16/07/2011: Noms del món possible: Jovan Divjak
Per Francesc de Dalmases
Molt em temo que no passarà, però m’agradaria molt llegir o escoltar aquest estiu bones noves sobre Jovan Divjak (Belgrad, 1937). Notícies que ens expliquin que ha estat deslliurat del seu confinament austríac i que pot tornar a Sarajevo.
I seria una bona notícia perquè Divjak va reescriure el paper fàcil que li havia pertocat i va agafar el camí costerut. Militar iugoslau de carrera, hauria pogut formar part de la llarga llista de militars d’alta graduació que es van limitar a complir ordres i formar part de la mecànica de mort, tortura i destrucció que van imposar l’exèrcit i les milícies sèrbies a Bòsnia.
Però no. Divjak no va voler formar part de la vergonya i de la brutalitat i va optar pel bàndol de les persones. Va organitzar i va defensar Sarajevo durant el setge i va fer del seu compromís amb el futur de Bòsnia una manera de viure. Amb prop de setanta-quatre anys continua la seva activitat com a director de l’organització bosniana OGBH (les sigles d’un bon propòsit: L’educació construeix Bòsnia i Herzegovina).
Més enllà de noms i naixements, ell es considera ciutadà bosnià i així va signar les paraules que va adreçar a les persones que fa uns dies ens vam concentrar a Barcelona per reclamar el seu alliberament i per repetir, un any més, Srebrenica, mai més!. .
I seria una bona notícia perquè Divjak va reescriure el paper fàcil que li havia pertocat i va agafar el camí costerut. Militar iugoslau de carrera, hauria pogut formar part de la llarga llista de militars d’alta graduació que es van limitar a complir ordres i formar part de la mecànica de mort, tortura i destrucció que van imposar l’exèrcit i les milícies sèrbies a Bòsnia.
Però no. Divjak no va voler formar part de la vergonya i de la brutalitat i va optar pel bàndol de les persones. Va organitzar i va defensar Sarajevo durant el setge i va fer del seu compromís amb el futur de Bòsnia una manera de viure. Amb prop de setanta-quatre anys continua la seva activitat com a director de l’organització bosniana OGBH (les sigles d’un bon propòsit: L’educació construeix Bòsnia i Herzegovina).
Més enllà de noms i naixements, ell es considera ciutadà bosnià i així va signar les paraules que va adreçar a les persones que fa uns dies ens vam concentrar a Barcelona per reclamar el seu alliberament i per repetir, un any més, Srebrenica, mai més!. .
18/06/2011: Noms del món possible: Tarik Samarah
Per Francesc de Dalmases
El 26 de maig de 2011 vam conèixer la notícia de la detenció de Ratko Mladic. Hauríem pogut parlar d’aquest monstre però aviat està decidit que no li volem donar cap mena de protagonisme.
El protagonisme i la veu, per les víctimes. Per les de Srebrenica i per totes les víctimes de les guerres als Balcans. Elles són les autèntiques beneficiades d’aquesta detenció. Més enllà dels interessos estratègics de Sèrbia i més enllà dels equilibris polítics europeus, la detenció de Mladic és una notícia magnífica que ens acosta una mica més a la justícia i a la restitució que mereixen totes i cadascuna de les víctimes.
I si avui les podem recordar és perquè hi ha persones que han mantingut amb tossuderia la seva memòria. I per això aquestes línies són avui per al fotoperiodista Tarik Samarah, nascut a Zagreb i actualment resident a Sarajevo, l’obra més singular del qual és el llibre Srebrenica.
Durant set anys, Tarik Samarah va fer el seguiment de com els cossos anònims es convertien amb persones mortes amb noms i cognoms. De la fosa comuna a la tomba al memorial d’Srebrenica. Va deixar constància de com s’obrien les foses, com es reconstruïen els cossos esquarterats, com s’analitzava la sang de les víctimes que van sobreviure i el seu ADN es cotejava amb els dels cadàvers per identificar-los. En el moment de tancar l’edició del llibre s’havien identificat 7.109 víctimes. I el nom de totes i cadascuna d’aquestes víctimes apareix al final del llibre en forma d’apèndix.
Però Srebrenica no és un record morbós ni Tarik Samarah ha volgut que sigui així. És la memòria d’allò que no pot passar més: l’Europa que dubta, els cascos blaus que fallen, l’embargament d'armes que només és efectiu amb els més febles, la incapacitat de reconèixer la diversitat com a riquesa, el fracàs del diàleg entre tradicions culturals i religioses diverses... Srebrenica és el fracàs de tot això i Tarik Samarah dibuixa una línia vermella que faríem bé proposar-nos de no travessar una altra vegada.
Una manera diferent de recordar i de reflexionar sobre els Balcans, sobre Europa i sobre el món que volem. .
