EMISSIÓ: dimarts 27 d'octubre a les 21.55, a TV3.



Ciutadans responsables o herois de temps moderns? O avui una cosa és sinònim de l'altra?

Tothom parla de lluita contra la corrupció i l'evasió fiscal i en favor de la transparència. Però què passa quan algú alerta sobre alguna cosa que no va bé en l'empresa o en l'administració on treballa? I què passa sobretot quan l'alerta afecta, per exemple, un gegant de la banca suïssa? Què passa quan es denuncia un sistema d'evasió fiscal a escala global? Aquests són els eixos del documental "Alertadors contra la corrupció", una producció pròpia de Televisió de Catalunya dirigida per Montserrat Besses i Pere López.

Per primer cop s'explica al nostre país la història del terrabastall que afecta el gegant bancari UBS (Unió de Bancs Suïssos), considerat el primer banc del món en gestió de patrimoni.




Alertadors, malgrat ells mateixos

Els alertadors actuen sense premeditació, però directament, contra la corrupció, contra el frau, contra l'evasió fiscal. Fer-ho no formava part dels seus plans. Només han fet bé la seva feina, han complert amb el seu deure de ciutadans i han reaccionant defensant l'interès general per davant d'interessos personals. A partir d'aquí, i malgrat tots els discursos políticament correctes, han de fer front a una maquinària que se'ls gira en contra: assetjament, acomiadaments, processos judicials. Alguns els qualifiquen d'herois dels temps moderns, però ells ho rebutgen. Insisteixen que només han fet bé la seva feina. La realitat mostra que queden en una situació d'extrema vulnerabilitat i indefensió. En molts països es demana un estatut que els protegeixi.

El documental "Alertadors contra la corrupció" evoca el "cas Palau" i el "cas hotel del Palau", uns afers significatius al nostre país. Però també, i sobretot, posa l'accent en els alertadors del món de les finances i recull diferents testimonis de casos que han traspassat fronteres.



Una dona sola contra el gegant UBS, Unió de Bancs Suïssos

UBS es presenta com el líder mundial en gestió de patrimoni. El 2009 la cap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París, Stéphanie Gibaud, va denunciar el banc per evasió fiscal en grup organitzat i per blanqueig. Ella posava al descobert quins eren els mecanismes que el banc utilitzava per facilitar l'evasió fiscal de grans fortunes franceses. Un sistema aplicable, en principi, a tots els països on UBS era present.

Quines haurien estat les pràctiques d'UBS a Catalunya? El testimoni d'un exauditor intern del banc, Nicolas Forissier, també ha estat definitiu. Ell va fer constar en els seus informes que els comptes no quadraven. Havia constatat una doble comptabilitat. El van incitar a canviar el contingut del seu treball i s'hi va negar. En va patir les conseqüències.

El "cas UBS" no arrenca a partir de dades robades o venudes. Arrenca amb Stéphanie Gibaud, és a dir, a partir d'algú que no coneixia res del món de les finances, sinó que es movia en l'ambient glamurós i selecte dels esdeveniments que el banc oferia als seus clients: tornejos de tenis, de golf, regates, concerts privats, grans premis de Fórmula 1, etc.



El procés penal a França contra UBS encara està obert. Les investigacions continuen i, de moment, UBS ja ha hagut de pagar una caució rècord de més de mil milions d’euros.
L'alerta donada per Stéphanie Gibaud ha permès que les investigacions es posin en marxa també a Bèlgica, a Alemanya i a l’Argentina.

El documental explica com va començar, el 2008, als Estats Units, el terrabastall que afecta UBS i que aleshores ja revelava un sistema d'evasió generalitzat. Però els països tenen legislacions diferents i a Espanya no existeixen textos que de manera explicita tipifiquin com a delicte certes praxis. Això fa que la feina dels tècnics d'Hisenda, aquí, resulti particularment complicada.

Vides trasbalsades

Als alertadors sovint els hi canvia la vida. És per això que el documental també es fixa en les conseqüències de l'alerta. Avisar la jerarquia es gira contra l'alertador la majoria de vegades. L'adversari és poderós, el treballador o la treballadora es queden aïllats i han de fer front a tota una maquinària laboral i judicial. Això suposa esgotament psicològic i moltes despeses.



