Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: dimarts 12 de maig, a les 23.55.

• Nominat a Millor Documental als Critics Choice Awards 2012
• Entre les 10 millors pel·lícules de l’any, entre d’altres, pels diaris “The Guardian” i “The Independent”
• Premi al millor director de documental al Sundance Film Festival 2012.




“La reina de Versalles” és un documental basat en els membres d'una família multimilionària i en els reptes financers que afronten arran de la crisi econòmica. Amb proporcions èpiques d’una tragèdia de Shakespeare, el documental segueix dos personatges únics, David i Jackie Siegel, a partir de les històries d'èxit dels quals es mostren les virtuts i els defectes innats de l’anomenat “somni americà”. “La reina de Versalles” comença mostrant la família triomfant, l’any 2007, a punt de construir la casa més gran dels Estats Units, un palau de més de 8.000 metres quadrats. Durant els dos anys següents, el seu imperi en expansió, impulsat per la bombolla immobiliària i l’abaratiment del diner, trontollarà a causa de la crisi econòmica. Aquest fet produirà importants canvis en l'estil de vida i en el caràcter dels protagonistes.

» Veure més

Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 28 d'abril a les 22.10, a TV3.

Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.

Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.

Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.

Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.




Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.

Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.



El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.

Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.



Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.

La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.



Tràiler d'"Els internats de la por"


"Els internats de la por" és un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002) i "Torneu-me el fill!" (2012).

MATERIAL EXTRA
VERSIÓN EN CASTELLANO DEL DOCUMENTAL
Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
Selecció Oficial Sundance 2012


EMISSIÓ: 21 d'abril a les 23.50, a TV3

El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests úlitms anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 7 d'abril a les 21.55, a TV3.

Som a temps encara d’aturar aquesta gran marea tòxica o hi ha massa gent fent els ulls grossos?


Un documental de Cosima Dannoritzer.


Una producció de Media3.14 en coproducció amb Televisió de Catalunya, ARTE France, Yuzu Productions, Al Jazeera English i TVE i amb el suport del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.



Cada any, els països desenvolupats produeixen fins a 50 milions de tones de residus electrònics: ordinadors, televisors, telèfons mòbils, electrodomèstics, etc. El 75% d’aquests residus desapareix dels circuits oficials de reciclatge i bona part s’exporta il·legalment a l’Índia, la Xina o l’Àfrica. L’abocament i el reciclatge il·legal de residus electrònics és un negoci multimilionari que contamina el medi ambient i perjudica la vida de les persones que es veuen obligades a conviure-hi.

“La tragèdia electrònica” és un treball d’investigació exhaustiu que ens porta per Europa, la Xina, l’Àfrica i els Estats Units (EUA) i que ens mostra: un sistema europeu de reciclatge que és un colador del qual s’aprofiten tèrbols negociants, a causa de la falta de control, la cobdícia i la corrupció; unes autoritats portuàries europees i asiàtiques que estan perdent la batalla contra el volum gegantí de residus electrònics que travessen els mars diàriament; uns EUA que són els més grans exportadors mundials de residus, i una Xina amb ciutats senceres literalment inundades pels nostres residus electrònics.



Tones i tones de residus que es reciclen sense cap respecte pel medi ambient ni cap projecció de futur i que, en alguns casos, comencen a generar riscos molt greus per a la nostra seguretat, com per exemple l’aparició de microprocessadors reciclats i danyats en equips electrònics que controlen aspectes decisius de la nostra vida, com ara el transport públic o la medicina electrònica.

Fitxa tècnica
Direcció, guió i realització: Cosima Dannoritzer
Productor: Andrea Ulied, Malik Menaï
Productor executiu TVC: Joan Salvat
Muntatge: Dragomir Bajalica
Director de producció: Pilar Razquin
Música: Laurent Sauvagnac
Grafisme: Asier Lasa
Veu en off: Cristina Serra


Comprar, llençar, comprar

Després, “Sense ficció” tornarà a emetre "Comprar, llençar, comprar" un documentals dels mateixos productors i dirigit també per Cosima Dannoritzer que aborda l'Obsolescència Programada.

Existeix una bombeta que dura per sempre? Com es pot fer servir un xip per "matar" un producte? Com s'ho van fer dos artistes de Nova York per iniciar una revolta que va aconseguir allargar la vida de tres milions d'iPods? I què té tot això a veure amb l'Obsolescència Programada? L'Obsolescència Programada és l'escurçament deliberat de la vida d'un producte per incrementar-ne el consum. L'any 1928 una influent revista de publicitat en plantejava la necessitat sense embuts: "Un article que no es fa malbé és una tragèdia per als negocis." I també és una tragèdia per a la moderna societat del creixement, que es basa en un cicle cada cop més accelerat de producció, consum i malbaratament.


» Veure més

Categories: Documentals , Política , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 24 de febrer.


El 2013 va ser nominat com a Millor documental als Oscars i va guanyar un Emmy en la mateixa categoria.




Cinc càmeres trencades per recollir el que passava al seu poble, Bil’in, a l'oest de Ramallah (Cisjordània). Emad Burnat compra la primera càmera domèstica, l’any 2005, per poder enregistrar l’evolució del seu fill acabat de néixer, Gibreel, i la del lloc on viuen. Cinc anys i cinc càmeres de vídeo seran les que necessitarà a partir de llavors per enregistrar també la història de la resistència del seu poble i de la violència infligida als seus habitants. Cinc càmeres que es voldran silenciar, que seran trencades en diferents moments, com també es trencaran les vides d’alguns dels vilatans de Bil’in, des que els israelians comencen a construir un mur que delimitarà el perímetre d’un assentament jueu gegant. El 2013 va ser finalista als Oscars i va guanyar un Emmy com a millor documental. La pel·lícula és fruit de la col·laboració entre el palestí Emad i el director israelià Guy Davidi.



“Cinc càmeres trencades” tracta sobre cinc càmeres de vídeo. La vida útil de cada càmera emmarca un capítol en la lluita del poble palestí de Bil'in –amb el suport d’activistes d'Israel i d’altres indrets– en contra de l'expansió dels assentaments israelians i l’avanç de la tanca de seguretat del país, que, en conjunt, pretenen destruir la major part de la terra conreada del poble. Les càmeres també capturen la creixent presa de consciència i la perplexitat d'un nen –el fill d’Emad Burnat– nascut en un món esquinçat per un conflicte que els adults amb prou feines poden comprendre. Burnat, quan va comprar la càmera per gravar el seu fill, poc podia preveure que, com a càmera aficionat, es convertiria en una font de materials que servirien com a proves davant els tribunals, agències de notícies, vídeos d'Internet i fins i tot altres documentals –que acabarien fent que, finalment, la seva pròpia pel•lícula documental fos nominada a l'Oscar. Per la seva tasca, Emad serà empresonat i perdrà bona part de les seves càmeres i una part dels seus amics i aliats en la lluita per la causa palestina i del seu poble.


TRÀILER

» Veure més

Categories: Notícies , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció

“L’últim fotograma”, una producció de TVC amb la col·laboració d’Sticaki, es preestrena dilluns 2 de febrer, a les 22.00 al cinema Maldà de Barcelona. La sessió comptarà amb la presència de la seva directora Lali Colomé i d’alguns dels seus protagonistes, que participaran del col·loqui posterior a la projecció. El programa “Sense ficció”, de TV3, estrenarà el documental el dimarts 3.



Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.

Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg”, assegura Juan Antonio Bayona, pare del director català del mateix nom, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.

Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.


Categories: Documentals , Ciència , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 10 de febrer.


Una producció pròpia de TV3 dirigida per Montserrat Besses i Pere López.


Alguna cosa no funciona en el nostre model agroalimentari.

La crisi econòmica actual ha fet més evident i més agut el problema del malbaratament d’aliments.

Un problema amb diferents vessants: social, ètic, econòmic i mediambiental.

“Sobreviure a la nevera” explora la cadena alimentària per comprendre els camins del despropòsit que significa aquest malbaratament.

Ningú no pot quedar indiferent davant de certes imatges i certes dades que s’ofereixen al documental.




Si ens pregunten quants quilos de menjar es fan malbé en tota la cadena alimentària, des del camp o el mar fins a la nostra taula, passant pel supermercat, sabríem què dir?

Tot i la fredor de les estadístiques, la xifra fa reflexionar: a cada català li correspondrien 100 quilos de menjar malbaratat per any, segons el càlcul de Paco Muñoz, tècnic de Medi Ambient de la UAB, una de les persones més especialitzades en aquest tema.

Les xifres, a nivell global, corroboren la disfunció: dels 4.000 milions de tones d'aliments que generem al món, n’hi ha 1.300 que acaben allà on no haurien d’acabar: a les escombraries.

De vegades s’assenyala només el consumidor –i la seva nevera– com a màxim responsable d’aquest malbaratament perquè és el punt més fàcil de detectar i de posar en evidència. Però la responsabilitat és de tots –de tots– els que intervenen en la producció, distribució, compra i consum d’aliments.

Una altra xifra dóna idea de la magnitud del problema: dels 14 milions de quilos recollits pel Banc dels Aliments de Barcelona en un any, n’hi ha 6 que provenen de la lluita contra el malbaratament.

Més elements per a la reflexió: sabem sempre d’on vénen els aliments que consumim i el que això implica de malbaratament? Què hi ha al darrere, per exemple, d’una safata de mongetes verdes que ja vénen tallades de les puntes? Recordem quina és la temporada de les mongetes i dels tomàquets?

La llei de l’oferta i la demanda, els preus als mercats centrals o el que paguen les cadenes de supermercats poden provocar que els pagesos es vegin obligats a llençar la producció dels seus camps o que no arribin ni a fer la collita.

El costum de tots plegats de “menjar pels ulls” també implica que quantitats imponents d’aliments quedin descartats. I la llista podria continuar.



Les escombraries ho confessen tot

“Sobreviure a la nevera” veu com “parlen” les escombraries i “escolta” el que diuen: segueix una anàlisi de residus orgànics que provenen de diferents supermercats. Un exercici sorprenent per la manera com es fa i pels resultats.

Com que la nevera no només simbolitza la del consumidor, el documental va al camp, a la llotja del peix, a les instal·lacions on es fan els controls fronterers d’aliments que vénen de fora de la UE, a Mercabarna, a les cadenes de distribució, a la petita i la gran restauració: sabem poques coses del que passa en aquests indrets a l’hora de rebutjar menjar.

Costa molt obtenir xifres: “Es cuida molt que no es vegi el que avergonyeix actualment, perquè el malbaratament, realment, és un fenomen que avergonyeix”, afirma Muñoz.



La dimensió social i ètica

Quan es tracta de seguir el camí del malbaratament, hi ha un altre camí que sempre s’hi acaba creuant: el de les entitats socials i les persones que no poden comprar aliments.

Són elles les que, en el millor dels casos, acaben recollint i menjant el que s’ha salvat de les escombraries. Això ja diu molt de l’estat de la nostra societat, que es queda tranquil·la quan “els pobres mengen el que sobra. Això no pot ser –diu un testimoni– el peatge de l’ànima”.

La lluita contra el malbaratament i la lluita pel dret universal a una alimentació suficient i sana van, doncs, lligades.

Fitxa tècnica:
Direcció, guió i realització: Montserrat Besses, Pere López.
Producció: Ruth Llòria.
Direcció fotografia: David Bou.
Muntatge: Joan Carles Calvera Blasco.


Després de l'emissió de "Sobreviure a la nevera" s'emetrà "Què mengem?", documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis, en què metges i campanyes sanitàries ens recomanen una dieta equilibrada i ens parlen del perill d’un excés de greixos. Cada dia més científics alerten dels perills de l’efecte acumulatiu d’aquests tòxics que ingerim amb la dieta al llarg de la nostra vida.



Entrevista a Montserrat Besses, codirectora de "Sobreviure a la nevera"



Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé

05/01/2015: “El cor”

Categories: Documentals , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
Una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan.


EMISSIÓ: dimarts 13 de gener.



The Gospel Viu Choir –Gospel Viu, com en diuen els seus membres- és la formació gospel de referència de Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i pròxim dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assaigs –“la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres- i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.


Entrevista de Joan Salvat a Marc Juan, director d'"El cor"


“El cor” és un mosaic de vides unides per la música enèrgica i vitalista del millor gospel de casa nostra. Assistim a una descàrrega d’adrenalina i energia en estat pur. Un cant a la vida ple de la màgia que desprèn el grup. El documental traspua tota l’emotivitat i tot el poder terapèutic de la música i mostra com aquesta pot arribar a canviar la vida de la gent. “El gospel és absoluta llibertat”, “el gospel no es canta amb la veu, sinó amb el cor”, “la música m’ha canviat la vida” o “la música ajuda a expressar allò inexplicable”, vet aquí quatre botons de mostra d’allò que senten els integrants del grup i que palesen que estem davant d’una poderosa experiència vital.

Categories: Notícies , Cultura , Societat
Escrit per: Sense ficció
El documental "El cor", una coproducció de Setmàgic Audiovisual i Televisió de Catalunya dirigida per Marc Juan, es pre-estrena el dijous 8 de gener, a les 20.00 al Cinema Truffeau de Girona.



The Gospel Viu Choir o Gospel Viu, com en diuen els seus membres, és una formació de gospel de referència a Catalunya. Tenen un tarannà com a grup que els fa especials, que els converteix en alguna cosa més que una formació musical. El documental “El cor” és el testimoni privilegiat i proper dels cinc anys d’aproximació que ha viscut el director Marc Juan i dels mesos de convivència amb el grup, que permet captar tota la màgia que desprenen els seus concerts, els assajos o “la catarsi dels dimarts”, com en diu un dels seus membres, i les vides d’alguns cantaires pels quals la música té un sentit molt especial.

“El cor” s’estrenarà el dimarts 13 de gener, a les 22.00, al programa “Sense ficció” de TV3.

Següent