Quan no està de gira amb Els Amics de les Arts mira sèries com "Six Feet Under".

Amb un nou disc a les botigues i una gira en marxa, asseure's en una taula amb en Joan Enric Barceló és pràcticament un privilegi. Avui vull parlar amb ell de "Només d'entrar hi ha sempre dinosaures", que per cert podeu escoltar al web d'Els amics de les arts. Però també de sèries. I és que totes dues coses estan més relacionades del que sembla. Històries, lletres de cançons i música es barregen al cap d'en Joan Enric Barceló, que és un sibarita quan es tracta de posar-se davant de la tele. Parlem de "The Sopranos", de "Six Feet Under"... però sobretot de "Game of Thrones". I és que la primera pregunta és obligatòria:

Com se us va ocórrer fer una cançó inspirada en Game of Thrones?

En Ferran, Dani i jo mirem moltes sèries, però l'Eduard no en mira cap. I un dia em diu: "has de mirar una sèrie que és un culebrot, però fantàstic, amb dracs, reis, espases, màgia, guerra, política, sexe...". I jo li vaig dir: això existeix? I em va dir: Game of Thrones. La vaig mirar i vaig al·lucinar. La primera temporada em va semblar sublim. El que fa és dir: veus tota aquesta paleta de personatges que si un és malparit l'altre encara ho és més? (spoilers) Doncs l'única que és una mica bo... pam! Ens el carreguem. La mort del personatge central com a declaració d'intencions és de les millors coses que s'han fet a la televisió. Perquè penses... no se'l carregaran... perquè s'acabaria la sèrie...



I perquè és un actor molt conegut, en Sean Bean. I el personatge que sembla el protagonista.

I agafen i se'l carreguen. I això em va impactar molt. Vam quedar molt enganxats tots. I aleshores un dia, quan fèiem el disc, l'Eduard porta una melodia que no donava per parlar de segons què, no era per parlar d'algú que va a comprar el pa, o d'una història d'amor... era molt èpica. Vam començar a veure de què podíem parlar. I crec que al final de la 2ª temporada de "Game of Thrones" sona el corn tres vegades i diuen que és una cosa molt excepcional... perquè significa el perill absolut. Aquesta cosa tan poderosa de dir: sona el corn les tres vegades i la història d'una ciutat o d'un territori queda a mercè d'un so. Si algú sent el corn tres cops... anava perfecte la melodia, i d'aquí el joc amb "Game of Thrones". Hi ha gent que pensa que parla del setge de Barcelona, però no era la nostra prioritat. Era més fer una cosa fantasiosa. La cançó parla en futur, per agafar aquest caire profètic, explicat en futur perquè sigui encara més èpic.

Escolta "A mercè d'un so" a Spotify!

És habitual que surti primer la melodia?

Depèn. En aquest cas va ser la melodia. Perquè et porta per una sonoritat amb molta força que demana una cosa concreta. Quan vèiem la sèrie teníem la melodia al cap. Sempre que fas una cançó t'has d'agafar a una cosa molt petita, i nosaltres ens vam fixar en aquest detall que a "Game of Thrones" és petit.

Les històries de les vostres cançons són plenes de referències similars a pel·lícules, sèries, etc. Com surt aquesta idea d'incloure referents populars?

Surt amb la idea de que com a creadors l'única cosa que fem és reciclar. Agafes el que s'ha fet mil vegades i ho fem nostre, o diferent, o que la gent identifiqui com a propi. En qualsevol acte creatiu la teva gran victòria és aconseguir que la gent digui: "això és Amics de les Arts". Aquesta idea de posar referents pop va sortir de les primeres cançons i ens va funcionar molt. Per exemple tenim una cançó que diu: "quan la gent mira Perdidos no pot pensar en res més". I és una cançó on hi ha moltes imatges, i la idea d'una ciutat buida. És la primera sèrie que a molts ens va agafar desprevinguts i ens va enganxar. No pensàvem que es podien viure les sensacions que ens donava "Lost". Sóc dels que me la vaig mirar en molt poc temps, perquè m'hi vaig enganxar quan ja anava per la 3ª temporada. Aquesta referència ens ajuda molt a contextualitzar. Per exemple, si dius: "jo em quedo les pelis de Kurosawa i tu els discos de Lou Reed" ja pots intuir de quina parella estem parlant. Has dit moltíssimes coses en una frase amb dos referents. Són d'una certa classe social, fan un tipus de coses... Serveix molt per catalitzar l'entrada de l'oient a la cançó.



Ara que mencionaves "Lost". Us va agradar el final?

Vaig plorar molt, molt, molt. Molt. Vaig fer un post al blog. I mai havia parlat de res que no fos del grup al blog. En algun lloc havia llegit que era una sèrie que havia passat de ser una sèrie de ciència a una sèrie de fe, i que en aquest canvi molta gent l'havia deixat enrere. Jo me la vaig seguir mirant perquè el que valorava i el que hi anava a buscar eren personatges com el del Ben o el Locke. Aquelles converses... Tot i que en molts casos els guionistes es van perdre (com l'episodi dels tatuatges) era fascinant. Va fer moltes coses que van canviar la televisió i la manera de mirar sèries. Vaig arribar fins al final, que em va semblar bastant estrany, però reconec que vaig plorar molt. I en el text deia gràcies. Perquè Lost, més enllà de les coses que tenia, et feia viure la sèrie a una intensitat molt gran.



Després de "Lost" vas ser dels que et vas enganxar a "Fringe"?

Tenia el que li passa a "The Walking Dead": que de tant en tant tenien un episodi molt bo. Per exemple penso que si et vols dedicar a fer sèries has de mirar "White Tulip". Un episodi per emmarcar. Però pe cada un d'aquests te'n menjaves 10 que eren porqueries. De tant en tant en feien un que era espectacular. No calia que hi passessin moltes coses. Hi ha episodis, com "White Tulip" a "Fringe" o "The Constant" a "Lost" que demostren que no cal que passin mil coses. És emoció. Penso que el que realment busquem és això: que et portin en aquest món que creen, amb unes normes internes molt marcades.

De quina sèrie has mirat més episodis seguits?

De "Prison Break". Té una primera temporada fantàstica. El moment en què van a executar en Lincoln és sensacional. Després de la 1ª temporada ja no va ser el mateix. És un gran tema, això: el saber acabar les sèries. Hi ha molt poques sèries que ho saben. A "Prison Break" quan entren a la presó de Soma... que és una versió tropical de la 1ª temporada... es repeteix molt, i la 4ª és directament una gimcana. Però a la 1ª, amb el DVD, anava empalmant un episodi amb el següent. És una sèrie de les que en tinc un bon record perquè controlaven molt bé el tempo i el cliffhanger. Podies intuir on anaven les pauses de publicitat durant l'episodi. La part dolenta és que totes les noies s'enamoren del Michael Scofield. Entre aquest, i el Jax Teller de Sons of Anarchy... no farem res.



Fa poc que vas acabar "The Sopranos", oi?

Amb "The Sopranos" dius: això és cine o és tele? Està tan ben feta! Veus que és un malparit, perquè no hi ha cap moment en què vegis que es pot redimir, però te l'estimes, quan et fa aquella mirada se't guanya. Això també passa amb "Dexter", una altra sèrie mal acabada. El matís del dolent que és el bo és fantàstica. Són gent que extorsiona, assassina... i no vols que li passi res de dolent, ni a ell, ni als seus fills, ni a la dona. El que aquest actor aconseguia era molt difícil. Crec que és el paper de la seva vida. Va néixer per fer aquella sèrie.

A més va néixer a New Jersey, com el personatge, i va participar en la construcció de Tony Soprano quan la sèrie encara s'estava escrivint. La simbiosi entre James Gandolfini i Tony Soprano és més gran del que és habitual en televisió.

A mi em va passar que vaig acabar la sèrie i al cap d'una setmana va morir. El final de "The Sopranos" és molt bo, molt bo. Em barallaré amb qui faci falta per això. És sublim. La virguería narrativa que fa és espectacular. I acaba... acaba com ha d'acabar. Crec que havia de ser així. Que el creador se li acudís d'aquesta manera, i en aquell moment. És un personatge amb dues vides i és fantàstic com la vida personal i la professional pràcticament no es barregen. És una sèrie familiar d'una família normal i una família de mafiosos. I aquesta és la seva gran virtut.



