El recent llançament de Chrome, el navegador de Google, i la moda dels ordinadors ultraportàtils que estem vivint en els últims temps eren pistes bastant clares. I la presentació d'Android el passat 23 de setembre a Nova York confirma una tendència que fa temps que apunta: el salt definitiu de la sobretaula a la mobilitat.

Que arribaria el dia en què seria habitual tenir un dispositiu que ens permetés accedir en qualsevol moment i amb agilitat a internet, amb tota la "informació externa" que això suposa, era un escenari que podíem imaginar en els últims anys. El desenvolupament de la tecnologia apuntava cap aquí. Que aquell dia podríem accedir, a més a més, a tota la nostra "informació privada" era una cosa difícil de preveure. Però l’usuari que fins ara treballava aïllat amb el seu ordinador s’ha anat desplaçant cap a un perfil d’usuari que treballa, compra, escolta música, veu la tele i se socialitza en xarxa. La seva "informació privada" ara és en línia.

Dues estratègies diferents
No han faltat els analistes de la xarxa s’han afanyat a assenyalar que Google està fent tard amb aquest llançament. De fet, es parla del Google Phone des d’abans que es llancés l'iPhone, però al final ha estat la companyia d’en Jobs la que n’ha fet més via i ha ocupat una gran part del mercat. De fet, un any després que sortissin els primers terminals, la fal·lera encara no s’ha acabat i encara és bastant complicat trobar un iPhone al nostre país.

Però no tot està dat i beneït. L’estratègia de Google és diferent a la d’Apple, i si s’assembla a alguna companyia és a Microsoft. Apple ha tornat al model de negoci amb què va arrencar. Es tracta de col·locar al consumidor un hardware molt llaminer amb un software únic i tancat. Google, per la seva banda, ha posat en circulació un programari basat en el codi obert (Linux) que està a la disposició –previ pagament, s’entén- dels fabricants de mòbil que vulguin. D’aquesta manera, seran Google Phones terminals de Motorola, HTC i totes les companyies que s'hi vulguin anar sumant. Si el sistema funciona, aviat seran totes. O no és això el que va fer Microsoft i el seu Windows 3.0 i successius?


I què hi ha de nou?

Si has trastejat un iPhone, la navegació de base amb Android no et resultarà desconeguda. El navegador mòbil de Google ofereix accés directe a les aplicacions amb més èxit de la companyia: YouTube, Gmail, i les aplicacions de Contactes, Docs i Calendar, habituals que no podien faltar i que treballaran sincronitzades amb els teus comptes en línia. I sí... Gtalk també hi està inclòs.

Però potser el més ressenyable –i espectacular- són les novetats incorporades als mapes, amb informació sobre els negocis de la zona i imatges de carrers a nivell de sòl que permetran una navegació a 360º amb un senzill gir de telèfon. O l’AmazonMp3, que ens permetrà cercar, escoltar i comprar/descarregar música del famós portal. I el detall friqui: Android permet fer servir la més útil de les funcions: el copia/enganxa més usable.

No obstant, el veritable potencial d’Android és la flexibilitat: no en va és una plataforma de programari lliure.

Un sistema operatiu obert al món

...i en dos sentits: com hem dit, és un programari lliure, així que qualsevol pot desenvolupar les seves pròpies aplicacions i afegir-les a l’Android Market (una espècie d'Apps Store). D’aquesta manera, l’usuari podrà triar i remenar per crear-se un producte a mida.

De moment, haurem d’esperar fins al 22 d’octubre per conèixer les primeres reaccions dels usuaris. Llavors, sortirà a la venda als Estats Units el G1, un mòbil desenvolupat conjuntament per HTC, Google i T-Mobile i que, per 179 dòlars serà el primer a incloure Android de sèrie. Té la inevitable pantalla tàctil... i una cosa que molts troben a faltar a l’iPhone: un teclat QWERTY amagat sota una pantalla lliscant. A Espanya, Motorola, LG i Samsung sembla que estan treballant en terminals compatibles amb Android, però haurem d’esperar fins al 2009 per veure’ls... Podeu anar fent la carta als Reis.

Actualització!: Ja es pot virtualment el G1 entre les mans...