La sèrie que protagonitza Christina Ricci s'estrenarà aquest diumenge.

Última trucada per als passatgers del vol de "Pa Am". Els demanem que acudeixin al més aviat possible a la porta d'embarcament. El proper diumenge, 10 de febrer (22.30), s'estrena aquesta nova sèrie a TV3. I si esperaven un viatge relaxat, estan molt equivocats. No es deixin enganyar pel somriure de postal de les hostesses liderades per la Christina Ricci. Cadascuna d'elles amaga una història, un passat que nodreix un drama que retrata els canvis dels anys 60 tenint el trajecte personal de les protagonistes com a eix principal.

El seu primer episodi va ser dels més aplaudits la temporada passada als Estats Units. I no és estrany, perquè ho aconsegueix tot: introduir-nos en l'atmosfera de la sèrie, presentar-nos els personatges (i el seu passat a través de flashbacks), explicar bé les peculiaritats de l'aerolínia Pan Am i el que significa (va ser la primera companyia aèria internacional dels Estats Units i als anys 60 va significar una obertura de molts nord-americans de classe alta cap al món) i posar prou elements sobre la taula com perquè vulguem veure més episodis.

"Pan Am" també va destacar per apostar per una forma de fer ficció força tradicional, amb aroma clàssic. Això s'explica fàcilment quan veiem qui pilota aquest avió. I és que els dos mestres que hi ha al darrere d'aquesta sèrie acumulen un grapat d'anys d'experiència combinada. Al guió hi tenim Jack Orman, un dels escriptors més veterans d'"ER", on va arribar com a guionista i de la qual va acabar sent supervisor i productor executiu. Està acostumat a treballar amb diverses trames entrellaçades i li agrada treballar els personatges.

Al seu costat tenim el director Thomas Schlamme, un veterà televisiu que va conèixer a Jack Orman a través d'"ER", de la qual va dirigir tres episodis a mitjans dels anys noranta. La seva carrera catòdica es remunta a principis dels vuitanta i ha participat en més sèries de les quals es poden comptar amb els dits de les mans i dels peus. Però és especialment recordat pel seu treball al costat d'Aaron Sorkin. Ha estat rere la càmera a "The West Wing", "Studio 60" i "Sports Nights". El seu últim treball ha estat a la recent estrenada "The Americans".

Orman i Schlamme ens introdueixen en les vides de les hostesses i els pilots de "Pan Am". Les seves vides són el motor que fa avançar la sèrie, cosa que fa que l'espectador s'involucri amb la ficció en la mesura que també s'involucra en les seves històries. El tema central és el canvi, ja que la sèrie utilitza la idea de volar, descobrir i viatjar com una metàfora de llibertat. Així les noies de "Pan Am" són personatges que, per motius diferents, busquen ser lliures. Lliures per tenir una vida que vagi més enllà del que teòricament hauria de ser.

Aquesta llibertat també està entroncada amb els canvis de l'època. "Pa Am" està ambientada als anys 60, i no és una decisió arbitrària. La sèrie posa com a teló de fons successos clau de l'època sovint relacionats amb la il·lusió i l'esperança per millorar les llibertats de l'home. El discurs de Kennedy en el Berlín occidental lamentant l'existència del mur o els primers intents de la humanitat per posar un peu a la Lluna són alguns dels moments històrics que la ficció utilitza per reflectir les il·lusions dels personatges i lligar les trames.

Les històries de les hostesses de "Pan Am" són molt diferents entre ells i són força autònomes. De fet, l'avió és el punt que tenen en comú. Això ajuda a poder explica trames molt diferents, algunes més encertades que d'altres. Quan la sèrie es manté en les coordenades del drama clàssic i la història romàntica (perquè els embolics amorosos entre els personatges estan a l'ordre del dia) funciona de meravella. En canvi quan intenta entrar en altres gèneres (com una trama d'espionatge) perd realisme a alta velocitat.

Malgrat tot, el pitjor de "Pan Am" és que no tindrà segona temporada, ja que no va ser renovada als Estats Units, i per tant sabem que ens quedarem sense final. Les xifres d'audiència no van respondre a una proposta que és massa clàssica i tradicional en el context de les actuals sèries contemporànies (fins i tot "Mad Men", que aparenta ser clàssica, és formalment molt arriscada). Estem davant d'una sèrie de la vella escola, un tipus de televisió que ja no té l'èxit que tenia abans. És una llàstima que no aconseguís renovar.