Vivim en un món obsessionat amb l'aspecte físic. La societat moderna es mira el melic cada dia més. Se'l mira i es pregunta: tinc un melic maco? Agrada el meu melic? Pot ser que no sigui tan bonic com el dels altres? I entra en una espiral malaltissa de recerca i trobada de defectes basada en uns cànons estètics que vénen imposats pel món de la publicitat i dels "mass media". Per això, m'alegro que aquesta nit torni a la televisió una sèrie com "Nip/Tuck".

Perquè "Nip/Tuck" fa un retrat cru i seriós d'aquesta obsessió per l'aparença física. Ho fa a través de la feina de dos cirurgians plàstics. Ens mostra com és realment el seu treball: no l'abans i el després dels anuncis, sinó el durant, la sang esquitxant i els cossos oberts, una carnisseria desagradable que mareja l'espectador. Si des de casa pensàvem arreglar-nos les cartutxeres algun dia, les imatges de "Nip/Tuck" ens fan canviar ràpidament d'idea.

I ens mostra com són els seus pacients: persones insegures, amb greus problemes d'autoestima i realment pertorbades. Nosaltres volem ser com ells? No, volem ser persones sanes que ens acceptem com som i no entreguem el nostre cos a mans de dos cirurgians perquè ens tallin i cusin seguint un patró. La sèrie ensenya a estimar la diferència i la imperfecció, dues idees de les quals en fa una autèntica lloança. Som diferents i això és bo.

A més, ho fa des de la televisió, cosa gens senzilla. No oblidem que la televisió és la primera que potencia els cànons estètics dominants. Ho veiem a les sèries, on molts repartiments estan plens de joves guapos i guapes, si no directament de models fent d'actors, i en les quals els personatges que no compleixen amb aquests requisits passen a ser secundaris o personatges graciosos. I aquí recordaré el paper d'en Hurley a "Lost", per exemple.

No és fàcil anar a la contra del sistema des de dins del sistema, i "Nip/Tuck" ho fa. Un pot fer zàping aquests dies i trobar-se amb pseudoconcursos que tenen com a únic objectiu ensenyar cossos de senyoretes en biquini i senyorets marcant six pack, o bé de programes de pseudoreportatges que es fan un fart de recórrer amb la càmera les platges del nostre país a la caça i captura de carn fresca per a l'entreteniment visual de l'espectador.

Les trames que embolcallen la idea principal de "Nip/Tuck" poden ser més o menys encertades i tenen els seus alts i baixos: des del drama familiar de la família d'en Sean, a la crisi de l'amistat dels dos doctors, passant per l'arc argumental de l'assassí. Però la sèrie manté permanentment el seu discurs com la columna vertebral que justifica les històries que s'articulen al seu voltant i que dóna sentit a l'existència del Dr. McNamara i el Dr. Troy.

Per això, trobar "Nip/Tuck" a la televisió és pràcticament com un oasi entre anuncis de cremes que et fan recuperar la joventut i productes màgics per perdre la flaccidesa abdominal. La sèrie de Ryan Murphy torna avui (23 h) al Canal 3XL, que reprèn "Nip/Tuck" a la quarta temporada (les tres primeres ja es van emetre a TV3) i que seguirà amb la cinquena i la sisena. I per posar-nos al dia de cara a l'estrena, han preparat aquest resum: