xarxa” de la cadena MTV i que va presentar el propi Nev Schulman.

Dirigit per Henry Joost i Ariel Schulman
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"L'INTERROGATORI"


EMISSIÓ: el dilluns 4 de novembre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


Un estudi recent d'una xarxa d'advocats dels Estats Units que actua contra els errors judicials en aquell país, demostra que un terç de les persones que van ser declarades finalment innocents en els judicis, o en la revisió posterior dels seus casos després d’anys de condemna, s'havien declarat culpables en el seu pas per comissaria.




Als EUA, entre els anys 60 i fins a finals dels 90, en milers de comissaries de policia es va fer servir la tècnica Ride, un mètode d'interrogatori desenvolupat per John Ride, un policia a qui el preocupava la falta de garanties dels detinguts, que firmaven les declaracions després d'haver estat sotmesos a tortures.


null null

Però el resultat de l'aplicació del seu mètode no va suposar una millora de les condicions dels detinguts i dels seus drets. Això s'ha sabut perquè, els últims anys, han aflorat prop d'un miler de casos d'autoinculpacions que van ser extretes després de dies d'uns interrogatoris en què els detinguts eren sotmesos a una forta pressió psicològica, en què els policies els deien mentides i feien servir proves falses o inexistents, perquè acabessin reconeixent uns crims que no havien comès.

El reportatge "L'interrogatori" dona a conèixer un d'aquests casos, el de Lamarr Monson, un petit traficant de drogues de Detroit, que el 1996 va ser acusat de la mort de Cristina Brown, una nena de 12 anys, consumidora, i que, com ell, venia drogues. Un cop detingut com a sospitós, a Lamarr el van convèncer de declarar-se culpable, després de dir-li que tenien un munt de proves contra ell, però, de fet, no hi havia res de res. Tot i així, el van jutjar i el van declarar culpable d'assassinat amb una única prova: la seva declaració. Va ser condemnat a 50 anys de presó.

Això el 1997, però el 2017, l'aparició d'un testimoni que va assegurar saber qui era el veritable assassí de Cristina i una nova investigació, va obligar a revisar aquest cas i va demostrar una mala praxi policial i els artificis que es van fer servir per provar la seva culpabilitat. En la nova vista que es va fer, el jutge el va deixar en llibertat, després d'haver estat, injustament, 20 anys a la presó. Aquest és només un dels molts casos que s'estan donant a conèixer públicament als Estats Units i que posen en qüestió actuacions policials que atempten contra els drets humans, i que han deixat un rastre de dolor i d'injustícia que cap indemnització podrà reparar mai.

Dirigit per Laurent Richard
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"UBIQÜITAT"


EMISSIÓ: el dilluns 28 d’octubre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


Internet ja pot connectar a qualsevol persona, en qualsevol lloc i en qualsevol moment. Però hi ha qui no pot suportar la radiació electromagnètica de les xarxes sense fils que ens envolten. Senten el pols del món sense fil sobre els seus cossos. Són com els canaris a la mina de carbó? els més sensibles que ens alerten que alguna cosa no va bé?




Arreu del món, empreses de tecnologia i proveïdors de telefonia estan ampliant les seves xarxes digitals. Internet es converteix en omnipresent, capaç de connectar-ho tot. Però hi ha persones sensibles a la radiació electromagnètica. Senten al seu cos els impulsos invisibles dels routers Wi-Fi, dels telèfons intel·ligents i de les torres de telefonia mòbil i es veuen obligats a fugir del món connectat.


null null

Però, a mesura que les xarxes digitals s’expandeixin, ara amb la imminent posada en marxa del 5G, hi haurà algun lloc al planeta lliure d’aquestes radiacions?

A “Ubiquity” (“Ubiqüitat”), el director Bregtje van der Haak ens mostra la vida de tres exiliats digitals. Presenta una perspectiva força diferent de la publicitat brillant per a telèfons i dispositius intel·ligents. Com es veu el món a través dels ulls d’algú amb sensibilitat electromagnètica? com sonen els polsos invisibles? On trobaran refugi, a mesura que la xarxa mundial de torres per a cel·lulars i múltiples dispositius tanqui del tot? Al documental “Ubiquity”, la radiació electromagnètica esdevé dolorosament audible i tangible.

