Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 

14/10/2008: GIRLCORE

Categoria: Lifestyle
Escrit per: Júlia

Podrien provar sort a Factor X. O muntar un circ ambulant. Organitzar concursos de bellesa i de hula-hop. Ser les reines d’un freakshow. Ai, això és el primer que he dit. I, ai, tot això, en realitat, ja ho fan. És el col·lectiu Girlcore, l’últim hit en l’escena nocturna londinenca..

Imprevisibles, caòtiques i un pèl guillades. Així són les 10 noies de Girlcore, un col·lectiu que fa bo allò que entonava la Cindy Lauper. De nacionalitats diferents però totes afincades a la capital britànica, s’han proposat muntar una farra memorable un dijous al mes. I, ja us ho diem ara, ho han aconseguit. Tot és possible en aquests festivals decadents on cadascú aporta el seu millor show. Per entrar, cal deixar el posat cool a la porta i prestar el cos a la fanfàrria. Almenys, això diuen elles. L’imperi Girlcore s’estén com la pólvora i aquesta colla de gamberres col·laboren en programes de ràdio i festivals de música, han filmat un curt i ja han aterrat, amb tot el seu arsenal de fantasia D.I.Y, a ciutats com Berlín, Moscou, París i Nova York. Quan per aquí? Caldrà estar atents als seu myspace.


13/10/2008: KOY SHUNKA

Categoria: On anem?
Escrit per: Bibiana
Hmmmmmmmm

(Si sóm el que mengem, podríem asseguar que sóm la “generacició sushi”. La generació llepafils, que vol una mica d’aquí i una mica d’allà, i que té la sensació que com més i més variat, millor. Una filosofia que s’ha traslladat a la manera de menjar, i per això el sushi s’ha convertit en el menjar estrella. L’inaguració del restaurant Koy Shunka a Barcelona, n’és una clara mostra.

Ara, fer un menú de tres plats i postres ha passat a la història. Menjar un plat sencer és pesat, cansat i avorrit. En canvi menjar sushi resulta molt més divertit. Avui engolim sushi amb la mateixa normalitat amb que mengem olives. Ara provo això, ara m’atreveixo amb allò. Racions petites, variades i servides amb gràcia. I potser per això, els restaurants japonesos han envaït Barcelona. En els últims 10 anys l’oferta per menjar japonès a Barcelona s’ha disparat. La llista és llarga, i l’últim en obrir ha estat el Koy Shunka, el germà gran del restaurant Shunka, considerat el japonès més autèntic de tot l’Estat. Però si el Shunka tenia una posada en escena més aviat modesta, el recent inaugurat Koy Shunka ha tirat la casa per la finestra i es presenta força més més ambiciós. Un escenari glamurós per degustar autèntiques filigranes fetes amb trossets de tonyina i boles d’arròs. Home, no és per anar-hi cada dia, perquè pica a la butxaca, però sempre és pot trobar alguna per excusa per dedicar-se un homenatge. Encara que sigui a base de racions petites.

10/10/2008: SEMPRE EN DIUMENGE

Categoria: On anem?
Escrit per: Begoña
Prou de diumenges buits!

Per molts plans que tinguis, els diumenges sempre s’acaben convertint en el dia més gos de la setmana. Enfonsats pel pes de la ressaca, són dies condemnats a desaparéixer entre pijames i inactivitat. Però hi ha locals de la ciutat que a poc a poc conspiren per treure’ns de casa l’últim dia de la setmana.

El pla pot començar al Casa Jacinta, un bar de vermut pels voltants del mercat de Sant Antoni (Tamarit, 154, Barcelona) que barreja els clàssics de sempre (escopinyes, truita de patates) amb tapes més innovadores com costelletes estil tailandès o un gran assortiment de patés casolans. És petit i les seves quatre o cinc taules de la terrassa estan molt sol·licitades entre certa fauna artistilla de Barcelona.
Al vespre, el cafè Le Swing (Notariat, 7, Barcelona) acaba d’encetar les festes Never on Sunday. De 21.00 a 0.00 hores ofereix còctels i sessions de djs que, per força, han de ser més eclèctiques i mutants que les dels dissabtes a la nit, sempre més orientades a l’eufòria. Euripidis, el de les Tragedies, també conegut com l’Stephin Merritt local, comença el torn aquest diumenge i promet una barreja de pop, doo-wop, bubblegum i altres gèneres de nom igualmente suggerent. ¿Més bones notícies? L’entrada és gratuita.
Si la nevera buidíssima és un problema recurrent dels diumenges (perque maionesa caducada i una patata amb arrels no constitueixen un sopar gens nutritiu, oi?), el cuiner Paco Guzmán s’ha proposat trobar-hi una solució. Al seu restaurant, el Santa, a prop del Parc de la Ciutadella, ofereix un menú de 20 euros els diumenges a la nit, anomenat Nada en la Nevera i pensat per aquells que tornen de cap de setmana o senzillament pels que s’aixequen tan tard que esmorzen berenant. Una bona manera de familiaritzar-se amb l’estil de Guzmán, l'antic xef del Santa Maria del Born.


Categoria: On anem?
Escrit per: Miqui

Extraperlo estan als pòsters del carrer, a les fotos de la platja, a la samarreta -concretament a l’alçada del cor, les condecoracions i els escuts de futbol- que llueix El Guincho a la portada del Rockdelux, als sofàs de les cocteleries de Barcelona. I, aquest divendres, també seran a l’Our Favourite Club, la festa que mensualment se celebra a la sala Be Good.

“I am the last barman poet /I see America drinking the fabulous cocktails I make/Americans getting stinky on something I stir or shake / The sex on the beach, the schnapps made from peach/The Velvet Hammer/the Al-La-Bam-A Slam-a!

Això no és un passatge de Bukowski ni una poesia de Raymond Carver. Tampoc no és una lletra d’Extraperlo, tot i que surt a una de les seves pel·lis preferides: Cocktail. Tot això ho diu Tom Cruise a sobre de la barra d’un bar, quan encara no utilitzava alces a les sabates ni era cienciòleg, quan el seu horitzó era el líquid de les ampolles del bar. Els Extraperlo no canten a això, però sí que tenen una cançó titulada Negroni, el nom d’un dels seus cocktails preferits i d’una de les cocteleries de Barcelona, al carrer Joaquim Costa, on gasten més estones. Amb vint i pocs anys, tindrien més edat per beure cervesa o cubalitros canònics de vodka amb llimona o similars, però és que tampoc no fan una música molt de la seva edat. Com els nens de El pueblo de los malditos, semblen més madurs del que els pertoca, però sense perdre mai l’espontaneitat i la frescor del gel triturat al final del got. Extraperlo estan en la longitud d’ona de totes les bandes de la ciutat que ja no es conformen dient que escolten els Pixies i Sonic Youth o Teenage Fanclub i Belle and Sebastian. Els seus referents, com els del Pablo Guincho o els de l’Adrian Veracruz, els dos amics i col·laboradors de la banda, s’obren com una cua de gall d’indi. Els encanta tant la radiofòrmula dels 80, els arranjaments més sintetitzats i crepats, però també sonen als grups més rars del segell Postcard (i els Orange Juice de l’època del Rip it Up i els Wild Swans o Prefab Sprout) i a altres espanyols com Golpes Bajos. Tot això saccejat amb una coctelera rosa, amb un lirisme dislocat però amb sentit de l’humor: “Radiante viene la novia, pero se rompió un tacón”. Ara Extraperlo estan en alguns ecos i pistes, encara no s’ha obert la coctelera d’on sortirà tot a pressió. Encara no estan, com pot passar en uns pocs mesos, en boca de tothom. Està a punt de sortir el seu debut amb el segell Mushroom Pillow i ara és el moment de ser els primers a provar el que han estat preparant. Divendres es regalaran xapes amb les lletres de Cocktail, micrococteleres per l’ocasió, fanzines i cds amb cançons triades per l'Adrian Veracruz, el punxadiscos convidat. I també la música d’Extraperlo en directe. Tot a una festa, a partir de les 23.30 i gratis –sí, tot això ha anat dirigit a una mica d’autobombo-, amb un cartell dissenyat ad hoc pel Jordi Caba, gran dissenyador del festival Faraday i millor persona, on podem acabar recitant el mateix que el petit cienciòleg fa vint anys: “I make things with juice and froth: the Pink Squirrel, the 3-Toed Sloth /.I make drinks so sweet and snazzy: / The Iced Tea, The Kamikaze, The Orgasm, The Death Spasm, / The Singapore Sling, The Dingaling. / America you've just been devoted to every flavor I got. /But if you want to got loaded, / why don't you just order a shot? / Bar is open”. Coctelisme il.lustrat, amb els Extraperlo.


