Les recents revoltes que han tingut lloc a diversos països àrabs (aquí, Líbia, per exemple) han obert novament el debat sobre la relació entre noves tecnologies i democràcia. Alguns experts consideren que sense internet ni mòbils les protestes mai haurien arribat. Paral·lelament, sorgeixen informacions sobre els talls i les censures diverses que els governs locals intenten aplicar sobre les comunicacions de tot tipus. Sobre ràdio, premsa i televisió, per descomptat, però també sobre internet i les comunicacions telefòniques.

Són, doncs, una preocupació de primer ordre per als executius de gairebé tot el món, especialment per als règims dictatorials, que s'esforcen a dificultar l'accés dels seus ciutadans a llocs web o a aplicacions que consideren subversives. O, directament, com en el cas de Cuba, no permeten que la majoria de la població es connecti a internet.

Però, per molt paradoxal que ens sembli, censurar continguts d'internet no és una pràctica exclusiva de governs llunyans o de països en vies de desenvolupament. Per tenir una idea més clara sobre el que estem parlant, el dissenyador Yuxi You ha elaborat un mapamundi on assenyala els països que apliquen retallades en accessos a websites o a continguts diversos. I, sorpresa, Europa occidental, els Estats Units, el Canadà o Austràlia figuren entre els censors.

Yuxi You només ha adaptat les dades d'investigacions com la de l'OpenNet Initiative, impulsat per les universitats de Harvard i Ottawa, així com el "think tank" SecDev, que denuncien les pràctiques censores a la xarxa. O les de Reporters Sense Fronteres (RSF), que anualment publica l'informe "Enemics d'internet", on deixa al descobert les polítiques restrictives (o, segons el cas, directament repressives) de països tan diversos com el Vietnam, Rússia o Corea del Sud. Per descomptat, gairebé tots els protagonistes de les portades dels diaris en les últimes setmanes (Egipte, Tunísia, Bahrain...) són a la llista.

Les pràctiques dels governs no són, tanmateix, l'únic obstacle que es troben els ciutadans a l'hora de fer servir internet. Hi ha altres peatges que cal pagar i dels quals no sempre som conscients. El primer és que, en contra de l'opinió de moltes persones, internet no és gratuït. L'autor d'aquestes línies paga, igual que el lector, una quantitat mensual a un ISP per tenir-hi accés.

Pensem-hi. Són unes desenes d'euros que ja tenim integrades dins del nostre paisatge de despeses mensuals. Les paguem i ja està. Però el fet és que les paguem. No ens pertoca dir si aquest fet ens donaria dret a descarregar allò que ens vingués de gust a la xarxa. Però, com vam dir fa uns dies, cal repensar alguns conceptes, com el del copyright. Internet és gratuïta? No ho és pas.

El segon peatge és igualment subtil. Tal com explica Neus Arqués en aquesta entrevista, en moltes ocasions lliurem les nostres dades per tenir accés a serveis que, en teoria, són gratuïts. La nostra informació personal (edat, lloc de residència, aficions) és una mercaderia valuosíssima.

Moltes vegades no cal ni que les donem. Oi que quan entreu al vostre perfil de Facebook trobeu anuncis sorprenentment acurats amb allò que us agrada o que podríeu necessitar? Revisa a quines planes has fet "M'agrada", per exemple, o quina informació comparteixes, i tindràs una bona pista.