“Amb aquest documental – diu el seu director Bregtje van der Haak - vull explorar l’impacte de les noves tecnologies sense fils i connectivitat omnipresent amb internet. Qui controla el poder de les empreses de tecnologia que estan canviant tan profundament el nostre món? I hi ha alguna cosa com "el dret a romandre fora de línia"? "-

Dirigit per Bregtje van der Haak
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts

"EL PRÍNCEP VERD"


EMISSIÓ: el dilluns 21 d’octubre de 2019, a les 23.00, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


Un documental basat en el llibre “Fill de Hamas”, de Mosab Hassan Yousef, on el protagonista, fill i màxim home de confiança d’un dels fundadors del moviment palestí Hamas, explica la seva experiència com a espia del Shin Bet, el servei secret israelià.


null

L’any 1990, quan té 17 anys, Mosab és detingut i empresonat pels israelians i allà, decebut pels mètodes de Hamas, consent que el servei secret el recluti com a informant. El documental descriu la seva evolució personal i la relació particular que estableix amb el seu instructor del Shin Bet, que serà qui l’ajudarà quan, anys després, Mosab se’n va d’Israel i dels Territoris Palestins i demana asil als Estats Units.


null null

El nucli del documental “El príncep verd”, un fascinant thriller de Nadav Schriman, es basa en la relació profunda que va establir Mosab Hassan Yousef, palestí, fill d’un prominent dirigent del moviment integrista Hamas, amb l’agent dels serveis secrets israelians que el va reclutar, Gonen ben Yitzhak. L’agent israelià no només el va poder incorporar al Shin Beit sinó que va ser el seu “espia tutor” i principal contacte de confiança durant els anys de col·laboració de Mosab.

El documental, un esplèndid tractat sobre els límits i dubtes morals en un context de mort i destrucció, està basat en el llibre del propi Mosab on relata la seva increïble història, “Fill de Hamas”.

“El príncep verd”, que va evolucionar des de l’odi a Israel fins a la perplexitat i horror davant de les pràctiques del moviment que dirigia el seu pare, va ser un autèntic regal per al servei secret hebreu: va esdevenir una font d’informació inapreciable quan va assolir la categoria de màxim home de confiança i conseller del seu pare, Hassan Yousef, fundador del moviment de resistència palestí Hamas.

El propi Mosab i el seu “tutor” Gonen van reconstruint davant la càmera de Schirman la seva relació durant tota una dècada i les operacions més destacades en les que van participar. L’estima de Gonen cap al seu principal agent infiltrat, més enllà de les raons estrictes del treball d’informació, el porta a trencar les regles del Shin Beit. Gonen arriba a entendre els dilemes i les contradiccions de Mosab i l’ajuda en diverses ocasions, tot i que també en interès propi i del servei secret, a salvar la vida i la del seu pare.

Una relació tan complexa i rica en duplicitats com una novel·la de John le Carré. La paraula “joc” no surt en el documental de forma lleugera. Quan sentim el testimoni de Gonen, de com descriu la manipulació a què sotmet a Mosab, tenim la sensació desconcertant d’assistir a una partida d’escacs en què la maniobra estratègica i la direcció intel·lectual prevalen sobre el cost humà.

Dirigit per Nadav Schriman
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"SENSE BATEC"


EMISSIÓ: Dilluns 14 d'octubre de 2019, a les 23.00, al 33 i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya).


"No hi ha batec" són les duríssimes paraules que han hagut de sentir molts pares. Cada any moren 2.500 nadons a l'Estat, sis cada dia. La pèrdua d'un fill durant la gestació, o poc temps després de néixer, encara és un tema tabú i poc comprès per la societat.




