Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 

22/10/2008: NON SOLUM

Categoria: On anem?
Escrit per: Bibiana

Sigui el que sigui el que estàs fent ara, deixeu-ho de fer i vés al servicaixa a comprar un parell d’entrades per anar a veure Non Solum, de Sergi López, al TNC. El millor espectacle teatral a Barcelona des de fa molt temps. .

Que ho digui jo, que he vist 4 obres de teatre mal comptades, té poc mèrit. Però si els crítics es desfan amb elogis, tot el públic s’aixeca per primera vegada al TNC , l’ovació és absoluta, i el Sergi López, després d’haver-ho donat tot, surt a saludar amb el somriure del que sap que ho ha fet bé, és que hi ha alguna cosa de cert. Non Solum és l’espectacle i la bogeria d’un actor de Vilanova que toca al cel i deixa litres de suor durant gairebé 2 hores. I que agrada i convenç des del minut 1. Non Solum és un espectacle en què un Sergi López, sol a l’escenari, et fa creure que hi ha 73 persones més amb ell, i tu les veus a totes i cadascuna d’elles. Non Solum és un espectacle delirant i enginyós a parts iguals que aconsegueix convertir en visible tot allò invisible. Non Solum arranca somriures durant 2 hores i deixa amb set de més. Non Solum és un espectacle carregat de passió, humor i tendresa que deixa clar que tant Sergi López com Jorge Picó estan mig bojos. El que no se sap és si estaven bojos abans de l’obra (i per això va sortir així), o si potser, s’hi van tornar després.

13/10/2008: KOY SHUNKA

Categoria: On anem?
Escrit per: Bibiana
Hmmmmmmmm

(Si sóm el que mengem, podríem asseguar que sóm la “generacició sushi”. La generació llepafils, que vol una mica d’aquí i una mica d’allà, i que té la sensació que com més i més variat, millor. Una filosofia que s’ha traslladat a la manera de menjar, i per això el sushi s’ha convertit en el menjar estrella. L’inaguració del restaurant Koy Shunka a Barcelona, n’és una clara mostra.

Ara, fer un menú de tres plats i postres ha passat a la història. Menjar un plat sencer és pesat, cansat i avorrit. En canvi menjar sushi resulta molt més divertit. Avui engolim sushi amb la mateixa normalitat amb que mengem olives. Ara provo això, ara m’atreveixo amb allò. Racions petites, variades i servides amb gràcia. I potser per això, els restaurants japonesos han envaït Barcelona. En els últims 10 anys l’oferta per menjar japonès a Barcelona s’ha disparat. La llista és llarga, i l’últim en obrir ha estat el Koy Shunka, el germà gran del restaurant Shunka, considerat el japonès més autèntic de tot l’Estat. Però si el Shunka tenia una posada en escena més aviat modesta, el recent inaugurat Koy Shunka ha tirat la casa per la finestra i es presenta força més més ambiciós. Un escenari glamurós per degustar autèntiques filigranes fetes amb trossets de tonyina i boles d’arròs. Home, no és per anar-hi cada dia, perquè pica a la butxaca, però sempre és pot trobar alguna per excusa per dedicar-se un homenatge. Encara que sigui a base de racions petites.

10/10/2008: SEMPRE EN DIUMENGE

Categoria: On anem?
Escrit per: Begoña
Prou de diumenges buits!

Per molts plans que tinguis, els diumenges sempre s’acaben convertint en el dia més gos de la setmana. Enfonsats pel pes de la ressaca, són dies condemnats a desaparéixer entre pijames i inactivitat. Però hi ha locals de la ciutat que a poc a poc conspiren per treure’ns de casa l’últim dia de la setmana.

El pla pot començar al Casa Jacinta, un bar de vermut pels voltants del mercat de Sant Antoni (Tamarit, 154, Barcelona) que barreja els clàssics de sempre (escopinyes, truita de patates) amb tapes més innovadores com costelletes estil tailandès o un gran assortiment de patés casolans. És petit i les seves quatre o cinc taules de la terrassa estan molt sol·licitades entre certa fauna artistilla de Barcelona.
Al vespre, el cafè Le Swing (Notariat, 7, Barcelona) acaba d’encetar les festes Never on Sunday. De 21.00 a 0.00 hores ofereix còctels i sessions de djs que, per força, han de ser més eclèctiques i mutants que les dels dissabtes a la nit, sempre més orientades a l’eufòria. Euripidis, el de les Tragedies, també conegut com l’Stephin Merritt local, comença el torn aquest diumenge i promet una barreja de pop, doo-wop, bubblegum i altres gèneres de nom igualmente suggerent. ¿Més bones notícies? L’entrada és gratuita.
Si la nevera buidíssima és un problema recurrent dels diumenges (perque maionesa caducada i una patata amb arrels no constitueixen un sopar gens nutritiu, oi?), el cuiner Paco Guzmán s’ha proposat trobar-hi una solució. Al seu restaurant, el Santa, a prop del Parc de la Ciutadella, ofereix un menú de 20 euros els diumenges a la nit, anomenat Nada en la Nevera i pensat per aquells que tornen de cap de setmana o senzillament pels que s’aixequen tan tard que esmorzen berenant. Una bona manera de familiaritzar-se amb l’estil de Guzmán, l'antic xef del Santa Maria del Born.


