Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 

10/11/2008: POP ROMÀNTIC

Categoria: Art
Escrit per: Bibiana

Imagina’t poder anar a veure una exposició a l’habitació 828 de l’hotel Chelsea, a Nova York. Visitable, 24 hores al dia. Sense seguretat. Tu sol. Envoltat d’ obres coloristes. Retrats d’escriptors, artistes i rockers. Elisabeth Peyton, retratista d’icones pop, va voler fer la seva primera exposició allà. Ara, 15 anys més tard, el New Museum, de Nova York, li dedica la seva primera retrospectiva. Quina pena no poder demanar al recepcionista la clau de la 828.

Tot i que retrata un món exclusiu, no li interessa gens la fama. Coneguda pels seus retrats estilitzats d’artistes, músics, amics i reialesa, Elisabeth Peyton és capaç de crear una atmosfera única en què tots els personatges apareixen vulnerables i sembla que estiguin sols davant del món. Chloë Sevigny, Keith Richards, Jarvis Coker o Eminem entre d’altres han posat per a ella i han acabat retratats envoltats d’una aurèola romàntica. I és que, en l’obra de Peyton, fins i tots els més gamberros semblen sants innocents. Diuen algunes llengües verinoses que les seves obres no són rés més que dibuixets que podria fer una groupie adolescent durant una classe de matemàtiques, però només cal fer-hi una ullada per adonar-se que el seu treball va molt més enllà. Tant més enllà, que ja s’ha guanyat comparacions amb Edward Hopper, de qui s'acaba de publicar un llibre recopilant la seva obra.






23/10/2008: MARK JENKINS

Categoria: Art
Escrit per: Júlia

Crisi total. Metrallada a discreció als diaris, a la tele i a la ràdio. I sembla que no ha fet més que començar. Les escultures del novaiorquès Mark Jenkins em fan pensar en el malestar que últimament tot ho envaeix.

Com si acabessin de rebre una altra mala notícia, les criatures d’aquest artista reaccionen impulsivament. Com poden i allà on els enxampa el mal rotllo. Enfonsant la cara al ciment de l’edifici que han trobat més a prop. Submergint la cara a la salsa bolnyesa dels espaguetis que estaven endrapant. O llançant-se de cap al fons del cubell de la brossa. Les escultures a mida real d’aquest artista que usa el seu propi cos com a motlle i model campen per mig món. Els habitants de Nova York, Milà, Londres, Rio de Janeiro i fins i tot de Cisjordània, ja s’han topat amb aquests inquietants personatges que, com a mínim, fan aixecar celles i sospites. I també algun somriure. Un món surrealista sota l’aparença més real.











Categoria: Art
Escrit per: Silenci?

Fins a l'1 de novembre es pot veure a la galeria ADN (Enric Granados, 49, Barcelona) l'exposició Global Warming, una sèrie d'instal·lacions i obres de l'artista madrileny Eugenio Merino.

Merino, nascut l'any 1975, és un consumat especialista de la provocació i el missatge polític, que sovint utilitza el món del cartoon, la publicitat, l'animació infantil o les joguines per bastir obres molt directes amb un missatge molt clari carregat d'ironia àcida. Merino és un dels representants més destacats de la nova escultura i és el primer cop que exposa en solitari a la capital catalana.

20/05/2008: BEATIFUL LOSERS

Categoria: Art
Escrit per: Silenci?


"No hauríem de ser aquí". Amb aquesta frase comença Beatiful Losers, el documental que explica el camí que ha fet l'art indie fins arribar als museus, o com noms com Mike Mills, Harmony Korine, Ed Templeton, Geoff McFetridge o Shepard Fairey són avui dia venerats i molt valorats.

Ara són el reclam publicitari de moltes marques, cobren milionades per fer gargots en un parell de vambes o signen autògrafs sobre taules d'skate en festivals massius de cultura urbana. Tots aquests noms, i els de la resta de gent que apareix al documental, tenen en comú que apareixen a inicis dels 90, que surten d'escoles d'art, de disseny o directament de la seva habitació. Les arrels de tots cal buscar-les en el DIY -do it yourself-, en el punk-rock, en la cultura skate, en el grafitti.

