Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 
Categoria: Personatges
Escrit per: Bibiana

Dol per la mort de Richard Blackwell, el fuet de les mal vestides. Mor, als 86 anys, la llengua més verinosa de Hollywood i l’inventor dels rànquings de les pitjor vestides del món del glamur.

Tot i que va provar sort amb la interpretació i el disseny de moda, Mister Blackwell (com se’l coneixia en els cercles mediàtics) va triomfar quan es va inventar la primera llista de les persones més mal vestides de Hollywood. Cada segona setmana de gener, durant 48 llargs anys, aquest àrbitre oficial del bon i el mal gust feia saber, des de la seva mansió de Hollywood, els noms de les persones que havien triat els pitjors vestuaris de l’any. Cantants, actrius, membres de la reialesa i tot tipus de personatges públics eren atacats sense compassió. Entre les seves cites més memorables destaca la de Björk: “Balla en la foscor, i també s’hi vesteix”. O la de Barbra Streisand: “Sembla la nòvia masculina de Frankenstein”. I també la de Meryl Streep: “Sembla una gitana abandonada per una caravana”. Sofia Loren, Marilyn Monroe, Brigitte Bardot i fins i tot Jackie Kennedy també van ser víctimes del cinisme del que avui es podria considerar el precursor de la generació de publicacions de l’estil Cuore. A reveure, Míster.

24/10/2008: THRILL, BABY, THRILL

Categoria: Lifestyle
Escrit per: Begoña
a-gachu-zríleeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeeee!!!!!

És una peça vintage de cultura popular, el màxim exponent d’un gènere modern, la mare de tots els videoclips. Els 14 minuts del vídeo de Thriller, de Michael Jackson, que ha fet ja els 25 anys, continuen inspirant desenes de paròdies a YouTube perque fer el zombie (ara amb les mans cap a la dreta, ara cap a l’esquerra) o, millor, veure centenars de filipins, o indis, o nens fent el zombie, mai deixarà de fer-nos gràcia. I demà és el dia per celebrar-ho. Perque el 25 d’octubre s’ha declarat oficialment "el dia Thriller".

Per conmemorar-ho, una resident de Los Angeles, suposem que amb bastant de temps per perdre, Ines Markeljevic, ha organitzat Thrill the World, un happening col·lectiu que reunirà demà a milers de persones fent el ball del clip a 97 emplaçaments de 95 ciutats de 13 països diferents. Tots els participants vigilaran els fusos horaris per assegurar-se que el moment Thriller té lloc exactament a la mateixa hora arreu del món. A Londres, per exemple, els zombies han quedat a Grove Park i a Los Angeles a Sunset Boulevard. Lamentem comunicar que Barcelona no ha entrat de moment al calendari oficial, tot i que els companys de la revista online Le Cool suggereixen la Plaça del Rei a les 20.00 hores. No hi ha excuses: Thrill the World té finalitat benèfica (la idea és que els amics t’esponsoritzin per fer el zombie) i la web oficial s’encarrega d’ensenyar-nos pas a pas la coreografia.

23/10/2008: MARK JENKINS

Categoria: Art
Escrit per: Júlia

Crisi total. Metrallada a discreció als diaris, a la tele i a la ràdio. I sembla que no ha fet més que començar. Les escultures del novaiorquès Mark Jenkins em fan pensar en el malestar que últimament tot ho envaeix.

Com si acabessin de rebre una altra mala notícia, les criatures d’aquest artista reaccionen impulsivament. Com poden i allà on els enxampa el mal rotllo. Enfonsant la cara al ciment de l’edifici que han trobat més a prop. Submergint la cara a la salsa bolnyesa dels espaguetis que estaven endrapant. O llançant-se de cap al fons del cubell de la brossa. Les escultures a mida real d’aquest artista que usa el seu propi cos com a motlle i model campen per mig món. Els habitants de Nova York, Milà, Londres, Rio de Janeiro i fins i tot de Cisjordània, ja s’han topat amb aquests inquietants personatges que, com a mínim, fan aixecar celles i sospites. I també algun somriure. Un món surrealista sota l’aparença més real.