El protagonisme i la veu, per les víctimes. Per les de Srebrenica i per totes les víctimes de les guerres als Balcans. Elles són les autèntiques beneficiades d’aquesta detenció. Més enllà dels interessos estratègics de Sèrbia i més enllà dels equilibris polítics europeus, la detenció de Mladic és una notícia magnífica que ens acosta una mica més a la justícia i a la restitució que mereixen totes i cadascuna de les víctimes.
I si avui les podem recordar és perquè hi ha persones que han mantingut amb tossuderia la seva memòria. I per això aquestes línies són avui per al fotoperiodista Tarik Samarah, nascut a Zagreb i actualment resident a Sarajevo, l’obra més singular del qual és el llibre Srebrenica.
Durant set anys, Tarik Samarah va fer el seguiment de com els cossos anònims es convertien amb persones mortes amb noms i cognoms. De la fosa comuna a la tomba al memorial d’Srebrenica. Va deixar constància de com s’obrien les foses, com es reconstruïen els cossos esquarterats, com s’analitzava la sang de les víctimes que van sobreviure i el seu ADN es cotejava amb els dels cadàvers per identificar-los. En el moment de tancar l’edició del llibre s’havien identificat 7.109 víctimes. I el nom de totes i cadascuna d’aquestes víctimes apareix al final del llibre en forma d’apèndix.
Però Srebrenica no és un record morbós ni Tarik Samarah ha volgut que sigui així. És la memòria d’allò que no pot passar més: l’Europa que dubta, els cascos blaus que fallen, l’embargament d'armes que només és efectiu amb els més febles, la incapacitat de reconèixer la diversitat com a riquesa, el fracàs del diàleg entre tradicions culturals i religioses diverses... Srebrenica és el fracàs de tot això i Tarik Samarah dibuixa una línia vermella que faríem bé proposar-nos de no travessar una altra vegada.
Una manera diferent de recordar i de reflexionar sobre els Balcans, sobre Europa i sobre el món que volem. .
23/04/2011: Noms del món possible: Ricardo Ortega
Per Francesc de Dalmases
El 8 de març de 2004 moria a Port-au-Prince el periodista de Dènia, Ricardo Ortega. Tenia 37 anys i el van abatre els trets que disparaven partidaris de l’expresident Aristide contra una manifestació de funcionaris públics haitians.
Aquest periodista de vocació i enginyer nuclear de formació havia estat corresponsal a Nova York, Washington, Moscou... però la seva passió eren les corresponsalies de guerra que l’havien portat a Bòsnia, l’Iraq, l’Afganistan i Txetxènia. .
El 8 de març de 2004 moria a Port-au-Prince el periodista de Dènia, Ricardo Ortega. Tenia 37 anys i el van abatre els trets que disparaven partidaris de l’expresident Aristide contra una manifestació de funcionaris públics haitians.
Aquest periodista de vocació i enginyer nuclear de formació havia estat corresponsal a Nova York, Washington, Moscou... però la seva passió eren les corresponsalies de guerra que l’havien portat a Bòsnia, l’Iraq, l’Afganistan i Txetxènia. .
30/03/2011: Noms del món possible: Alison des Forges
Per Francesc de Dalmases
El 13 de febrer de 2009, quaranta-nou persones morien prop de Buffalo, a l’Estat de Nova York, en estavellar-se l’avió amb què viatjaven. Una de les víctimes era Alison Des Forges. Curiosament, la vida d’aquesta activista pels Drets Humans ja havia quedat marcada quinze anys abans per un altre accident aeri, el 6 d’abril de 1994, quan un míssil va abatre un luxós jet presidencial prop de Kigali. Hi viatjaven el president de Ruanda, Juvénal Habyarimana, i el president de Burundi, Cyprien Ntaryamira, tots dos d’ètnia hutu.
Alison Des Forges tenia un vincle íntim i passional amb Ruanda. L’any 1972 va dedicar la tesi doctoral a aquest país africà i des de llavors hi va passar bona part de la seva vida. Com a observadora de Human Rights Watch va denunciar que els acords de pau de 1993 entre el govern hutu i els rebels tutsis eren paper mullat i que només formaven part d’una estratègia per planificar amb temps la matança que es produiria al cap de poc. .
Alison Des Forges tenia un vincle íntim i passional amb Ruanda. L’any 1972 va dedicar la tesi doctoral a aquest país africà i des de llavors hi va passar bona part de la seva vida. Com a observadora de Human Rights Watch va denunciar que els acords de pau de 1993 entre el govern hutu i els rebels tutsis eren paper mullat i que només formaven part d’una estratègia per planificar amb temps la matança que es produiria al cap de poc. .
