Literatura en xarxa per la vena

Animat per la lectura d’aquests dies de Nocilla Experience (Alfaguara, 2007), ahir em vaig deixar caure per la FNAC de Plaça Catalunya. A dos quarts de vuit de la tarda, a la segona planta, Agustín Fernández Mallo (A Coruña, 1967), escortat pels també escriptors Pepe Ribas i Gabi Martínez, presentava al públic català la seva segona novel·la. Nocilla Experience és l’equador del Nocilla Project, la sèrie de tres novel·les (per dir-ho d’alguna manera) amb què aquest físic i poeta gallec ha fet córrer molta tinta en publicacions literàries, blogs i suplements culturals dels diaris en general. Com ja és sabut la història comença el 2006, quan la petita editorial Candaya publica Nocilla Dream, una novel·la (per dir-ho d’alguna manera) de 113 microcapítols amb desenes de personatges que omplen històries curtes, sovint banals i ordinàries. Nocilla Experience en té 112. I els dos són fills de la post-poètica de Mallo (i per això les genials i surrelistes associacions d’idees que habiten a les seves pàgines) i del seu concepte de “literatura en xarxa”. Tot ho va escriure durant la seva conval·lescència en un hospital de Tailàndia fruit d’un accident mentre era de vacances al sudest asiàtic. “Nocilla Dream” va passar de simple experiment novedós a fenòmen mediàtic en qüestió de setmanes, i l’autor va ser colgat per una muntanya d’etiquetes que, si fa no fa, anaven des del tòpic “renovador de la literatura” fins a denominacions més estranyes com “novel·la indie” o “bandera de la Generació Nocilla”.
Però Agustín Fernández Mallo és físic i poeta i treballa en un hospital de Palma de Mallorca. I per tant al seu manual d’instruccions no hi ha un apartat que consideri això dels micros i les presentacions i que dues-centes persones et donin la mà, et somriguin i et diguin què fantàstic ets. Tot i així ho porta realment bé, i per això és capaç de respondre amb una sinceritat riallera (i un plus de candor) amb un "es que usted me hace preguntas muy difíciles que no puedo contestar" quan una senyora gran va prendre’s molt seriosament el torn de preguntes ahir a la FNAC i el pobre Agustín se’n va sortir molt bé fins que la senyora va començar a preguntar per les relacions entre la literatura i els miralls (“trencats”, per a més inri). "La verdad es que estoy maravillado de que haya tanta gente aquí, teniendo en cuenta que este es un acto que no sirve para nada. De hecho a literatura no sirve para nada, y ahí está su valor". "Nunca pensé que esto podía interesar a alguien. Por lo tanto, esto es un gran cura de humildad para mí". Així va començar la seva intervenció, després dels agraïments de rigor. I va continuar amb un innocent "la verdad es que sabéis mucho más de mi novela que yo mismo", apagant amb una sola galleda d’aigua qualsevol incendi interpretatiu que qualsevol crític vulgui provocar amb les historietes que poblen l’univers nocillero (per cert, ahir ens van aclarir que el nom no ve de la popular crema de llet, cacau, avellanes i sucre, sino "de la canción de Siniestro Total 'Nocilla, qué merendilla'; es decir, es post-punk'. Molt gran).
Perquè “Nocilla Experience” és un artefacte literari que es llegeix sol. Llegint aquest llibre (i em va passar amb el primer) tinc la mateixa sensació que estant assegut davant de la tele fent zàping. M’agrada llegir, i sovint, en els llibres que llegeixo, rebobino unes quantes pàgines, torno a buscar un diàleg d’un personatge, em torno a ubicar en la història. En canvi, en els dos “Nocillas” penso que s’ha de fer just el contrari. S’experimenta una agradable sensació de deja vu cada cop que retrobes un personatge vint pàgines enllà, situat de rebot en una altra història, o llegint una frase de Bobby Gillespie extreta d’un llibre entre la història d’un gruista de Manhattan i la d’uns nens que travessen fronteres caminant per dins un oleoducte abandonat. Tot et sona, i al final tot quadra. O no. No ha de quadrar. Com no quadren les moltes pàgines web que visitem en trenta minuts de navegació, les miniconverses que tenim per sms o els quatre programes i els trenta anuncis que veiem alhora en quinze minuts de zàping. És així: vivim enmig les anècdotes ordinàries del dia a dia i dels retalls i impactes de realitat que agafem dels mitjans. Segurament això és pop. Per això potser l’Agustín deia ahir al vespre que és un fan del plàstic, "el mejor amigo del hombre, el gran invento humano, un triunfo de la civilización. Cuando en un sitio hay plástico estoy a gusto”. Nosaltres també, Agustín, i que duri.