null

“Entre la llegenda i la realitat, escullo la llegenda”. Això ho diu un personatge vestit de ‘Regreso al futuro III’ (la seqüela ambientada al Far West) a "El hombre que mató a Liberty Valance", de John Ford. Però també ho diu el Tony Wilson -ideòleg del club Haçienda a Manchester, papà adoptiu dels Happy Mondays i de la discogràfica Factory- a ‘24 hour party people’. En aquest gènere previsible, llepaculs, sentimentaloide, pesat com un oncle borratxo i afeminadament dramàtic que és el 'biopic' (biografia en cine)… sempre hi ha excepcions. L’altre dia vaig veure Control, la pel·li sobre Ian Curtis (líder de Joy Division), que encara no té distribució al nostre país. És estrany que no la tingui, doncs aquí hi ha una sala, el Razzmatazz, que acaba les seves sessions punxant "Love Will Tear Us Apart" mentre el públic, en una involució cap al primitivisme més despreocupat, crida reduint la lletra a un dadaïsta i eurovisiu (per allò del “La, la, la” del Serrat): “Lo,lo, lo lo lo lo lo lo” (això com a traducció borratxa de: “Love, love will tear us a part, again”). El cas és que vaig veure la pel·li gràcies a un dvd d’importació i vaig constatar que un altre biopic és possible. Ho és si, com fa el director de Control (Anton Corbijn: fotògraf llegendari i gran realitzador), et centres en una part de la vida del prota. Espero sincerament aquesta òptica intimista en l’allau dels biopics que ens espera: Blondie, Chet Baker… i, molt especialment, en el de Milli Vanilli (el drama dels falsos cantants 80s ho requereix).
Amb ‘Control’, entens les cançons de Joy Division i l’angoixa del seu líder, gràcies al culebrot dramàtic que ell viu amb la seva dona, desmitificant el personatge per contribuir a la seva glòria. Per una vegada, John Ford, i també Tony Wilson, estan equivocats. Després de veure aquesta pel.li és difícil tornar a cantar “lo, lo, lo, lo”. O evitar cantar-lo amb més “sentiment”.