EMISSIÓ: dimarts 1 de març a les 21.55 i a les 22.55, a TV3.

“Marihuana, entre el verí i el fàrmac” i “Fukushima, una història nuclear” són les dues estrenes del programa “Sense ficció”. La primera és una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Produccions El Videocassette i dirigida per Jaume Ginestà sobre el lent camí del consum terapèutic del cànnabis, tipificat encara com a droga perillosa. La segona, una producció de Teatro Primo Studio–Film Beyond dirigida per Matteo Gagliardi, és un viatge de quatre anys a la triple tragèdia que va afectar el Japó l’11 de març del 2011 protagonitzat per Pio d’Emilia, reporter italià de Sky News.

"MARIHUANA, ENTRE EL VERÍ I EL FÀRMAC"



La marihuana continua sent oficialment una droga perillosa, però el seu consum terapèutic és normalitza a Catalunya i la recerca avança lentament en els usos mèdics del cànnabis. “El descobridor dels cannabinoides, Raphael Mechoulam, sempre diu que el CBD és una mena de molècula màgica, perquè no sabem ben bé com funciona, però sí que sabem que és un antioxidant molt, molt potent, i un antiinflamatori molt, molt potent”. José Antonio Martínez Orgado utilitza aquest compost des de fa deu anys en la seva recerca d’una cura per a les lesions dels nadons que pateixen asfíxia en el part. Hi ha arribat molt a prop, però encara està esperant els permisos per poder fer un assaig clínic amb pacients humans.

CBD són les sigles de cannabidiol, el segon compost més abundant de la planta del cànnabis. Aquesta “molècula màgica” és també la responsable que la Pili Rico faci tres mesos que no tingui convulsions. Una cosa inimaginable per als seus pares, després d’anys i anys de tractament amb medicaments diversos per a l’epilèpsia severa que té. La Pili, que ara té 10 anys, participa en un estudi pioner a Barcelona d’aquest nou medicament. Pioner perquè els assajos amb fàrmacs del cànnabis que arriben a la fase de prova amb humans es poden comptar amb els dits d’una mà.



El documental “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” repassa les investigacions científiques punteres que s’estan fent a l’estat espanyol amb cannabinoides. A Madrid, per exemple, els compostos de la planta han demostrat que tenen un efecte antitumoral en el càncer de mama. I a Barcelona s’han demostrat eficaços en la lluita contra l’Alzheimer. Però totes aquestes investigacions topen sempre amb la mateixa paret: no aconsegueixen arribar als assajos clínics amb humans, l’última fase abans de convertir-se en fàrmac.

A l’etern problema econòmic s’hi afegeix un altre obstacle: la marihuana continua sent, oficialment, una droga perillosa, i el seu ús està restringit pels convenis internacionals. I, mentrestant, què poden fer, els malalts? Manuel Guzmán, un dels referents mundials en la investigació amb cannabinoides, ho té clar: agafar dreceres. “Marihuana, entre el verí i el fàrmac” es fixa també en algunes de les persones que han agafat la “drecera” i consumeixen la planta de diverses maneres per pal·liar algunes de les seves malalties: esclerosi múltiple, els efectes secundaris de la quimioteràpia del càncer, fibromiàlgia... La proliferació dels clubs cannàbics ha fet més fàcil l’obtenció de l’herba a aquests consumidors terapèutics. Però els clubs funcionen en el límit de la legalitat i sovint són assetjats per la policia i la justícia, que en clausura els locals o els arrenca les collites.



El documental també s’acosta a l’altra cara de la moneda: els problemes d’addicció que pot comportar el consum abusiu de la marihuana, i incorpora el testimoni de dos joves que han fet un tractament de deshabituació i també l’opinió de diversos professionals que tracten amb persones que tenen aquest problema.

“FUKUSHIMA, UNA HISTÒRIA NUCLEAR”



“Fukushima, una història nuclear” (“Fukushima, a nuclear story”) és un llarg viatge de quatre anys a la triple tragèdia que va afectar el Japó l’11 de març del 2011 protagonitzat per Pio d’Emilia, reporter italià de Sky News que ha viscut al Japó durant més de trenta anys. Pio era a Tòquio el dia del terratrèmol –seguit del tsunami- i va transmetre en directe el desastre des del seu inici. Quan es va assabentar de l‘apagada de la central nuclear de Fukushima Daiichi, va voler saber de primera mà què estava passant exactament. Després d’intentar contactar amb el primer ministre Naoto Kan, vell amic seu, Pio va parlar amb la seva dona Nobuko i va decidir quedar-se.



Mentre que la majoria dels periodistes estrangers abandonaven el territori i continuaven “informant” de la tragèdia des de l’estranger, Pio va intentar arribar a Fukushima. Va travessar tots els municipis afectats pel tsunami i va entrar il•legalment en la “zona d’exclusió” decretada pel govern nipó i va arribar fins a la porta de la central nuclear. Ho va explicar en directe amb el seu iPhone. Per entrar-hi va haver d’esperar fins al juny del 2013, quan Tepco, l’operador de la planta nuclear, va permetre a un primer grup de periodistes estrangers visitar les instal·lacions i va poder copsar, entre altres coses, la tensió en què vivien treballadors i funcionaris. Això va donar a Pio, que parla japonès amb fluïdesa, l’oportunitat de parlar amb alguns dels treballadors, inclosos els anomenats “gitanos nuclears”, persones contractades per fer les feines més perilloses i contaminants, arriscant les seves pròpies vides per diners, mentre que són estafats pels subcontractistes de la “jakuza”.



En la seva recerca per treure l’entrellat del desastre nuclear de Fukushima, Pio va acumular més de 300 hores de material que conté imatges impactants i entrevistes amb la població i les autoritats locals i amb els funcionaris, centrades tant en els anomenats “efectes col·laterals” socials com en les posteriors decisions preses pel govern i per la comunitat nuclear. Una entrevista exclusiva amb el primer ministre Naoto Kan sobre què va passar a Fukushima desvela, finalment, que Tòquio –i probablement el Japó- es va salvar d’una catàstrofe per casualitat.

El documental fa servir també el manga com un homenatge a aquest art tradicional japonès i com a eina per ajudar els espectadors a seguir l’explicació del dia a dia dels esdeveniments viscuts a Fukushima Daiichi. I la mirada a la història “nuclear” japonesa de la postguerra serveix per explicar la paradoxa de com un país colpejat per les dues primeres bombes atòmiques ha esdevingut un dels principals patrocinadors de l’energia nuclear per a ús civil.