Aquest web està inactiu, però el mantenim publicat per poder-lo consultar.

 

21/11/2008: A LIFE IN THE DAY

Categoria: Internet
Escrit per: Silenci?

Sembla que en èpoques difícils, l’enginy s’aguditza. I les xarxes socials no es volen quedar pas enrere. N’és una mostra el grup sorgit de Flickr My Day, Yesterday; un espai en què la fotografia cedeix el seu lloc a un vídeo de 90 segons (des de fa poquet, Flickr permet pujar videos que no superin aquesta durada) que resumeix com d’especial (o no) va ser el teu dia d’ahir. I tot això, sense música ni efectes afegits.

Tot avança a un ritme frenètic i sembla que els blogs i fotologs se’ns queden ja curts. És per això que Garrett Murray va seguir l’evolució lògica i va crear el grup My Day, Yesterday. Les regles són ben senzilles: resumeix les teves darreres 24 hores en un vídeo que no superi el minut i mig, i que només contingui allò que ha grabat directament la teva càmera. A partir d’aquí, ja depén de com sigui un dia de la teva vida, de com vulguis que sembli un dia de la teva vida, i de la gràcia que hi posis a l’hora de fer aquest trailer quotidià. Entre els més de 130 vídeos que hi ha de moment, pots trobar pràcticament autoretrats de tota mena. Encara que pel que hem vist, pocs s’escapen dels recurrents plans del despertador, a la dutxa, posant-se les sabates o conduint el cotxe. La veritat és que sembla que hi hagi tot un seguit de regles implícites, com pot ser també el fet de no ensenyar la cara (o almenys, reservar-ho per cap a la meitat del vídeo). És per això que potser es troba a faltar algun vídeo que despunti i s’allunyi d’aquests tòpics. Et veus capaç de fer alguna cosa diferent?

17/11/2008: HUMITATS

Categoria: Literatura
Escrit per: Bibiana

Sóc puta: sé perfectament el que la gent vol de mi, i els hi serveixo tal com ho volen. Amb aquesta declaració d’intencions, l’escriptora alemanya Charlotte Roche ha venut més d’un milió de còpies dels seu primer llibre, Feuchtgebiete, Zones humides.

Charlotte Roche treballava amb mi a la cadena de televisió alemanya VIVA. Era una presentadora poc convencional, provocadora i escatològica, però molt natural. Era capaç de parlar de la cosa més desagradable del món i fer-te creure que escoltaves poesia. Des que vaig marxar d’Alemanya, ara fa 5 anys, no n’havia sabut mai més res. Fins aquest cap de setmana. De viatge cap a Moscou em va caure a les mans un exemplar de la revista “Spiegel”, i ella n’ocupava tota la portada. Charlotte Roche acaba de publicar una de les novel·les més sonades dels últims temps, en què parla sense complexos de dutxes anals, hemorroides, secrecions corporals i tot tipus de pràctiques sexuals estrafolàries. I a sobre, ho remata dient que l’obra és autobiogràfica. La crítica no es posa d’acord. Alguns l’ataquen per ser pornografia barata, i altres la qualifiquen de fenomen generacional literari. Sigui com sigui, els números parlen per si sols: més d’un milió de còpies venudes i traduïda a 8 idiomes. Només hi puc afegir: Herzlichen Glünckwünsch, Charlotte.

14/11/2008: LEGOMANIA!

Categoria: Lifestyle
Escrit per: Begoña

La companynia Lego, fabricant de les joguines pop per excel·lència (amb permís dels playmòbils), ha tingut una setmana difícil: un jutge ha decidit que la clàssica forma de les seves peces, el mític brick, no pertany a l’empresa. I per tant, fa les coses molt més fàcils pels seus imitadors.

