El terratrèmol d'Haití, les nevades de fa un any a Catalunya, les revoltes dels països àrabs, la tragèdia del Japó... Aquests dies estem vivint l'enèsima demostració del potencial d'internet en general i de les xarxes socials en particular per empetitir el planeta. A aquestes altures, la seva capacitat per dur notícies d'una punta a l'altra de la Terra és innegable. La cobertura mediàtica d'aquests esdeveniments ja l'ha deixat prou palesa. Les imatges televisives del terratrèmol del Japó i les seves conseqüències (que molts anomenen d'aquesta manera) han fet la volta al món en molt menys de 80 minuts, sobretot de la mà d'enllaços associats a una piulada.

Hi ha molt més que titulars viatjant per les xarxes. Molts han vist als informatius les explosions a la central de Fukushima, l'entrada imparable de l'aigua a pobles i ciutats de la costa nord-est del Japó, les disciplinades cues dels japonesos davant d'un supermercat obert... Però molts altres ja les havien vist abans a Twitter o a Facebook, o com a mínim ja tenien notícia de la seva existència. Molts dels supervivents han aprofitat també les xarxes socials per enviar missatges sobre les seves vivències en aquelles hores. Testimonis que han estat a bastament aprofitats pels mitjans de comunicació per elaborar les seves peces, fent servir el Twitter com a enviat especial a peu de l'escenari, com a font d'informació de primer ordre, citant-lo o no.

Twitter inicia revolucions?

I un seguit de governs i empreses de tot el món han posat en marxa recursos diversos: mapes de la catàstrofe, llocs web des d'on seguir l'actualitat o buscar els noms dels desapareguts, llistes d'etiquetes, llocs per expressar solidaritat amb les víctimes...

Tot plegat és l'enèsima demostració del que poden fer les xarxes socials, diuen alguns experts. Però què és el que poden fer realment? Són només un vehicle per dur titulars d'una banda a l'altra o realment tenen capacitat per canviar les vides de les persones?

Hi ha qui diu que les noves tecnologies han tingut un paper essencial en tots aquests esdeveniments. Fins i tot els atorguen part de responsabilitat en les revoltes de Tunísia o Egipte, i defensen que no haurien tingut lloc si no hagués estat pel poder de difusió de les idees dels insurgents via mòbil i via internet. En altres paraules: els plantejaments (indignació per una classe política corrupta, desig de més democràcia, etc.) ja hi eren, i les xarxes socials no han estat més que l'espurna que encén la flama.

Relacions líquides, vida flexible, identitats múltiples

Altres, però, són més escèptics respecte a la influència de Facebook o Twitter en els episodis que vivim des de fa setmanes. Un dels més crítics és Malcolm Gladwell, que va resumir en un article a la revista "The New Yorker" les reserves que tenia sobre el paper de les noves tecnologies en els processos de canvi. La peça, titulada "Why the revolution will not be tweeted" ("Per què la revolució no es piularà", aquí la teniu en castellà), critica el "sobredimensionat entusiasme" per unes xarxes socials que, segons ell, provoquen relacions "toves": els amics de Facebook o els seguidors de Twitter.

Gladwell assegura que per muntar revoltes que desafiïn l'"statu quo" calen llaços molt més sòlids. I posa com a exemple les accions per equiparar els drets civils de blancs i negres als Estats Units de la dècada del 1960. "Hi ha força en els llaços febles", afirma, ja que "els nostres coneguts -no els nostres amics- són la nostra font més important de noves idees i informació (...). Però els llaços informals rarament condueixen a un activisme d'alt risc". Una posició que té certes similituds amb la "societat líquida" del sociòleg Zygmunt Bauman.

Apocalíptics i integrats

Gladwell també critica els que anomena "predicadors de les xarxes socials", que no entenen la diferència entre un amic de Facebook i un amic real. "L'activisme de Facebook triomfa no per encoratjar la gent a fer sacrificis reals, sinó per impulsar-la a fer petites accions que no requereixen més compromís". I d'aquí, afegeix, no en pot sortir cap revolució.

Mentre assistim un altre cop a un nou episodi del vell debat d'apocalíptics contra integrats, la xarxa tira endavant i coneixem Andy Carvin, un periodista que dedica 16 hores al dia a farcir el seu Twitter de titulars sobre l'actualitat al món àrab. O executius com Jeremiah Owyiang, que demana a les empreses que augmentin exponencialment el pressupost que dediquen a xarxes socials si no volen quedar en fora de joc. I no com una estratègia de màrqueting, sinó com a pura supervivència.

No sabem si els integrats tenen més raó que els apocalíptics, o viceversa. Sí que ens fa la impressió, en canvi, que la dita de John Lennon ("la vida és allò que passa mentre fas altres plans") està més vigent que mai, i que gran part de les coses importants estan passant a les xarxes socials. Ara mateix. I ara. I ara.

Gràcies a @juanribas, @anaalfageme, @jargila i @edans per les seves piulades, que han ajudat a elaborar aquest post. I gràcies també al mestre Puyal pel titular, que ens hem permès adaptar.