Eudald Miravet

En arqueologia, els encerts sovint són possibles gràcies als errors. Encara que preparis una excavació fins a l’últim detall, és impossible saber amb certesa què s’amaga sota terra. Però els successius errors, afortunadament, t’apropen cada cop més al teu objectiu real.

A l’episodi “Castell de Miravet: el setge dels templers”, els nostres arqueòlegs van haver de fer el cor fort i treballar de valent per trobar uns cavallers de l’ordre del Temple que es resistien a treure el cap. La Roser, que llavors encara no havia visitat el castell de Miravet, va reclutar uns quants companys de carrera (el Marc, l’Adri i el Gerard) per excavar al pati d’armes, on es pretenia trobar els dormitoris dels templers. Comunicant-se constantment amb l’Eudald i el director del jaciment per mitjà d’un walkie-talkie, van obrir dues cates i van començar a picar de valent. Desprès de molt esforç, per fi van desenterrar un mur, els materials del qual no permetien identificar-lo amb claredat. El segon dia d’excavació, van constatar que era dels segles XVII-XVIII... molt posterior a la fi de l’orde del Temple! Així que l’últim dia, convençuts que amb una jornada de feina era impossible arribar fins als estrats propis de l’època dels templers, van enviar la Roser i els seus companys a l’infern de Miravet...

Què és l’infern de Miravet? Aquest és el sobrenom que els nostres arqueòlegs van donar a les Bores, un antic poblat musulmà arran del penya-segat, on el sol queia inclement en un dels inicis d’octubre més calorosos dels últims anys. Treballar-hi era un autèntic suplici. Els arqueòlegs havien de lluitar contra la suor descontrolada, la pols blanquinosa de calç i un nou habitant de la Ribera d’Ebre: la mosca negra (Simuliidae), un insecte hematòfag que produeix una picada-mossegada amb la qual inocula un anestèsic, un vasodilatador i un anticoagulant. Treballar a les Bores era tant dur que, al final, els encarregats de producció evitaven baixar-hi. Per proporcionar als arqueòlegs les ampolles d’aigua, els les llençaven des del castell, i cal dir que la majoria explotava en xocar contra terra.



I a qui van enviar a excavar a l’infern de Miravet? Doncs al Jordi Amorós, que tornava a la comarca que el va veure néixer. Però aquest cop no l’esperava la “calidesa” de la llar, sinó una “calor tòrrida i infernal”. L'objectiu a les Bores era assolir estrats del s. XIV i indicis de la confrontació entre cristians i musulmans en aquella zona. Van excavar l’interior d’una habitació plena d’enderrocs, però, tot i que tant l’Amorós com l’Alberto, un company de facultat de la Roser, van treballar tenaçment, enmig de les pitjors condicions imaginables, no van trobar res del que buscaven. L’últim dia van enviar-hi la Roser i els seus companys, però els resultats no van variar. Quina llàstima!

A la Gemma, la van destinar a l’esplanada del recinte jussà, junt amb l’Eulàlia, l’antropòloga. Hi buscaven un enterrament de la guerra del Francès i, a pesar de la mala sort dels seus companys, ella va trobar les restes funeràries el primer dia. A més, el georadar marcava una possible estructura circular en un punt on la Gemma excavava. Possiblement, es tractava d’un pou o un dipòsit, però necessitaven l’excavadora per poder avançar la feina bruta. Per desgràcia, la feina al punt d’excavació de la porta es va embolicar, i la Gemma no va poder utilitzar la màquina i l’estructura circular es va haver de quedar sota terra. Esperem que properament pugui veure la llum!