"Breaking Bad" o "The Sopranos"?

Impossible triar. "Breaking Bad" també és suprema. És difícil. "Breaking Bad" costa de recomanar, sempre que ho faig dic que aguantin fins als 4 primers, perquè hi ha episodis en què el càncer és molt present i són durs... i no la segueixen perquè es deprimeixen. El final em va agradar. Em van agradar més episodis anteriors del final, com aquell dels barrils de diners amb les fotos... el del tren... De "Breaking Bad" m'agraden molt els principis d'episodis, estan molt ben treballats. Fa un ús molt intel·ligent de l'objecte i de l'escenari.

Tens ganes de veure l'spin-off del Saul Goodman?

Sí, segur que m'agrada molt. Alguns dels millors moments de la sèrie són els del Saul. Moments com el del Beneke. Tiren molt d'aquest humor que et fa sentir malament però al mateix temps et fa riure. "Breaking Bad" és un drama... que és còmic. Tinc ganes de veure-ho. És un bon personatge, i si ens ho hem de passar bé...



Explica'm la història de la samarreta de "Utopia"!

Vaig llegir al teu blog un post sobre l'escena de la cullera i em va picar la curiositat i vaig anar a veure què carai era allò. I vaig al·lucinar. Una estètica tan ben cuidada. Coses tan tontes com els colors, la tipografia, el paio amb el cap de conill, el personatge de l'Arby... doncs un cap de setmana teníem un bolo a Mallorca i tinc un amic que fa samarretes i me'n vaig fer una, a la meva manera, amb el "Where is Jessica Hyde". Molts fans em van preguntar on la podien comprar. Però me l'havia fet jo! Començar la sèrie amb aquesta pregunta i que acabi el primer episodi amb l'aparició d'ella em va semblar fantàstica L'única cosa que em molesta de la sèrie és l'actor Nathan Stewart-Jarrett (Ian). No m'agrada ni a "Utopia" ni a "Misfits". En canvi, a "Misfits" hi ha el Robert Sheehan, el Nathan, que fa unes coses que no li he vist fer a ningú. Fent escenes molt desagradables però amb dos collons. Penso que és un actor amb potència que pot fer el que vulgui. I que marxés em va destrossar la sèrie. I de fet la sèrie va caure en picat després que marxés ell. El que el va substituir era bo. Però les comparacions...

Diga'm una cançó de sèrie que mai oblidaràs.

Em ve al cap "Six Feet Under"... l'escena final, amb aquella cançó que posen. Recordo que vam estar dos dies tocats amb la meva parella. I després anar a buscar la cançó, que quan l'escolto em fa plorar perquè recordo tota aquella càrrega emocional. També hi havia aquella altra cançó, de Death Cab for Cutie, que la canten la Claire i els seus amics a l'escola d'art, quan se senten capaços de tot. És molt important la música, que ja apareix a l'opening del principi. I en algunes sèries és el millor, com per exemple "True Blood", que ara ja la segueixo per acabar-la, malgrat que al principi m'agradava i tenia personatges molt bons. La introducció de "Six Feet Under" també és mol bona. La cançó de "Luther", de Massive Attack. I evidentment la sintonia de "Game of Thrones", que et situa molt bé en l'acció.



La vostra canço "Louisiana o els camps de cotó" té una mica de "Six Feet Under" oi?

Agafa una mica del personatge d'en Nate, que és un tio que no pertany allà i que amb la mort del seu pare decideix quedar-se allà, i ajudar en el negoci amb el seu germà. Amb "Six Feet Under" aprens coses de tu. Acaba la sèrie i al final és una cosa gairebé còsmica. Per mi és un sostre del que es pot arribar a fer a la televisió.



T'agrada "The Sopranos", "Six Feet Under"... i "The Wire"?

Em passa una cosa, que és que miro sèries amb la meva parella. I si un dels dos no connecta tant, no pots mirar-la. A "The Wire" la meva parella no li va agradar i jo quan vaig arribar al final de la primera temporada no vaig tenir forces per trobar moments per mirar-la, no m'acabava de... i em sap greu! Perquè "The Wire" i "Mad Men" són dues sèries que m'agradaria tenir el temps i poder-les mirar per apreciar-les perquè molts gent diu que són de les millors... però no he pogut. Ja m'hi posaré! M'hi posaré!



A la canço "A aquestes alçades de la pel·lícula" feu una analogia entre les relacions de parella i les sèries... Aleshores jo et pregunto: quina sèrie has deixat, amorosament parlant; i quina sèrie no voldries que ella et deixés?

"Sons of Anarchy" m'agradaria que no em deixés, però començo a veure símptomes de cansament. Tinc ganes que s'acabi bé. He arribat a veure'n 3 o 4 episodis seguits en una nit. M'agradaria que acabés bé. Amb una abraçada i un gràcies per tot. Sèrie que he deixat: "The Walking Dead" em sembla un despropòsit total. Crec que ja fa riure. Hi ha un episodi bo i 5 de dolents. La mitjana és pitjor que a "Fringe". Hi ha escenes que intenten donar profunditat a coses que no les intueix ningú. És una sèrie que s'ha perdut, però que triomfa. Em sembla una tema que té un plantejament interessant: parlar dels zombies des del que els passa als humans que tenen al voltant, però crec que no supera "Dead Set". La metàfora de "Dead Set" és molt més potent. "The Walking Dead" per mi ja podria anar passant.

Et passa que t'inflen molt una sèrie perquè te'n parlen molt bé i després no t'agrada?

En Dani em va recomanar molt, molt "How I Met Your Mother"... i res. No em va agradar gens, gens. Això fa riure? Em costa bastant riure. Per exemple vaig riure amb "The IT Crowd". Hi ha episodis que són espectaculars. Aquell episodi que treuen el Richmond de l'armari i el porten en una festa amb tres noies... És una de les que recomanaria. "Flight of the Conchords" també era un festival. Aquells dos eren uns cracks. La manera de conjugar ficció i cançó era molt difícil. L'escena de "most beautiful girl in the room" és màgia. Però suposo que es deurien cremar perquè ho devien fer tots ells. Hi ha algun vídeo d'ells en una actuació en un teatre. Fan un equívoc constant que es pensen que l'altre es diu Jenny. Ho fan amb una senzillesa tan bèstia, que saps que només és a l'abast d'algú que controla molt bé el llenguatge, que sap quan callar, saben que quan mouen una cella la gent riu. És molt difícil el que fan i tinc la sensació que estan poc valorats. Molta gent no els coneix. Parles dels Conchords i som quatre malalts els que els admirem.



Vosaltres també feu conyes a l'escenari i converseu entre vosaltres. Com surt aquesta idea?

Surt per necessitat: teníem un repertori d'una hora i 30 minuts de cançons... I es va convertir en marca de la casa. Ara quan no parlem, ens diuen "no heu parlat avui eh?". Però clar nosaltres fem cançons... ho han identificat com una cosa molt pròpia. I és una sort perquè és una sort que et valorin també per això, però al mateix temps que no sigui una llosa. Que amb les cançons s'aguanti perfectament, que és el que hauria de ser.

Parla'm d'aquesta sèrie de quatre episodis que es diu "Entre amics".

Són quatre episodis que fem nosaltres amb actors de primer línia: el Josep Maria Pou, l'Emma Vilarassau, l'Aina Clotet i en David Verdaguer. Són com tràilers de les cançons. Per exemple, a la cançó "Apunto Shakespeare", en Pou m'explica l'anècdota que dóna el peu a la cançó. Perquè, com parles de la cançó sense posar-la? Amb la història. Com que poden ser com contes, vam suggerir que som transmissors de les històries de la gent, cada actor explica una cosa a un de nosaltres, i després es tradueix en la cançó que es pot escoltar al disc.



Algun cop us heu plantejat explicar una sola història en un dic?

És molt difícil de fer. Em ve al cap "Història certa d'Abel Costafreda" d'Erm, un disc sobre un crim durant el post-franquisme d'un noi que era homosexual. T'explica la història de les hores prèvies del crim a l'enterrament al final, canviant el punt de vista. Jo ho veig com una cosa molt difícil d'aconseguir.