Com es pot rebre la mort quan s'espera la vida? "Sense batec" posa llum a una realitat que viu en silenci. Explica de la mà de moltes històries un dol poc reconegut i compartit: el dol perinatal.


null null

"Jo estic trista perquè he perdut algú. Encara que els meus amics, la meva família, no l'hagueu conegut, era el nostre fill." Clàudia Cedó, dramaturga. La Clàudia va haver de parir el seu fill mort als cinc mesos de gestació. D'aquesta situació límit que li va posar la vida en va sortir la delicada obra de teatre "Una gossa en un descampat".

"Tu la imatge que tens sempre és que dones a llum i el primer que sents és el teu fill plorar. Ella no va plorar mai. Ploràvem nosaltres." Mari Checa. La Mari i l'Òscar estan de 39 setmanes. Aquest segon embaràs el viuen amb moltíssima por. Fa 14 mesos van perdre la seva primera filla, la Valèria. L'equip del "30 minuts" els ha pogut acompanyar en aquesta recta final.

"Sense batec" també ensenya l'altra cara d'aquest dol, la dels professionals que conviuen cada dia amb la mort d'aquests nadons i que han hagut de formar-se i aprendre a acompanyar aquestes famílies.
"A això veritablement no t'hi acostumes mai. No pots pensar: 'Mira, avui hem tingut un altre mort... A veure demà què ens tocarà.' Però tampoc ho pots viure com si fossin fills teus.
Som conscients que històricament ho hauríem pogut fer molt millor. Hi ha famílies que han sortit d'aquí i d'altres hospitals molt més desemparades del que havien entrat." Cèsar Ruiz, cap de Neonatologia de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron.

Hem fet guàrdia amb els professionals que s'hi dediquen i hem entrat a l'UCI de neonats de l'Hospital Universitari Vall d'Hebron per veure de primera mà com treballen aquests casos.
En aquesta nova versió del reportatge també entrem dins un grup de dol per a professionals que, des de fa sis anys, funciona a l'hospital. De l'experiència d'aquests grups n'han sortit uns protocols i una guia per poder acompanyar millor les famílies i els professionals.

"Sabem acompanyar aquestes persones? La societat sap donar espai i temps a aquestes pèrdues? Un dol requereix un temps. Pensem que donem més temps per a un permís de matrimoni que per a uns funerals". Begoña Roman, professora de Filosofia de la UB.

Diuen els experts que guardar un record en forma de fotografia del fill que has perdut pot ajudar, i molt, en el procés de dol. Acompanyarem la Norma Grau a fer una sessió de fotos molt especial. "Llavors, quan tu dius que fas fotos a famílies en dol en homenatge als seus bebès morts, la gent no sé què s'imagina, però s'imagina coses molt rares que no són en absolut." Norma Grau, fotògrafa del dol.

I què passa si la pèrdua és durant els tres primers mesos de gestació? El "No passa res", "Ja en tindreu un altre", "Sou joves" són expressions que sempre acompanyen aquests moments. La Paula Bonet, escriptora i pintora, ens deixarà veure què s'amaga en el seu relat "Roedores, cuerpo de embarazada sin embrión".
"Jo vaig tenir la pèrdua als tres mesos, i se suposa que allà encara no havia passat quasi res, no? Però a mi sí que m'havia passat. Tu ja... t'estàs comprant roba per d'aquí tres mesos, quan tinguis aquella panxa que tens tantes ganes de tindre, no?"
Tots han volgut compartir la seva intimitat perquè cap altre pare o mare hagi de viure aquest dolor en el silenci.

Dirigit per Irene Blay






.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"ANAR A LA GUERRA"


EMISSIÓ: el dilluns 7 d’octubre de 2019, a les 22.45, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


Com és realment anar a la guerra? Aquest documental de la cadena pública nord-americana PBS ens endinsa en l'experiència de l’horror de la batalla i revela la psicologia del soldat en el combat com mai havíem vist i sentit.


null

La guerra és la última paradoxa. Plena de terror, dolor i pena. “Anar a la guerra” ens ajuda a entendre aquesta paradoxa i arribar al cor de com és ser un soldat en temps de guerra.


null null

El documental ens mostra les experiències dels soldats en l’entrenament, en el trauma de la batalla i en el seu retorn a casa, en cas de sobreviure, a través de diversos conflictes.