És una generació que surt del no-res artístic, en el sentit que no han estat influenciats per l'establishment artístic mundial. Però tota aquesta gent han configurat gran part de la cultura pop que avui dia coneixem, bé sigui a través de les seves pròpies obres d'art, bé sigui a través dels logotips de marques que ells han dissenyat, bé a través de la imatge gràfica d'algunes bandes o bé a través de les seves creacions audiovisuals. La mostra Beautiful Losers els va ajuntar el 2004 a Nova York. Tot aquell material ha derivat en aquest excel•lent documental amb el mateix títol dirigit per Aaron Rose, un dels curators de la mostra.

Ara que Harmony Korine roda anuncis per Budweiser i Mike Mills s'ha passat al cine; ara que qualsevol dibuixet de Shepard Fairey (creador de l'exitosa marca/segell Obey Giant) costa una pasta; ara que, en fi, tots aquests noms són autèntics popes del que s'anomena l'street art, Beatiful Losers és una mirada a tota la generació de creadors que millor ha conjugat marketing i art des d'Andy Warhol. A través dels seus testimonis personals acabem per veure una interessant panoràmica per la imatge de la cultura juvenil dels darrers quinze anys. Aquí podeu veure'n el trailer:



Categoria: Art
Escrit per: Silenci?
Dalí, Miró (esq) i Peter Blake (dreta), a Bilbao

Bilbao ofereix aquests dies dues excuses artístiques per fer-hi una escapadeta. I això sense comptar la qualitat escultòrica d’alguns pintxos. A una banda de la ria, el Guggenheim s’omple de coses surrealistes. Una exposició que ja va passar pel Victoria & Albert de Londres i que repassava la relació del moviment surrealista amb els objectes i les aplicacions més comercials de l’art (el disseny, la moda i els decorats per produccions teatrals) recala ara al massís de titani de Frank Gehry. El muntatge es força sorprenent i no hi falten ni el famós telèfon-llagosta de Dalí, o les seves escultures de dona amb calaixos per pits ni tampoc el sofá-llavis de Mae West o les fotografies de Jean Arp.
I creuant el pont, al deliciós Museo de Bellas Artes de Bilbao (si es visita cal no perdre’s el pis de dalt, dedicat al realisme basc del segle XIX i ple de retrats dels estribadors del port!) exposen una retrospectiva de Peter Blake. L’autor de la portada de disc més copiada, reverenciada i parodiada del món, la del Sergeant Pepper’s dels Beatles té molta més obra més enllà dels "cors solitaris". Art pop 100% britànic i melangiós.
Categoria: Art
Escrit per: Silenci?
alan_abel
La setmana passada Barcelona va tenir la seva ració (la quarta) d’Influencers un dels festivals més inclasificables dels que es celebren a la ciutat. Dedicat a artistes de l’engany i manipuladors mediàtics, per l’Influencers han passat en altres ocasions figures com els Adbusters, els famosos reventadors d’anuncis publicitaris. Aquest any el certràmen del CCCB, va rebre la visita d’un bromista llegendari. Alan Abel és ara un vellet encantador vestit amb pantalons de pana i New Balance però als seixanta va aconseguir posar-se en contra el govern nordamericà i bibelots mediàtics com el famós presentador Walter Conkrite amb les seves pranks (bromes). Va començar per empescar-se una lliga per la decència dels animals que pretenia acabar amb el nudisme del bestiar (el seu hilarant lema: “a nude horse is a rude horse”). La notícia va acabar en portada de tots els diaris i acaparant set minuts de l’informatiu més visionat (el de Conkrite, que mai i va perdonar). Els mitjans no van aprendre la lliçó i en les cinc dècades següents van empastar-se totes les entremaliadures d’Abel: una falsa “deep throat” del Watergate, que es tractava de l’home amb el penis més petit del món (la HBO ho tenia tot llest per filmar un documental sobre el tema) i fins i tot la seva mort. L’Alan és la única persona que pot dir que ha llegit el seu propi obituari al New York Times. A Barcelona hi va venir acompanyat de la seva filla, que ha rodat un documental sobre el seu pare: Abel raises Cain, que es pot traduïr, entre d’altres coses, com “Abel educa Cain”. Per saber més sobre els pranksters professionals existeixen dos volums molt recomanables: Pranks! i Pranks! 2, de Re-search.

27/02/2008: Xina al quadrat

Categoria: Art
Escrit per: Silenci?
"Vermell a part" i "Zhù Yì", múltiples visions de l'art xinès a Barcelona

Si la teva idea d’art xinès s’ha quedat en els gerros Ming o els soldats de terracota, tens dues bones excuses per posar-te al dia. El Palau de la Virreina va estrenar la setmana passada l’exposició Zhù Yì!, una expressió en xinès mandarí que vol dir “atenció”. La mostra recull l’obra de 31 fotògrafs contemporanis, tots ells nascuts més enllà dels seixanta i que han desenvolupat les seves carreres en els estrets marges que deixa lliures el règim híbrid. L’esquizofrènia d’un país econòmicament ultracapitalista però comunista d’anomenada es reflexa per exemple en l’obra de Yang Fudong o Wan Quinsong, que critiquen alhora la febre de l’or que invaeix el seu país i la distància dels intel·lectuals que menyspreen els diners. Per si el pla de la Virreina no sembla prou, la Fundació Miró estrena també aquesta setmana l’exposició "Vermell a part", amb 51 artistes de la Xina post-Maó. El dia de la inauguració incloïa una performance molt especial de l’artista Song Dong que consisteix en menjar-se una maqueta de Barcelona feta a base de galetes. Molt aviat veurem imatges de les dues mostres al Silenci?.
Categoria: Art
Escrit per: Silenci?
Back in black

Heidi Slimane era, fins fa dos anys, un autèntic enfant terrible de la passarel·la. El talent d’aquest dissenyador belga va reflotar Christian Dior en els sis anys que va ser-ne el director creatiu. Passat aquest període, l’home que va tornar a posar de moda el negre i l’estètica rock va decidir retirar-se del món de la moda i dedicar-se a la fotografia. Ara retorna a l’escena mediàtica amb una exposició a Paris, fruit d’un encàrrec del MUSAC (el Museu d’Art Contemporani de Castella i Lleó) i el FIB. L’exposició és el Festival de Benicàssim vista través de particular ull d’Slimane. “Silenci?” hi serà, per entrevistar-lo i retratar l’exposició. Per cert, som l’única televisió del món autoritzada a entrevistar Heidi Slimane, un personatge que no es prodiga gens als mitjans.




“HEDI SLIMANE // PERFECT STRANGER”
Del 28 de novembre al 5 de gener de 2008
Galerie Almine Rech
Rue de Saintonge, 19 (Paris)
Categoria: Art
Escrit per: Silenci?


L'artista colombiana resident a Barcelona Catalina Estrada exposa a la galeria La Luz de Jesús, possiblement l'espai més prestigiós del món dedicat al pop surrealista. La mostra dedicada a Estrada començarà el proper 2 de novembre i durarà un mes. L'ascens d'aquesta artista ha estat meteòric: acaba de presentar el llibre "Sweet Company", ha col·laborat amb el dissenyador britànic Paul Smith en una col·lecció de roba de venda exclusiva al Japó, també ha dissenyat una col·lecció per als brasilers Anunicaçao i va realitzar les il·lustracions per una campanya australiana de Coca-Cola. L'exposició a La Luz de Jesús la confirma com un dels traços més ferms del nou pop fet quadre.

26/09/2007: THE BLIND

Categoria: Art
Escrit per: Silenci?
THE BLIND

Sovint s'ha identificat l'streetart amb el fet de bombardejar amb graffiti el carrer. A Nantes (França), però, l’artista The Blind ha canviat les pintades per uns particulars missatges en braille que escampa per la ciutat.

  | Anterior