El primer episodi d'aquesta nova sèrie ha estat trepidant. Aquí en tens la crítica!

La primera virtut d'"Orphan Black" és que té un inici d'aquells que t'obliguen a continuar. Una noia està esperant en una estació de tren quan veu una altra noia d'esquena. S'hi apropi i, al girar-se, descobreix que té la mateixa cara que ella. És idèntica, com si fos la seva bessona. Abans que pugui reaccionar, aquesta noia es llança davant del pas del tren i se suïcida. Aquí es quan apareix l'"opening", i tot el que ve a continuació passa a una velocitat que t'impedeix prémer el botó de pausa. Vols saber què passarà i cada escena t'explica més coses que et fan voler veure més. De cop i volta l'episodi acaba. I ara, on és el segon?

El segon haurà d'esperar una setmana. I allà seré, a punt per visionar-lo. Perquè "Orphan Black" no és una sèrie amb grans pretensions, però sí que és una sèrie efectiva, entretinguda i sobretot amb un guió pensat pas a pas. La premissa inicial arrenca amb un misteri (per què aquesta noia té la mateixa cara que la protagonista? Pot ser tes una bessona i no ho sap? I per què s'ha suïcidat?) però a diferència del que passa amb altres ficcions on les preguntes són el motor de la trama, no fa la sensació que les respostes hagin de ser improvisades. "Orphan Black" es presenta com una sèrie amb molta confiança en si mateixa.

No és estrany si tenim en compte que és un projecte que fa anys que s'està gestant entre dos canadencs de renom: el guionista Graeme Manson ("Flashpoint") i el director John Fawcett (Spartacus). Mesos teixint l'univers d'una sèrie ambientada en l'actualitat però amb nombrosos elements de ciència-ficció que no desvelaré perquè estaria minant part del ganxo de la sèrie, com a mínim en els seus primers compassos. El que sí que us diré és que la protagonista és una noia en una situació límit, i per això decideix fer-se passar per la noia que s'ha suïcidat i així començar una nova vida que, aparentment, serà millor que la seva.

El fet d'haver-se passar per algú altre posa el punt de tensió a la sèrie, que no triga a agafar un ritme molt àgil. "Orphan Black" és pur entreteniment, i no s'està per gaires històries a l'hora de prémer el pedal de l'accelerador. Ho pot fer, en gran part, gràcies a l'excel·lent feina de l'actriu Tatiana Maslany, que carrega d'energia la sèrie: té carisma i personalitat, aporta duresa i sovint compensa amb la seva interpretació moments en què el guió és forçat. Té un dels reptes més complicats per un actor, interpretar més d'un personatge alhora (i fer que un d'aquests personatges es faci passar per un altre), i se'n surt amb nota.

Ella és a anys llum dels secundaris, que si bé posen un punt d'humor necessari (i agraït) també és cert que són més aviat plans. Però no podem oblidar que es tracta d'un primer episodi i que la sèrie té temps de sobres per desenvolupar-los. BBC America ha encarregat 10 episodis d'aquesta ficció, i és la segona sèrie de producció pròpia del canal. La primera va ser "Copper", un treball de Tom Fontana que em va decebre força, ja que malgrat tenir un pilot força prometedor, ràpidament es va quedar en una estructura procedimental massa simple per a un canal que comença en la producció pròpia i ha de definir la personalitat.

"Orphan Black" m'ha recordat en algun moment "Veronica Mars" i en altres "Dollhouse", i trobo que són dos referents útils per entendre on es troba. La protagonista és una noia que està acostumada a fer el que faci falta per sortir de tota mena de situacions, però la decisió que ha pres aquest cop és probablement la pitjor de les decisions possibles. Haurà de córrer, en els propers episodis, i nosaltres correrem amb ella, a mesura que es desvetlla el misteri de la sèrie. Perquè encara que el primer episodi no hagi estat perfecte, m'ha semblat una bona proposta per un gènere, la ciència-ficció, que no compta amb gaires novetats.

Aquí teniu els primers tres minuts de l'episodi: