EMISSIÓ: Dimarts 29 d’agost, a TV3 i internet
ATENCIÓ: per un canvi de programació d’última hora, s'emetrà el documental "La Rambla: secrets d’un escenari” a les 22.45, en lloc de "La destrucció de la primavera".

El 31 d’agost es compleixen 20 anys de la mort de Lady Di. Amb motiu d’aquest aniversari, el programa estrena “Lady Diana contra Elisabet II. Un duel reial”, un documental que se centra en el pols que van lliurar durant anys la reina Elisabet II i la princesa Diana. Un conflicte generacional que es va disputar en secret portes endins del castell de Windsor. I després, "La Rambla: secrets d'un escenari". Els misteris i secrets de la Rambla de Barcelona al descobert a través de Lluís Permanyer. L’escriptor ens acompanya en un recorregut únic i irrepetible. Descobrim una Rambla inèdita.



“LADY DIANA CONTRA ELISABET II. UN DUEL REIAL”
EMISSIÓ: Dimarts 29 d’agost, a TV3 i 30 dies a internet (geolocalitzat a Espanya)

Matrimoni concertat. Divorci ordenat


Una producció de Ciné Films Europe



Durant disset anys, Elisabet II, la garant de la tradició, i Diana, la princesa rebel, van lliurar un duel implacable. Un duel que gairebé li costa la corona a la reina. Aquesta és la història d'un punt d'inflexió, en què una monarquia recalcitrant anglesa es veu obligada a adaptar-se a la modernitat.

Lady Diana Frances Spencer, la tercera filla del vuitè comte de Spencer, tenia 19 anys i treballava d'ajudant a la guarderia d'una escola del centre de Londres quan va conèixer el príncep Carles. Protestant, verge i aristòcrata, era la candidata ideal per convertir-se en la dona del futur rei, assegurar un hereu a la corona i de pas tranquil·litzar els pares del príncep, amoïnats pel futur de la dinastia perquè amb trenta anys el Príncep de Gal·les no semblava tenir gaire pressa per donar hereus al tron.

El 29 de juliol de 1981, davant de 750 milions de telespectadors, Diana es va casar amb el príncep Carles. Molt poc després del casament, aquell conte de fades es va convertir en un duel aferrissat entre dues dones, la reina Elisabet II i la princesa Diana, una confrontació de dos mons, per una banda el tradicional i secular i per l'altra el decididament contemporani. Aquest duel tràgic canviaria radicalment la imatge de la monarquia i la seva relació amb el poble britànic.




El matrimoni concertat va assegurar la continuïtat de la dinastia amb dos fills. El 1982 va néixer Guillem i dos anys més tard, Enric. La reina n’estava satisfeta. A més, volia que la princesa assumís plenament el seu paper de membre de la família reial i es dediqués a les obres de beneficiència. Una vegada més, Diana compliria els desitjos de la reina, però a la seva manera. Va decidir lluitar per una causa per la qual la corona passava de puntetes, un tema tabú, la sida. I ho va fer, tot i la desaprovació de la reina. Va començar a donar suport a causes ignorades per la família reial, com la lepra o les mines antipersona, i la premsa li va fer costat. La diferència generacional es feia cada vegada més gran entre Diana, ja anmenada "la princesa del poble", i la reina, que hi continua mantenint una distància freda.

Més tard, quan Diana i la reina sabien que Carles havia reprès la relació amb la seva examant, Camilla Parker Bowles, però la premsa encara ho desconeixia, la reina faria tot el possible per evitar un escàndol i més encara un divorci. Va proposar un pacte a la seva jove. Diana podia continuar amb les seves missions humanitàries amb la condició que s'avingués a representar el paper d'esposa i mare feliç. I així ho va fer durant quatre anys. Però als 31 anys, Diana ja no era la princesa dòcil a qui la reina podia imposar el seu comportament. Al cap de deu anys d'aquell matrimoni simulat, va decidir que era hora de posar punt final a aquella comèdia.

La publicació del llibre “Diana, su verdadera historia”, d’Andrew Morton, en el qual havia col·laborat, va ser la seva venjança contra la família reial. Un llibre tan explosiu va vendre més de 7 milions d'exemplars a 80 països. Sis mesos després, la parella es va separar i Diana, condemnada a l'ostracisme al palau de Kensington, va recaure en la depressió. A punt de patir una crisi nerviosa, Diana no va poder aguantar la presència constant dels mitjans de comunicació. El desembre de 1993 va anunciar la seva retirada de la vida pública.




