Ja he vist la sèrie de David Fincher i Kevin Spacey. Aquí en tens la crítica!

Els "remakes" em fan arrufar el nas. I no faig excepcions. Ni tan sols quan tenen al darrere dos noms de prestigi com David Fincher i Kevin Spacey. I especialment quan la sèrie original és un clàssic intocable com "House of Cards". Director i actor han impulsat aquesta nova versió de la sèrie britànica que ha estrenat Netflix, i és la gran aposta del servei de vídeo en línia per iniciar el camí de la producció pròpia. I és un projecte que des que es va anunciar va estar envoltat de grans expectatives, però que personalment em va produir escepticisme.

Perquè els noms de David Fincher i Kevin Spacey no m'enlluernen prou com per passar per alt que això és un "remake", i per tant m'importa un rave qui tingui al darrere. Un "remake" és, per definició, matèria sobrant. Només pot convertir-se en un producte interessant si aconsegueix aportar alguna cosa a l'original o el reinventa d'alguna manera. I això pot passar. Tenim un exemple il·lustre, que és el de "Battlestar Galactica", i també un de recent, com és "Homeland". Però aquests dos casos són l'excepció del gènere, no la norma.

Malauradament el "House of Cards" nord-americà és un més d'aquests "remakes" poc inspirats que pràcticament es limiten a copiar l'original pla a pla. Una fotocòpia, vaja. I no dic que la fotocòpia no els hagi sortit bé. Dic que aquestes coses m'irriten, perquè no entenc per què als Estats Units no poden mirar la sèrie original. M'emprenya i m'horroritza que hagin de fer les seves pròpies versions de tot el que val la pena. Tastar ficcions d'altres països és una manera d'entrar en altres cultures i, per tant, enriquir-se. Però els nord-americans tenen una al·lèrgia important a les sèries de fora i se'ls ha de versionar tot. Ja sigui la britànica "House of Cards", la francesa "Les Revenants" o la suecodanesa "Bron/Broen".

Per això us vull recomanar, abans que seguiu llegint aquest post, que mireu la sèrie original britànica. Perquè la influència de la indústria nord-americana és tan potent que al final acabarem consumint només versions nord-americanes de les sèries (i per tant consumint només cultura i estil de vida nord-americà) quan és completament innecessari. Desconfieu de les crítiques de "House of Cards" que no hagin vist l'original. No només és el mínim que un ha de fer quan s'enfronta a l'anàlisi d'un "remake", sinó que conèixer aquest clàssic també forma part del mínim que s'ha d'exigir a algú que vol dedicar-se a la crítica serièfila.

Dit això, ara us explicaré què és el que han fet exactament David Fincher i Kevin Spacey amb l'excepcional sèrie d'Andrew Davies (basada en la novel·la de Michael Dobbs) i Ian Richardson. Com sabeu, l'original explicava la història de Francis Urquhart, un fidel membre del partit conservador que, després d'una victòria a les eleccions que porta el candidat del seu partit a ser escollit primer ministre britànic, esperava un ascens que a l'hora de la veritat li és denegat. A partir d'aquí comença a moure fils per fer caure el nou primer ministre i ocupar el seu lloc. En el procés, la sèrie mostra com funciona el món de la política per dins.

El "remake" explica la mateixa història, però aquí hi ha un canvi d'escenari. El protagonista es diu Francis Underwood i el seu desig és ser secretari d'Estat de la Casa Blanca. I també hi ha un canvi de to. Mentre que l'original es va caracteritzar per la ironia, els jocs de paraules i diàlegs que aparentment volen dir una cosa però en realitat impliquen la contrària (una de les frases clàssiques de la sèrie és "I couldn't possibily comment"). A la nord-americana el llenguatge és directe, sense subtilitats, i l'actitud d'alguns personatges és amenaçant. La imatge que encapçala aquest post defineix força bé l'estil del personatge d'en Kevin Spacey, més proper a un mafiós que a un polític estratega com el que va interpretar l'Ian Richardson.

És un canvi de to més adient per al públic nord-americà, i aquí algú apuntarà que al capdavall, triar entre un to o l'altre és qüestió de gustos, i és cert. Però també ho és que, com a sèrie, la "House of Cards" britànica és més intel·ligent, corrosiva i per tant més estimulant. Mentre que la nord-americana és mes bruta i en certa manera més barroera. Aquesta voluntat de crear impacte fa que hi hagi moments del primer episodi que estiguin massa exagerats i siguin menys creïbles del que ho són a l'homònima britànica. Però posades l'una al costat de l'altra, són sèries gairebé idèntiques, escena per escena.

La versió nord-americana també copia de la versió britànica la ruptura de la quarta paret (això és, que el protagonista mira a càmera i es dirigeix a l'espectador). Però els britànics ho feien amb més gràcia, ja que l'Ian Richardson es girava cap a la càmera, amb un magnífic plano d'escorç i comentava d'amagat alguna cosa. Convertia l'espectador en testimoni silenciós incloent-lo dins de la ficció. En canvi en la versió nord-americana en Kevin Spacey mira directament a la càmera o, en alguns casos, creua una habitació i parla a l'espectador des de la distància, com si de cop i volta fos invisible per als altres personatges. És un trencament molt més abrupte que no només no aconsegueix ficar-te dins de la ficció, sinó que treu el protagonista de la seva ficció. Tot plegat queda molt més artificial.

La "House of Cards" britànica també va ser més valenta, perquè va definir políticament el seu protagonista, el que descriu com a "thatcherista" (a la primera escena de la sèrie preveu un quadre de la Margaret Thatcher i diu que els regnats més brillants hi ha un moment que acaben) i també de classe alta, deixant clar que pertany a l'aristocràcia britànica (en una escena on se'l veu caçant amb una mansió de fons). Dues escenes que en el "remake" s'han suprimit, i han deixat el personatge de Kevin Spacey més indefinit políticament.

La resta funciona de manera més o menys similar. La versió nord-americana dóna més metratge a la dona del protagonista (interpretada per Robin Wright) i menys a la periodista (interpretada per Kate Mara), cosa que té força sentit perquè la química entre en Kevin Spacey i la Robin Wright és el millor de la sèrie, amb diferència. I almenys aquí sí que es pot dir que la nova "House of Cards" intenta desenvolupar una part de la trama que l'antiga va considerar secundària. Però és l'única novetat que la nova versió ofereix.

La direcció de David Fincher posa un tel tenebrós a la història original, però no és res que justifiqui optar pel "remake" en comptes de la sèrie original. El que es perd a la nova "House of Cards" és més del que es guanya. I això és el que no pot ser. Que gent de talent com David Fincher o Kevin Spacey haurien d'estar al capdavant de sèries sorprenents i trencadores, i no fent una fotocòpia d'una sèrie clàssica. Dels grans noms se n'ha d'esperar grans coses, i no que es limitin a replicar la feina d'altres. No estic dient que la nova "House of Cards" sigui una mala sèrie. És, de fet, una bona sèrie. Però és que ho has de fer molt malament per no aprovar l'examen quan estàs copiant les respostes del millor de la classe.

Us deixo amb un fragment de la sèrie original i tot seguit tràiler del "remake":