EMISSIÓ: dimarts 24 a les 21.55 i 23.00, a TV3


“Sense ficció” estrena la producció pròpia de TV3 dirigida per Josep Rovira “Mediació”, una nova manera de resoldre els conflictes entre dues parts enfrontades. Un mètode que serveix tant en baralles veïnals com en discussions derivades de divorcis mal resolts o bé en litigis entre societats mercantils. Cada cop s'opta més per buscar un bon acord que una mala sentència, que sempre tardarà molt més a arribar, que només resoldrà una part de la disputa i que haurà tingut un cost molt més elevat.

I després, s’emet “La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”), una producció de la DR, la televisió pública danesa, que va fer revisar els protocols de donació d’òrgans arran del cas de la Corina. Contra tot pronòstic mèdic, va sobreviure després d’un accident de cotxe després que la seva família va donar el consentiment per a la donació dels seus òrgans.


“MEDIACIÓ”

Què és exactament la mediació i com es fa? Qui participa en una mediació entre les parts enfrontades? Quin acostuma a ser el resultat? Aquests són alguns dels interrogants que respon el documental “Mediació”, la singularitat del qual consisteix en què els rodatges no són simulacions, sinó que assisteix en directe a la dinàmica de les reunions que han tingut lloc dins de les sales de mediació. Aquest és un fet insòlit, tenint en compte que les mediacions es regeixen pel principi de confidencialitat i que fins ara mai no s’havien ofert imatges reals dels processos, que sovint van des de les baralles inicials fins a la solució final pactada.





Des del cas de dues veïnes d’una escala de la població de Salt, al Gironès, que han portat la seva convivència al límit --creuant-se diverses denúncies difícils de tramitar perquè no es tracta de fets tipificats com a delictius-, fins a una mediació penal als Jutjats de Sabadell ordenada per un jutge per un cas de violència masclista, passant per una parella que acudeix als professionals de Khimera, gabinet especialitzat en mediació, per mirar de donar solució a un problema no resolt en el moment del divorci sobre la custòdia dels fills. En tots els casos, la tècnica aplicada és la mateixa: aconseguir que les parts trobin una solució que sigui la seva i la millor per a ells, sense imposar cap solució aliena per màgica que sembli als ulls del mediador.

“Mediació” ofereix també una visió més creativa de la mediació, gràcies als rodatges fets al Teatre Lliure de l’obra “En veu baixa”, l’escenificació descarnada d’una mediació entre un exterrorista de l’IRA i el fill d’una víctima seva. L’obra, que es va estrenar el 2016 a l’Espai Lliure de Montjuïc amb direcció de Ferran Madico, va rebre els premis Writers Guild Award al millor text teatral, el Fringe First Award i l’Stage Award al el Festival d’Edimburg del 2013.






També dins de l’àmbit de la dramatúrgia, el documental assisteix a uns exercicis de mediació preventiva portats a terme pels alumnes de l’Institut Cristòfol Colom, del barri del Bon Pastor de Barcelona, en els quals els membres de la companyia la Xixa Teatre posen en situació els adolescents davant de problemes habituals, com la violència de gènere o el racisme, i els fan buscar respostes col·lectives noves.

Una de les condicions essencials de tota la mediació és la imparcialitat. En aquest sentit, “Mediació” mostra un cas exemplar de mediació duta a terme en una comissaria de la Policia Municipal de Girona, que és l’encarregada de gestionar els casos de mediació en aquesta ciutat, adoptant un paper ben diferent del que seria habitual si actuessin només com a agents uniformats.





Malgrat tots aquests exemples positius i la bona publicitat que envolta la mediació, a Catalunya no acaba de funcionar de manera òptima. El documental ho reflecteix fent una breu visita a la seu del Centre de Justícia Alternativa del Tribunal Superior de Ciutat de Mèxic. Malgrat la fama del país, la comparació és paradigmàtica: la mediació està reconeguda en la Constitució Política dels Estats Units Mexicans i integrada dins de l’estructura judicial, i ocupa un edifici íntegrament dedicat a la mediació a la mateixa Ciutat de la Justícia de la capital federal. De fet, és el mètode preferit per la societat mexicana per la seva solvència, rapidesa i estalvi de despeses.

La mediació fa servir un símil per diferenciar-se de la justícia, agafant com a metàfora un iceberg i explicant que mentre la llei només mira la part que sobresurt dels conflictes, la mediació n’observa la profunditat i els orígens. Aquest és també l’objectiu del documental, viure des de dins diversos exemples paradigmàtics de mediació i no quedar-se en les definicions tècniques i l’opinió dels experts.


"LA NOIA QUE NO ES VOLIA MORIR"

“La noia que no es volia morir” (“Pigen der ikke ville dø”) és la sensacional història de Carina Melchior, una noia danesa de 19 anys que es va estavellar amb el cotxe dels pares, i tant ells com els metges estaven convençuts que no sobreviuria. Però Corina enganya les prediccions mèdiques i es desperta de sobte en un llit d’hospital després que la seva família ja hagi acceptat la donació dels seus òrgans.

El documental segueix el seu cas des d’aquell moment i acompanya la Carina en la rehabilitació intensiva al Hammel Neurocenter, lluitant per recuperar la vida i l’ús de les extremitats. I, un cop més, la Carina sorprèn tothom.





Estem davant d’un destacable treball periodístic de la DR, la televisió pública danesa, que analitza a fons les avaluacions i tractaments mèdics i la difícil opció crítica a què s’enfronta una família que ha de decidir sobre la vida de la seva filla. Però, sobretot, és la sorprenent història d’una noia que va desafiar tots els pronòstics i que va sobreviure.
Quan “La noia que no es volia morir” es va estrenar a la DR1, va ser vist per 1.411.000 espectadors (58% de quota de pantalla), i es va convertir en el documental més vist a la televisió danesa des de 1995. El pic màxim d’audiència va arribar a 1.700.000 espectadors (quota del 66%).

El documental es va convertir immediatament en “tema popular”, i el cas ha suscitat un debat públic a Dinamarca sobre les donacions i els tractaments al final de la vida. Sobre la base del treball periodístic, el ministre danès de Salut ha exigit noves directrius per a la donació d'òrgans, i la Societat Danesa de Neurocirurgia s’ha vist empesa a avaluar si els protocols que regeixen els tractaments al final de la vida són prou bons.

Dirigit per Steen Jensen.