Quin personatge de sèrie fitxaries com a nou membre d'Els Amics de les Arts?

Hauria de ser un personatge que tingués un punt de vista alegre. Probablement el que sempre em cau bé i em fa força riure en tot el que fa és en Martin Freeman. A "Sherlock", i també a "Fargo" (tot i que només n'he vist el principi). Crec que és un actor molt ben triat per aquest tipus de paper. I em cau bé, se'l veu molt senzill i sembla que seria un bon company. És maco que Sherlock, malgrat ser una ment privilegiada, sempre vol tenir en Watson al seu costat perquè té unes virtuts que ell no té i el fa millor.



Quina és la teva sèrie de la infantesa?

"Bola de Drac" és impepinable. Recordo amb molt de carinyo el tros de l'Exèrcit de la Cinta Vermella. El general Blue, quan se'n van amb els pirates, aquell monstre mecànic. Aquella torre amb el paisatge nevat. El pis on hi ha el Terminator, i el del Frankenstein i el del samurai... el Goku d'aquella època, que deuen ser uns 50 episodis, jo la recordo com màgica. De vegades la repesco per la tele i em quedo enganxat. A "Bola de Drac Z" el que era horrible era el tempo perquè s'allargava molt tot... dues hores carregant la bola d'energia per no fer res. Però aquell esperit juganer d'aquell Goku dels inicis, aquella innocència...



Ara miro sèries infantils perquè tinc fills. Com per exemple "El xai Shaun".

Home, és una sèrie d'Aardman Animation, garantia de qualitat!

Me'ls sé tots de pe a pa i m'ho passo bé. I és complicat fer això, orientat als nens i que agradi als pares. Hi ha acudits que capten només els grans. Està molt ben fet i molt ben pensat.

Per acabar: recomana una sèrie als lectors.

Recomano "In Treatment". El plantejament és fantàstic: un episodi per dia a una hora en concret. En va sortir la Mia Wasikowska, que està treballant molt i ja despuntava. I les històries que allà, inclosa del protagonista, són lliçons de vida en 20 minuts. Amb un pressupost molt petit, molt basada en els actors, pla contraplà, però un guió de ferro.



Has vist l'original israeliana?

No, està bé?

Molt, però segurament havent vist la nord-americana, veure la original se't farà pesat. A Israel es fan molt bones sèries. Mira "Homeland", que ve de "Hatufim"!

Ostres, "Homeland" és una sèrie que em té força sorprès. Perquè (spoilers) concebia la sèrie com la relació entre ells dos, i no estic segur que els guionistes no ho pensessin aquí des del principi. Jo volia que acabés a la primera temporada, que petés tot. Ens hauria sabut greu però hauria estat una sèrie perfecta. Però a la segona temporada vaig haver de callar perquè em va tornar a enganxar. Van ser capaços de donar-li la volta. I la tercera també, però el final... em provoca dubtes seriosos.

Estem igual.

A banda de "In Treatment" deixa'm recomanar també "Sons of Anarchy", que me la vas recomanar tu i em va encantar. És Shakespeare amb motos. La Gemma, en Clay, la història del darrere del pare. Hi ha personatges que estan molt ben triats. Té una de les millors escenes que s'han parit mai a la tele: al 3x11 (spoiler), li diuen en Jax que ha donat el seu fill d'acollida. Ell està en un mercat i veu el seu fill en mans d'una altra família, i arrenca una cançó que et desmunta, molt ben trobada. Mires el personatge i sense dir res fas un viatge brutal, perquè veu que en mans d'aquelles dues persones aconseguirà el que ell no podrà mai: que el seu fill estigui bé. En aquest moment la sèrie ofereix una sortida del club de les motos. Sense una sola línia de diàleg... ho saps tot. I aleshores ell decideix no fer res.

Nota: Els amics de les arts estaran tocant el 5 de juliol al Canet Rock, el 25 de juliol al Festival de Cap Roig i el 28 de juliol al Teatre Grec, entre d'altres dates. Consulta-les al web oficial.