Wow!!

08/10/2008: POLAROID IS DEAD

Categoria: Fotografia
Escrit per: Silenci?

(Clic. Pull. Flap. Així sonen les càmeres Polaroid. Disparar, arrencar i fer voleiar. La càmera Polaroid es va convertir en un clàssic des del dia que va néixer, i ara que han anunciat que deixen de fabricar-la, s’ha convertit en un mite. .

Incòmodes, cares, i sovint amb un revelat desenfocat. Però idolatrades. Per què? Potser pel seu punt imprevisible, perquè són úniques, no se’n poden fer còpies, i perquè tothom acostuma a quedar més guapo del que és en realitat. Amb l’aparició de les càmeres digitals, les vendes de Polaroid van caure fins a un punt en què no tenia sentit continuar fent-ne i posar-les al mercat a preus impagables. Al febrer passat, Polaroid va anunciar que deixava de fabricar-se, i a finals d’aquest any s’haurà acabat definitivament l’estoc. Això ha commocionat el món sencer i ha mobilitzat dissenyadors, estilistes, fotògrafs, maquilladors i editors que ja han recollit 22.000 firmes per reivindicar la Polaroid, perquè, diuen, continua sent el seu mitjà preferit. Des d’ara i fins a final d’any viurem homenatges de tot tipus en forma d’exposició, editorials, llibres i actes. Però el 2009 l’estrenarem sense fotos quadrades amb el marge blanc. Fins llavors, somriguem i diguem “lluííís!”. Mentres us podeu unir a la causa aquí, per exemple. O veure el reportatge que li vam dedicar fa uns anys a "Silenci?":


Categoria: On anem?
Escrit per: Begoña

Ho tenim molt per la mà això del burlesque. Ja sabem que és el rotllo que porten Dita von Teese, Katy Perry i Pilar Rubio. I que a Barcelona et pots fer amb un kit de pin up a botigues com Le Boudoir. Sabem que ha fet que es posessin de moda un altre cop els tupés i el cabell amb ones perfectes o amb un mocador lligat al cap. I els shorts de cintura alta i les sabates topolino. Ara bé, el que la majoria no hem vist és un espectacle de burlesque com Déu mana. I no, la stripper del comiat de solter del teu cosí no compta.

Per solucionar aquest déficit cultural, res millor que passar-se dijous dia 9 al Powder Room de la Sala Apolo, a les 22.00 hores. L’estrella de l’erotisme retro londinenc, Star Miss Polly Rae oferirà un espectacle acompanyada de Dj Nino, del club vintage Lady Luck London. Polly Rae, que lidera la seva pròpia troupe, les Hurly Burly Girls, barreja elements de teatre i cançó amb el cabaret tradicional i conjuga una fòrmula apta per a modernets que volen apropar-se al gènere sobretot pel seu indubtable estil. Amb la seva inspiració en les estrelles de Hollywood dels anys 40 i 50, s’ha convertit en un accessori indispensable a tota festa o presentació que vulgui picar l’ullet al personal a la capital britànica. La nit retrosexy del Powder Room la completarà l’actuació de Little Victor, també conegut com Little Street Bopper i arribat desde Memphis amb blues, rockabilly i R’n’B. L’entrada: 15 €. Anticipada: 12 €.

03/10/2008: KISS AND CAKES

Categoria: Shopping
Escrit per: Júlia

Bombos, bombos i més bombos. És cosa meva o cada vegada hi ha més noies prenyades pel carrer? Sembla que molts van aprofitar les apagades d’ara farà un any a Barcelona. I molts han vist el filó a les tendres conseqüències. Proliferen les mini concept-stores, botigues de roba i complements per nens d’última generació. Ja sabeu, fàbriques de clons en miniatura de pares rockers. Però què passa amb els que no es gasten el sou amb polseretes de festivals, bambes estampades ni samarretes dels Ramones?

