EMISSIÓ: Dimarts 12 de desembre, a les 22.30, a TV3 i 30 dies a internet

Què estaríem disposats a creure’ns per recuperar un fill?

Nicholas Barclay, un nen de Texas de tretze anys, va desaparèixer l’any 1994 sense deixar rastre. Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya. Tot i que Nicholas era ros amb ulls blaus, la família va acceptar el jove, moreno d’ulls marrons i amb un fort accent estranger.
Per què?

Un apassionant thriller aclamat per la crítica i premiat en festivals internacionals
Del productor guanyador de l’Oscar per “Man on Wire” i “Searching for Sugar Man”






“Des que recordo, sempre he volgut ser una altra persona, algú que fos acceptat”
Frédéric Bourdin



En Nicholas Barclay va passar la tarda jugant a bàsquet amb els amics i després va trucar a casa perquè l’anessin a buscar. Va agafar la trucada el germà i, com que la mare dormia, li va dir que tornés caminant. Aquella va ser l’última vegada que la família va saber alguna cosa d’ell. Tenia 13 anys i devia estar a uns tres quilòmetres de casa seva, a Texas. Va desaparèixer per sempre més sense deixar cap rastre. Era el 13 de juny del 1994.



Nicholas Barclay


Tres anys i mig després, la família va rebre la notícia que l’havien trobat a Espanya, a Linares, i que havia aconseguit fugir d’un calvari de segrest, tortures i violacions contínues. La família estava molt il·lusionada de recuperar-lo, però les coses es van tornar encara més estranyes quan el van portar a casa, a Texas. Com és que el fill ros d’ulls blaus havia tornat amb els cabells, la pell i els ulls més foscos? Com era possible que hagués canviat tant la seva personalitat i fins i tot l’accent? Per què la família no semblava adonar-se d’aquestes diferències tan òbvies? Era una expressió inconscient d’una esperança desesperada? Era l’oportunitat d’un tipus de redempció? O és que la família amagava alguna cosa?

I si no era en Nicholas Barclay, qui era, en realitat?



Frédéric Bourdin


La família convivia amb un impostor, en Frédéric Bourdin, un noi francès que mai havia tingut l’amor d’una família i en buscava una desesperadament. La Interpol el tenia fitxat per assumir desenes d’identitats falses. Tot i que es feia passar per en Nicholas, que llavors tindria 16 anys, en Frédéric en tenia 23. Com va aconseguir enganyar policies, jutges, agents de l’FBI, i eludir proves d’ADN? I què li havia passat, en realitat, a en Nicholas?

Aquest relat va més enllà d’una història intrigant de desaparició i suplantació. Tracta sobre com la gent crea la seva pròpia versió de la realitat a partir de les coses en què més vol creure i els motius ocults que poden portar les persones a realitzar actes incomprensibles.

“Volia que la pel·lícula fos un viatge emotiu”, afirma el director, Bart Layton. “Volia que la gent abandonés les sales de cinema amb el cap bullint amb pensaments, preguntes i debats. És el tipus de pel·lícula sobre la qual espero que la gent tingui ganes de parlar després al pub. Espero que en el fons la pel·lícula tracti sobre pensaments i idees que són més grans que aquesta història en particular, que tracti de les mentides que volem creure i sobre les veritats que nosaltres construïm per a nosaltres mateixos.”

Podeu veure’n el tràiler aquí.


Premis
Gran premi del jurat, Festival de Miami, 2012
Millor director, Hot Docs, 2012
Millor documental, Festival de Zuric, 2012
Millor documentals, Festival de Varsòvia, 2012
Millor debut britànic, BIFA, 2012
Millor documental, BIFA, 2012
Millor debut britànic, BAFTA, 2013


Festivals
Festival Sundance, 2012
Festival de Sant Sebastià, 2012


Crítiques
“Una obra mestra sobre la identitat i la família... convertida en una de les sensacions de l’últim cinema documental”. (Cinemania)
“Aquella vella expressió que la realitat sempre supera la ficció és un eufemisme quan s’aplica a l’apassionant documental de Bart Layton”. (The Hollywood Reporter)
“El maquiavèl·lic personatge ens lliga a la butaca i no ens deixa anar”. (La Vanguardia)
“La pel·lícula que Hitchock hauria volgut dirigir i on Norman Bates encaixaria perfectament com a personatge secundari”. (Cine 2000)
“Absolutament imprescindible”. (Filmin)
“Sens dubte, un dels documentals de l’any”. (Cine 365)
“Us deixarà sense paraules”. (Cineralia)
“Una de les experiències més desconcertants i torbadores que es poden viure en una sala de cine”. (AUX Magazine)
“El documental de Layton funciona com una obra d’enginyeria perfecta, un tortuós puzle en què cada peça resulta més inquietant que l’anterior”. (Culture Club – Vogue.es)


Més informació
Web: http://imposterfilm.com/


Dirigit per Bart Layton.