22/10/2008: NON SOLUM

Categoria: On anem?
Escrit per: Bibiana

Sigui el que sigui el que estàs fent ara, deixeu-ho de fer i vés al servicaixa a comprar un parell d’entrades per anar a veure Non Solum, de Sergi López, al TNC. El millor espectacle teatral a Barcelona des de fa molt temps. .

Que ho digui jo, que he vist 4 obres de teatre mal comptades, té poc mèrit. Però si els crítics es desfan amb elogis, tot el públic s’aixeca per primera vegada al TNC , l’ovació és absoluta, i el Sergi López, després d’haver-ho donat tot, surt a saludar amb el somriure del que sap que ho ha fet bé, és que hi ha alguna cosa de cert. Non Solum és l’espectacle i la bogeria d’un actor de Vilanova que toca al cel i deixa litres de suor durant gairebé 2 hores. I que agrada i convenç des del minut 1. Non Solum és un espectacle en què un Sergi López, sol a l’escenari, et fa creure que hi ha 73 persones més amb ell, i tu les veus a totes i cadascuna d’elles. Non Solum és un espectacle delirant i enginyós a parts iguals que aconsegueix convertir en visible tot allò invisible. Non Solum arranca somriures durant 2 hores i deixa amb set de més. Non Solum és un espectacle carregat de passió, humor i tendresa que deixa clar que tant Sergi López com Jorge Picó estan mig bojos. El que no se sap és si estaven bojos abans de l’obra (i per això va sortir així), o si potser, s’hi van tornar després.

21/10/2008: EL GLAZER CATALÀ

Categoria: Vídeo
Escrit per: Ramon

No, el títol del post no és gens pedant ni inflat. Avui pengem al blog el videoclip nou de Guillamino, un d'aquests astres musicals catalans caiguts de l'Empordà. La cosa, amics, promet ja des del primer pla del clip. La culpa la té el realitzador Pol Ponsarnau. Qui diu que tots els clips que es fan aquí són iguals?

Guillamino (de la brillant escuderia Bank Robber) afeitant-se amb una Bic d'aquestes d'un sol ús i explicant d'on surt la idea de la cançó. Així comença La vida, el clip que el realitzador català Pol Ponsarnau ha realitzat amb gust exquisit. I amb la senzillesa que té la vida quotidiana. Tot respira un aire Jonathan Glazer a A Song For The Lovers, el clip que el tòtem britànic va realitzar per Richard Ashcroft (quan el fatxenda ex líder de The Verve encara era capaç d'escriure cançons decents, per cert, però això seria un altre tema). Ponsarnau ja fa temps que porta fent feina interessant amb la seva productora Eix Films, aire fresc de veritat per al mercat del videoclip autòcton. I és tan grenyut com Jonathan Glazer, per cert. I a més va ser becari del Silenci? ja fa un grapat d'anys. Tres hurres pel Glazer català!

20/10/2008: TROBALLA AL MYSPACE

Categoria: Música
Escrit per: Begoña
Posem el disc perquè no hi ha manera de trobar una foto del tal Gary Irwin

Tots sospitem que el nostre proper grup preferit s’amaga a MySpace. Pensar que algú a Nebraska o a Salvador de Bahía o a Cracòvia esta fent justament la música que més ens agrada, barrejant totes les influències que ens toquen la fibra, i que no en tenim ni idea ens fa perdre la son. En efecte, és l’equivalent musical de l’angoixant pensament conegut com “la meva mitja taronja deu ser al desert del Gobi i jo aquí perdent el temps”. Perquè ja em direu com s’aclareix un a la jungla myspacera per destriar el gra de la palla.

