EMISSIÓ: dimarts 13 a les 21.55 i 23.05, a TV3.

En la setmana de la 25a edició de La Marató de TV3 i Catalunya Ràdio, dedicada aquest any a l'ictus i a les lesions medul·lars i cerebrals traumàtiques el programa “Sense ficció” es pregunta què fa que un programa de televisió perduri durant 25 anys i s'hagi esdevingut la festa anual de la solidaritat catalana. I la resposta és “Maratonians”, un documental produït per Televisió de Catalunya i dirigit per Marta Arrufat i David Burillo. A continuació, s'emetrà “Invictus: la cicatriu a la mirada”, una producció de Zagorafilms dirigida per Javier Rada i Jordi Gallofré, que ens acosta a tres malalts d’ictus en tres estadis diferents de la malaltia i amb una sola lluita: tirar endavant.


“MARATONIANS”

“La Marató” és més que un programa de televisió. Fa anys que ha traspassat les fronteres del mitjà per convertir-se en un fenomen social. El documental “Maratonians” retrata “La Marató” a través de sis testimonis que han estat, en algun moment de la història, protagonistes del programa. Els hem retrobat en les seves vides i convivint amb les seves malalties. “La Marató” els ha marcat i ens expliquen per què. Han viscut el programa des de dins, han vist com creixen els marcadors i, sobretot, han rebut l’empatia i la solidaritat de la gent.



Avui, la seva esperança segueix posada en la recerca i, de fet, tots se n’han beneficiat d’alguna manera. Quan van participar a “La Marató” sabien que la investigació potser no arribaria a temps per curar-los, però, igual que fan ells, el programa també mira cap al futur, per tal que les pròximes generacions tinguin un tractament per a aquelles malalties que avui són encara incurables.

“La Marató” és també divulgació, recerca, emoció i està plena de música, d’humor i de situacions singulars que només es donen en un programa tan excepcional com aquest. Alguns dels presentadors que han conduït el programa i alguns dels artistes que hi han col·laborat al llarg dels seus vint-i-cinc anys completen el ventall de veus que expliquen per què és única, “La Marató” de TV3 i Catalunya Ràdio.



El 19 de desembre del 1992 Àngels Barceló començava la primera Marató de la història de la televisió. TV3 va ser pionera a l’estat espanyol a l’hora de fer un programa com aquest. Aleshores, va ser un repte de més de sis hores de programa per recollir diners per lluitar contra la leucèmia. Avui, el programa té una durada aproximada de quinze hores, l’acompanya també la ràdio, té un disc i un llibre propis i hi han col·laborat de manera desinteressada artistes d’arreu del món.

El programa ha desbordat totes les expectatives inicials per convertint-se en la festa anual de la solidaritat catalana, en què cada any un milió de persones es mobilitzen per recaptar diners i lluitar contra una malaltia des de la recerca. Un projecte solidari sense precedents. I tot i que l’objectiu és ajudar la ciència, el que la sustenta són les emocions i l’empatia de tota una societat que se l’ha feta seva.


ELS TESTIMONIS



ANNA ROVIRA

Diu que és diferent de la resta: té la síndrome de Down. Va ser una de les protagonistes de la segona edició de “La Marató”, el 1993. Llavors no era habitual veure nens amb aquesta síndrome a la televisió. Aquella edició va servir, a més de poder fer projectes de recerca, per canviar la mirada social cap a aquestes persones.





NÚRIA ECHEVARRIA

Des dels 10 anys que sap que pot morir en qualsevol moment. Té una malaltia amb risc de mort sobtada. La majoria de la seva família han mort molt joves i, de sobte, per aquest motiu: se’ls ha aturat el cor. Fa uns anys que porta un desfibril•lador, que en el cas que el cor se li aturi haurà d’actuar. La recerca li pot salvar la vida. Però ella també ha sentit de molt a prop altres maratons.





