Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 
Categoria: Personatges
Escrit per: Bibiana

Dol per la mort de Richard Blackwell, el fuet de les mal vestides. Mor, als 86 anys, la llengua més verinosa de Hollywood i l’inventor dels rànquings de les pitjor vestides del món del glamur.

Tot i que va provar sort amb la interpretació i el disseny de moda, Mister Blackwell (com se’l coneixia en els cercles mediàtics) va triomfar quan es va inventar la primera llista de les persones més mal vestides de Hollywood. Cada segona setmana de gener, durant 48 llargs anys, aquest àrbitre oficial del bon i el mal gust feia saber, des de la seva mansió de Hollywood, els noms de les persones que havien triat els pitjors vestuaris de l’any. Cantants, actrius, membres de la reialesa i tot tipus de personatges públics eren atacats sense compassió. Entre les seves cites més memorables destaca la de Björk: “Balla en la foscor, i també s’hi vesteix”. O la de Barbra Streisand: “Sembla la nòvia masculina de Frankenstein”. I també la de Meryl Streep: “Sembla una gitana abandonada per una caravana”. Sofia Loren, Marilyn Monroe, Brigitte Bardot i fins i tot Jackie Kennedy també van ser víctimes del cinisme del que avui es podria considerar el precursor de la generació de publicacions de l’estil Cuore. A reveure, Míster.

Categoria: Personatges
Escrit per: Silenci?
Sisplau, ens perdones la vida, Tom?

Quan fas 25 anys a l’empresa, amb una mica de sort et regalen un boli amb una placa. Tom Cruise celebra les seves noces de plata in the business regalant-se a ell mateix un vídeo extrallarg on felicita al món per la inmensa sort de tenir-lo entre els seus mortals. Mortals? Segurament aquest punt és discutible per a l’home que ens va donar Top Gun i la Cienciologia.

Quan Tom Cruise ha d’escollir una banda sonora que exemplifiqui i posi estat d’ànim a la seva contribució vital, el primer que li ve al cap és una cosa senzilleta i gens grandiosa... posem Així parlà Zarathurstra, de Richard Stauss, la música de 2001: Una odissea a l’espai. Així, amb els tatxaaaan arrenca el muntatge audiovisual amb què l'amic Tom ens felicita per haver-lo conegut. Després venen més de 10 minuts de grans èxits de la sobre i la infraactuació. L’adol·lescent de Risky Business (poster el seu millor paper junt amb el boig de Magnolia), l’irlandès d’Un horitzó molt llunyà, amb un accent irlandès impostat que no enganyaria ni el borratxo més borratxo de Dublín, el gran Maverick de Top Gun (de veritat no va veure les implicacions gays en llegir el guió?), el patriota desenganyat de Nascut el 4 de juliol, el vividor de Rain Man... tots passen per davant dels nostres ulls i ens fan conscients de quant de temps portem aguantant aquest home a les nostres pantalles. Seus són alguns dels moments més ridículs de la cinematografia contemporània. Com el patètic “you complete me” de Jerry Maguire o l’escena d’Eyes Wide Shut on...bé, totes les escenes d’Eyes Wide Shut. Cruise va aconseguir fins i tot ensorrar el nom d’Stanley Kubrick!

La web especial que ha creat té altres monuments a l’egomania, com una galeria de fotos i un “message from Tom”. De totes maneres, nosaltres ens quedem amb un altre vídeo menys editat i que fa més por que la dentadura postissa d’Entrevista amb el vampir:



Que ha merescut paròdies com aquesta:



Per cert: Free Katie!

06/05/2008: DIMAS & ARI ON STAGE

Categoria: Personatges
Escrit per: Ramon
Sí, al Pol Nord fa molt de sol, amics

Sí, avui és el gran dia. Avui a les 21.30 h la sala Razzmatazz de Barcelona veurà sortir a l'escenari a uns rejovenits James, que presentaran el seu nou disc "Hey Ma". Però el concert de veritat és una hora abans, quan al mateix escenari sortiran aquests senyors i senyora de la foto de dalt: La Banda Municipal del Polo Norte són els teloners de James!!!. Els símbols d'exclamació tenen la seva explicació: són la diferència entre una simple notícia i una GRAN notícia. A "Silenci?" estem molt contents (i orgullosíssims) que la banda del Dimas (el senyor de l'americana gris faci fred o calor, redactor del programa i "silenciós" més veterà del nostre equip) i de l'Ari (també redactora del programa) obrin el concert d'aquesta nit a tot uns monstres del pop com els James. Encara més quan la història ens ensenya que els teloners dels James (uns tals Radiohead, per posar un exemple) sempre han acabat tenint més èxit que els propis James. Enhorabona artistes!!! I ara corrents al Razz o farem tard... sort, nois!
Categoria: Personatges
Escrit per: Miqui
null

Diu la llegenda que en una de les visites dels Stones a Barna durant els anys 90, el Mick Jagger va voler mostrar-se encara jove i, com centenars d’anglesos vestits amb xandall, va visitar els locals del centre de la ciutat. La nit el va portar al Jamboree, de la Plaça Reial. La ‘iaia’ rock dels morros pneumàtics –possible parent involuntari per aquest tret físic amb aquella altra musa del Raval que respon pel nom de Carmen de Mairena- va ballar totes les cançons fins que el DJ va tenir una idea: homenatjar-lo punxant Satisfaction. Abans de la primera estrofa, abans de l'"I can’t get no"…, el Jagger s’havia esfumat. A l’últim Our Favourite Club, un club mensual de música i cine que canvia cada poc de sala –soterrànies o legals; ara se celebra a la Be Good (Marina)-, vam sentir el mateix. Quan va entrar el Joaquín Reyes, ideòleg del programa Muchachada Nuí i Chanante de pro, tot va ser rebre’l amb confeti, i “bienvenidos mr. marshall”, com a geni i gurú. Va ser com si el Peter Sellers, o el John Cleese dels Monty Python, entrés a un club del Londres de l’època dels Beatles o dels Who. L’impuls natural era posar-li la sintonia del programa Muchachada Nuí, del qual som molt fans, una cançó de menys d’un minut que posem cada nit que hi ha club un parell o tres de cops. La nit va anar molt bé i finalment es van atrevir a punxar la sintonia les Girls Spin The Hits, cèl·lula de noies que fan el que indica el seu nom –a més de ballar i riure des de la cabina-. El Reyes va ballar i va agrair el detall amb gestos entre tímids i aristocràtics. Al final de la cançó tot el públic va cridar amb orgull “Nuí!”. Ho va fer amb una intensitat grupal, en una guspira de comunió còsmica. Això demostra que a l’Our Favourite Club hi ha molta gent bondadosa.

30/10/2007: GAINSBOURG FET LLIBRE

Categoria: Personatges
Escrit per: Silenci?


"La meva vida és un triangle d'alcohol, dones i Gitanes". Per a molts Serge Gainsbourg vol dir l'excés fet persona. La de Gainsbourg és una de les carreres musicals més prolífiques del segle XX, o com a mínim, una de les més mediàtiques. Demonitzat en vida i reivindicat constantment un cop mort per tot tipus de músics i literats, aquest francès d'ascendència russa va encarnar en vida el manual del perfecte calavera, amb un ascens fulgurant pel camí de la fama i un descens també fulgurant on es va convertir en una paròdia d'ell mateix. Sempre caminant pels marges però també sempre a sota dels focus, Gainsbourg és l'autor d'un grapat de cançons que perduraran per sempre en la memòria de molts, sobretot pels seus textos plens de dobles sentits i jocs de paraules. Ara, l'editorial Mondadori, sota el seu segell Reservoir Books, publica la biografia de tota una llegenda de la chanson.


"Serge Gainsbourg. La biografia" (Reservoir Books, 2007)

"Serge Gainsbourg. La biografía"
Autor: Sylvie Simmons

Reservoir Books, 2007
320 pàgs. / 19,90 €

*Per escoltar:
Serge Gainsbourg i Brigitte Bardot, "Initials B.B." (Polygram, 1968), "Bonnie And Clyde":

24/10/2007: CARISMA

Categoria: Personatges
Escrit per: Ramon
Bunbury, una vida amb el gas a fons

"You've either got or you haven't got style / If you got it, you stand out a mile...". Això cantava fa molts anys Frank Sinatra. I tenia molta raó: de carisma se’n té o no. I si en tens, destaques. És cert però que existeix un carisma natural i un d’artificial. El segon tipus, el carisma prefabricat, de plàstic, dura en la mesura en què el personatge cau bé o està de moda, però té data de caducitat des del principi. En canvi, en el primer cas, en el carisma (diguem-ne) Sinatra, és un do, una cosa que es té i que no es perd mai, i que es posa de relleu tant si estàs a l’escenari com si t’estàs fent un cafè amb llet a la cuina en barnús i sabatilles. En els del primer grup, el dels carismàtics naturals, trobem aquest aragonès errant que es diu Enrique Ortiz de Landázuri però que ha fet fama i fortuna sota el nom d’Enrique Bunbury.
El periodista musical, guionista, escriptor, poeta, rodamon i espeleòleg humà Pep Blay ha posat en les 447 pàgines d‘Enrique Bunbury. Lo demás es silencio la frenètica vida i les reflexions d’un dels personatges més irrepetibles de l’escena musical de les últimes dècades. El líder d’Héroes del Silencio (actualment en multitudinària gira per Llatinoamèrica i Espanya) també ha conreat una sòlida i variada trajectòria en solitari. Resumint: una vida de les que val la pena posar en un llibre, i vista a través de la ploma d’un agut observador. És allò del carisma que deia al principi. I que ja deia Sinatra, vaja.


"Enrique Bunbury. Lo demás es silencio" (Plaza Janés, 2007)

"Enrique Bunbury. Lo demás es silencio”
Autor: Pep Blay
Plaza Janés, 2007
447 pàg. / 17,50 €
  |