A Silenci? no podem prometre la fòrmula màgica però sí un nom per disfrutar aquesta setmana. Gary Irwin és The Vendetta Suite, un músic de Belfast i protegit del totpoderós dj David Holmes. Irwin ha coescrit la cançó Love Reign Over Me al disc The Holy Pictures de Holmes (està penjada al myspace de Holmes). La BBC ha dit que aquest tall “supera els esforços recents de Jason Pierce I Bobby Gillespie” i la web new-noise.net escriu que Love Reign Over Me “barreja l’electrònica de Cabaret Voltaire i l’estil de balada drogadicta de The Jesus and Mary Chain. I suposem que Irwin deu estar més feliç que un anís amb les quatre referències esmentades. Només caldria afegir un toc de Death in Vegas i una gran (però gran) quantitat de The Velvet Underground per entendre què fa amb The Vendetta Suite. Eyes Like Nico, una relectura de I’ll Be Your Mirror és probablemente el tema més suggestiu, tot i que val la pena escoltar tots els que ha penjat a la seva pàgina. Les atmosfèriques Della Notte i la desconcertant (que fa una melodia hawaiana a la plujosa Belfast?) Hula Bop. Irwin diu que necessita trobar una veu que s’acopli amb les seves melodies abans de gravar un disc. Però és ben segur que en sentirem a parlar.

Categoria: Lifestyle
Escrit per: Dimas

La samarreta s’ha convertit en un annex de la nostra personalitat, una targeta de presentació o de reafirmació que dóna suculentes pistes sobre la nostra personalitat, els nostres ídols i, sobretot, els gustos que tenim.

És, en el fons, una benvinguda delatora que confessa sense problemes de consciència el nom de les bandes que ens fan grimpar o d’aquelles pel·lícules que ens han deixat un pòsit molt remarcable. Dins d’aquesta singular desfilada, destaquen les samarretes que comparteixen un codi intern amb els seus propietaris i, per extensió, amb aquells que aconsegueixen desxifrar el seu disseny. A vegades, es tracta de paraules claus o d’alguns dibuixos, més o menys misteriosos, que revelen trets d’una sèrie o pel·lícula de culte. Només els iniciats a aquestes produccions saben trobar el significat final, però cada vegada hi ha més fanàtics que s’apunten al joc. La culpa és de webs com Last Exit To Nowhere, Mongt-Shirts, Airside, Threadless o de marques a punt d’engegar-se com la barcelonina Once Upon a Tee. Així, si ara veiem una samarreta amb un llampant logo que diu Hotel Earle hem de pensar en l’hotel fictici que apareixia a la pel·lícula dels Barton Fink; o si ens fixem amb una w gegant que sobrevola el nom d’una empresa inventada coneguda com Wayne Enterprises haurem de deduir que es tracta del poderós holding financer de Bruce Wayne, més conegut com a Batman. La llista de propostes es generosa i s’escampa per diferents pàgines d’Internet, amb un ritme ascendent. Les delatores de mànigues curtes ens estan esperant.

Categoria: Literatura
Escrit per: Ramon
Llibres + discos + ningú més = Murakami

After Dark, l’última novel·la del japonès Haruki Murakami, surt avui a la venda. I pel que hem llegit als resums de premsa, el japonès més venerat per la cultura pop segueix polsant acords suaus de música jazz i recreant-se en ambients melangiosos i tristos, amb personatges solitaris que es troben per atzar.

En aquest cas, s’acosta la mitjanit en un restaurant desangelat que obre tota la nit; la Mari beu un cafè a poc a poc i llegeix una novel·la. Només interromp la lectura per veure com un jove s’asseu a la seva taula: és en Takahashi, un amic de la seva germana que toca en un grup de jazz i l’ha reconeguda. Tots dos han perdut l’últim tren i han de passar la nit fora de casa: en Takahashi assajarà fins que surti el sol, i a la Mari ja li està bé seure al bar, llegir, fumar i beure cafè fins que surti el primer tren del matí. A casa, la germana de la Mari, l’Eri, dorm profundament des de fa dos mesos, talment una bella dorment. A fora, les llums de neó il·luminen la nit i en les pauses de les converses es palpa l’ànim boirós de l’insomni. És de nit i les possibilitats són infinites. After Dark, la nova novel·la d’Haruki Murakami, narra les històries entrelligades d’uns personatges solitaris a la recerca d’una identitat pròpia, que seuen en un bar mig buit i mantenen llargues i reveladores converses mentre beuen cafè i fumen sense parar. En la pura essència destil·lada del millor de la seva literatura, Murakami reconstrueix a After Dark una història senzilla i captivadora, imprescindible.

