Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 

05/11/2008: VITAMINA C!

Categoria: Música
Escrit per: Miqui
Vitamina C

Escòcia i els anys 80. Els hooligans pèl-rojos que arrasen les Rambles com cavalls desbocats cada cop que hi ha partit i les muscleres del tamany de les armadures dels Power Rangers i arrecades de la mida d'un hula-hop. Fins i tot en aquest entorn, en el paisatge més hostil i industrial i una dècada prou nefasta per la música, pot nèixer el millor pop. Això va succeir Escòcia fa més de dues dècades. Això recull el documental Caledonia Dreaming, que es va passar al festival In-Edit.

Res a veure amb California Dreaming, on hi havia tres noies per un noi i un estiu que mai no s’acabava. Aquí, un estiu que mai no arriba i tres nois amb faldilla per cada noia. Exagero. Però, de la mateixa manera que les orquídies creixen en els pitjors llocs, el pop escocès dels 80 va néixer després del nihilisme punk i de l’invasió del pop de radiofòrmula amb menys qualitat de la història (fins aquell moment). Alan Horne, una mena d’imitador d'Andy Warhol a escala Glasgow, va fundar una discogràfica petita, però enorme: Postcard Records. Singles artesanals i música pop que bevia de la Motown"The Sound of Young Scotland"n'era el lema- i s’allunyava del rock “pelut i amb pilotes”. D’allà van sorgir bones bandes com Josef K i el seu equivalent lluminós: els impagables Orange Juice, d'Edwyn Collins. Molt aviat, tota la premsa va girar els ulls cap a aquell pop bellugadís, amb blue eyed soul i amb un potencial comercial brutal. Els mateixos Orange Juice van signar per una multinacional i el pop es va fer més i més meliflu (sí, senyors, Wet Wet Wet), a la vegada, però, que fins i tot les estrelles del pop escocès més mainstream s’implicaven en la causa escocesa contra el taló del thatcherisme. El documental planteja com és més útil una estrella pop per una causa: centrant-se en la seva música i fent cançons que mostrin l’avenç, la frescor i la modernitat del seu poble, o pujant a carrosses i desfilades organitzades per polítics. Extrapolable a altres realitats més properes, molt divertit, molt fresc, molt i molt didàctic, el documental oblida, però, grups que els amants d’aquella música trobàvem a faltar: dels Pastels als Vaselines. En tot cas, molt recomanable prendre gots d’aquesta música nutritiva, colorista i bona com un suc de taronja.

04/11/2008: A CROSS THE UNIVERSE

Categoria: Música
Escrit per: Silenci?

L'última cosa que vam penjar d'ells en aquest bloc era la presentació del seu videoclip Stress, un fart de llenya compilat en 6 minuts que de tant violent es feia fins i tot difícil de veure.

Ara els dos quinquis més fashion de la música electrònica, àlies Justice, tornen amb documental i cd en directe el proper 24 de novembre. Si tot és com el teaser que pengem aquí dalt i que volta per youtubes i altres plataformes, la cosa promet.

Categoria: Música
Escrit per: Júlia

Marcianada total. Els Flaming Lips ja tenen una pel·lícula a la seva mida. Es diu Christmas on Mars i arriba en dvd l’11 de novembre.

A vegades penso que hauria d’ocupar el meu lloc. Que es mereix més que jo escalfar la cadira de la redacció. Perquè sempre està a la última en tot. El problema és que si jo hagués de substituir-lo, el desastre es comptaria en víctimes humanes mortals, esclafades sota les runes d’algun edifici. Parlo d’un gran amic de la família Silenci?, el Jordi Romanyà, l’únic enginyer industrial que conec que està posadíssim en les últimes tendències. Bé, tampoc conec gaires enginyers... En fi, ell ens ha enviat el tràiler del film que Wayne Coyne, alma mater dels Flaming Lips, porta 7 anys preparant. Interpretada per tots els membres de la delirant banda d’Oklahoma, haurem d’esperar uns dies per comprovar si aquesta història sobre suïcidis extraterrestres és una joia de la sèrie B.

20/10/2008: TROBALLA AL MYSPACE

Categoria: Música
Escrit per: Begoña
Posem el disc perquè no hi ha manera de trobar una foto del tal Gary Irwin

Tots sospitem que el nostre proper grup preferit s’amaga a MySpace. Pensar que algú a Nebraska o a Salvador de Bahía o a Cracòvia esta fent justament la música que més ens agrada, barrejant totes les influències que ens toquen la fibra, i que no en tenim ni idea ens fa perdre la son. En efecte, és l’equivalent musical de l’angoixant pensament conegut com “la meva mitja taronja deu ser al desert del Gobi i jo aquí perdent el temps”. Perquè ja em direu com s’aclareix un a la jungla myspacera per destriar el gra de la palla.