El gabinet de premsa reial va lliurar una batalla contra ella durant dos anys, fins que la princesa va decidir donar el cop final. El dia de l'aniversari de noces de la reina. El 20 de novembre de 1995, quan Elisabet II celebrava el 48è aniversari de casament, Diana concedia una entrevista al canal de televisió anglès de més audiència. “Al meu matrimoni érem tres. I això és una multitud”, va afirmar-hi. Poques setmanes després, la reina va ordenar a Carles i Diana que es divorciessin.

El 30 d'agost del 1997, Diana, la seva parella Dodi Al Fayed, el fill d'un home de negocis egipci multimilionari, i el seu xòfer Henry Paul, van morir arran d’un tràgic accident de trànsit a París, quan fugien dels paparazzis.

L'endemà el país es va despertar plorant i es va indignar amb el silenci de la casa reial, que es va allargar durant dies. En els sondejos d’opinió que es van publicar llavors, més d'un terç dels britànics estaven a favor de l'abdicació immediata d'Elisabet II. El primer ministre Tony Blair va convèncer la reina perquè tornés a Londres, des d’on faria un comunicat públic.

El cineasta Stephen Frears, director de “La reina”, sentencia al documental: “La van matar entre tots. Tots van participar en la seva mort. No es tracta ningú d'aquella manera. L'origen de tot va ser el matrimoni. No s'hi hauria d'haver casat. Allà és on van començar els problemes. Perquè sabíem que allò es tractava d'un ritual o de protocol. Va ser com un sacrifici humà.”


Testimonis
Ingrid Seward. Biògrafa reial.
Mark Saunders. Reporter i fotògraf de la família reial.
Ken Wharfe. Cap de seguretat i confident de Diana (1986-1994)
Hugo Vickers. Historiador.
Richard Kay. Periodista i amic de Diana.
Dickie Arbiter. Portaveu del gabinet de premsa de la reina (1988-2000).
Stephen Frears. Director de cine. Director de "La reina".

Podeu veure’n el tràiler aquí.

Dirigit per Caroline Benarrosh.


ATENCIÓ: per un canvi de programació d’última hora, s'emetrà el documental "La Rambla: secrets d’un escenari” a les 22.45, en lloc de "La destrucció de la primavera".

"La Rambla: secrets d'un escenari"

Els misteris i secrets de la Rambla de Barcelona al descobert a través de Lluís Permanyer. L’escriptor ens acompanya en un recorregut únic i irrepetible. Descobrim una Rambla inèdita.

null

L’escriptor Lluís Permanyer ens endinsa en els secrets i misteris de la Rambla com a escenari del teatre de la complexa i variada història de Barcelona.

En “La Rambla: secrets d’un escenari”, Permanyer ens descobreix perquè aquest indret barceloní s’ha consagrat com un carrer únic al món i una veritable síntesi de la dinàmica ciutadana. Aquest documental ens mostra la Rambla com l’escenari escollit pels ciutadans per representar els grans esdeveniments de Barcelona.





Amb Ventura Pons, Joan Gaspart, Nazario i altres personatges que han viscut aquest carrer, l’escriptor ens porta a reconèixer la força del patrimoni immaterial que reflecteix l’ànima ciutadana a través de: la vida, la mort, la guerra, la diversió, el sexe i l’urbanisme.
La vida perquè l'essència de la Rambla és la mateixa des del segle XVIII, quan es va urbanitzar, fins als nostres dies. Però també perquè aquest carrer és un cos viu que va evolucionant. Sempre ha estat un espai interclassista i intergeneracional.

La mort representada amb les forques medievals del Pla de l’Os i per les bombes anarquistes de la primera meitat del segle XX, amb atemptats com el del Liceu, que buscaven fer servir la Rambla com un tornaveu formidable.

La guerra que es fa present al segle XVII amb la confrontació del Corpus de Sang i la revolta dels Segadors i que el 19 de juliol del 1936 converteix la Rambla en el primer carrer d’un món nou.



Per a Lluís Permanyer, el paisatge arquitectònic de la Rambla no és la clau: solament és el marc d’un escenari inexistent, però que s’ha anat imposant amb espontaneïtat. Per això els barcelonins han volgut que acollís tot allò que consideraven important i representatiu.

L’escriptor ens explica com era la Rambla on es van concentrar els primers llocs d'oci i cultura de la ciutat: el teatre permanent més antic d'Espanya, el primer cafè de Barcelona, el Liceu...

Ens presenta personatges que ens parlen de La Rambla com un espai de llibertat on s'expressen desitjos, tendències i reivindicacions. Tot plegat ha fet que a la Rambla s’hagin donat espontàniament les formes de producció estètica i social més innovadores.

Un carrer únic al món que, en paraules de Lluís Permanyer, no ens hem de deixar perdre.

Dirigit per Luís Permanyer i realitzat per Eva Martínez
Una producció de Televisió de Catalunya, SA amb la col·laboració de “Parallel 40”