Avui, a Via Llibre tindrem dos dels millors poetes vius que tenim a casa: Pere Gimferrer i Josep Pedrals. A tots dos els separen 34 anys, però els uneix el respecte i l’admiració per la poesia de l’altre. Pedrals diu de Gimferrer que és “el rei del pirotècnics” i Gimferrer considera Pedrals un continuador directe de Foix i Brossa.

Josep Vicenç Foix (1894-1987) es considerava un “investigador de la poesia”. Cultivat en el noucentisme, va introduir-se en les avantguardes. Sense oblidar mai la tradició, va jugar amb el concepte i el llenguatge i va tastar el que portava la modernitat. La poesia trobadoresca, el surrealisme, la poesia medieval italiana i el futurisme van ser alguns dels revolts dels seu camí literari. Amb l’estil clàssic plantejava temàtiques modernes i problemàtiques de l’individu pròpies dels temps que vivia. Amb una obra extensa i sòlida, aquest poeta va rebre, a finals dels quaranta, el reconeixement com a un dels poetes de referència de la poesia catalana contemporània.

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.
I dic: On só? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?
Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany
O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.

Sol, i de dol, J. V. Foix


Seguint la línia que traça Gimferrer, Joan Brossa és el següent. El poeta català avantguardista per exel·lència. Ell, l’inclassificable, l’home inquiet, el poeta visual, l’artista de la paraula, l’escultor de l’acció. Es va servir de l’objecte, de la lletra, de la imatge, per crear una obra única i infinita. Va jugar amb els gèneres, va barrejar els registres per tal de mostrar, com ell va definir, les diferents cares “d’una mateixa piràmide”. Foix el va ajudar a enclastar les seves imatges en el sonet i amb els anys va anar agafant formes de vegades més compromeses, de vegades més de carrer, aturant-se fins i tot en la prosa. Les noves possibilitats poètiques van venir amb els espectacles: el parateatre, els monòlegs, els strip-teases, les accions musicals. I també queda immortalitzat per la plàstica, els cal·ligrames, els jocs visuals. L’obra de Brossa ha marcat, sens dubte, un punt clau en la literatura catalana.




Per Pere Gimferrer, l’actual continuador clar de Brossa és Josep Pedrals. Aquest poeta i rapsoda publica des de finals dels noranta. Autor d’Escola italiana, El furgatori o El romanço d’Anna Tirnat, versifica la seva obra a través de diversos mitjans: la poesia, la dramatúrgia, l’oralitat, la música i l’activisme cultural. Tenint cura de les paraules, amb la intel·ligència plàstica i l’humor més de carrer, Pedrals transforma la llengua al seu gust. Guardonat amb la Lletra d’Or el 2013, aquest poeta s’ha convertit en una peça clau de la poesia catalana i en l’extrem d’aquesta línia de què ens parla Gimferrer, que s’inicia cent anys enrere.


Un dia em va comentar
algú que em volia bé,
que per a parlar més clar
no calia tant merder,
que fent un discurs més pla,
poc farcit i més planer,
ja no parlaria en va
i seria més amè.

No amb A,
amb E!

Seleccions antològiques, 1, Josep Pedrals