Com que en som fans, aprofitem per fer una ullada a l’univers Lego i demostrar que les humils peces de plàstic continuen essent d’allò més inspiradores. L’empresa Homade comercialitza uns minialtaveus per iPod (Classic, Mini o Touch) que recuperen el disseny del bloc. No necessita cables ni bateria externa i el disseny és molt compacte. A la web d’Urban Outfitters (per cert, què espera aquesta cadena multimarca, llar espiritural dels post universitaris americans per obrir botiga a Barcelona?) les pots trobar en els tons més bàsics del Pantone leguístic. I, ei, comprar en dòlars segueix sent molt divertit! 25 dòlars es transformen rápidament en 18 euros, que sóna molt més barat. Per a una inversió més potent i un compromís més perdurable mb l’estètica Lego, els fans de la joguina nòrdica poden apostar pel radiador de la marca italiana Scirocco, de Marco Baxadonne. O si us voleu deixar la pasta de veritat però fardar per la resta de les vostres vides, podeu investigar si queda algun exemplar de la rèplica que Droog Design, el temple del disseny holandès, ha fet de la llegendària cadira negra, vermella i blava de Gerrit Rietveld, allà pels 60. Els blocs de Lego la fan un 6% més gran, per cert.
I si tot això ens posa nostàlgics, sempre podem fer un passeig per Brick Films, la web on els bojos pel Lego pengen les pel·lícules que filmen fent servir només els blocs. Per cert, la interpretació dels ninos a Lego Titanic resulta més commovedora que la de Leo di Caprio i Kate Winslet.

Categoria: Lifestyle
Escrit per: Dimas
Trieu i remeneu, però deixeu-vos-el créixer

Ja fa temps que el bigoti estil 80’s ha captivat a molts artistes i és tendència. Però ara deixar-se créixer el bigoti pot ser, a més d’un recurs estètic, una causa solidària. Movember, una iniciativa social que des de l’any 2003 recapta fons per la lluita contra el càncer de pròstata, ha optat per aquesta iniciativa participativa a fi de convertir el fet de deixar-se bigoti en un emblema de la seva nova campanya. Jo m’hi apunto.

La clau de l’original proposta de Movember rau en el propi nom de l’esdeveniment. Movember és un anglicisme que barreja la paraula moustage (bigoti) amb novembre, el mes en el que es celebra aquesta iniciativa. Amb aquestes premisses, els organitzadors de l’esdeveniment, que es realitzarà durant tot el mes de novembre simultàniament a set països del món, volen conscienciar d’una malaltia que cada any afecta a més de 13.500 homes a tot l’estat. Les dades assenyalen que un 60% de la població masculina desenvolupa aquesta malaltia al llarg de la seva vida, així que l’objectiu és que s’actuï a temps i es doni una major importància als diagnòstics precoços. El dia 30 hi haurà una festa de clausura a la sala Luz de Gas on tots els que hagin volgut participar podran lluir un bigoti que, més o menys gruixut; més o menys llarg, serà l’ original escut de la campanya. Si els bigotis donen una indubtable personalitat, en aquest cas també adopten la forma d’un solidari i necessari emblema. Aquí us deixem un bigotut exemplar i llegendari per animar una mica el post.




10/11/2008: POP ROMÀNTIC

Categoria: Art
Escrit per: Bibiana

Imagina’t poder anar a veure una exposició a l’habitació 828 de l’hotel Chelsea, a Nova York. Visitable, 24 hores al dia. Sense seguretat. Tu sol. Envoltat d’ obres coloristes. Retrats d’escriptors, artistes i rockers. Elisabeth Peyton, retratista d’icones pop, va voler fer la seva primera exposició allà. Ara, 15 anys més tard, el New Museum, de Nova York, li dedica la seva primera retrospectiva. Quina pena no poder demanar al recepcionista la clau de la 828.

Tot i que retrata un món exclusiu, no li interessa gens la fama. Coneguda pels seus retrats estilitzats d’artistes, músics, amics i reialesa, Elisabeth Peyton és capaç de crear una atmosfera única en què tots els personatges apareixen vulnerables i sembla que estiguin sols davant del món. Chloë Sevigny, Keith Richards, Jarvis Coker o Eminem entre d’altres han posat per a ella i han acabat retratats envoltats d’una aurèola romàntica. I és que, en l’obra de Peyton, fins i tots els més gamberros semblen sants innocents. Diuen algunes llengües verinoses que les seves obres no són rés més que dibuixets que podria fer una groupie adolescent durant una classe de matemàtiques, però només cal fer-hi una ullada per adonar-se que el seu treball va molt més enllà. Tant més enllà, que ja s’ha guanyat comparacions amb Edward Hopper, de qui s'acaba de publicar un llibre recopilant la seva obra.






