EMISSIÓ: dimarts 10 a les 21.55 i 23.10, a TV3.

“Sense ficció” estrena dues produccions centrades en un dels temes més transcendentals que té la nostra societat damunt de la taula en aquests moments: la seguretat. D'una banda, la producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses “Els espies no són el que eren”, una aproximació al món dels Serveis d’Intel·ligència. A partir del cicle d’atemptats jihadistes a Europa que va començar ara fa dos anys amb la matança al setmanari “Charlie Hebdo” i al supermercat Hyper Cacher, a París, el documental fa una radiografia dels fets que permet comprovar les dificultats que tenen aquests Serveis per adaptar-se a un nou tipus d’amenaça.

A continuació, s'emet “Un bon americà”, una producció de Blue+Green Communication dirigida per Friedrich Moser, sobre els costos dels errors comesos pels sistemes de seguretat per motius econòmics i el preu que hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits.


“ELS ESPIES NO SÓN EL QUE EREN”



Cada vegada que hi ha un atemptat jihadista sentim parlar dels Serveis d’Intel·ligència. Però se saben poques coses d’aquests Serveis, del seu funcionament, del seu paper, del que fan, de què poden fer i de què no poden fer. Arran dels atemptats s’obren debats sobre la cooperació entre els Serveis de diferents països. Fins i tot s’arriba a dir que caldria una CIA europea, sense saber si aquest seria el model de referència o si seria simplement irrealitzable.

El documental s’endinsa en aquest món dels Serveis d’Intel·ligència de la mà d’exdirectius i de personalitats vinculades a aquest món així com d’especialistes de diferents països, fent una anàlisi d’aquest cicle infernal que va començar ara fa dos anys. I també detalla, a partir de les investigacions fetes a França i Bèlgica i dels informes de la Comissió d’Investigació parlamentària francesa, els itineraris que van seguir els jihadistes per preparar els diferents atemptats en aquests països. És així com es fan evidents els “forats a la raqueta”, que es com anomenen els francesos els punts febles dels sistemes de seguretat i d’intel·ligència. Forats pels quals entren en acció els autors dels atemptats.




El relat dels fets és paral·lel a les reflexions dels especialistes sobre com funcionen els Serveis d’Intel·ligència i com haurien de funcionar, sobre quin és el seu present i quin ha de ser el seu futur. I la primera missió d'aquests Serveis és: anticipar les amenaces. Treballar, entre altres coses, per impedir que atemptats com els recents no tornin a passar.

Què fa que, malgrat poders especials i eines d’investigació particulars, els atemptats puguin tenir èxit? Els Serveis d’Intel·ligència no van ser concebuts per a aquest tipus de risc. L’adaptació al jihadisme és difícil, lenta i costosa. S’han hagut de revisar mètodes de treball, protocols i organització. I, sobretot, augmentar la coordinació al si de cada país entre tots els que fan intel·ligència d’una o altra manera.



Jorge Dezcallar, diplomàtic i exdirector del CNI (2001-2004), i Félix Sanz Roldán, secretari d'estat
i director del CNI



La intel·ligència a Espanya, per exemple, és competència del CNI, el Centre Nacional d’Intel·ligència. Però els Serveis d’Informació dels cossos de seguretat, sigui Policia Nacional, Guàrdia Civil o Mossos d’Esquadra, també fan un cert tipus d’intel·ligència necessària per a la seva feina. La coordinació entre tots els que maneguen aquests temes ha esdevingut essencial a tot el continent per aconseguir una eficàcia real.

Els Serveis d’Intel·ligència, però, són molt gelosos de la seva sobirania i de la informació que tenen. “Compartir informació” és una expressió que aprenen a força de traumatismes i obligats per les circumstàncies. Només compartint bases de dades i experiències, poden afrontar aquest nou tipus de risc que afecta ara la població civil. La cooperació es complica encara més si es té en compte que cada país té les tasques d’intel·ligència organitzades a la seva manera, amb nombre de Serveis diferents, amb poders i atribucions diferents, amb legislacions i controls parlamentaris diferents.

Fugint d’estereotips, “Els espies no són el que eren” aborda un tema complicat però essencial en la mesura que afecta la seguretat de tots plegats.

“UN BON AMERICÀ”

En Bill Binney és un criptògraf que treballava per l’Agència de Seguretat Nacional (NSA) des del 1997 com a director tècnic i analista de dades. Va ser el creador de Thin Thread, un sofisticat programa de recopilació de dades capaç d’aportar pistes sobre activitats terroristes. La clau de Thin Thread era que, a diferència del sistema utilitzat pel govern nord-americà, integrava mesures de seguretat que evitaven els mètodes massius i indiscriminats de vigilància, denunciats anys més tard per Edward Snowden. Per què es va suprimir aquest programa? Qui hi havia darrere?




El final de la Guerra Freda va canviar el tauler de joc: el gran enemic dels Estats Units passava a ser el terrorisme internacional. Amb l’auge de les noves tecnologies, l’obsessió dels serveis secrets era la recopilació de dades per tal de detectar i controlar les activitats de possibles terroristes, dins i fora les seves fronteres. El programa Thin Thread era capaç d’interceptar qualsevol senyal electrònic, filtrar-lo per objectius i oferir-ne els resultats sense envair la privacitat dels ciutadans. Aparentment el sistema era perfecte, però tenia un problema: era massa barat. Interessos particulars de persones del govern i càrrecs directius de la NSA van afavorir els serveis d’una empresa privada que es vanagloriava de tenir un programa capaç de recopilar moltes més dades.




Tres setmanes més tard tenien lloc els atemptats al World Trade Center de Nova York. A partir d’aleshores les agències d’intel·ligència de desenes de països modifiquen el focus d’actuació i passen de vigilar els enemics militars a vigilar els seus ciutadans en nom de “la seguretat”.

La història de Bill Binney va més enllà de l’11-S i d’allò que l’hauria pogut evitar. Els recents atemptats terroristes en ciutats europees posen de relleu la perillositat de la vigilància massiva. No només suposa un abús contra el dret a la llibertat en democràcia, sinó que l’acumulació innecessària de dades ha convertit els serveis d’intel·ligència en lents i inefectius davant les amenaces a temps real. Tot plegat emboirat pel secretisme d’uns organismes que permeten i alimenten un sistema de blanqueig de capitals per a determinades empreses amb bones relacions polítiques.




“Un bon americà” (“A good american”) és, en primer lloc, una pel·lícula sobre la moral. Ens parla de la seguretat invisible als ulls del ciutadà. Però què passa si aquest aparell comet errors per motius econòmics? Quin preu hem de pagar pel nostre dret com a ciutadans a ser protegits? En quin moment decidim reduir la nostra llibertat per sentir-nos més segurs?


PREMIS I FESTIVALS
CPH:DOX – Dinamarca, 2015
DOC NYC – Estats Units, 2015
Palm Springs IFF (Millor pel·lícula) – Països Baixos, 2015
IFF Rotterdam – Països Baixos, 2015
Festival Millenium Bruxelles – Bèlgica, 2015
DocsBarcelona - Catalunya, 2016



Entrevista al director d'"Un bon americà", Friedrich Moser