Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
El primer documental ideat i rodat en 3D de les Falles de València.

“Un documental costumbrista que reflecteix tot el procés d’un monument faller, des de la construcció al taller de l’artista fins a la crema a la plaça, a través del testimoni dels seus protagonistes”.
Candidatura Premis Goya 2014


EMISSIÓ: dimarts 18 de març.



La setmana en què l’esdeveniment arriba al zenit, “Sense ficció” presenta el primer documental que es fa en 3D sobre les Falles de València. Leonardo da Vinci, a qui li presta la veu l'actor Juli Mira, explica en primera persona com passa de ser una idea, un projecte de falla de l'artista faller Manolo García a una obra d'art plantada per la falla Na Jordana de l’any 2012.
El documental narra les grans fites de la vida fallera com la "plantà" o l’"ofrena", però també els moments íntims al taller de l'artista o de la comissió. Tot això, emmarcat per una banda sonora original realitzada per Borja Penalba.

)

TRÀILER


El documental està gravat amb una nova tecnologia que conjuga imatge i so en 3D i suposa una fita tecnològica diferenciadora perquè permet retransmetre qualsevol esdeveniment en directe o en postproducció aconseguint que els espectadors tinguin una vivència de l'espectacle el màxim de semblant a la realitat i una experiència sensorial de gran emoció. Amb tot, els espectadors en veuran la versió 2D per televisió.

Dirigit per Paulí Subirà. Produït per Glauka Films.
Categories: Documentals , Política , Societat
Escrit per: Sense ficció
Una història sobre el significat de la llibertat per a un grup de joves dones de Birmània en un país a la vora d'un canvi. La història d’un grup musical i del seu camí cap a l'autoexpressió; una mirada inspiradora del poder femení i de la unió quan té totes les circumstàncies en contra. Un treball fruit del seguiment de dos anys de la protagonista, Nikki, i la banda femenina de pop birmana Tiger Girls, que reflecteix la transformació d’un grup musical i, al mateix temps, del país on viuen.

EMISSIÓ: dimarts 11 de març.



Aquest documental reflecteix els canvis que hi ha hagut a Birmània durant els últims anys. A través del seguiment de cinc noies joves que trenquen amb la tradició a la recerca de la seva “veu original”, el documental ofereix una metàfora poderosa per un país que, de sobte, ha aparegut en l'escenari mundial. Al setembre del 2010, les persones que havien estat vivint sota un règim militar repressiu durant més de 50 anys i que van sobreviure a la repressió brutal del 2007, miren amb un cert cinisme i cansament la perspectiva d'unes eleccions que tornaran la junta militar al poder.


TRÀILER


Contra aquest teló de fons, les Tiger Girls neixen d'una aliança entre la senyoreta Nikki, un esperit lliure, una australiana d’esperit bohemi, i Peter Thein, un empresari birmà sense escrúpols birmà que vol lucrar-se amb el grup. Però no serà fàcil. La Wai Hnin té molt mala oïda i és propensa als atacs de pànic; la Htike Htike no sap ballar; l’Ah Moon està obsessionada per progressar, i de la Kimmy tothom pensa que és lletja, tot i que és la que té millor veu. L'últim membre de la banda, la Cha Cha, té una lluita personal amb el seu pare, un militar que la vol controlar. Però quan la Nikki ajunta aquestes cinc, sap que tenen alguna cosa especial.


» Veure més

Categories: Documentals , Societat
Escrit per: Sense ficció
“Intimitats Germans Roca. El millor restaurant del món” i “La plaga”, gran triomfadora dels premis Gaudí d’enguany. Dos treballs únics que reforcen les actuacions previstes pel 5è aniversari del programa. Durant l'emissió de "La plaga" es podrà comentar el llargmetratge amb la directora Neus Ballús i el productor Pau Subirós amb el hashtag #LaPlagaTV3.


EMISSIÓ: dimarts 4 de març.

“Intimitats Germans Roca, el millor restaurant del món”.



En pocs anys han passat de col•laborar en el restaurant familiar d’un barri de Girona a ser considerats uns autèntics herois de la cuina. De servir plats casolans a ser admirats per la creació culinària, aquella que inventa nous gustos, que combina nous sabors. Aquesta ha estat la trajectòria dels germans Roca de Girona, aclamats a tot el món. Sense ficció proposa una mirada a l’esfera més personal de tres germans que, des de fa anys, han unit esforços, sense renunciar als seus orígens, per portar El Celler de Can Roca a dalt de tot: a ser considerat el millor restaurant del món. Com ha estat la trajectòria que ha dut els tres germans, que han viscut a la cuina gran part de la seva vida, a ser considerats els millors?


Entrevista als directors, Pere Solés i David Gimbernat



“La plaga”



"La plaga" és un treball dirigit per Neus Ballús que alterna estratègies narratives del documental i de la ficció i és interpretada per actors no professionals - tenia cinc nominacions als premis Gaudí (millor pel•lícula, millor director, millor guió, millor muntatge i millor fotografia) i va ser la gran sorpresa d’aquesta edició dels Gaudí en emportar-se 4 dels premis - l'única categoria en la qual estava nominada i no va guanyar va ser la de millor fotografia. A més, el film ha recorregut diversos festivals europeus i, en tots ells, ha destacat amb èxit de crítica.

El Raül, un pagès que intenta fer producció ecològica, contracta el Iurie perquè l'ajudi en les feines del camp. El Iurie és un lluitador moldau de lluita lliure, però per guanyar-se la vida ha de treballar en el que li surt. A poc a poc, les històries d'aquests dos homes van entrellaçant-se amb les de tres dones solitàries: la Maria, una anciana que ha de deixar la casa pairal on sempre ha viscut per anar-se'n a viure a una residència de gent gran; la Rose, una infermera filipina que acaba d'arribar al país, i la Maribel, una prostituta que cada cop té menys clients. Els destins de tots aquests personatges s'entreteixeixen a mesura que l'estiu avança.


Entrevista a Neus Ballús i a Joan Salvat al programa "Divendres"

» Veure més

Categories: Documentals , Ciència , Societat
Escrit per: Sense ficció
Un documental de producció pròpia d'un dels equips del "Sense ficció"


ESTRENA: dimarts 11 de febrer.



Entre 1956 i 1963 més de 14.000 persones van contreure la pòlio a Espanya. Unes 2.000 van morir i la resta van quedar amb greus seqüeles que els han afectat tota la vida. Totes aquestes víctimes es podien haver evitat perquè ja hi havia un remei eficaç contra la pòlio, la vacuna Salk injectable primer i després l’oral Sabin. Però les autoritats franquistes no van fer cap campanya de vacunació massiva i gratuïta, només les persones més properes al règim o amb més recursos econòmics van poder vacunar-se. El criteri econòmic va imperar sobre el benestar de la població. Més tard, la lluita entre famílies polítiques del franquisme per control de la sanitat van endarrerir l’aplicació d’una vacuna que hauria pogut salvar tantes vides, com va passar a molts països, inclòs el veí Portugal del dictador Salazar.

Fins el 1963 no s’organitza la primera campanya estatal de vacunació contra la pòlio, que reduirà dràsticament l’impacte d’aquesta terrible malaltia paralitzant. Malgrat aquest èxit, la relaxació en les campanyes de vacunació i les retallades en els pressupostos sanitaris del moment van fer que la pòlio no quedés oficialment erradicada d’Espanya fins el 1988.


TRÀILER


Molts afectats de pòlio, després d’anys d’esforços i superació per portar una vida més o menys normalitzada, s’han d’enfrontar ara a la síndrome postpòlio, un quadre que sol apareixer cap als 40 o 50 anys i que empitjora tremendament la seva afectació. Han passat de ser un epidèmia temuda a una malaltia rara.

Els supervivents de la pòlio saben que són els últims testimonis d’una plaga que va arrassar la humanitat i que ara ja està pràcticament erradicada a tot el món. En els seus últims anys de vida lluiten per denunciar la negligència d’una dictadura que els va deixar infectar i la injustícia d’una democràcia que no ha reconegut el seu patiment.




Entrevistes als autors a "El matí de Catalunya Ràdio" i a "Els matins" de TV3


MATERIAL EXTRA

VERSIÓN DEL DOCUMENTAL EN CASTELLANO

Un documental de Montse Armengou i Ricard Belis.
Categories: Documentals , Societat , Urbanisme
Escrit per: Sense ficció
El mercat de segona mà, de curiositats, d’antiguitats, sempre ha tingut un referent a Barcelona: els Encants. Un mercat amb una llarga història al darrere, que descobreix aquest documental.
La gran transformació que està vivint la plaça de les Glòries, ha fet que el mercat s’hagi traslladat, des de fa uns mesos, a una nova ubicació, molt més moderna. L’anunci d’aquest canvi va trasbalsar els comerciants i va generar moltes esperances, però, alhora, també molts neguits.
Un equip de televisió va seguir durant més d’un any el procés, entrant en la vida dels comerciants i d’alguns clients, per saber si els nous Encants mantindran la identitat guanyada a través del temps. “Encants, diari d’un trasllat” n’és el resultat.


EMISSIÓ: dimarts 21 de gener.



Els Encants formen part de la identitat de Barcelona, és un microcosmos amb vida pròpia que s’ha mogut per la ciutat des de fa molts d’anys. Cada dia centenars de paradistes, clients, turistes i curiosos passegen pels seus passadissos, buscant alguna cosa. Hi ha qui busca productes quotidians; d’altres, antiguitats; d’altres roba de segona mà, andròmines de tot tipus, color i origen. Aquesta diversitat és l’essència d’aquest caos endreçat que han esdevingut els Encants al llarg de tots aquest temps.


"Hi ha molta gent que va a buscar allà perquè hi ha moltes famílies amb problemes". Joan López Lloret, director del documental, ha explicat com ha viscut l'experiència de gravar, durant més d'un any, als Encants de Barcelona.


Entre els clients dels Encants entrevistats en el documental hi ha des d’una noia del Camerun que només havia vist parades a terra al seu país fins a un buidador de pisos protagonista de la subhasta matinal, l’arxiver dels Encants o bé el periodista Emili Manzano, client habitual. L’equip de gravació també ha viscut les angoixes i esperances dels paradistes, des dels que porten diverses generacions al mercat fins als nouvinguts provinents d’altres cultures, per veure com feien aquest canvi i superaven dificultats com la pluja el dia previst de la inauguració. Al mateix temps, el documental també fa un repàs de la història dels Encants, des de l’origen mateix de la paraula als diferents emplaçaments que ha tingut a la ciutat.

Una producció de TVC amb la col·laboració de Batabat.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
El 15 de gener de 1939, Robert Capa, un jove fotògraf, aleshores força desconegut, que havia cobert diversos escenaris de la Guerra Civil espanyola, és a Barcelona. De matinada, s'assabenta que les tropes franquistes estan a punt d'entrar a Tarragona. Immediatament es posa en marxa per arribar-hi. Allà es troba que una bona part de la població civil es disposa a abandonar la ciutat, cap al nord, a través de la carretera N-340. Aquest seria l'inici de l'èxode de centenars de milers de persones, primer cap a Barcelona, després fins a França. Aquell dia, el 15 de gener del 39, Capa els acompanya i fa un total de 101 fotografies.

EMISSIÓ: dimarts 14 de gener.



D'aquestes fotografies avui se'n conserven alguns negatius, algunes còpies originals i els fulls de contacte, el document de referència fotogràfica creat per Robert Capa. Juntament amb les instantànies, Capa escrivia textos breus per acompanyar-les i contextualitzar-les, una mena de "peus de foto" que aporten informacions molt valuoses i reflexions personals sobre el drama de què estava sent testimoni. El documental reconstrueix l’itinerari i mostra els testimonis d’aquelles persones que van viure aquell dia en la seva pròpia pell i amb els seus ulls. Diu Capa: “Així és com s’ha tornat aquests últims anys el món on volíem viure”, i avui podem sentir el dolor d’aquells moments i d’aquella data. El llegat de la fotografia.


Oriol Querol, director del documental, explica com ha estat el procés de reconstrucció de les passes del fotogràf Robert Capa i posa de manifest la dificultat per recuperar la veu dels testimonis que apareixen al documental.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
Dimarts 10 de desembre, dies abans que TV3 emeti La Marató, dedicada enguany a les malalties neurodegenetarives, “Sense ficció”, emet “Bucarest, la memòria perduda”, una coproducció de Televisió de Catalunya amb Bausan Films, Televisió Espanyola i Minimal Film, guanyadora del Premi Gaudí i el Premi Goya al millor documental. Joan Salvat entrevista al plató Albert Solé, autor del treball.