Categoria: Moda
Escrit per: Begoña

L’èxit de models amb cares interessants i menys por a sortir del guió com Du Juan, Chanel Iman o Jourdan Dunn i la bona acollida del número de Vogue Italia dedicat a les belleses negres indiquen una nova era en això del modelisme.

O, com a mínim, una tercera via entre les actrius, que acaparen les campanyes més interessants, i les models robòtiques, anònimes i disciplinades que provenien gairebé en un gran percentatge de països de l’Est. I no, no parlem d’Agyness Deyn, la model britànica del cabell descolorit que ha aconseguit cremar-se en menys d’un any apareixent en totes les festes, totes les campanyes i totes les portades lluïnt el seu estil entre homeless y Punky Brewster.
Tornant a les maniquins no-replicants, el Metropolitan de Nova York anuncia que la seva propera gran exposició dedicada a la moda, la que substituirá la mostra sobre superherois, girarà precisament al voltant de les models com a muses. S’inaugurarà el maig vinent i tindrà Marc Jacobs com a supervisor (cosa que no veiem clara: més enllà d’anomenar una de les seves bosses més famoses ‘Stam’ per Jessica Stam, Jacobs és conegut per tenir actrius i cantants a les seves campanyes, no pas models) i el trio format per Kate Moss, Anna Wintour i Justin Timberlake com a co-organitzadors. La mostra vol reflectir com algunes models han projectat i inspirat les modes de cada era i celebrar especialment aquelles cares que han marcat època. De Marion Morehouse (la primera supermodel) i Suzy Parker, la preferida de Coco Chanel i Richard Avedon, a Gisele Bündchen, passant per Jane Shrimpton, Veruschka, Jerry Hall, Linda Evangelista o la mateixa Moss.

05/11/2008: VITAMINA C!

Categoria: Música
Escrit per: Miqui
Vitamina C

Escòcia i els anys 80. Els hooligans pèl-rojos que arrasen les Rambles com cavalls desbocats cada cop que hi ha partit i les muscleres del tamany de les armadures dels Power Rangers i arrecades de la mida d'un hula-hop. Fins i tot en aquest entorn, en el paisatge més hostil i industrial i una dècada prou nefasta per la música, pot nèixer el millor pop. Això va succeir Escòcia fa més de dues dècades. Això recull el documental Caledonia Dreaming, que es va passar al festival In-Edit.

Res a veure amb California Dreaming, on hi havia tres noies per un noi i un estiu que mai no s’acabava. Aquí, un estiu que mai no arriba i tres nois amb faldilla per cada noia. Exagero. Però, de la mateixa manera que les orquídies creixen en els pitjors llocs, el pop escocès dels 80 va néixer després del nihilisme punk i de l’invasió del pop de radiofòrmula amb menys qualitat de la història (fins aquell moment). Alan Horne, una mena d’imitador d'Andy Warhol a escala Glasgow, va fundar una discogràfica petita, però enorme: Postcard Records. Singles artesanals i música pop que bevia de la Motown"The Sound of Young Scotland"n'era el lema- i s’allunyava del rock “pelut i amb pilotes”. D’allà van sorgir bones bandes com Josef K i el seu equivalent lluminós: els impagables Orange Juice, d'Edwyn Collins. Molt aviat, tota la premsa va girar els ulls cap a aquell pop bellugadís, amb blue eyed soul i amb un potencial comercial brutal. Els mateixos Orange Juice van signar per una multinacional i el pop es va fer més i més meliflu (sí, senyors, Wet Wet Wet), a la vegada, però, que fins i tot les estrelles del pop escocès més mainstream s’implicaven en la causa escocesa contra el taló del thatcherisme. El documental planteja com és més útil una estrella pop per una causa: centrant-se en la seva música i fent cançons que mostrin l’avenç, la frescor i la modernitat del seu poble, o pujant a carrosses i desfilades organitzades per polítics. Extrapolable a altres realitats més properes, molt divertit, molt fresc, molt i molt didàctic, el documental oblida, però, grups que els amants d’aquella música trobàvem a faltar: dels Pastels als Vaselines. En tot cas, molt recomanable prendre gots d’aquesta música nutritiva, colorista i bona com un suc de taronja.

04/11/2008: A CROSS THE UNIVERSE

Categoria: Música
Escrit per: Silenci?

L'última cosa que vam penjar d'ells en aquest bloc era la presentació del seu videoclip Stress, un fart de llenya compilat en 6 minuts que de tant violent es feia fins i tot difícil de veure.

Ara els dos quinquis més fashion de la música electrònica, àlies Justice, tornen amb documental i cd en directe el proper 24 de novembre. Si tot és com el teaser que pengem aquí dalt i que volta per youtubes i altres plataformes, la cosa promet.

Categoria: Música
Escrit per: Júlia

Marcianada total. Els Flaming Lips ja tenen una pel·lícula a la seva mida. Es diu Christmas on Mars i arriba en dvd l’11 de novembre.

A vegades penso que hauria d’ocupar el meu lloc. Que es mereix més que jo escalfar la cadira de la redacció. Perquè sempre està a la última en tot. El problema és que si jo hagués de substituir-lo, el desastre es comptaria en víctimes humanes mortals, esclafades sota les runes d’algun edifici. Parlo d’un gran amic de la família Silenci?, el Jordi Romanyà, l’únic enginyer industrial que conec que està posadíssim en les últimes tendències. Bé, tampoc conec gaires enginyers... En fi, ell ens ha enviat el tràiler del film que Wayne Coyne, alma mater dels Flaming Lips, porta 7 anys preparant. Interpretada per tots els membres de la delirant banda d’Oklahoma, haurem d’esperar uns dies per comprovar si aquesta història sobre suïcidis extraterrestres és una joia de la sèrie B.

Categoria: Contingut Programa
Escrit per: Ramon
Senyor Gee, demà somrigui, sisplau... que surt a la tele!!!

El tòpic periodístic diu que no és bo entrevistar algú de qui ets fan, que és necessària una certa distància amb l'entrevistat i la seva feina per no caure en l'adulació estúpida o en la xerrada insulsa, és a dir, preguntar/parlar de coses que interessen a l'entrevistador però molt probablement no interessen gens a l'espectador (i probablement tampoc a l'entrevistat). Aquesta tarda estic fent esforços perquè tot això no em passi demà, quan entrevisti Grant Gee, un d'aquells tipus de qui puc dir: sí, en sóc fan. Prometo fer bondat.

Sí, entre les moltes coses interessants que porta l'In-Edit d'aquest any hi ha el passi del documental d'aquest realitzador britànic sobre Joy Division. I si tot va bé, serà al Silenci? d'aquí una o dues setmanes. Ian Curtis i companys màrtirs porten mesos de plena actualitat, gràcies a les diferents reedicions de l'obra discogràfica de Joy Division -totalment recomanable el digipack doble d'Unknown Pleasures-, la polèmica campanya de les Converse All Star que feia servir l'efigie del malaurat cantant de la banda de Manchester, o el biopic que el fotògraf i realitzador holandès Anton Corbijn va rodar sobre Curtis (per cert: perquè no s'ha estrenat als nostres cinemes?). Més enllà de l'interés i l'aura de misteri que suscita Joy Division, l'obra de Gee com a realitzador destaca en les dues últimes dècades com un referent d'integritat i fidelitat a una vocació artística, molt allunyada per cert de la seva formació acadèmica: Gee és geògraf, i mai ha passat per una escola de cinema. Viu a Brighton, ciutat costera britànica que fou un centre turístic important i bressol d'artistes; és ex alumne d'Oxford, i en general sempre ha estat al marge de tòtems britànics de la càmera amb qui comparteix generació com Frank Budgen, Jonathan Glazer (molta polèmica en aquest bloc amb el mestre grenyut, per cert), Johnny Hardstaff o Chris Cunningham. Al marge de la seva digna obra comercial (tothom ha de menjar), Gee és sobretot recordat per l'impecable videoclip de No Surprises de Radiohead i pel documental (es ven en dvd) del seguiment de la banda de Thom Yorke durant la gira de l'OK Computer, titulat Meeting People is Easy, al marge de les seves instal·lacions pel centre Pompidou i els seus freqüents experiments amb el videoart. A veure què ens explica. Tot té molt bona pinta!

  | Anterior