A Silenci? no podem prometre la fòrmula màgica però sí un nom per disfrutar aquesta setmana. Gary Irwin és The Vendetta Suite, un músic de Belfast i protegit del totpoderós dj David Holmes. Irwin ha coescrit la cançó Love Reign Over Me al disc The Holy Pictures de Holmes (està penjada al myspace de Holmes). La BBC ha dit que aquest tall “supera els esforços recents de Jason Pierce I Bobby Gillespie” i la web new-noise.net escriu que Love Reign Over Me “barreja l’electrònica de Cabaret Voltaire i l’estil de balada drogadicta de The Jesus and Mary Chain. I suposem que Irwin deu estar més feliç que un anís amb les quatre referències esmentades. Només caldria afegir un toc de Death in Vegas i una gran (però gran) quantitat de The Velvet Underground per entendre què fa amb The Vendetta Suite. Eyes Like Nico, una relectura de I’ll Be Your Mirror és probablemente el tema més suggestiu, tot i que val la pena escoltar tots els que ha penjat a la seva pàgina. Les atmosfèriques Della Notte i la desconcertant (que fa una melodia hawaiana a la plujosa Belfast?) Hula Bop. Irwin diu que necessita trobar una veu que s’acopli amb les seves melodies abans de gravar un disc. Però és ben segur que en sentirem a parlar.

16/10/2008: NYC MAN

Categoria: Música
Escrit per: Ramon
Poca broma

Murakami no és la única novetat literària pel dia d’avui. Lou Reed, el gran rondinaire del rock and roll i un dels millors poetes que ha donat al món la ciutat de Nova York, també ocupa un lloc a partir d’avui als prestatges de les llibreries.

I tot això és perquè avui es publica Travessa el foc. És l’exhaustiva recopilació de totes les seves cançons i textos, i és també un llibre indispensable per entendre aquest autor tan polifacètic que, a més de músic consagrat, és també un dels poetes més importants dels nostres temps. A aquestes alçades de la pel·lícula no cal ni presentar un home que amb les seves cançons ha empés a diverses generacions de músics a penjar-se una guitarra i començar a composar. I les seves lletres són fonamentals per entendre l’univers de qui ha estat una icona de la contracultura des de finals dels 60, l’època en que The Velvet Underground va ser apadrinada per Andy Warhol i va posar la banda sonora a la contracultura i a la subversió que va representar The Factory (almenys, al principi). Amb els anys arribaria la seva carrera en solitari, els seus tentinejos en el món de la literatura, la dramatúrgia, la poesia o la fotografia, la mala llet amb la premsa, les arrugues, la mania de sortir a tocar en xandall al Primavera Sound de fa un parell d’anys, a o Benicàssim: coses de ser un mite, suposo. Potser es per això que aquest llibre monumental arriba a les 600 pàgines (uf). Reed serà a Barcelona d’aquí uns dies dins el festival de literatura avançada Kosmópolis que organitza el CCCB.

Lou Reed, Travessa el foc, Empúries. 600 pàgines. 24,90 €.



Categoria: Música
Escrit per: Miqui
Mira-te'ls

El pop en català té un nou salvador. El van enterrar al cementiri parisenc on es va frustrar la Comuna, o potser a algun altre camp de batalla, però ara surt de la platja de Vilanova i la Geltrú. Porta cassaca vermella, tricorni d’ala doblegada i una tira negra tapa un dels seus ulls. Almenys així és el brigadier que ha imaginat el realitzador Luis Carrizo pel primer clip de La Brigada.

El soldat no arriba a cop d'esperó. Treu el braç de la sorra on va quedar enterrat com a L'Edat d'Or de Buñuel, al començament es mou, entre mecànic i translúcid, com un zombi de Romero, però aviat descobreix una caixa on hi ha cartes que donen pistes i aquelles armes de fa segles que valien per disparar de lluny i per trair de prop, una d’aquelles pistoles amb ganivet incorporat. Pels que vam créixer escoltant el Forever Changes dels Love i ens vam fer madurs escoltant les cançons de The Magnetic Fields, La Brigada ha estat la manera de cantar sense complexes i en català -a la dutxa, als bars o endreçant l’habitació en pijama- aquestes cançons atravessades pel romanticisme amb arranjaments de fa dècades, però també amb sabor contemporani. Passa el mateix amb aquest primer videoclip, és perfecte pels que disfrutem tant del cinema de Troma com dels heritage films o tot el cinema d’època. El soldat, desorientat però curiòs, sembla el de La estatua del jardín botánico, de Radio Futura, però sí en aquell cas impera l’estètica més lletja dels vuitanta, Carrizo para atenció de pintor d’aquarel·la digital als colors i els tons, com quan Kubrick es tornava boig amb la il.luminació de Barry Lyndon, però en format de clip i de video. La mateixa sobrietat de la música, la mateixa cura en els detalls, aplicada a la imatge en un clip que segur que podrem veure molts cops a la tele –o hauria de ser així-. Ens acostumarem i sentirem familiar la deriva per Vilanova del soldat napoleònic amb cassaca vermella i borni. I ell s’acostumarà a les palmeres, als grups i potser el podem veure ballant al proper Faraday xumant vi de la gerra a qualsevol punt del jardí del far i brindant per la mort del rock català dels 90 i per la vida eterna, com la seva pròpia vida, del pop bonic en general.


