(La crònica és llarga, però val la pena, doncs és la definitiva) Us escric des de casa meva, en pocs dies hi he pogut arribar, finalment en Sechu ha estat evaquat amb helicòpter, l’he acompanyat i gràcies això en un parell de dies he arribat a casa i he pogut celebrar el meu 40è aniversari i a la vegada agafar “aire” per la propera aventura que començaré aquest proper dissabte.

manaslu

Aquest any finalment la cosa no ha sortit com volia, el mes d’abril l’Annapurna no em va deixar arribar al seu cim i el resultat varen ser les dos costelles trencades i una forta contusió renal després d’un allau. I aquest mes d’octubre el Manaslú tampoc ens ha donat permís per arribar al seu cim, això si, ha estat quelcom més elegant i he sortit il·lès, no ha tingut tanta sort el company gallec Sechu que ha baixat amb congelacions als dits de les mans, estem fent les primeres cures fonamentals per a la posterior recuperació de les congelacions.

null

“...A vegades ens obsessionem amb les nostres coses, els nostres cims, si hi pujarem, si en sortirem il·lesos, si el projecte..., però sovint oblidem que darrere de tot això hi ha altra gent a l’altra banda del Camp Base que també mereixen el seu espai, doncs en els nostres èxits i en els nostres fracassos també son protagonistes. Avui han vingut al CB els porters i portadores des de 13 a 65 anys, per carregar tot el material del CB i dur-lo al poble de sota. Baixant des del CB un dels porters ha caigut, la càrrega que duia l’hi era incòmode, uns pals metàl·lics de la tenda menjador,un paquet d’uns 40 kg li han fet perdre l’equilibri i en caure s’ha obert el front (un tall d’uns 3cm), li he fet les cures pertinents i quan em vaig oferir a carregar-li el paquet per que baixés sense pes i relaxat, es va posar a plorar. No entenia que em volia dir, finalment vaig entendre que si ell no duia la seva càrrega no cobraria el sou de 2000 rupies (20€) possiblement el sou del mes.

null

Estic a punt d’agafar l’helicòpter per anar a Katmandú, finalment he decidit acompanyar a en Sechu que té els dits de les mans congelades, no pot ser autosuficient, ja sigui per obrir les portes de l’helicòpter com per a posar-se el cinturó de seguretat. La sorpresa és quan veiem en Phurba, el mestre del poble, que ve corrents cap a mi amb alguna cosa entre els braços, la polseguera de les hèlixs de l’aparell no ens deixa veure que du entre les mans, no ens ho podem creure! Un nen de 9 anys, en Kharma, semi inconscient des de fa una setmana, no saben el que té, en Phurba sota un soroll ensordidor ens diu si el podem carregar i dur-lo a Katmandú que ell s’encarregarà que el recullin a l’aeroport per dur-lo a l’hospital. Així ho fem. Agafo en Kharma entre els meus braços; automàticament el Manaslú, els records de l’ascensió...passen a un segon terme.”

null

Bé, ja ho veieu, la vida continua, cadascú segueix la seva vida, els uns acaben l’expedició, els altres comencen la seva feina i així és la cosa. Un servidor en uns dies comença una altra aventura acompanyat de setze amics i amigues, amb els que compartiré un trekking per la vall del Khumbu i l’ascensió al cim del Mera Peak. El fet de no fer cim no fa que la meva passió per les muntanyes s’esvaeixi i que frisi per transmetre les meves experiències aquest grup de gent. També amb tots aquells altres que ens trobarem al Toubkal o més tard a l’Aconcagua.

En definitiva, la cosa s’ha acabat i en comença una altra, la vida continua. Per últim agraïr a tots i cada un i una de vosaltres que m’heu donat suport en aquesta expedició, des de Catalunya, Illes Balears, País Vasc, Navarra, Madrid, Córdoba, Argentina... A tots els espònsors i col·laboradors que han fet possible aquesta aventura: Secretaria general de l’Esport, Infinit Emotions, Vèrtic, ISM, Temps d’Aventura de Tv3, Grup Excursionista Gelade de l’Avenç, Club Excursionista de Gràcia i com no, a la meva família i a la meva dona que son el veritable pal del paller d’aquest projecte CATALUNYA 14 X 8.000m.