05/02/2011: Noms del món possible: David Sogge
Per Francesc de Dalmases
El passat mes de novembre David Sogge va ser a Catalunya. El seu nom mereix figurar en aquest qui és qui d'actors per un món possible perquè en un país força donat a l’autoflagelació, David Sogge ens va dir només arribar, que Catalunya -i específicament la part de societat civil organitzada que es dedica a la cooperació- és "un cas únic al món". La raó, segons Sogge, és perquè dediquem esforços no només a fer, sinó també, a pensar per què ho fem. I la recerca del per què -ens explicava Sogge- no és gaire habitual a l’agenda de les ONG.
Que ho digui en David Sogge té un cert valor. Estem parlant d’un dels pensadors més eminents sobre la cooperació al desenvolupament. Investigador del Transnational Insitute d’Amsterdam, compta amb més de trenta anys d’experiència en el camp de la cooperació al desenvolupament i ha assessorat les principals agències europees de cooperació. Ha viscut de prop els processos d’autodeterminació d’Angola i Moçambic i és especialista en analitzar el sentit de la cooperació al desenvolupament a l’Àfrica. .
Que ho digui en David Sogge té un cert valor. Estem parlant d’un dels pensadors més eminents sobre la cooperació al desenvolupament. Investigador del Transnational Insitute d’Amsterdam, compta amb més de trenta anys d’experiència en el camp de la cooperació al desenvolupament i ha assessorat les principals agències europees de cooperació. Ha viscut de prop els processos d’autodeterminació d’Angola i Moçambic i és especialista en analitzar el sentit de la cooperació al desenvolupament a l’Àfrica. .
Per Francesc de Dalmases
Per aquestes festes de Nadal i Any Nou us volem proposar tres llibres que aporten visions interessants per entendre i interpretar el món. No són novetats en un sentit estricte però són ben actuals perquè aporten allò que cal per avançar: intel•ligència, coneixement, passió i sentit crític. Al capdavall, els llibres -s’hagin escrit ara o fa mig segle- sempre són una novetat per qui no els ha llegit. Aquests tres de què parlarem ara són llibres magnífics escrits per tres persones excepcionals.
.
Per aquestes festes de Nadal i Any Nou us volem proposar tres llibres que aporten visions interessants per entendre i interpretar el món. No són novetats en un sentit estricte però són ben actuals perquè aporten allò que cal per avançar: intel•ligència, coneixement, passió i sentit crític. Al capdavall, els llibres -s’hagin escrit ara o fa mig segle- sempre són una novetat per qui no els ha llegit. Aquests tres de què parlarem ara són llibres magnífics escrits per tres persones excepcionals.
.
03/12/2010: Noms del món possible: Adèle Safí Kagarabi
Per Francesc de Dalmases
L’Adèle Safi Kagarabi és membre de la Marxa Mundial de les Dones i presidenta de la Comissió de lluita contra les violències sexuals al Congo. Potser ens hem acostumat a parlar dels diamants de sang, del coltan que fa possible la nostra comoditat tecnològica; fins i tot ens hem acostumat a sentir parlar de les violacions com a arma de guerra. Llegim una notícia que ens explica que des de 1996 s’han documentat més de 200.000 violacions a la R.D. del Congo i continuem amb la resta del diari.
Per això és important que un dia ens visiti l’Adèle Safi, ens miri als ulls i ens digui que no pensa fer una explicació detallada de com pateixen les violacions continuades les filles, les mares i les àvies congoleses, sinó que ens proposa treballar plegats per aturar aquesta barbàrie.
.
Per això és important que un dia ens visiti l’Adèle Safi, ens miri als ulls i ens digui que no pensa fer una explicació detallada de com pateixen les violacions continuades les filles, les mares i les àvies congoleses, sinó que ens proposa treballar plegats per aturar aquesta barbàrie.
.
27/10/2010: Noms del món possible: Marina Silva
Per Francesc de Dalmases
Una veu sàvia des de l’Amazònia. Sota l'aparent fragilitat d'aquesta dona prima i menuda, s'amaga la tossuda determinació de les persones valentes.
Va néixer i créixer en un plantació de cautxú on va començar a treballar essent encara una nena. Als catorze anys encara era analfabeta i a la mateixa plantació, que no comptava amb escoles, va buscar qui l'ensenyés a llegir i a escriure i les quatre regles. La seva formació personal va avançar al mateix ritme que la seva militància política i aviat es va involucrar en la lluita clandestina contra el govern militar brasiler dels anys vuitanta. Va ser llavors, de la mà de Chico Mendes, quan va vincular l'alliberament polític amb la promoció i la protecció mediambiental. Amb l'arribada de la democràcia va passar per diferents formacions polítiques on va forjar una carrera política fonamentada en la defensa dels drets dels més febles, de les seves comunitats i de l'entorn natural on viuen. .
Va néixer i créixer en un plantació de cautxú on va començar a treballar essent encara una nena. Als catorze anys encara era analfabeta i a la mateixa plantació, que no comptava amb escoles, va buscar qui l'ensenyés a llegir i a escriure i les quatre regles. La seva formació personal va avançar al mateix ritme que la seva militància política i aviat es va involucrar en la lluita clandestina contra el govern militar brasiler dels anys vuitanta. Va ser llavors, de la mà de Chico Mendes, quan va vincular l'alliberament polític amb la promoció i la protecció mediambiental. Amb l'arribada de la democràcia va passar per diferents formacions polítiques on va forjar una carrera política fonamentada en la defensa dels drets dels més febles, de les seves comunitats i de l'entorn natural on viuen. .
02/10/2010: Noms del món possible: Didi Kalika
Per Francesc de Dalmases
L'any 1993, la Didi era una professora de ioga australiana que viatjava pel món i que en poques setmanes es va enamorar de Mongòlia i de la seva gent. En aquell època, i encara avui, els orfenats de Mongòlia eren uns centres que funcionaven raonablement bé. L'estat hi dedicava pocs recursos però mantenia el seu compromís amb un personal majoritàriament vocacional.
La Didi, però, va veure que hi havia una part d'infants, que després hem anomenat 'les nenes i els nens de les clavegueres', que restaven invisibles. Filles i fills de la sequera que va deixar centenars de famílies sense ramats i sense opció de continuar amb el nomadisme tradicional. Famílies que van optar per instal•lar-se als afores de Ulaanbaatar on van patir els estralls de la inadaptació a la vida urbana, l'addicció a l'alcohol, i la marginació. Molts petits van optar per fugir de casa seva i viure en grups a les clavegueres, prop de les grans canonades d'aigua calenta, l'únic espai habitable durant el llarg hivern de Mongòlia. Si ningú els adreçava a un centre social o si no tenien problemes greus de salut o amb la justícia restaven invisibles. .
La Didi, però, va veure que hi havia una part d'infants, que després hem anomenat 'les nenes i els nens de les clavegueres', que restaven invisibles. Filles i fills de la sequera que va deixar centenars de famílies sense ramats i sense opció de continuar amb el nomadisme tradicional. Famílies que van optar per instal•lar-se als afores de Ulaanbaatar on van patir els estralls de la inadaptació a la vida urbana, l'addicció a l'alcohol, i la marginació. Molts petits van optar per fugir de casa seva i viure en grups a les clavegueres, prop de les grans canonades d'aigua calenta, l'únic espai habitable durant el llarg hivern de Mongòlia. Si ningú els adreçava a un centre social o si no tenien problemes greus de salut o amb la justícia restaven invisibles. .
Per Francesc de Dalmases
Aquesta temporada hem anat de l'Afganistan a Haití, passant per Guatemala, Bòsnia, el Rif, Egipte, Rússia i Kosovo, i hem conegut una desena de noms -de dones i d'homes-, que dibuixen amb la seva feina, la seva vida i la seva trajectòria en aquest món possible que dibuixem en abstracte entre anhels i somnis i que volem ben real. Hem estat a Amèrica, a Europa, a l'Àsia i a l'Àfrica i, per acabar, voldríem fer allò de voltar el món i tornar al Born, a casa. I ho voldríem fer d'una manera especial, una mica diferent, encarant el futur on volem participar en primera persona.
Així que avui direm que el nom del món possible es diu Pol, és català i té dos anys però de fet estem parlant de tota una generació que són el futur d'aquest país, i no pensarem tant en el mestratge de la seva vida, sinó en la feina que ens toca fer a nosaltres per deixar-los un món i un país en millors condicions del que l'hem trobat. .
Aquesta temporada hem anat de l'Afganistan a Haití, passant per Guatemala, Bòsnia, el Rif, Egipte, Rússia i Kosovo, i hem conegut una desena de noms -de dones i d'homes-, que dibuixen amb la seva feina, la seva vida i la seva trajectòria en aquest món possible que dibuixem en abstracte entre anhels i somnis i que volem ben real. Hem estat a Amèrica, a Europa, a l'Àsia i a l'Àfrica i, per acabar, voldríem fer allò de voltar el món i tornar al Born, a casa. I ho voldríem fer d'una manera especial, una mica diferent, encarant el futur on volem participar en primera persona.
Així que avui direm que el nom del món possible es diu Pol, és català i té dos anys però de fet estem parlant de tota una generació que són el futur d'aquest país, i no pensarem tant en el mestratge de la seva vida, sinó en la feina que ens toca fer a nosaltres per deixar-los un món i un país en millors condicions del que l'hem trobat. .
