EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé