Aquí teniu la meva crítica de la nova websèrie "Les coses grans"

"Les coses grans" és una raresa espatarrant, i ho dic en el sentit més positiu del terme. Tot allò que és estrambòtic no és només temiblement estimulant si no també necessari per arribar a llocs desconeguts. No conec personalment en Roger Coma, però me l'imagino com un nen incapaç de pintar un dibuix sense sortir-se dels marges. Els paràmetres de la ficció que es fa a casa nostra estan ben establerts des de fa anys, però ell ha decidit eixamplar-los, obrir una mica més el panorama amb una comèdia que m'ha arribat a les retines com un autèntic regal caigut del cel. Jo ja sabia que podíem tenir una comèdia així, però calia fer-la.

El seu personatge té moments que m'ha recordat a Larry David ("perdona però és que la moto és meva"), d'altres a Louis CK ("ho vols arrencar, sí o no?"), i en algun moment a Lena Dunham ("mira'm als ulls! per què no em mires als ulls?"). Aquests tres referents són suficients perquè us feu una idea de quina classe de ficció tenim a les mans i perquè és tan especial que s'hagi fet a casa nostra. Efectivament, "Les coses grans" és una comèdia d'autor, que s'aprofita del format de la websèrie i les llibertats que se'n deriven per expandir els límits dels continguts habituals de les sèries fetes aquí i arriscar amb un tipus d'humor, a mig camí entre la tragicomèdia i l'absurd, molt diferent del que hem vist fins ara en una ficció catalana.

Algunes escenes m'han semblat hilarants, d'altres m'han deixat parat. Però el que és important és que és una comèdia que es belluga, que batega, que vol provar constantment coses noves, i que en 10 minuts pot haver ficat cullerada a registres molt diferents. A mostrar el patetisme dels seus personatge, a introduir una mica de surrealisme, a construir una escena molt quotidiana per destruir-la amb un comentari inapropiat, a fer la mena de broma tonta que se t'acut quan portes dues cerveses de més i de cop i volta deixar-te anar una referència a Lars Von Trier. I tot sempre al voltant del diàleg, que és el seu punt fort.

Si em pregunteu de què va, segurament no sabria ajudar-vos gaire. És una sèrie on no hi passa res (entenent aquest res en la seva definició seinfeldiana). És a dir que està construïda a partir de reflexions, angoixes i dubtes del seu protagonista, en Canudas, que té un munt de reflexions, angoixes i dubtes. D'aquí que s'anomeni "Les coses grans", perquè el que es tracta és d'una importància ben petita, microscòpica, però com el protagonista té una certa tendència a mirar-se el melic (en això m'ha recordat el Xavi Masdéu d'"Arròs Covat" i també el Pere de "Porca Misèria") acaben magnificades i convertides en coses grans. Tan grans que són posades en primer plano perquè quedin exposades en tot el seu patetisme.

El personatge està envoltat de diversos secundaris que, bàsicament i de maneres molt diferent, es dediquen a fer-li la guitza. La seva parella, la Martínez (Mar Ulldemolins) viu la relació d'una manera oberta i lliberal que a ell el trastoca, sobretot perquè embolica els seus comentaris amb un aire de dona senata. El seu millor amic, el Ferrer (David Verdaguer) s'ho passa bomba donant-li consells vitals que en realitat no serveixen per res més que per donar-se importància. De vegades compta amb la complicitat d'un segon amic, en Pep (Pep Ambrós). I la seva psicòloga, la Reynés (Margalida Grimalt) ha decidit convertir-lo en l'objecte d'una mena de teràpia experimental que el porta a fer-se preguntes (innecessàries) sobre ell mateix que només li generen més preguntes (també innecessàries).

Ell i les seves neures poden arribar a posar-te dels nervis, i de vegades t'agradaria agafar al Canudas pel coll, llençar-lo a la tassa del vàter i tibar de la cadena. Però no pots, perquè teniu massa en comú. Si ho fas, tornarà a ressorgir del fons de les canonades, flotant, i et provoca una inundació al lavabo mentre se'n riu de tu, invertint el blanc de la broma. "Les coses grans" té en la seva essència el mateix mecanisme tan malparit que defineix les sèries de Ricky Gervais: el protagonista és patètic, però al mateix temps se t'assembla, perquè en realitat ser patètic és una cosa tan profundament humana que tots ho fem. A diari.

Per això te'n pots riure, però no massa, tampoc no ens passéssim. El pots maltractar, però fins a un cert punt, que també ets tu. La vostra relació està marcada pel fet que, encara que tot ell sigui insignificant, tu també ho ets. I al final decideixes convertir-lo en el teu millor amic. No cal gaire temps, amb prou feines els 10 minuts que dura un episodi, per entendre que ha de formar per part de la teva vida sí o sí. Un personatge que et fa riure i alhora et fa sentir malament, que es fa estimar i es fa avorrir, que és ridícul i alhora proper, és una raresa que s'ha de cuidar. Una raresa espatarrant. En el sentit més positiu del terme.