Aquí teniu la llista completa i ordenada de l'1 al 40.

1. THE SHADOW LINE


Em vaig aixecar i vaig aplaudir al final de cadascún dels episodis de "The Shadow Line". Sèrie petita, britànica, del debutant Hugo Blick. Obra mestra des de la primera seqüència, amb dos policies inspeccionant el cos d'un capo de la màfia, mort d'un tret dins d'un cotxe. La veu d'Emily Parker omple l'habitació i ja saps que estàs davant d'una delicatessen excepcional. Aroma noir i el somriure malaltís de Jay Wratten donen inici al trencaclosques. El nebot del mort vol saber qui ha estat l'assassí, exactament el mateix afer que ocupa la policia. La investigació, seguida en paral·lel per totes dues bandes, divideix els personatges en dos bàndols a través d'una línia que sovint és més difosa del que sembla. Intel·ligent, ràpida, àgil i molt ben escrita, amb personatges memorables i interpretacions absolutament excepcionals. No hi ha cap sèrie ara mateix amb la que puguis invertir millor el teu temps.

2. TREME


És la gran ignorada. Per la majoria dels espectadors, per la majoria de crítica i per tots els premis. Però "Treme" és ara mateix l'única ficció televisiva que traspassa els límits del que és una sèrie, acostant-se a una altra cosa més propera a la realitat (no a la representació de la realitat, si no a la realitat mateixa). David Simon té una altra manera d'entendre la televisió, més propera al periodisme, en la que connecta l'espectador amb una realitat de la que ningú en parla, ni tan sols els mitjans de comunicació. La segona temporada ha seguit explicant la història dels supervivents del Katrina: hem vist que, un cop fora del focus mediàtic, la situació dels damnificats no ha canviat i les ajudes promeses en forma de xec no han arribat. I a més ho ha fet amb un sentit del ritme impecable, amb totes les olors, les músiques i la cultura d'una comunitat de la que "Treme" aconsegueix que en formis part.

3. HOMELAND


Claire Danes és molta Claire Danes, i a "Homeland" ha demostrat com és capaç de mostrar la més àmplia varietat de registres possibles. Que aixequi la mà qui no se li va fer un nus a la gola amb la seva expressió a mig camí entre la por, la ràbia, la bogeria i la nena petita que es trenca per dins perquè el món no és capaç d'entendre-la. "Homeland" ha arrodonit una primera temporada magnífica i sense fisures en la que aborda el terrorisme des d'una perspectiva políticament molt valenta, i més tractant-se d'una sèrie feta als Estats Units, assenyalant amb el dit els responsables de danys colaterals que tots sabem qui són a la vida real. Compromesa, intensa i al mateix temps interessant, "Homeland" ha trobat el punt mig entre les decisions al límit de "24" i l'actitud contemplativa de "Rubicon" per atrapar-te episodi a episodi fins a arribar a un final de temporada que m'ha deixat devastat.

4. BREAKING BAD


Sé que molts em retirareu la paraula per no haver posat "Breaking Bad" al número 1. Però si bé és cert que el tram final de la quarta temporada va ser sublim (aquell plano zenital d'en Walter rient com un boig, l'escena del diàleg Walter-Gus mentres l'ombra es desplaçava pel paisatge, el moment Héctor Salamanca, etc) , també ho és que va tenir un inici irregular, amb en Jesse ficat en una rave inacabable i una Skyler tediosa amb un protagonisme inmerescut. Venint del final de la tercera, amb (spoiler) la mort d'en Gale, esperava un inici més potent. Això sí, ningú li treu a "Breaking Bad" el mèrit de ser la sèrie amb més personalitat de la televisió i la única que fa de cada plano una autèntica obra d'art digna d'estar en un museu per ser admirada amb la boca oberta. Brillant showrunner Vince Gilligan, brillant interpretació de Bryan Cranston i brillant gir final que completa la transformació d'en Heisenberg.

5. BOARDWALK EMPIRE


"Boardwalk Empire" ha tancat amb un final espectacular una segona temporada de cum laude. La sèrie de Terence Winter i Martin Scorsese va ser acusada de lenta en el seu debut, però tota la feina que va fer en el treball dels personatges durant la primera temporada s'ha vist recompensada amb escreix a la segona. L'univers en el que es mou en Nucky Thompson compta amb una solidesa poc habitual, i malgrat ser una sèrie molt coral, tots els seus protagonistes estan molt ben definits. En Jimmy Darmody ha agafat més protagonisme aquesta temporada, i amb el seu temperament ha exercit de contrapunt al caràcter retòric d'en Nucky en una trama que de nou ha combinat fets ficticis i històrics i ha girat al voltant d'una conspiració tan intrincada com demolidora. Menció a part pel repartiment, liderat per uns enormes Steve Buscemi i Michael Pitt, el millor de qualsevol sèrie en el seu conjunt.

6. SONS OF ANARCHY


El que ha fet "Sons Of Anarchy" aquest any ha estat molt a prop de ser una temporada impecable. No hi ha hagut ni un moment en tota la temporada en la que hagi deixat de vibrar. Cada episodi ha estat brutal, potent, carregada de derrapades i adrenalina... excepte l'últim, cosa que priva la sèrie de Kurt Sutter situar-se més amunt en el rànquing. Perquè fins al darrer episodi, "Sons Of Anarchy" havia estat brillant en la construcció d'una tensió que havia anat musculant episodi a episodi a partir de diverses trames lligades entre elles i que havien portat els personatges i l'espectador el límit. Moments com el de l'Opie no es viuen cada dia a la televisió, i m'agrada molt com "Sons Of Anarchy" es veu a si mateixa com si fos nitroglicerina. Malgrat el final decebedor, es mereix un lloc d'honor al top-10.

7. GAME OF THRONES


L'èpica de "Game Of Thrones" s'emporta per davant de l'espectador ja als títols de crèdit, amb una de les millors melodies que s'ha fet en molt de temps per un opening. Tot seguit, el món de Westeros es fa realitat gràcies a una extraordinaria fotografia, un alt nivell de producció i una ambientació impecable. Tot al servei de la clau de la sèrie: l'obra literària de George R. R. Martin, que l'adaptació televisiva intenta comprimir com pot. De vegades encertadament, d'altres acusant la manca de metratge. El repartiment agafa ràpidament el to dels personatges (en especial Peter Dinklage i Sean Bean) implicant fàcilment l'espectador en la història dels Stark i els Lannister i la futura guerra pel tro de ferro. "Game Of Thrones" és el fenomen televisiu de l'any, i això és indiscutible, malgrat errors absurds com l'aspecte dels direwolves o l'insuficient nombre d'extres en algunes escenes clau (torneig, reunió dels dothraki).

8. BOSS


Si "The West Wing" mostrava una cara idealista de la política (allò que hauria de ser), "Boss" mostra la política real, la del joc brut i les artimanyes als despatxos, la del fang i la corrupció. Kelsey Grammer demostra que és Déu i fa callar la boca de tots els que no veien fàcil el seu salt al drama (com un servidor) protagonitzant un canvi de registre impressionant només comparable al de Bryan Cranston. El seu personatge, un alcalde de Chicago sense escrúpols que descobreix que pateix una malaltia degenerativa que el deixarà, amb el temps, fora del joc polític, és esplèndidament retratrat per Gus Van Sant, que ha dirigit el pilot. Planos curts per seguir el dia a dia de l'alcalde, i en parel·lel la vida de la seva filla, apartada del món del poder, per mostrar per oposició la distància que hi ha entre la política i la gent real.

9. THE KILLING


L'etern Seattle plujós, les esperes al cotxe, els silencis. És increïble com "The Killing" aconsegueix traslladar sobre l'espectador tot el pès de la investigació policial. Ja des del primer episodi la notes, i a mesura que la sèrie avança sents que l'angoixa i la frustració per no trobar l'assassí de la Rosie Larsen et va desgastant. Per dins, "The Killing" va acabant amb tu, lentament. Havia vist moltes sèries d'investigació, però cap que m'exhaurís tant com aquesta. Els diàlegs en forma de mirada entre la Linden i en Holden són dels que passen factura: què bons que són Mireille Enos i Joel Kinnaman i què ben treballats que estan els dos personatges! I a més (possible spoiler), un final de temporada amb un gir d'aquells que t'obliga a replantejar-te la sèrie sencera. Esperant amb impaciència la segona temporada.

10. AMERICAN HORROR STORY


"American Horror Story" és una experiència televisiva diferent a tot. Una sèrie que et et sotmet a una onada d'imatges malaltisses, però alhora hipnòtiques. Pots de conserva on hi floten trossos humans, un individu que es passeja enfundat en un vestit de làtex, una pornochacha gòtica... Veure-la és com sotmetre's a una lobotomia a càrrec de Marilyn Manson. Repugnància i fascinació es combinen molt bé en una sèrie que uneix por i desig, suggerint que totes dues coses s'assemblen més del que pensem. Després de veure el primer episodi mai hauria pensat que "American Horror Story" entraria al top-10, però des d'aleshores la sèrie ha demostrat que no és només un manicomi d'imatges psicosexuals per fer trontollar l'espectador. Hi ha un guió al darrere i la seva trama és més sòlida del que semblava.

11. BLACK MIRROR


Tres episodis que expliquen tres històries diferents unides únicament pel seu tema, que és el món de la tecnologia, les xarxes socials i la societat multi-pantalla. En els darrers anys hem vist com el nostre dia a dia vivia l'invasió d'iPods, iPads, iPhones i companyia. Però, ens hem assegurat que aquesta implantació tecnològica sigui positiva? Com ens està canviant? "Black Mirror" es planteja aquestes preguntes al mateix temps que capgira la ment de l'espectador a l'estil del Rod Sterling més paranoic. No hi ha ficció més contemporània que aquesta, un reflex intencionadament exagerat del món actual: la viralitat, els tweets, el Youtube i els reality shows. Tres episodis firmats per Charlie Brooke, mestre dels provocadors, i garantia de reflexió i esperit crític, però també d'entreteniment i capacitat per sorprendre l'espectador.

12. THE CRIMSON PETAL AND THE WHITE


L'esquena d'una prostituta que camina per uns carrerons pudents, podrits fins a la mèdul·la. Podrits a nivell extern i podrits a nivell moral. A mesura que avancem entre borratxos i dones que venen al seu cos per qualsevol preu, ens endinsem en el malson perturbador de "The Crimson Petal And The White", una minisèrie de quatre episodis, adapació de la novel·la de Michel Faber, que podria haver-la firmat el Terry Gilliam més surrealista. La prostituta és Romola Garai, que veu la possibilitat d'escalar en el rígid sistema de classes de la societat victoriana gràcies a un aristòcrata interpretat per Chris O'Dowd (en Roy de "The IT Crowd", irreconeixible). Colpidora, regiradora d'estòmacs i decididament excepcional, la buidor infinita que et deixa aquesta mini-sèrie de la BBC Two és de les que no se'n va.

13. LIGHTS OUT


"Lights Out" comença amb un cop de puny. Et deixa estabornit, amb el cap fent ziga-zagues, i quan te n'adones que ets en un ring, torna a pegar. El seu ritme, com el del boxejador que es mou circularment, girant al teu voltant, és impecable. "Lights Out" és un drama que et domina des del principi fins al final, combinant cops suaus amb ganxos a la mandíbula. Ho aconsegueix gràcies a un repartiment molt sòlid, encapçalat per un Holt McCallany molt convincent en el paper de boxejador retirat que desitja un darrer combat. Gran banda sonora, excel·lent fotografia i diàlegs molt realistes en una sèrie que combina amb agilitat el drama personal del protagonista amb els combats plens de múscul que et fan sentir atrapat contra les cordes fins arribar a un final de K.O. La cancel·lació més dolorosa del 2011.

14. LOUIE


Estimo a Louie. Això és un fet. Diu el que li passa pel cap i li agrada fer broma amb temes amb els que ningú s'atreviria a jugar. Louie és el director, guionista i actor de la millor comèdia que hi ha ara mateix a la televisió. El seu estil d'humor és políticament incorrecte, tirant a desagradable, però al mateix temps honest i relaxat. Diria que és aquesta combinació el que fa de Louie un comediant tan interessant i alhora entranyable. Tipus deprimit i devastat, àcid i subversiu. Capaç d'imaginar-se reunit amb Bin Laden, d'explicar-te l'origen de la paraula faggot o de mostrar l'odi (puntual) que sent cap a les seves filles. La seva és la comèdia més trencadora, a nivell formal i a nivell de guió, que es pot trobar a la tele. N'has de ser fan.

15. FRINGE


A "Fringe" se li poden posar pegues, com el fet que les seves temporades estiguin plenes (cada vegada menys) d'episodis auto-conclusius en els que la trama no avança, però la capacitat que té per reinventar-se és absolutament fascinant. "Fringe" va començar imaginant un univers diferent al nostre i a partir d'aquí ha explorat les possibilitats d'aquesta idea, canviant al mateix temps tota la dinàmica del seu argument. Móns separats, móns units, móns hibridats. La sèrie de J.J. Abrams posa a prova la seva capacitat per obrir la ment, imaginar, suposar que altres hipòtesis del nostre món són possibles. Tota una raresa en el món de la televisió, on les ficcions s'adapten a una idea de la realitat estàndard. Menció a part pel trio d'actors (John Noble, Anna Torv i Joshua Jackson) d'un talent incontestable.

16. EXILE


John Simm i Jim Broadbent són dos dels meus actors britànics preferits, i Paul Abbott un dels meus guionistes de capçalera. Posa'ls a treballar junts i et sortirà una perla com "Exile", un relat sobre la relació entre un pare i el seu fill marcada per un fet clau: la brutal pallissa que el primer va clavar el segon i que va portar al fill a marxar de casa. La sèrie arrenca quan el fill torna, molts anys més tard, i es troba un pare amb Alzheimer que ha deixat de ser ell mateix. Resseguint la frustració del fill que no pot demanar explicacions, la sèrie aconsegueix ser emotiva i devastadora al mateix temps que desvetlla uns records que acaben desembocant en un thriller inquietant. La sèrie britànica que més he recomanat aquest any.

17. THE HOUR


"The Hour" va sorprendre crítica i públic amb la seva interessant reflexió sobre la relació, de vegades massa estreta, sovint massa malaltissa, entre els mitjans de comunicació i el poder. L'acció se situa als estudis de la mateixa BBC en un exercici metatelevisiu brillant, i la trama segueix la creació del primer programa informatiu de la casa. Sobre quins seran els fonaments de l'espai, l'ètica dels professionals que hi treballen i les pressions polítiques gira la primera temporada d'una sèrie tan crítica com elegant. Capaç de combinar un triangle amorós amb una trama d'espionatge sense que saltin les alarmes, amb una estètica amb molt d'estil i amb tres actors, Dominic West, Ben Whishaw i Romola Garai, amb una química excepcional.

18. DEXTER


Creieu-me que em sap greu no posar-lo més amunt al rànquing, però hem d'afrontar un fet, que és que la sisena temporada ha estat innecessària. L'últim episodi ha acabat (a partir d'aquí spoilers!) com va acabar la temporada anterior. Per fer això, per tornar al mateix punt, més hauria valgut que la Debra l'hagués enxampat aleshores. Que no ho fes va ser surrealista i encara perd més sentit quan ha acabat passat igualment i en una escena menys impactant. A això li hem d'afegir un creixent desinterès pel realisme que es manifesta en la incompetència de la Miami Metro, que no troba una pista ni per casualitat. Malgrat tot, "Dexter" continúa sent una sèrie excel·lent. Aquesta temporada ens ha deixat grans monòlegs, el record d'en brother Sam, un retorn que va ser brutal i un gir imprevisible en el cas del DDK. Només per això li perdono l'error. Per això i perquè la propera temporada promet ser brutal.

19. TOP BOY


La "The Corner" britànica ja té nom i cognoms. Es diu "Top Boy" i és una sèrie de Channel 4 que ha debutat amb una primera temporada de quatre episodis. Diàlegs naturalistes, càmera en mà, un realisme brut i estil a l'hora de treure colors d'un barri, el de Hackney, dominat pel tràfic de drogues. No hi veuràs ni un sol policia caminant pels seus carrers. Tot el que passa al barri es queda al barri. El nano que prepara l'esmorzar per la seva mare ionqui, una adolescent traficant a la que li prenen el que porta amb una cleca. Totes les vides, somnis i ambicions de "Top Boy" estan marcades per la droga i la sèrie et submergeix amb una habilitat extraordinària en aquesta realitat. Una nova imprescindible del drama urbà.

20. CURB YOUR ENTHUSIASM


Larry David és el rei. Ho té escrit als gens. És comèdia pura, brillant sempre que ho vol. La vuitena temporada de "Curb Your Enthusiasm" potser no ha estat la millor de totes: té la seva fórmula treballada, tant, que de vegades les situacions que planteja són massa forçades. Ara, quan la clava, és insuperable. Per moments com el del portàtil robat o el restaurant palestí se li hauria de posar un pedestal. Una temporada justeta de Larry David és una temporada magistral de qualsevol altra comèdia. Cada dia sóc més fan de la seva perpètua indignació, absolutament necessària a la televisió. La seva sèrie és la joia de la corona de les comèdies de l'HBO. El millor que podem fer és deixar-lo fer i admirar-lo com el geni que és.

21. THE SUNSET LIMITED


Quan tens sobre l'escenari dues bèsties com Samuel L. Jackson i Tommy Lee Jones, i a més un text de Cormac McCarthy ("La Carretera", "No es país para viejos") el millor que pots fer és deixar les càmeres gravant i sortir fora del plató. Deixa que facin el que saben fer, que és teixir un drama majúscul, elevar la qualitat de la televisió a un altre nivell. "The Sunset Limited" és la tv-movie de l'any, un duel verbal en el que els dos actors, situats en un únic escenari, intenten endur-se l'espectador amb els seus discursos. Un es considera un salvador, l'altre es volia suicidar. Un és un home de fè, l'altre un home de ciència. Xoc cosmogònic en un apartament de Nova York que és testimoni del talent que és capaç de convocar l'HBO.

22. MODERN FAMILY


Ha aconseguit combinar l'humor basat en el patetisme propi d'una comèdia del cable amb els gags accessibles propis d'una comèdia de network. Una "Arrested Development" per tots els públics, la "The Office" de la familia, diga-li com vulguis. El cas és que "Modern Family" fa riure a mig món i a més ho fa amb intel·ligència. Té el conjunt de personatges més divertit i alhora entranyables de la televisió: el tanoca d'en Phil Dunphy, l'histèric d'en Cameron, la Gloria i el seu anglès, en Manny i els seus amors impossibles... Inevitable riure durant un dels seus episodis, que sempre acaben amb aquells moments emotivo-familiars: em fan molta ràbia perquè els veig a venir de lluny, però sempre aconsegueixen que se m'humitegin els ulls.

23. LUTHER


L'Idris Elba t'atravessa amb la mirada, et deixa paralitzat, clavat. Pocs actors poden expressar tant en silenci com ell, i a "Luther" el seu talent és exprimit al màxim amb un personatge que suggereix més que parla. La segona temporada ens ha mostrat la cara més ferotge del detectiu, abandonant la sobrietat de la primera per esclatar en un crit plè de ràbia. "Luther" ha fet un canvi cap a l'acció, però acció de la bona, de la que et deixa sense respirar (l'escena de la gasolinera quedarà per sempre grabada a la meva retina), i en certs moments inclús m'ha recordat "24", però en una versió més sòrdida. Els casos de la segona temporada han estat brutals. I sí, s'ha trobat a faltar molt l'Alice, però també hem descobert en Justin.

24. THE BOOTH AT THE END


"The Booth At The End" és la demostració que no cal un gran pressupost per fer una gran sèrie. Només un bar, un bon guió i un repartiment creïble. Aquesta websèrie ha estat una de les sorpreses del 2011. Només 10 episodis estructurats en forma de trencaclosques, històries fragmentades que aconsegueixen que estiguis donant-li voltes a la trama fins al final. Xander Berkeley (George Mason a "24") és l'encertat actor protagonista: un home que està sempre en un bar rebent la visita d'altres persones que volen alguna cosa. L'individu assegura que pot fer realitat qualsevol desig, si assoleixes una tasca a canvi. A partir d'aquí, "The Booth At The End" planteja a l'espectador fins a on està disposat a arribar per obtenir allò que vol.

25. RESCUE ME


"Rescue Me" és una de les sèries més infravalorades de la televisió. Aquest any ha arribat al seu final sense que ningú se n'adonés. Algun dia es convertirà de culte i el món descobrirà la increïble capacitat que té per retratar les emocions humanes. "Rescue Me" fa servir els traumes d'un grup de bombers que va participar en les tasques de rescat de l'atemptat a les Torres Bessones per explorar com les persones ens resistim a reconèixer el que ens passa, on és aquella tanca que activem quan volem negar la realitat. Ho fa amb tot l'esperit tràgic d'un drama, però també amb un elevat sentit de l'humor. Et pot fer riure al màxim i al mateix temps es pot deixar destrossat. La sèrie que millor ha sabut explicar l'11-S.

26. SOUTHLAND


M'atreviria a dir que "Southland" és la millor sèrie policial en emissió ara mateix. Ho té absolutament tot. Un realisme brut, d'aquells que et fan sentir com si estiguessis entrant a puntades de peu en una casa on se senten crits, uns personatges molt complexos i humans, una selecció d'actors acurada que ha construit un repartiment força desconegut però plè de talent, i unes històries que es mouen fàcilment entre el drama urbà estil "The Wire" i l'acció policial de sèries com "The Shield". Va ser a punt de ser cancel·lada i per sort DirecTV la va rescatar molt oportunament. Esperem que l'any vinent obtingui el reconeixement que mereix, i des d'aquesta llista hi faig la meva petita aportació per aconseguir-ho.

27. MAD DOGS


"Mad Dogs" va ser planejada com un divertimento entre un grup d'amics. Però quins amics: John Simm, Philip Glenister, Max Beesley, Mark Warren i Ben Chaplin. No sé vosaltres, però jo m'apunto a la festa. El pressupost de "Mad Dogs" és minúscul però les ganes de liar-la són evidents. Ho constata la presència d'un Tony Blair en miniatura i les escenes en les que els cinc protagonistes tenen discussions apuntant-se l'un a l'altre amb pistoles (hola "Reservoir Dogs", hola Tarantino). La sèrie converteix a l'espectador en còmplice de la gamberrada i l'endinsa en una trama de persecucions, trets, accidents involuntaris, turistes borratxes i gossos carnicers. Havia de ser un passatemps i tindrà segona temporada al 2012.

28. DOWNTON ABBEY


"Downton Abbey" ha tornat a ser un regal per la vista. La seva maquinària, cada dia més perfecta, s'emporta l'espectador en un exercici de bellesa televisiva que comença des de la música de l'opening. És començar a veure aquesta sèrie i entrar en un altre món. "Downton Abbey" té màgia, malgrat que el guió transiti per terrenys força coneguts i gens innovadors. Però ja és això, perquè la sèrie de Julian Fellowes vol ser clàssica, amb tot el que això comporta: amors impossibles, diferències de classe, drames familiars tràgics. I a la segona temporada ha sabut situar molt bé aquestes trames en el marc d'una guerra que ha començat a fer trontollar l'estatus d'aquesta familia i que marca l'inici del final dels seus privilegis.

29. LIFE'S TOO SHORT


Ricky Gervais sap el que ens agrada i ens ho serveix amb els seus millors ingredients. A "Life's Too Short" hi trobem rastres de l'Andy Millman d'"Extras" i el David Brent de "The Office", el mateix estil mockumentary que confón ficció i realitat, situacions incòmodes d'aquelles en les que no saps si riure o plorar o potser totes dues coses alhora, i un protagonista com Warwick Davies, el nostre Willow, l'Ewok d'Star Wars, que és el súmmum del perdedor miserable auto-enganyat. Patètic i conmovedor, odiós i entranyable. Afegeix-li convidats com en Johnny Depp o en Liam Nesson (que protagonitzen dos dels moments més hilarants que hi vist aques any) i ja tens una de les comèdies del 2011. Es pot demanar més?

30. MISFITS


El gran mèrit de "Misfits" aquest any ha estat sobreviure a l'adéu de Nathan. Molt poques sèries podrien trobar-se en una situació així i no desplomar-se (a nivell de qualitat i a nivell d'audiència). En Nathan ha estat durant dos anys el personatge amb més carisma de la sèrie de Channel 4, i en part la seva essència. Us imagineu "How I Met Your Mother" tirant endavant sense en Barney? Doncs "Misfits" ho ha fet. El personatge d'en Rudy ha entrat amb bon peu en una sèrie que, tenint en compte com ha acabat la temporada, sembla decidida a demostrar que el concepte està per sobre de noms concrets. I és cert, els guionistes de "Misfits" han deixat clar que les úniques estrelles de la funció són els seus textos.

31. FRIDAY NIGHT LIGHTS


Teòricament, no hauria d'entrar en aquesta llista, ja que l'última temporada es va emetre al 2010 a DirecTV, però la seva estrena en obert va trigar una mica més a la NBC, i va acabar a principis del 2011, l'any que ha significat el seu reconeixement públic als Emmy. Crec que val la pena agafar-me a aquest tecnicisme per incloure el rànquing una última temporada que val la pena només per la relació entre el Coach Taylor i la Tami, eix centrals dels últims episodis. Aquesta és una de les parelles més interessants que ha retratat mai la televisió. La maduresa i sinceritat amb la que es relacionen és realment especial. Menció especial pel final de la sèrie, amb una seqüència d'una elegància que poques sèries són capaces d'imaginar.

32. THE GOOD WIFE


El gènere del drama legal ha estat exprimit de totes les formes i maneres possibles, i certament no trobareu res a "The Good Wife" que no hagiu vist en sèries d'advocats prèvies. Però amb una diferència: que aquí la idea, encara que coneguda, està molt ben executada. Els casos que es presenten són interessants, el seu desenvolupament està cuidat en tots els detalls (és fascinant com tot encaixa) i a més els seus diàlegs estan molt ben escrits, inclosos els silencis. A això afegeix-li la història romàntico-personal de l'Alicia Florrick per mantenir-te enganxat episodi a episodi i un repartiment sòlid com n'hi ha pocs, amb Julianna Margulies i Archie Panjabi al capdavant, i amb convidades del nivell de Lisa Edelstein.

33. DAMAGES


Segurament estarem d'acord que no ha tornat a ser el trenca-closques que va ser en la seva primera i increïble primera temporada, però això no vol dir que "Damages" (aka "Danys i perjudicis") no sigui una sèrie obligatòria. Servidor la segueix religiosament només pel plaer de veure els duels interpretatius de Glen Close i Rose Bryne. Aquest any, a més, s'hi ha incorporat en John Goodman, amb un paper simplement brutal. La sèrie s'atreveix cada vegada més a tocar qüestions força controvertides, i a la quarta temporada va mostrar com s'enriqueixen els contractistes militars privats que ofereixen els seus serveis als Estats Units per seguir fent la seva en països com l'Afganistan. Una sèrie a tenir molt en compte.

34. THE FADES


"The Fades" és la sèrie que faria M. Night Shyamalan si fos britànic i tingués sentit de l'humor. Ha estat una de les sorpreses de l'any, provinent de la BBC, i una de les que tinc més ganes de veure com continúa. Uneix perfectament l'esperit punk de "Misfits" i la passió pels elements fantàstics de "Supernatural", i tot plegat amb una factura visual impecable. La sèrie, escrita per Jack Thorne (guionista d'"Skins") explica la història d'un adolescent que té somnis terrorífics i que aviat descobrirà que pot veure morts (una mena d'ombres fosques). El millor de tot: l'amic del protagonista, en Mac, que és una autèntica enciclopèdia freak que no para de fer referències a pel·lícules de terror i bromes sobre El Senyor dels Anells.

35. ENTOURAGE


Fins i tot els fans més entregats d'"Entourage" reconeixem que la seva última temporada no va ser la millor de la sèrie. Però personalment em va agradar molt que respirés en tots els seus episodis una necessària sensació de comiat. A mesura que avançava, l'espectador va tenir el seu temps per acomiadar-se d'en Vincent, en Johnny, l'Eric, en Tortuga... i el gran Ari Gold! Perquè són canalles i gamberros, però al mateix temps són entranyables. Han aconsegut que forméssim part del seu particular cercle i per això la ficció de Mark Wahlberg va decidir posar-nos les coses fàcil a l'hora de l'adéu. En aquell moment no sabíem del cert si hi hauria pel·lícula. Ara podem dir que sí. Menys mal, perquè "Entourage" es troba a faltar.

36. MILDRED PIERCE


Kate Winslet s'ha guanyat tota sola l'entrada a la llista. La seva interpretació en aquesta minisèrie de l'HBO és simplement magnífica i val la pena devorar tots els seus episodis només per veure-la. Aquesta ficció dirigida amb ofici per Todd Haynes connecta amb gran encert les misèries de la Gran Depressió als Estats Units amb la crisi econòmica actual. La bombolla en la que viu la filla de la protagonista és la mateixa bombolla de classe mitjana-alta que aquests dies ha esclatat en contacte amb la realitat, i els esforços de la Mildred per adaptar-se a la situació -fent feines que mai s'hauria imaginat que hauria de fer- són els mateixos esforços que moltes persones han de fer avui dia per assegurar-se d'arribar a final de mes.

37. THE BIG BANG THEORY


No t'esperaves que "The Big Bang Theory" estigués a tan avall en el rànquing? Bazinga! En Sheldon, en Leonard i companyia continuen posant-me de bon humor cada vegada que miro un episodi (és una cosa automàtica). Però cal posar la sèrie en context, i "The Big Bang Theory" ja no és la que era a les seves primeres temporades. Les relacions amoroses, cada vegada amb més pes, s'estan carregant lentament l'essència de la sèrie. Això va de nerds perdedors, oi? Doncs com és que ara tots tenen nòvia? Malgrat tot, "The Big Bang Theory" continúa sent la millor sitcom (en el sentit tradicional del terme) en emissió i aconseguir ser una de les meves sèries preferides tenint riures enllaunats de fons té molt de mèrit.

38. JUSTIFIED


De vegades em pregunto què passaria si en comptes de ser una sèrie de cas per episodi, "Justified" primés els arcs argumentals de llarg recorregut. Perquè aquí tenim un repartiment que ha entrat amb una naturalitat brutal en els seus personatges (començant per Timothy Olyphant, magnètic, i seguint per Walton Goggins), un escenari amb una gran personalitat que pràcticament respira a través de la pantalla, diàlegs molt ben escrits, i explosions d'ultra-violència que assalten l'espectador quan menys ho espera. Si has de triar una sèrie que per entretenir-te sense maldecaps, d'aquelles que diuen per passar l'estona, sisplau, que sigui aquest western modern de paisatges tranquils i duels que es desenvolupen en silenci.

39. THE CHICAGO CODE


"The Chicago Code" és en aquesta llista més pel que podria haver estat que pel que realment és. El que podria haver estat si en comptes d'haver-se emès a FOX ho hagués fet a FX. I es que l'autor d'aquesta sèrie policíaca que dibuixa una fina línia entre el món de la justicia i la corrupció és ni més ni menys que Shawn Ryan, creador de "The Shield". La seva veu és molt present a "The Chicago Code" i es nota especialment en els diàlegs. Però aquesta intenció es perd per la forma, clarament comercial i lluny del realisme d'altres ficcions policíaques, sent un autèntic llast per una sèrie amb unes pretensions més elevades que l'entreteniment i que es queda a mig camí entre el que vol ser i el que en realitat vol que sigui el seu canal.

40. THE WALKING DEAD


Entra a la llista pels 4 últims minuts del darrer episodi i perquè la seva premisa em continúa semblant interessant: explorar un grup de personatges en una situació límit sent els zombies el vehicle que els porta a aquesta situació. Aquesta mateixa idea en el còmic de Robert Kirkman es converteix en una obra mestra. El problema de "The Walking Dead" és l'execució. El seu interès en l'ésser humà es converteix en tediós quan els diàlegs són previsibles, els personatges no tenen complexitat i a més no té cap sentit del ritme. El que al còmic és tensió aquí és aborriment. Però la idea, insisteixo, és bona, i confio que en el segon tram de temporada, etapa post-Darabont, "The Walking Dead" exploti el seu potencial.