El testimoni de Joan Llinares, que va ser nomenat director del Palau de la Música (2009-2010) en substitució de Fèlix Millet, és particularment significatiu sobre com es poden rebre pressions i intimidacions quan es tracta de fer que surtin a la llum totes les pràctiques il·legals.

La vida de Stéphanie Gibaud, va quedar trasbalsada a partir del moment en què es va negar a seguir unes ordres que per ella eren sospitoses. El mateix li va passar a Nicolas Forissier.

A part del perjudici moral, queda l'econòmic i aquí sorgeix el debat: gràcies a la seva alerta, algunes persones han fet que l'estat recuperi grans quantitats de diners, però elles segueixen sense feina i sense recursos. Cal compensar-les.




Entrevista a Montserrat Beses, codirectora d'"Alertadors contra la corrupció"



Transparència per una banda, secrets per l'altra



Davant l'augment de casos de corrupció que surten a la llum i davant de la creixent desconfiança de la ciutadania envers els poders públics, aquí, com en altres llocs, s'ha aprovat una Llei de Transparència, que va entrar en vigor l'1 de juliol. La pregunta que sorgeix és si els textos legals actuals són o seran suficients.

Itziar González, exregidora de Ciutat Vella que va rebre amenaces de mort en revelar el que considerava irregularitats en la construcció d'un hotel de luxe al costat del Palau de la Música, considera que cal treballar des de la ciutadania per millorar aquest text. Un text que no preveu res per protegir els alertadors quan ells, precisament, amb la seva acció contribueixen a la transparència.

Però si per un costat es treballa a favor de la transparència, per l'altre es legisla el secret. A Brussel·les, es prepara una directiva de la Comissió sobre el "secret de negocis". Un text que suposa que el secret comercial és més important que el dret a saber de la ciutadania. Alertadors i periodistes poden tenir una nova mordassa. I la transparència, un mur infranquejable.

Com es pot canalitzar la informació dels alertadors

Quan un ciutadà és testimoni d'irregularitats, frau o corrupció, ha de trobar la manera de canalitzar la informació de què disposa. Cal que res no se li giri en contra i que, eventualment, el cas pugui ser investigat. El ciutadà es pot adreçar a activistes, a fiscalia, a mitjans de comunicació, etc. Diferents experiències aquí i a l'estranger s'han posat en marxa a través de bústies segures i anònimes on tothom pot enregistrar la seva alerta.



"Alertadors contra la corrupció" es fixa en com treballa un grup d'activistes, Xnet, que ja han tret a la llum el "cas Rato" i les targetes opaques de Bankia i altres afers a partir de fonts anònimes. També explica una experiència francòfona que aplega una inèdita col·laboració de mitjans de comunicació públics i privats per investigar casos de corrupció, frau o disfuncions sobre les quals els ciutadans vulguin alertar, tot mantenint la protecció de la seva identitat.

Diferents testimonis, al llarg de tot el documental, expliquen experiències viscudes i aposten per una nova aliança entre mitjans de comunicació i alertadors per fer que la transparència sigui un fet i que el dret a saber dels ciutadans, es practiqui amb normalitat.

Al documental intervenen, entre altres:
Stéphanie Gibaud, alertadora del "cas UBS", excap de Màrqueting i Relacions Públiques d'UBS a París.
Nicolas Forissier, alertador del "cas UBS", exauditor intern d'UBS a París.
Antoine Deltour, alertador del "cas Luxleaks", exauditor de Price Waterhouse Coopers.
Edouard Perrin, periodista francès, imputat per la justícia de Luxembug per haver revelat el "cas Luxleaks".
Hervé Falciani, exinformàtic d'HSBC, alertador del "cas Swisleaks".
Joan Llinares, exdirector del Palau de la Música, actual Gerent de Recursos de l'Ajuntament de Barcelona.
Itziar González, exregidora de Ciutat Vella, alertadora que va denunciar irregularitats en el "cas hotel del Palau".
Simona Levi, activista Xnet.
Miguel Ángel Mayo, tècnic d'Hisenda, sindicat Gestha Catalunya.
Núria Bassols, comissionada per la Transparència, Generalitat de Catalunya.
David Fernández, expresident Comissió Investigació del Parlament de Catalunya sobre Frau i Evasió Fiscals i Pràctiques Corruptes.


