Perquè en un món en què cada dia rebem milions d'"inputs" informatius descontextualitzats, la recomanació d'un amic és el que ens serveix per decidir quin camí prenem. La immensa majoria dels usuaris de Facebook hi han entrat perquè un amic els ho ha recomanat. El mateix passa a Twitter, on és molt estrany que algú entri sense tenir-hi cap conegut.

Fins i tot passa amb els mòbils, iPads i altres aparells. Sovint ens en comprem un no només perquè les seves prestacions o preu ens convencen, sinó perquè algú del nostre entorn ja el té i ens pot aconsellar sobre els pros i contres d'aquell model. En igualtat de condicions, el "like" d'algú de la nostra confiança fa decantar la balança cap a un cantó o cap a l'altre.

Pensem en les desenes de correus electrònics que cada dia entren a la nostra (o a les nostres) bústia d'entrada. Butlletins, ofertes diverses, propostes d'amistats de diferents xarxes socials... No podem aspirar a saber en tot moment què ens convé i què no, què és bo per a nosaltres i què ens durà més maldecaps que una altra cosa. Per això, la confiança a internet es construeix cada vegada més per les recomanacions dels amics.

Som en un entorn estrany, semidesconegut. Encara no sabem del cert les conseqüències de molts dels nostres actes en línia: si responc aquest tuit que em critica, com es veurà afectada la meva reputació? Si penjo les fotos de les vacances al Facebook, serà bo o no que les vegi el meu cap? Si em compro un televisor amb connexió a internet, li treuré partit o no?

Això no és nou. El consell de l'amic sempre ha funcionat com a constructor de la confiança. Però és en aquesta època quan la incertesa del nou entorn on ens movem, de la nova societat que estem construint, amb nous valors, noves pràctiques i nous riscos, multiplica l'efectivitat del consell dels que ens són propers. És un dels pocs valors segurs en què podem confiar, pensem, encara que sigui de manera inconscient. Per això triomfen les xarxes socials. I per això el +1 de Google és una gran idea.