Categoria: On anem?
Escrit per: Miqui

Extraperlo estan als pòsters del carrer, a les fotos de la platja, a la samarreta -concretament a l’alçada del cor, les condecoracions i els escuts de futbol- que llueix El Guincho a la portada del Rockdelux, als sofàs de les cocteleries de Barcelona. I, aquest divendres, també seran a l’Our Favourite Club, la festa que mensualment se celebra a la sala Be Good.

“I am the last barman poet /I see America drinking the fabulous cocktails I make/Americans getting stinky on something I stir or shake / The sex on the beach, the schnapps made from peach/The Velvet Hammer/the Al-La-Bam-A Slam-a!

Això no és un passatge de Bukowski ni una poesia de Raymond Carver. Tampoc no és una lletra d’Extraperlo, tot i que surt a una de les seves pel·lis preferides: Cocktail. Tot això ho diu Tom Cruise a sobre de la barra d’un bar, quan encara no utilitzava alces a les sabates ni era cienciòleg, quan el seu horitzó era el líquid de les ampolles del bar. Els Extraperlo no canten a això, però sí que tenen una cançó titulada Negroni, el nom d’un dels seus cocktails preferits i d’una de les cocteleries de Barcelona, al carrer Joaquim Costa, on gasten més estones. Amb vint i pocs anys, tindrien més edat per beure cervesa o cubalitros canònics de vodka amb llimona o similars, però és que tampoc no fan una música molt de la seva edat. Com els nens de El pueblo de los malditos, semblen més madurs del que els pertoca, però sense perdre mai l’espontaneitat i la frescor del gel triturat al final del got. Extraperlo estan en la longitud d’ona de totes les bandes de la ciutat que ja no es conformen dient que escolten els Pixies i Sonic Youth o Teenage Fanclub i Belle and Sebastian. Els seus referents, com els del Pablo Guincho o els de l’Adrian Veracruz, els dos amics i col·laboradors de la banda, s’obren com una cua de gall d’indi. Els encanta tant la radiofòrmula dels 80, els arranjaments més sintetitzats i crepats, però també sonen als grups més rars del segell Postcard (i els Orange Juice de l’època del Rip it Up i els Wild Swans o Prefab Sprout) i a altres espanyols com Golpes Bajos. Tot això saccejat amb una coctelera rosa, amb un lirisme dislocat però amb sentit de l’humor: “Radiante viene la novia, pero se rompió un tacón”. Ara Extraperlo estan en alguns ecos i pistes, encara no s’ha obert la coctelera d’on sortirà tot a pressió. Encara no estan, com pot passar en uns pocs mesos, en boca de tothom. Està a punt de sortir el seu debut amb el segell Mushroom Pillow i ara és el moment de ser els primers a provar el que han estat preparant. Divendres es regalaran xapes amb les lletres de Cocktail, micrococteleres per l’ocasió, fanzines i cds amb cançons triades per l'Adrian Veracruz, el punxadiscos convidat. I també la música d’Extraperlo en directe. Tot a una festa, a partir de les 23.30 i gratis –sí, tot això ha anat dirigit a una mica d’autobombo-, amb un cartell dissenyat ad hoc pel Jordi Caba, gran dissenyador del festival Faraday i millor persona, on podem acabar recitant el mateix que el petit cienciòleg fa vint anys: “I make things with juice and froth: the Pink Squirrel, the 3-Toed Sloth /.I make drinks so sweet and snazzy: / The Iced Tea, The Kamikaze, The Orgasm, The Death Spasm, / The Singapore Sling, The Dingaling. / America you've just been devoted to every flavor I got. /But if you want to got loaded, / why don't you just order a shot? / Bar is open”. Coctelisme il.lustrat, amb els Extraperlo.


Wow!!
Categoria: On anem?
Escrit per: Begoña

Ho tenim molt per la mà això del burlesque. Ja sabem que és el rotllo que porten Dita von Teese, Katy Perry i Pilar Rubio. I que a Barcelona et pots fer amb un kit de pin up a botigues com Le Boudoir. Sabem que ha fet que es posessin de moda un altre cop els tupés i el cabell amb ones perfectes o amb un mocador lligat al cap. I els shorts de cintura alta i les sabates topolino. Ara bé, el que la majoria no hem vist és un espectacle de burlesque com Déu mana. I no, la stripper del comiat de solter del teu cosí no compta.

Per solucionar aquest déficit cultural, res millor que passar-se dijous dia 9 al Powder Room de la Sala Apolo, a les 22.00 hores. L’estrella de l’erotisme retro londinenc, Star Miss Polly Rae oferirà un espectacle acompanyada de Dj Nino, del club vintage Lady Luck London. Polly Rae, que lidera la seva pròpia troupe, les Hurly Burly Girls, barreja elements de teatre i cançó amb el cabaret tradicional i conjuga una fòrmula apta per a modernets que volen apropar-se al gènere sobretot pel seu indubtable estil. Amb la seva inspiració en les estrelles de Hollywood dels anys 40 i 50, s’ha convertit en un accessori indispensable a tota festa o presentació que vulgui picar l’ullet al personal a la capital britànica. La nit retrosexy del Powder Room la completarà l’actuació de Little Victor, també conegut com Little Street Bopper i arribat desde Memphis amb blues, rockabilly i R’n’B. L’entrada: 15 €. Anticipada: 12 €.

  |