EMISSIÓ: dimarts 10 de desembre.



“Bucarest, la memòria perduda” aborda la seva recerca personal d’Albert Solé per recuperar les arrels en una vida marcada pel seu pare, Jordi Solé Tura, afectat d’Alzheimer.

Albert Solé és periodista i va néixer a l'exili l'any 1962. Les seves arrels estan emmarcades entre un doble exili. El seu pare, Jordi Solé Tura, obligat a marxar d'Espanya per la seva militància antifranquista als anys 60, ha començat un nou exili interior, aquest cop sense possibilitat de retorn: ara lluita contra l'Alzheimer. Aquest documental pretén recuperar els records d'unes vides atípiques en les quals es mesclen personatges històrics i capítols poc coneguts de la Guerra Freda i la lluita contra el franquisme. L'Albert viatjarà d'un exili a un altre intentant recompondre la memòria de la seva família i la seva pròpia.

L'origen de l'Albert és rocambolesc: posseeix tres nacionalitats i cap es correspon amb la del seu lloc de naixement veritable. Fins que no va tenir 10 anys no li van dir la veritat, que havia nascut a Romania, clandestinament i protegit per la xarxa del PCE a l'exili. Ningú no podia saber que allà hi havia la principal emissora antifranquista, Radio España Independiente, La Pirenaica, on en Jordi era l'únic periodista jove i l'únic procedent de l'interior del país. La diferent percepció sobre l'evolució del règim franquista que es tenia des de dins i des de fora d'Espanya no va trigar gaire a generar conflictes dins les files de la resistència.


Albert Solé ens ha explicat, entre d'altres qüestions, fins a quin punt li ha canviat la vida fer aquest documental.


La infantesa de l'Albert va estar marcada per la lluita contra el règim, però també per les lluites intestines entre l'aparell del PCE i els renovadors. Com a conseqüència, finalment, en Jordi Solé Tura va ser expulsat del partit, juntament amb Jorge Semprún i Fernando Claudín. La família va quedar desemparada i va haver de tornar a Espanya. Els seus records són les impressions disperses d'un nen: l'empresonament del seu pare, el terror a la policia, les reunions clandestines, les detencions, les converses sobre tortures... Sempre tot relacionat amb la política. Els diferents personatges que anirà trobant durant el documental l'ajudaran a recompondre el trencaclosques de la memòria, a donar-li forma i a entendre les circumstàncies que van marcar la seva infantesa.

Aquesta història arrenca a principis dels anys 60, quan la família es trasllada a Romania, i acaba l'any 1983, quan el PCE i el PSUC es trenquen i acaben, així, amb els somnis d'una generació de lluitadors. El documental acabarà als nostres dies, mostrant la lluita de Jordi Solé Tura contra la malaltia. Pel camí haurem visitat la clandestinitat, els darrers anys de la Dictadura i la Transició espanyoles i, sobretot, la infantesa atípica del fill d'uns progenitors que van decidir ser coherents amb les seves idees.

El documental compta amb la participació de personatges com ara Santiago Carrillo, Manuel Fraga, Miguel Núñez, Jorge Semprún, Jordi Pujol, Antoni Tàpies, Sergi Pàmies, Carmen Claudín, Jordi Borja, a més de la família d'en Jordi Solé Tura.

» Veure més

07/11/2013: "Forenses"

Categories: Documentals , Societat
Escrit per: Sense ficció
ESTRENA: dimarts 12 de novembre.

Un documental de producció pròpia.


La feina dels metges forenses ha esdevingut en els últims anys protagonista de moltes pel•lícules i sèries televisives, però la veritat és que continua sent una pràctica mèdica força desconeguda i carregada de tabús amb una realitat que té poc a veure amb els escenaris de ficció que coneix el gran públic.

Perquè, malgrat aquesta popularitat, gairebé ningú coneix quins són els sentiments dels seus professionals, ni què fan per enfrontar-se cada dia a les situacions límits amb les quals es troben.



El documental “Forenses” del Sense Ficció entrevistarà una quinzena d’experimentats professionals catalans de la mà dels quals s’accedirà als secrets de la professió aprofondint en les sensacions i les emocions que experimenten dia a dia.