Lluny d’estridències i apostant per la qualitat, Kiss and Cakes (Alfons XII 76, Barcelona) acaba d’obrir les portes per omplir aquest buit del mercat xs. Una botiga a mig camí entre els ossets blaus i les calaveres negres, amb una selecció de marques internacionals que uneixen tradició i modernitat. Els experts en aquest aspecte són els japonesos, que han inspirat a la novaiorquesa Lucky Wang per dissenyar kimonos per bebès. Igual de coloristes però d’estampat pop, són els anoracs, pantalons i guants de la firma danesa Katvig que amortiran les primeres pinyes a la neu. També tovalloles, bosses per guardar xumets, roba bruta i sabates. Advertència: a Kiss and Cakes sona una campaneta a l’entrar, olora a fruites vermelles i la decoració tira a rústica. Dit així, ja embafa. Però si fem el recompte i sumem bolquers, caques, crits, babes i nits en blanc, els nous pares ja en tenen prou de rock and roll.

Categoria: Art
Escrit per: Silenci?

Fins a l'1 de novembre es pot veure a la galeria ADN (Enric Granados, 49, Barcelona) l'exposició Global Warming, una sèrie d'instal·lacions i obres de l'artista madrileny Eugenio Merino.

Merino, nascut l'any 1975, és un consumat especialista de la provocació i el missatge polític, que sovint utilitza el món del cartoon, la publicitat, l'animació infantil o les joguines per bastir obres molt directes amb un missatge molt clari carregat d'ironia àcida. Merino és un dels representants més destacats de la nova escultura i és el primer cop que exposa en solitari a la capital catalana.

01/10/2008: LA CRUDA

Categoria: Còmic
Escrit per: Miqui

D’obres crues, però d’edició molt ben cuinada, la revista La Cruda arriba per ser punt de trobada i d’exposició de dibuixants i artistes amb un discurs tan poc còmode com un llit de faquir. Havia arribat a algunes mans amb el secret de les lògies, però divendres es presenta a La Central del Raval i, tot i el sigil inicial, ara vol fer molt soroll.

Això de posar un marc a les obres d’art és relativament recent. No veig a una Wilma encarregant un marc daurat per col·locar a la cova el retrat eqüestre –o dinosaurèstec- de Pedro Picapiedra. En realitat, aquesta és una de les raons que donen els artistes urbans per prendre els carrers com a espais de creació. Però per la revista La Cruda, ni tan sols això és suficient: volen deixar constància en paper de tots els formats i suports possibles. I de tot el talent que es queda a les portes dels museus o que passa desapercebut a galeries més petites i amagades. A les pàgines de La Cruda, una revista d’un centenar de pàgines on participen 18 autors, es donen cita graffiters, pintors de pinzell o autors de còmic com Roger, habitual de fanzines com La Escuela Moderna. D’entrada, a la mateixa presentació ja es podran veure els originals d’alguns dels autors. Perquè a més a més dels dibuixos, la revista inclou un cd de música, en la línia de revistes com Believer. A més a més de preparar ja ara el número 2, es preveuen monogàfics d’alguns autors, així com més exposicions. Tot sota el paraigua d'Ediciones E. T. (Estudiosos del Tema). Mi-revista.

30/09/2008: "NIKERTONES"

Categoria: Agenda
Escrit per: Silenci?

Com van fer els R.E.M. ara fa uns mesos, The Pinker Tones (i Nike) s’apunten a la moda de deixar que siguin els propis fans qui facin el seu videoclip.

Una de les sneakers més icòniques dels 90, les Nike Air Max 90, ha servit d'inspiració a aquest duo electrònic català per a composar el tema Anda, corre, vuela, cançó i clip inèdits creats especialment per a les vambes en qüestió. Després de presentar el tema a internet, els Pinker Tones han decidit fer-ne un videoclip fet pels internautes. El sistema és simple: es tracta de fer un enorme collage-karaoke de la lletra de la cançó a partir de fotos de lletres fetes pels usuaris. Avui se’n presenta el resultat a la botiga 1992 (Carrer del Call, 14, Barcelona), el pop up store que Nike va obrir el passat agost coincidint amb els Jocs Olímpics de Beijing i que estarà oberta només fins al proper 31 d’octubre. Al marge de vendre roba, que és del que es tracta, esclar, també s’hi pot escoltar sessions de DJs gairebé cada tarda. Per poder escoltar el tema o descarregar-lo, podeu visitar l’espai que Nike ha dedicat a la seva web a The Pinker Tones.

 Següent | Anterior