El programa de la IV Jornada de prevenció i d’atenció a adolescents en risc que organitza Amalgama-7 inclou la projecció d’“Adopcions, 18 anys després”, un treball dirigit per Josep Rovira estrenat a TV3 dins el programa “Sense ficció” de TV3.

Tant el documental com la jornada se centren en els perfils, les característiques i les inquietuds que manifesten els infants que van ser adoptats majoritàriament a finals dels anys 90 i que ara són majors d’edat.

La jornada tindrà lloc el 19 d’octubre a l’Auditori de Cosmocaixa Barcelona. Hi participaran representats dels àmbits de l’educació, els serveis socials, entitats del Tercer Sector i professionals de la psicologia i la psiquiatria.


“Adopcions, 18 anys després”




L’adopció és tan antiga com la mateixa humanitat, s’ha practicat tota la vida, però fa uns anys a Catalunya hi va haver un autèntic fenomen social en disparar-se el nombre de famílies que iniciaven els tràmits per adoptar un fill. La demanda va ser tan gran que, més enllà de l’adopció al propi territori, es van obrir vies fins aleshores gairebé inexistents amb països molt distants geogràficament i culturalment, amb un resultat aproximat d’uns setze mil nens i nenes afillats per famílies catalanes.

Coincidint amb tot això, l’any 1995 la cadena britànica Channel 4 havia emès el documental “Cambres de la mort”, sobre les tràgiques conseqüències de la política del fill únic iniciada a la Xina a finals dels anys setanta. La difusió, que es va fer en televisions d’arreu del món -entre elles en el programa “30 minuts de TV3- va generar un gran escàndol internacional i un extens debat sobre abandonaments i adopcions.




El documental “Adopcions, 18 anys després”, una producció pròpia de TV3 dirigida pel periodista Josep Rovira, entrevista una vintena de nois i noies adoptats de diversos països de procedència i també nascuts a Catalunya. Arribats a la majoria d’edat, han deixat enrere l’adolescència, una de les etapes més difícils de la formació de la personalitat i han pres consciència de la seva realitat i dels motius pels quals van ser abandonats.

Han entrat en l’edat adulta, tenen veu pròpia i són capaços d’expressar davant de la càmera -un per un o en grup- els sentiments més íntims i les pors que els provoca conèixer aquest traumàtic episodi de les seves vides. Alguns han viatjat als països o llocs on van néixer, altres han tingut accés als documents que expliquen el seus orígens i els motius pels quals van ser abandonats, i molts prefereixen no saber-ho.

El seu és un discurs clar i contundent que, en alguns casos, pot arribar fins i tot a impressionar les famílies adoptives, que generalment tenen la creença que les conseqüències d’aquestes experiències sovint dramàtiques s’acaben amb el simple pas dels anys. Alguns d’ells conviuen bé amb la seva realitat; en canvi, d’altres, en situacions més complicades, han hagut de demanar ajut a entitats especialitzades en assistència psicològica. El documental no consulta ni les famílies ni experts en adopció; ha volgut centrar tot l’interès en el testimoni d’aquesta vintena de nois i noies, que parlen en primera persona d’una història personal que reclamen com a pròpia, sigui bona o dolenta.

Dirigit per Josep Rovira.