Vitamina C

Escòcia i els anys 80. Els hooligans pèl-rojos que arrasen les Rambles com cavalls desbocats cada cop que hi ha partit i les muscleres del tamany de les armadures dels Power Rangers i arrecades de la mida d'un hula-hop. Fins i tot en aquest entorn, en el paisatge més hostil i industrial i una dècada prou nefasta per la música, pot nèixer el millor pop. Això va succeir Escòcia fa més de dues dècades. Això recull el documental Caledonia Dreaming, que es va passar al festival In-Edit.

Res a veure amb California Dreaming, on hi havia tres noies per un noi i un estiu que mai no s’acabava. Aquí, un estiu que mai no arriba i tres nois amb faldilla per cada noia. Exagero. Però, de la mateixa manera que les orquídies creixen en els pitjors llocs, el pop escocès dels 80 va néixer després del nihilisme punk i de l’invasió del pop de radiofòrmula amb menys qualitat de la història (fins aquell moment). Alan Horne, una mena d’imitador d'Andy Warhol a escala Glasgow, va fundar una discogràfica petita, però enorme: Postcard Records. Singles artesanals i música pop que bevia de la Motown"The Sound of Young Scotland"n'era el lema- i s’allunyava del rock “pelut i amb pilotes”. D’allà van sorgir bones bandes com Josef K i el seu equivalent lluminós: els impagables Orange Juice, d'Edwyn Collins. Molt aviat, tota la premsa va girar els ulls cap a aquell pop bellugadís, amb blue eyed soul i amb un potencial comercial brutal. Els mateixos Orange Juice van signar per una multinacional i el pop es va fer més i més meliflu (sí, senyors, Wet Wet Wet), a la vegada, però, que fins i tot les estrelles del pop escocès més mainstream s’implicaven en la causa escocesa contra el taló del thatcherisme. El documental planteja com és més útil una estrella pop per una causa: centrant-se en la seva música i fent cançons que mostrin l’avenç, la frescor i la modernitat del seu poble, o pujant a carrosses i desfilades organitzades per polítics. Extrapolable a altres realitats més properes, molt divertit, molt fresc, molt i molt didàctic, el documental oblida, però, grups que els amants d’aquella música trobàvem a faltar: dels Pastels als Vaselines. En tot cas, molt recomanable prendre gots d’aquesta música nutritiva, colorista i bona com un suc de taronja.