Estrena dimarts 20 de novembre

Què es pot fer per canviar el món?



Amb iniciatives com ara els concerts “Live Aid” i la campanya “Que la pobresa passi a la història”, molts famosos s’han convertit en activistes de la lluita contra la fam. Els músics Bob Geldof i Bono són, segurament, els més populars d’aquests nous paladins de la justícia econòmica. Però han servit per alliberar milions de persones de la pobresa, els seus projectes? En aquest reportatge, Geldof, Bono i Bill Gates parlen amb franquesa sobre les estratègies que han fet servir per aprofitar la debilitat per la fama i el glamur que han trobat en molts polítics.



En algun moment dels anys 80, algú va tenir una idea brillant: si la música i el món de l’espectacle en general aconseguissin que la gent pensés en els que passaven gana, es generaria una demanda de canvi que els polítics no podrien ignorar. En aquest reportatge, Bosse Lindquist repassa la història d’aquesta idea. “Uns quants músics es van proposar canviar el món, i ha arribat el moment de preguntar-se què van aconseguir i si introduir celebritats en la política és una bona manera de combatre la pobresa”, diu el realitzador.

Els més coneguts d’aquella generació d’activistes populars són els músics irlandesos Bob Geldof i Bono, que partint pràcticament de zero van arribar a posar en marxa tot un moviment d’influència molt considerable. “Una vegada t’adones que pots ser útil, t’és impossible abandonar la lluita”, observa Bono.

A “Doneu-nos els diners”, Geldof, Bono i Bill Gates ens ho expliquen tot sobre les estratègies que han utilitzat i les negociacions a porta tancada en què han participat al llarg de trenta anys d’activitat en aquest camp. I parlen amb franquesa del valor que té la fama en la política. Bob Geldof confessa: “El Bono em va trucar per explicar-me com anava la campanya contra el deute dels països pobres i em va dir: ‘Què creus que hauríem de fer?’ I li vaig dir: ‘Fes servir la teva influència, perquè el culte a la celebritat és una moneda molt forta i l’has d’invertir en això’”.




Però l’augment de la influència política dels músics i actors ha fet aparèixer molts interrogants. Els seus detractors volen saber per què els famosos s’han autoproclamat, sense encomanar-se a ningú, nous portaveus dels pobres de l’Àfrica. L’economista Dambisa Moyo diu: “Per què votem els polítics africans si, en el fons, les estrelles del pop els han pres el poder?”.

Segurament és veritat que, sense campanyes com “Live Aid”, l’opinió pública occidental seria menys conscient del problema de la pobresa, s’haurien perdut més vides, les organitzacions humanitàries haurien disposat de mil milions de dòlars menys i el deute exterior dels països africans seria molt més elevat. A l’Àfrica, avui, hi ha menys pobresa extrema que fa trenta anys, però l’objectiu sempre justifica els mitjans? Geldof, Bono i les altres celebritats que es van implicar en la lluita van fer bé de negociar amb els polítics? Hi havia alguna alternativa? “Hi ha gent que ens diu que el Bush ens va utilitzar, però jo diria que nosaltres el vam utilitzar a ell i que volia que l’utilitzéssim. Em sembla que vam saber trobar el costat d’aquell polític que volia demostrar al món que volia combatre moltes coses, però que també en volia defensar d’altres”, diu Bono.



Els protagonistes del reportatge parlen de les conferències de premsa, les entrevistes, les negociacions i el conjunt de les campanyes amb un sentit de l’humor una mica sarcàstic. Sobre la preparació d’una conferència de premsa posterior a una trobada amb Tony Blair, Geldof diu: “Vam dedicar molta estona a mirar de decidir si havíem de somriure o no, i no teníem ganes de somriure perquè no ens havia donat res. Els somriures també tenien el seu preu”. Les celebritats van donar un ressò extraordinari al problema de la pobresa, però van aconseguir transferir gaires recursos a les economies africanes?

Gebru Asrat, exgovernador de la província de Tigray i actual líder de l’oposició etíop, creu que els països del Tercer Món i l’opinió pública mundial han de parlar sense intermediaris. I Bono hi està d’acord: “Ara, els activistes africans pressionen els seus governs, i és una gran notícia, perquè nosaltres ja no hi pintem res. Espero que aviat s’arribi a una situació en què, si es presenta allà una estrella del rock’n’roll, li diguin que foti el camp. I serà un plaer. M’agradaria molt que els africans del carrer es poguessin defensar sols”.

Dades:

-L’any 2010, els ciutadans nord-americans van dedicar 4.300 milions de dòlars que van sortir directament de la seva butxaca a l’ajuda humanitària, i el govern nord-americà hi va dedicar 12.400 milions de dòlars.
-En la reunió del G8 del 2005 es va acordar condonar 40.000 milions de dòlars de deute exterior de divuit dels estats més pobres del món.
-A Occident, una de cada cinc persones és sòcia d’alguna ONG.
-La productivitat de l’activitat econòmica africana creix una mitjana d’un 2,7% anual. El comerç entre l’Àfrica i la resta del món ha augmentat un 200% des de l’any 2000.

Es pot trobar mes informació als webs especials creats per a l’ocasió:

www.tv3.cat/why-poverty
www.whypoverty.net