"EL VISIONARI"



És possible que un ordinador pugui predir l’economia mundial? Durant la dècada dels vuitanta, el consultor de finances Martin Armstrong va dissenyar un model de predicció basat en el número pi amb què va predir la data exacta del "crash" d’octubre de 1987, la desaparició del mercat alcista del Japó de 1990, el punt d’inflexió per als EUA i els mercats europeus del juliol de 1998 i la caiguda de l’índex Nikkei del 1989.

Armstrong havia analitzat els mercats financers; estudiat els cicles econòmics, les crisis bancàries i els sistemes monetaris globals; visitat biblioteques per recollir dades històriques –preus de l’or, tipus de canvi, etc.-, i combinat xifres i dates. I dividint el lapse de temps entre la Rye House Plot del 1683 i l’any del pànic dels banquers el 1907 (224 anys) pel nombre de caigudes dels mercats durant aquest període (26), va obtenir una mitjana de 8,6 anys.



És a dir, l’economia mundial semblava basada en aquest cicle de 8,6 anys. Multiplicant el cicle per sis s’obté la xifra de 51,6 anys, que coincideix amb el Divendres Negre de 1869, el pànic dels productes bàsics el 1920 i la Segona i Tercera Guerres Púniques. Armstrong va comprovar que 8,6 anys equival a 3.141 dies -el màgic número pi multiplicat per mil- i es va convèncer d’una cosa: hi ha una geometria de temps. Potser no és capaç d’explicar-ne el per què, però enmig del caos que ens envolta hi ha un cert ordre. I així es va convertir en un dels analistes de mercat més rics de Wall Street i va ser nomenat economista de la dècada i gestor de fons de l’any el 1998.

La seva reputació mundial va fer que els banquers més poderosos de Nova York el convidessin a formar part del seu grup per manipular les tendències dels mercats. No obstant això, Armstrong es van negar a participar del joc i va advertir als seus clients que “el club” estava manipulant els mercats de divises i de la plata. Ràpidament es va trobar amb una colla d’enemics molt poderosos: els bancs d’inversió de Nova York, els gestors de fons de cobertura, Salomon Brothers i Goldman Sachs. El 1999 l’FBI va entrar a casa seva per requisar-li els ordinadors i va ser acusat d’haver estafat 3.000 milions de dòlars. Va ser empresonat durant set anys per desacatament al tribunal. Després d’un temps en règim d’aïllament i d’amenaces contra la seva mare, va signar una confessió parcial i va ser condemnat a quatre anys més.



L’any 2014, en plena crisi financera mundial, Armstrong és alliberat i tres mesos després comença una nova vida amb una Conferència Econòmica Mundial, a Filadèlfia, a la qual assisteixen 350 persones. I com si no hagués passat res, fa una primera aproximació a la solució de la crisi financera mundial, que compara amb la caiguda de l’Imperi Romà. Les seves prediccions indiquen que l’1 d’octubre del 2015 comença una crisi del deute que trasbalsarà l’economia mundial. Es complirà el pronòstic?

El documental "El visionari" ("The forecaster"), que va formar part de la programació del DocsBarcelona 2015 i ha estat el Documental del Mes del setembre, retrata un home que torna a la seva vida després d’onze anys de presó. El segueix en el retrobament amb els seus antics socis de l’empresa Princeton Economics i en l’esmentada conferència pública de Filadèlfia davant de persones que han viatjat des de tot el món, pagant grans quantitats per escoltar-lo. La pel·lícula és també la voluntat de demostrar la seva innocència i de posar de manifest el gran poder dels bancs de Nova York.

Una producció de Filmperspektive GmbH dirigida per Marcus Vetter.




Entrevista a Martin Armstrong, protagonista d'"El visionari"