Escrit per: solidaris
Per David Casablancas

La pressió del poder o l'autocensura són dos dels obstacles amb què habitualment topen els periodistes de tot el món. Però això és encara més greu per als col•legues que treballen en països com Guatemala. Allà els periodistes reben amenaces, són atacats, són assassinats... Un fenòmen molt lamentable que també s'observa en altres països de Centreamèrica (Hondures i El Salvador, per exemple). I això sense citar Mèxic.

A Guatemala, la situació de la premsa és conseqüència d'un clima d'impunitat que s'arrossega des de fa molt de temps. El país va firmar el 1996 la pau d'una guerra que va durar 36 anys i, a hores d'ara, no s'han recuperat del tot. José Pelicó, periodista guatemalenc amenaçat per la feina que fa, explicava als micròfons del Solidaris quí és que pressiona els periodistes perquè facin una feina "més amable", menys molesta. La resposta és que la pressió l'exerceixen tant grups legals: el govern, els tribunals, les empreses...; com grups il·legals: càrtels de la droga, paramilitars i bandes delictives, molt arrelats a Guatemala, com també ho estan a països abans citats com Hondures i El Salvador. El problema, segons José Pelicó, és que els uns i els altres, els grups anomenats "legals" i els anomenats "il•legals", n'arriben a formar un de sol.

El resultat? El periodista queda totalment desemparat, malgrat que alguns publiquen informacions sense firmar les notícies. Però al final els identifiquen igual i la sensació que en queda és la de total impunitat dels corruptes.

Les xifres són terribles: cada dia assassinen unes 17-18 persones al país. I segons la Comissió Internacional contra la Impunitat a Guatemala, el 98 per cent dels crims ni són jutjats ni són castigats. Amnistia Internacional, per exemple, acusa el govern de tolerar execucions extrajudicials i denuncia que la policia hi està implicada. És l'herència d'una guerra civil en què van morir 200.000 persones. Amb aquest panorama, ser un periodista crític és una vegada més tota una heroïcitat. I com que la majoria dels humans no som herois, els col•legues informadors de Guatemala s'adapten al panorama, a les normes no escrites que diuen que si ets massa intrèpid te la jugues. Això té un nom: es diu autocensura.

José Pelicó ens explicava que la situació és encara pitjor a les zones rurals, apartades de les ciutats importants com la capital, Guatemala City. En algunes zones rurals, explica, el narcutràfic és qui domina el territori. No pas l'Estat.

I ell concretament està amenaçat per ficar-se on no el demanen, per entendre'ns. És a dir: per investigar temes compromesos entorn del narcutràfic, la corrupció, crim organitzat... Les amenaces duren des de l'abril del 2008. Amenaces que també apunten cap a la seva família: la seva dona i el fill, un noi de quinze anys. I malgrat haver denunciat tals amenaces, les autoritats es limiten només a prendre'n nota. A José Pelicó li va costar moltíssim que li proporcionessin protecció. I, de tant en tant, no sap com, la deixa de tenir i l'ha de tornar a demanar. Malgrat això, continua endavant amb la seva feina, publicant on pot, anònimament. De fet, ens explicava que li està passant el mateix que molts altres "valents" de la professió periodística a Guatemala: que no tenen feina.

***David Casablancas (Barcelona, 1973)

David Casablancas
Perquè moltes vegades la immediatesa impedeix als mitjans de comunicació veure la urgència i la rellevància, hi ha periodistes que opten per anar a contra corrent, periodistes compromesos, periodistes contra l'oblit. Noms propis de països del sud sovint silenciats al nord, que ens proposa David Casablancas.

Director i realitzador de l'informatiu internacional Mapamundi de Catalunya Informació, forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio, a la secció d'internacional. És especialista en periodisme de cooperació i autor de llibres com "Alterperiodisme, els mitjans de comunicació i les causes solidàries".
.
Escrit per: solidaris
Per David Casablancas

Un dels periodistes més crítics i actius amb la situació de Sierra Leone és Sorious Samura, que fa uns dies va ser a Barcelona, convidat per la Fundació CIDOB i TV3, i va fer una conferència sobre les relacions entre l'Àfrica i Europa, en ocasió del 25 aniversari del programa “30 minuts”.

Sorious Samura
En els últims anys, Samura s’ha fet relativament conegut per un seguit de documentals, com ara “Vivint amb gana” o “Addictes a l’ajuda” (a l’ajuda al desenvolupament, s’entén), on barreja càmera oculta i també tele-realitat en primera persona, una mica a l’estil de Michael Moore. El documental que el va donar a conèixer és de l’any 2000, “Cry Freetown” (“Plora”, o “Crida”, Freetown, la capital de Sierra Leone) sobre la guerra civil al seu país a la dècada dels noranta, una guerra provocada pel control de les mines de diamants, al cap i a la fi, com també va passar a Libèria, a Costa d’Ivori o a la República Democràtica del Congo. A més, una guerra de la que Sorious Samura en va patir les conseqüències directes perquè el seu germà gran hi va morir.