Categoria: Música
Escrit per: Silenci?
No anem bé, noies

Les activitats extracurriculars dels músics amb pedigrí estan donant algunes de les sorpreses més agradables del 2008.

A la capçalera de la llista trobem, per exemple, The age of the Understatement, l’àlbum que l’Arctic Monkey Alex Turner s’ha marcat amb el seu amic Miles Kane (de The Rascals) després que tots dos patissin una sèria sobredosi d'Scott Walker. Si The Last Shadow Puppets (que així s'anomena l'invent) apareixeran segur als best of de l'any quan arribi desembre, no estem segurs de poder dir el mateix d’ Inherit. Es tracta de la última entrega de Free Kitten, el supergrup (superduo més aviat) format des de fa més d’una dècada per Kim Gordon, l’emperadriu de l’indie que milita a Sonic Youth, i Julie Cafritz, de Pussy Galore. La premsa diu que la combinació de les dues reines del punk no arriba a “xocolata i mantega de cacauet” i es queda en “pasta de dents i suc de taronja”. Ouch. Almenys assegura als fans que en algunes cançons s'hi poden trobar guitarres de les bones. Jutgeu-ho vosaltres mateixos amb una cançó de títol (com a mínim) curiós:

27/05/2008: LA GUIA DE LES GUIES

Categoria: Música
Escrit per: Silenci?


Estiu = festivals de música. La moda dels últims anys s'ha convertit en malaltia i a partir de finals de maig teniu una interminable llista de destinacions per poder escollir la vostra cita musical de l'estiu. La carta inclou tot tipus de tonalitats, estils i gustos possibles. Si no trobes el teu, tens un problema.

Aquesta setmana -dijous a les 19.30 h, amb MGMT al'escenari- arrenca el Primavera Sound. A casa nostra és el tret de sortida la temporada alta de festivals de música. Per als qui vulgueu més informació sobre l'animalada de festivals que hi ha aquest estiu podeu consultar l'excel·lent informe que la revista musical on line Pitchfork ha preparat destacant els principals caps de cartell de cada festival, dates, etc etc. Per si encara no ho teníeu clar o us esteu plantejant una escapada de cap de setmana a Bèlgica, Alemanya o el Regne Unit per veure aquell grup que no us perdríeu per res del món. Trieu i remeneu.

Categoria: Música
Escrit per: Silenci?
scarlett
Leonor (sí, parlem amb vosté, senyoreta Watling), Scarlett... què us fa pensar que les cançons escrites per un campió de la melangia, pensades per arrossegar-se entre l’alcoholisme i la depressió, poden quedar bé en la veu d’una dona clarament saludable, desitjada, atractiva i ben dotada? No és una mica com veure George Clooney recitant un monòleg del tipus “les ties no em fan cas, només em volen com amic”? Ens ho creuriem? El cas és que Scarlett Johansson, eterna aspirant a reina de l’indie multidisciplinar creu que el repertori de Tom Waits va clavadet per al seu estil vocal. Els primers talls del seu anunciadíssim primer àlbum es van filtrant per internet i de moment les crítiques no són brillants (l’influent Stereogum el califica de “mediocre amb una producció mig decent”), tot i que la Johansson tira d’agenda i quan vol que algú li faci les segones veus truca el seu amic, un tal David Bowie. El tema es diu Falling down i es pot escoltar aquí. De la producció de l’àlbum se n’ha encarregat David Sitek (TV on the Radio). A Sitek l’han “relacionat sentimentalment” amb Johansson, com es diu a les revistes.

21/04/2008: All for nots

Categoria: Música
Escrit per: Silenci?
all for nots
Per si no hi havia prou grups reals formats per ‘hipsters’ amb un barret de l’avi i unes ulleres XL, ara també n’hi ha formats per actors que en fan veure que són un grup format per ‘hipsters’ amb un barret de l’avi i unes ulleres XL. All-for-nots són una mena d’experiment postmodern sortit de Williamsburg, Brooklyn. Una banda a l’estil dels Monkees, el grup prefabricat dels seixanta, que té una sèrie a internet produïda per Disney. El programa pren la forma de reality-tv falsa i segueix el tour (fals) del grup per diversos ‘colleges’ universitaris. Obligatoriament, informen sobre els seus progressos virtuals a Facebook i MySpace, on es poden escoltar els seus hits com Party girl. I ara, per allò d’acabar d’esborrar les fronteres entre la realitat i la ficció, els All-for-nots han començat a fer concerts on la meitat del públic segueix la broma i l’altre meitat, o pica o es pensa que es troba davant el grapat d’indies més fals i pretenciosos des de..bé, des de l’últim grapat d’indies falsos i pretenciosos. El New Cork Times va asistir a una de les seves performances i en va surtir poc impressionat: el crític els va comparar amb el fenòmen infantil Hannah Montana, una altra spoof-artist però per a un públic que no sobrepassa els vuit anys. Potser la cosa tindria més gràcia si es tractés d’uns punks espontanis tractant de prendre el pel a la població moderna de Williamsburg i no d’un experiment finançat pels pares de Pocahontas.

  | Anterior