CARME ARANA

Des de les primeres edicions que ha estat voluntària agafant telèfons el dia del programa. Un any ja no en va poder agafar més. Li van detectar esclerosi múltiple als 30 anys, una malaltia neurodegenerativa que li ha marcat completament la vida. Ara segueix col·laborant amb “La Marató” d’altres maneres i continua provant tractaments experimentals per aturar la progressió de la malaltia.





MARIA DOLORS NAVARRO

L'Albert Juvell era metge investigador i va rebre una beca de “La Marató”. Anys després va tornar-hi, però com a testimoni, a l’edició dedicada al càncer. Deu mesos després l’Albert va morir i és la seva dona, la Maria Dolors, qui ha volgut parlar-nos de què significava per ells “La Marató”.





SERGI LIRIA

Tenia només dos anys quan va anar a l’edició dedicada al dolor crònic, amb la seva mare i el seu germà gran. Des dels 10 mesos que té una artritis idiopàtica juvenil. Ara té 12 anys, continua tenint la malaltia, però va ser el primer nen a Espanya que va provar un nou tractament, que li ha funcionat, i ara pot portar una vida pràcticament normal. El somni de la seva mare és que algun dia es pugui medicar menys.


SIDA

El 2001, quan “La Marató” es va dedicar a la sida, ella era una adolescent. Llavors va sortir amb la veu distorsionada i sense que se li veiés la cara. Ara també. La sida és el paradigma de la recerca en la medicina. Els investigadors han vist aparèixer la malaltia, el seu control i ara s’està a prop de curar-la, però l’estigmatització encara no ha acabat. Qui és portador del VHI sovint no és tractat com un malalt de qualsevol altra malaltia, i per això a vegades qui és portador ho amaga.





“INVICTUS: LA CICATRIU A LA MIRADA”

Tres malalts d’ictus, tres edats, tres estadis diferents d’una malaltia. I una sola lluita: tirar endavant, saber que aquesta cursa contra les limitacions no la perdran, i que, finalment, en sortiran invictes. “Invictus: la cicatriu a la mirada” és un documental amb el qual la Fundació Ictus vol donar a conèixer els aspectes més humans d’aquesta malaltia. Que passa darrere d’un ictus? Com afecta la vida quotidiana d’aquestes persones?






El documental s’endinsa en el procés que comporta la malaltia i les seves seqüeles a través de tres personatges excepcionals, d’edats i aspiracions molt diferents. Un terratrèmol emocional es va emportar les seves vides. La realitat que els envoltava, que creien confortable i segura, va desaparèixer. En pocs minuts ho havien perdut tot: el seu físic, la mobilitat, la comunicació i l’autoestima. Són tres persones amb coratge i optimisme que han decidit no enfonsar-se i reinventar-se en una lluita constant contra la discapacitat: la Isabel, una noia jove de 31 anys que ha decidit trencar les barreres del llenguatge a través de la dansa; l’Esteve, un professor universitari obligat a conviure amb una cadira de rodes i amb el lema que les limitacions es troben a la mentalitat de cadascú, i l’Antonio, un home gran, pintor, que vol recuperar el seu art i acabar el quadre que estava dibuixant quan va patir el cop.



Utilitzant la mirada d’aquests personatges, una mirada cicatritzada que costarà que torni a ser com la d’abans, la pel·lícula mostra el procés vital i les decisions necessàries per aconseguir sortir-ne invictes. No és la història d’una superació, és la narració d’una lluita constant contra l’adversitat.

Un documental d’experiències, de neguits, pors i lluites, i una mirada universal a l’esperança, a la resiliència humana, a la capacitat que tenim tots d’aixecar-nos en els pitjors moments de la vida. Amb aquest ventall, que va des del primer impacte fins al procés de renaixement dels protagonistes, “Invictus: la cicatriu a la mirada” recull els diferents models d’ictus com a paradigmes per a totes aquelles persones que per desgràcia pateixen o patiran aquesta malaltia.