Haruki Murakami, After Dark, Empúries. 176 pàgines. 17 €.

16/10/2008: NYC MAN

Categoria: Música
Escrit per: Ramon
Poca broma

Murakami no és la única novetat literària pel dia d’avui. Lou Reed, el gran rondinaire del rock and roll i un dels millors poetes que ha donat al món la ciutat de Nova York, també ocupa un lloc a partir d’avui als prestatges de les llibreries.

I tot això és perquè avui es publica Travessa el foc. És l’exhaustiva recopilació de totes les seves cançons i textos, i és també un llibre indispensable per entendre aquest autor tan polifacètic que, a més de músic consagrat, és també un dels poetes més importants dels nostres temps. A aquestes alçades de la pel·lícula no cal ni presentar un home que amb les seves cançons ha empés a diverses generacions de músics a penjar-se una guitarra i començar a composar. I les seves lletres són fonamentals per entendre l’univers de qui ha estat una icona de la contracultura des de finals dels 60, l’època en que The Velvet Underground va ser apadrinada per Andy Warhol i va posar la banda sonora a la contracultura i a la subversió que va representar The Factory (almenys, al principi). Amb els anys arribaria la seva carrera en solitari, els seus tentinejos en el món de la literatura, la dramatúrgia, la poesia o la fotografia, la mala llet amb la premsa, les arrugues, la mania de sortir a tocar en xandall al Primavera Sound de fa un parell d’anys, a o Benicàssim: coses de ser un mite, suposo. Potser es per això que aquest llibre monumental arriba a les 600 pàgines (uf). Reed serà a Barcelona d’aquí uns dies dins el festival de literatura avançada Kosmópolis que organitza el CCCB.

Lou Reed, Travessa el foc, Empúries. 600 pàgines. 24,90 €.



Categoria: Música
Escrit per: Miqui
Mira-te'ls

El pop en català té un nou salvador. El van enterrar al cementiri parisenc on es va frustrar la Comuna, o potser a algun altre camp de batalla, però ara surt de la platja de Vilanova i la Geltrú. Porta cassaca vermella, tricorni d’ala doblegada i una tira negra tapa un dels seus ulls. Almenys així és el brigadier que ha imaginat el realitzador Luis Carrizo pel primer clip de La Brigada.

El soldat no arriba a cop d'esperó. Treu el braç de la sorra on va quedar enterrat com a L'Edat d'Or de Buñuel, al començament es mou, entre mecànic i translúcid, com un zombi de Romero, però aviat descobreix una caixa on hi ha cartes que donen pistes i aquelles armes de fa segles que valien per disparar de lluny i per trair de prop, una d’aquelles pistoles amb ganivet incorporat. Pels que vam créixer escoltant el Forever Changes dels Love i ens vam fer madurs escoltant les cançons de The Magnetic Fields, La Brigada ha estat la manera de cantar sense complexes i en català -a la dutxa, als bars o endreçant l’habitació en pijama- aquestes cançons atravessades pel romanticisme amb arranjaments de fa dècades, però també amb sabor contemporani. Passa el mateix amb aquest primer videoclip, és perfecte pels que disfrutem tant del cinema de Troma com dels heritage films o tot el cinema d’època. El soldat, desorientat però curiòs, sembla el de La estatua del jardín botánico, de Radio Futura, però sí en aquell cas impera l’estètica més lletja dels vuitanta, Carrizo para atenció de pintor d’aquarel·la digital als colors i els tons, com quan Kubrick es tornava boig amb la il.luminació de Barry Lyndon, però en format de clip i de video. La mateixa sobrietat de la música, la mateixa cura en els detalls, aplicada a la imatge en un clip que segur que podrem veure molts cops a la tele –o hauria de ser així-. Ens acostumarem i sentirem familiar la deriva per Vilanova del soldat napoleònic amb cassaca vermella i borni. I ell s’acostumarà a les palmeres, als grups i potser el podem veure ballant al proper Faraday xumant vi de la gerra a qualsevol punt del jardí del far i brindant per la mort del rock català dels 90 i per la vida eterna, com la seva pròpia vida, del pop bonic en general.


 Següent | Anterior