La història de Sorius Samura és curiosa. Família pobre, 8 germans... Quan tenia 8 anys va començar a educar-se tot sol. Més endavant, va poder sortir de Sierra Leone i arribar al Regne Unit. Es va dedicar al periodisme i ara viu entre els dos països. "La gent que està als guetos, la gent que està en petits pobles... En definitiva, la gent que no pot alçar la veu, que no té mai l'oportunitat de parlar en nom seu. Va ser aquesta injustícia la que em va fer adonar que jo n'havia de parlar, que havia de fer soroll."

Un “soroll” que s’ha traduït de cara al gran públic -o si més no el públic que el vol escoltar- en documentals i reflexions, com aquesta sobre els mitjans de comunicació: A nosaltres, els africans, els mitjans occidentals ens han retratat durant segles com a víctimes, com a éssers indefensos, que no tenen res, sense esperança... Com si els africans no fóssim capaços de fer coses per nosaltres mateixos, com si només les poguéssim fer si els poderosos europeus ens vénen a ajudar. I aquest és el problema clau: els mitjans de comunicació. I això es va convertir en el meu cavall de batalla: provar que ens en podíem sortir. Em vaig adonar que nosaltres podem explicar la nostra pròpia història.

Una visió, la de Samura, que potser no agrada a tothom però que, com a mínim, reparteix culpes. Crítiques, d’entrada, al model d’ajuda occidental al continent africà. Però, d’altra banda, retrets també per als africans, que, segons diu, s’han acostumat a aquest model. "Responsabilitat" és la paraula clau. Hem d'assumir responsabilitats. Se'ns ha de tenir en compte i ens hem de poder cuidar de nosaltres mateixos. Perquè vosaltres, els occidentals, el que heu fet és donar-nos més ajuda, més ajuda, més ajuda... I aquesta no és la solució. Ens podeu donar bilions en ajuda. Però no avançarem si no ens doneu les eines necessàries. I quan parlo d'eines necessàries em refereixo a abordar el fons de la qüestió, les arrels, les causes. Us poso un exemple. Si el mar, o el riu, estan bruts, i voleu entendre per què el mar o el riu estan bruts... us quedareu allà mirant la superfície? Per descomptat que no. Anireu al fons per saber per què l'aigua està bruta.

I parlant de responsabilitat dels africans, en Sorious Samura posa exemples: la malària i la SIDA, que maten milers de persones a l’Àfrica cada dia. I explica que molts africans continuen tirant les escombraries de qualsevol manera sense preocupar-se per la higiene i que tampoc no utilitzen els preservatius. Per tant, l’Àfrica ha de ser més responsable i també convé que, si enviem xarxes pels mosquits, expliquem per a què serveixen.

I com a conclusió final, un missatge que, malgrat les seves crítiques a les ONG’s, que l’ajuda no arriba o arriba molt poc, etc, té bastant a veure amb el que diuen algunes organitzacions: Cal canviar les regles perquè les que hi ha ara mateix no són equitatives. Cal crear una associació decent i respectable. Fins i tot les vaques i els bous estan junts per poder llaurar. Perquè, al capdavall, la qüestió és que tots formem part del mateix món. Vosaltres creueu les fronteres i veniu als nostres països quan voleu. Però som tots els que formem part d'aquest mateix món, oi que sí? I que consti que no estic demanant a Espanya, al Regne Unit, a França, que obrin les seves fronteres perquè hi pugui anar la gent. No, això no és correcte. El que estic dient és que, si voleu ajudar de veritat els africans, el que heu de fer és canviar la manera de fer negocis amb l'Àfrica.

***David Casablancas (Barcelona, 1973)

David Casablancas
Perquè moltes vegades la immediatesa impedeix als mitjans de comunicació veure la urgència i la rellevància, hi ha periodistes que opten per anar a contra corrent, periodistes compromesos, periodistes contra l'oblit. Noms propis de països del sud sovint silenciats al nord, que ens proposa David Casablancas.

Director i realitzador de l'informatiu internacional Mapamundi de Catalunya Informació, forma part del departament d'Informatius de Catalunya Ràdio, a la secció d'internacional. És especialista en periodisme de cooperació i autor de llibres com "Alterperiodisme, els mitjans de comunicació i les causes solidàries".

.
 


 
Catalunya Ràdio

© Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, SA
Atenció a l'Audiència