El director d’aquesta autèntica immersió en la part més dolorosa de la condició humana és Sebastian Junger, autor del celebrat documental “Restrepo”, nominada a l’acadèmia dels Òscars de Hollywood, i Karl Marlantes, oficial de marina i autor del best seller “What is like to go to war” (“Com és anar a la guerra”).

“Going to war” aborda les respostes humanes més profundes que transcendeixen les batalles i les cultures i són universals al llarg de la història.

"Ens agrada pensar la guerra com una aberració, però gairebé no hi ha hagut un moment o una cultura de la humanitat que no hagi estat condicionada per una guerra. És universal ", diu Junger.
Amb el suport de múltiples recursos humans i tècnics, “Anar a la guerra” tracta de trepitjar un nou terreny sobre l’impacte de la guerra en homes i dones que l’han hagut d’experimentar i en les persones del seu entorn més pròxim.

"L'experiència de la guerra és difícil de comprendre per als que no han vist mai un combat", diu Michael Rosenfeld, productor executiu i vicepresident de la divisió de la PBS a Nova York. Aquest documental tracta d’aproximar l’espectador a la terrible experiència de multitud de persones al llarg de la història.

Dirigit per Sebastian Junger I Karl Marlantes
.

» Text complet

Categoria: Els documentals
Escrit per: 60 minuts
"EL COP D'ESTAT CORPORATIU"


EMISSIÓ: el dilluns 30 de setembre, a les 22.45, al 33, 30 dies a internet (GEO blocat a Espanya).


L’any 1995, l’autor i assagista canadenc John Ralston Saul va afirmar que la societat actual ja no es basa en l’individu ni en la democràcia, tal com proclamen les veus dominants, sinó en el poder dels grups d’interès que han portat a terme un autèntic cop d’estat per imposar el corporativisme, un concepte creat i aplicat per Mussolini a Itàlia. La tesi de Raltson sembla confirmar-se cada cop amb més intensitat arreu del món.


null

El títol del nou documental de Fred Peabody (anteriorment responsable de “Tots els governs menteixen”) anuncia pràcticament en què consisteix. A partir d’una conferència del filòsof canadenc John Raulston Saul, en 1995, descriu el control creixent de les nostres institucions democràtiques per part de les empreses que busquen únicament els seus propis interessos. Saül assegurava que el fenomen avançava a "càmera lenta", però com il·lustra “El cop d’estat corporatiu”, la influència política decisiva de les grans corporacions ha augmentat ràpidament en l'època de Trump.


null null

Una democràcia ha de protegir els seus ciutadans, especialment els més vulnerables, però als Estats Units – argumenta el documental – això cada vegada és més difícil.

“El cop d’estat corporatiu” barreja la visió de filòsofs, escriptors i periodistes amb les experiències dels ciutadans del cinturó industrial del mig oest dels Estats Units. Allà la siderúrgia era pròspera però les últimes dècades ha estat víctima de tancaments i subcontractacions que han deixat les zones urbanes desolades i desesperades. Aquí és on Donald Trump troba alguns dels seus més fervents partidaris, ja que no es considera que forma part de l’odiat “establishment” de Washington.

null


El periodista Chris Hedges defensa que la crisi ha estat molt anterior a l’elecció de Donald Trump. Igual que la seva font d’inspiració - el filòsof canadenc John Ralston Saul - Hedges considera Trump com el símptoma de la malaltia. Fa dècades, la democràcia dels Estats Units va començar a vendre la seva ànima a les grans corporacions. Els grups de pressió i el corporativisme van prendre el control a Washington, minant gradualment la voluntat de la gent.

L’escriptora i periodista Naomi Klein ha descrit recentment l’administració de Trump com un “cop d’estat empresarial”. Hedges i Ralston Saul defensen que el veritable cop d’estat es va produir molt abans.

Dirigit per Fred Peabody
.

» Text complet

Següent