Malgrat que els forenses no acostumen a parlar de la seva feina en aquest documental ho fan sense limitacions acompanyant la càmara en els seus escenaris habituals de treball, les sales d’autòpsies, les guàrdies, i els judicis.


Entrevista a Josep Rovira, director de "Forenses"



Un documental de producció pròpia.
http://premsa.tv3.cat/dossierforenses.pdf

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 5 de novembre.

* Secció Oficial IDFA 2011
* Secció Oficial Sundance 2012


Fins on pot arribar una gran empresa per protegir la imatge de la seva marca? Un documental que evidencia els límits imposats a la llibertat d’expressió i a l’exercici del periodisme avui. “Sense ficció” entrevista el director del documental, Fredrik Gertten.



L’origen de tot va ser el documental d’una petita productora sueca sobre un grup de treballadors bananers de Nicaragua, que treballaven per la companyia Dole, i que van denunciar l’empresa perquè afirmaven que patien esterilitat i altres malalties a causa dels pesticides utilitzats per l’empresa en les seves plantacions. Una vegada rodat el film, i tot i que un jutjat va donar la raó als treballadors de la plantació, Dole va contraatacar amenaçant i perseguint els cineastes. D’aquí sorgeix un nou documental, el que presenta ara “Sense ficció”, un relat clàssic d’enfrontament entre David i Goliat. El seu director, Fredrik Gertten, i l’equip del documental van patir, i enregistrar, uns mesos de constants atacs per part de Dole, que amenaçava de demandar-los. Finalment, i després de fer efectiva la demanda, Gertten va aconseguir una aliança insòlita dels partits de dretes i esquerres del Parlament suec que, units, van conduir a la derrota del gegant bananer.


"La llibertat d'expressió ha de ser fonamental per la Dreta o per l'Esquerra perquè és la base de la democràcia".



Aquesta és una de les afirmacions que Fredrik Gertten, director del documental, ha fet durant el seu pas pel plató del "Sense ficció".

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 29 d'octubre.

Avança molt lentament. Ha passat per dos rescats econòmics però Grècia, tot i que Europa no ha descartat el tercer rescat, camina cap a una certa recuperació econòmica. El documental que estrena “Sense ficció” pren com a símbol i punt de partida, l’avinguda Patision - dels primers carrers de l’Atenes moderna - i en fa un blues. Una cançó trista per parlar de la crisi, però també del desig de superar-la. A partir d’històries personals i oferint-nos un punt de vista pròxim, català i grec, el documental conviu amb la gent d’aquest carrer per descobrir-nos una realitat en la qual, en gran mesura, ens podem emmirallar. A més, el documental ens ofereix el testimoni d’un moment únic, emotiu, que es va viure ara fa uns mesos amb l’inici del desmantellament de la televisió pública del país.



Llarga, recta i plena de botigues, l’avinguda Patision sempre ha estat un lloc freqüentat per la classe mitjana. El seu equivalent a Barcelona podria ser la Gran Via. El documental “Patision Blues” està fet d’històries personals al voltant d’aquest eix: veïns, botiguers, treballadors, voluntaris. Però, per sobre de tot, destaca el retrat creuat de dos joves que encaren el futur amb el cor dividit entre Grècia i Catalunya. La Míriam és osonenca i va arribar a Atenes ja fa dos anys. És una privilegiada perquè té feina, encara que treballi del que mai havia imaginat. Amb la seva parella grega intenta capejar les adversitats del dia a dia.

L’Alexandros és un grec amb moltes ganes de fer coses que, cansat de la falta d’oportunitats, decideix fer el salt. Coneix Catalunya. Hi ha estat diverses vegades. Tot sol ha après l’idioma i els costums. Ara aterra a Barcelona, però sense bitllet de tornada.


Entrevista a Josep Serra i Jordi Vilar, codirectors de “Patision blues”.


La Míriam i l’Alexandros viuen les dues realitats i ens ajuden en la comparació. Però “Patision Blues” és, sobretot, un relat coral. Petros Márkaris és l’escriptor més conegut de Grècia i veí de l’avinguda Patision. Doblement autoritzat ens ajuda a explicar les causes que han portat el país arran de l’abisme i apunta com sortir-ne.

» Veure més

Anterior Següent