Categories: Extres , Història
Escrit per: Sense ficció
Versión en castellano del documental emitido en TV3 el 28 de abril en el programa Sense ficció

Miles de niños y niñas fueron encerrados en internados durante el franquismo y hasta los primeros años de la democracia.
Colegios religiosos, orfanatos, preventorios antituberculosos o centros de Auxilio Social se convirtieron en una especie de cárceles para estos jóvenes.
Allí sufrieron abusos físicos, psíquicos, sexuales, explotación laboral o prácticas médicas dudosas. Hoy destapan este pasado oculto y silenciado. A diferencia de países como Irlanda, que han reconocido los malos tratos a niños bajo su tutela, en España estos abusos no han sido nunca juzgados ni reparados.


Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 28 d'abril a les 22.10, a TV3.

Fins ben entrada la democràcia, milers de nens i nenes continuaven tancats en internats.

Col·legis religiosos, orfenats, preventoris antituberculosos o centres d'Auxilio Social es van convertir en una mena de presó per a aquests infants.

Allà van patir abusos físics, psíquics, sexuals, explotació laboral o pràctiques mèdiques dubtoses.

Avui destapen aquest passat ocult i silenciat. A diferència de països com Irlanda, que han reconegut els maltractaments a nens sota la seva tutela, a Espanya aquests abusos no han estat mai jutjats ni reparats.




Ser fill de mare soltera, pobre, amb pares a la presó per motius polítics o amb algun familiar malalt de tuberculosi era motiu suficient perquè un nen o una nena fos internat en un centre religiós o de l'Estat. La durada de l'estada era variable, però per a moltes criatures aquests centres es van convertir en autèntiques presons on van estar tancades des del naixement fins a la majoria d'edat.

Pallisses, violacions, treball esclau i vexacions van convertir en un malson la infantesa i l'adolescència de milers de criatures, i no només durant els primers anys del franquisme. La transició va arribar tard a molts d'aquests internats i els abusos van continuar fins ben entrada la democràcia.



El règim franquista va invertir pocs recursos en assistència però va explotar la beneficència amb finalitat propagandística donant la imatge d'una atenció exquisida a aquests nens. Però la realitat era ben diferent. Les criatures rebien caritat a canvi d'adoctrinament i sovint van patir uns maltractaments que excedien el que es pogués considerar normal per als càstigs de l'època.

Els maltractaments no eren, per sort, una pràctica generalitzada però sí massa freqüent. Tampoc no tenien lloc exclusivament en centres religiosos, ja que moltes víctimes van patir els abusos en centres dependents de l'Estat. A les tensions morals i la hipocresia de l'època, s'hi afegia la impunitat d'abusar d'unes criatures que difícilment podien denunciar res.



Les seqüeles dels abusos han perseguit tota la vida aquells nens. Ara, ja adults, han decidit obrir el quarto fosc de la memòria i denunciar uns fets que a altres països, com Irlanda, han merescut la condemna de l'Estat i de l'Església.

La majoria dels protagonistes del nostre documental no confien en la justícia espanyola i per això s'han afegit a la querella argentina contra els crims del franquisme que ha obert a Buenos Aires la jutge María Servini de Cubria. Mentrestant, han confiat el seu relat al programa “Sense ficció”, en unes entrevistes que per a molts han estat la reparació que els neguen les institucions.



Tràiler d'"Els internats de la por"


"Els internats de la por" és un documental dirigit per Montse Armengou i Ricard Belis que tanca la trilogia sobre la infantesa com a víctima del franquisme, iniciada amb "Els nens perduts del franquisme" (2002) i "Torneu-me el fill!" (2012).

MATERIAL EXTRA
VERSIÓN EN CASTELLANO DEL DOCUMENTAL
Categories: Documentals , Història , Societat
Escrit per: Sense ficció
Selecció Oficial Sundance 2012


EMISSIÓ: 21 d'abril a les 23.50, a TV3

El documental fa un retrat íntim d'alguns dels rostres de la moda més famosos del segle XX i els entrevista. Amb converses amb supermodels com Carmen Dell'Orefice, Jerry Hall, China Machado, Christy Turlington o Isabella Rossellini, entre d'altres, el documental revela el paper que van tenir en la definició -i en la redefinició- del concepte de bellesa aquests úlitms anys. En definitiva, el documental traça el mapa de com el negoci de les models va anar canviant fins que s'ha estabilitzat durant dècades. Més madures i sàvies, les exmodels parlen obertament dels temors i dels reptes durant les seves carreres, cosa que no havien fet abans. Diverses models parlen de la sensació de llibertat, de la satisfacció i la longevitat que es deriven d'aprendre a envellir amb gràcia, ja sigui centrant-se en la família o en nous interessos i oportunitats de negoci.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
EMISSIÓ: 3 de febrer.

Una producció de Televisió de Catalunya amb la col·laboració de Sticaki.


Ben aviat paraules com cel·luloide, fotograma, bobina o llauna, entre d’altres, passaran a la història. El cinema viu una revolució. En el termini d’un any es deixaran de distribuir pel·lícules en cinta de 35 mil·límetres perquè les còpies vindran en format digital. Aquest canvi obliga a comprar uns projectors molts costosos que alguns cinemes no han pogut assumir i s’han vist obligats a tancar.



Aquesta transformació se suma al fet que la manera de veure cine també està canviant, l’aparició de nous suports tecnològics i de nous hàbits socials ha contribuït a disminuir el nombre d’espectadors. En els últims quatre anys, a Catalunya han baixat la persiana més de cent sales de cinema i, malgrat tot, que tanqui un cinema continua sent notícia. Les sales de cine formen part de l’imaginari col·lectiu, de la història personal de cadascú, perquè tothom alguna vegada ha anat al cinema.

Qui no recorda una pel·lícula que el va marcar? Qui no té algun record especial i íntim vinculat a una sala de cinema? “L’últim fotograma” és un recorregut sentimental per les sales de cinema de Catalunya i un homenatge a la projecció de les pel·lícules en pantalla gran i amb públic.

El documental dóna a conèixer històries excepcionals, sorprenents, irrepetibles i emotives de persones que han consagrat la seva vida a una sala de cinema. “Quien me iba a decir a mí que mi hijo le hablaría de tu a tu a Spielberg?”, es pregunta admirat Juan Antonio García, pare del director català Juan Antonio Bayona, que explica d’on ve la vocació del seu fill i els sacrificis que la família va haver de fer perquè pogués complir el seu somni de ser cineasta. Una vocació que va néixer a la mítica sala Urgell de Barcelona, avui tancada.



Tan mítica com també ho era la sala de cinema de Mollerussa (el Pla d’Urgell). En veiem els últims minuts de vida acompanyats de Pere Aumedes, el propietari, i dels seus treballadors. Una última sessió que dóna pas al desmantellament, d’una banda, i a la segona oportunitat de què gaudirà el seu mobiliari, de l’altra.

Però no tot són tancaments. “L’últim fotograma” també és testimoni de l’alegria que suposa recuperar un cinema. Després d’una llarga campanya de solidaritat entre els veïns del poble, l’Alhambra de la Garriga (el Vallès Oriental) torna a obrir, adaptat als nous temps. Un repte aconseguit sobretot gràcies a l’estima que tots els veïns tenen al seu gerent, Josep Maria Miró, una institució local.

Una altra història de resistència és la del cinema de Tornabous (l’Urgell). Des de fa 70 anys, els veïns d’aquesta localitat de 600 habitants han pogut anar al cinema cada diumenge de l’any, gràcies a la família Flotats, que el mantenen intacte tal com el van inaugurar, amb les mateixes butaques, cadires, cortines, llums... Fins i tot el seu fundador, en Ramon Flotats, als seus 90 anys, encara entra a la taquilla per vendre entrades mentre que el seu fill Simó fa de projeccionista. Entrar al cinema de Tornabous és entrar en el túnel del temps.

I viatjar en el temps, viure les emocions i recuperar l’espectacle és precisament l’objectiu de Phenomena, un dels esdeveniments cinematogràfics de més èxit dels últims anys a Barcelona i que torna a omplir sales de cine. Es tracta de recuperar els clàssics de les dècades dels vuitanta i noranta i l’estil de veure el cinema d’abans. Abans de cada sessió es projecta el Movirecord, la sintonia que més s’identifica amb el fet d’anar al cinema. El músic català Josep Llobell, que la va compondre fa 35 anys i que no ha cobrar mai drets d’autor, ens descobreix algunes curiositats sobre aquesta sintonia tan enganxosa.

Javier Escarceller té 97 anys i ha passat tota una vida dedicada a l'exhibició; des de l’any 1951 projecta pel·lícules al cine de Caseres (la Terra Alta), una localitat de 300 habitants. Aquest cinema té el futur assegurat perquè el seu nebot Aleix ha agafat el relleu del negoci amb el mateix entusiasme i l’ha pogut adaptar als nous canvis tecnològics.

Un documental dirigit per Lali Colomé.


Entrevista a Lali Colomé

18/12/2014: "Déu, amb accent"

Escrit per: Sense ficció
Deu persones parlen de Déu. Jueus, catòlics, musulmans, ortodoxos, protestants, sufís, testimonis de Jehovà i budistes participen en aquest documental coral i ens expliquen la seva relació amb allò transcendent.


EMISSIÓ: dimarts 23 de desembre.



Catalunya és un país divers, també en les confessions que practiquen els seus ciutadans en un context de llibertat religiosa i estructures institucionals laiques. L’Església catòlica conviu en aquests moments amb altres esglésies amb les quals comparteix valors, realitats i identitats.

Una societat cohesionada és una societat que coneix la realitat que l’envolta. Sense coneixement no hi pot haver acceptació sòlida i assumida per tothom. Les religions són un patrimoni individual de cada creient, però la suma constitueix una comunitat que sí que té incidència col·lectiva. “Déu, amb accent” és una aproximació a un món allunyat per a molts, i molt pròxim per a altres. Però mereixedors, uns i altres de respecte i reconeixement.


Entrevista a M. Dolors Genovès, directora del documental


El filòsof alemany Karl Jaspers, crític amb les religions, posava l’èmfasi en la comunicació entre els creients i els no creients en la revelació bíblica:

És possible el reconeixement recíproc? És possible que el creient en la revelació surti a la trobada de l’incrèdul? És possible que el creient filosòficament surti a la trobada del creient en la revelació amb idèntic respecte i disposat a escoltar les seves experiències i a aliar-se amb ell davant del món? Poden tots dos actuar conjuntament a la vida sense renunciar a la seva sinceritat i sense reticències? (...) Tota historicitat pot estimar l’altre en la seva sinceritat “existencial” i saber-se a ella vinculada en quelcom envoltant.

K. Jaspers La fe filosòfica davant la revelació (1962)

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
“Sense ficció” presenta una coproducció de Televisió de Catalunya. Amb l’autòpsia del cos del General Prim com a punt de partida, “Prim” barreja investigació històrica i forense per explicar, per primera vegada en un documental, com i quan va morir realment Joan Prim, i posar al descobert totes les claus per entendre la seva vida quan es compleixen 200 anys del seu naixement.

EMISSIÓ: dimarts 4 de novembre.



Joan Prim i Prats és un dels catalans més universals que té la societat catalana. La seva vida va lligada a fets cabdals de la història de Catalunya i d’Espanya, però també va deixar una petja molt important en països com Mèxic, el Marroc o França. Ell va fer avançar l’estat per la senda del liberalisme, cosa que li va generar tant admiradors com enemics acèrrims. Precisament una conxorxa dels que més l’odiaven el va liquidar el 27 de novembre de 1870 al carrer del Turco a Madrid, quan era el president espanyol i estava a punt de rebre el nou rei, Amadeu de Savoia. No hi va haver condemnes i la seva mort va esdevenir un misteri des d’aleshores. Fins ara, que un grup de forenses de gran prestigi han exhumat el cadàver per saber exactament com i quan va morir.


"Crec que la història d'Espanya, de Catalunya i d'Europa seria molt diferent si Prim hagués tirat endavant les seves reformes i els seus canvis". Vegeu tot el que ha donat de si l'entrevista a Santi Trullenque, codirector del documental.

» Veure més

Categories: Documentals , Història , Política
Escrit per: Sense ficció
• La biografia de Gaddafi, amb imatges d’arxiu sorprenents i testimonis pròxims a la seva figura. El retrat del líder libi, admirat i odiat a parts iguals, com poques vegades s’havia explicat fins ara.

• En acabar el documental, entrevista amb Nick Fraser, de la BBC, editor de la franja de documentals “Storyville” i coproductor de “El món secret de Gaddafi”.



EMISSIÓ: dimarts 21 d'octubre.



“Sense ficció” ofereix un repàs extens a la biografia personal i política d'un líder, malgrat tot, carismàtic. Ho fa amb entrevistes a persones que ocupaven llocs importants al seu règim, a represaliats polítics i a traficants d'armes que l'havien tingut de client. El documental ens explica la transició des dels ideals de regeneració i modernització del Gaddafi dels primers temps a la bogeria paranoica i megalomaníaca un cop ben instal•lat al poder. I la relació amb Occident, tan condicionada pel petroli; o la seva obsessió per aconseguir tenir armes nuclears i ser el líder de tot Àfrica. El seu delit per ser estimat pel seu poble i ben valorat pel món es tradueix, paradoxalment, en la persecució i la tortura, o el abusos a menors, i la protecció i armament de grups terroristes. Un retrat, amb totes les arestes, de l’auge i de l’ocàs del líder libi.


Entrevista a Nick Fraser, de la BBC i coproductor del documental


Dirigit per Christopher Olgiati. Un documental de Fresh One Productions per la BBC i Showtime Networks. 2014.
Escrit per: Sense ficció
ATENCIÓ: degut a un canvi de programació de darrera hora, el documental "El Madrid real. La llegenda negra de la glòria blanca" s'emetrà el pròxim dijous 16 sobre les 22.40

El periodista Carles Torras fa un recorregut per una etapa de la història del club madrileny i analitza els factors que van convertir un club pràcticament desconegut en un club amb un palmarès d’èxits aclaparador. En el documental, Torras parla amb alguns dels testimonis que certifiquen alguns dels fets, no exempts de polèmica, que van escriure bona part de la “llegenda” del club.



El documental fa un repàs històric de les grans fites de la llegenda esportiva, simbòlica i política del Reial Madrid, de manera documentada, contrastada i neutral. El periodista Carles Torras aporta elements de valor propis dels criteris periodístics per proveir l’espectador de totes les eines necessàries per formar-se ell mateix una idea de com i per què van esdevenir els fets que han marcat la història del Madrid i, de retruc, del FC Barcelona.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
Una producció pròpia del "Sense ficció"


EMISSIÓ: dimarts 9 de setembre

Durant anys, un home recull centenars de cartes escrites i milers de fotografies que retraten la història d’un grapat d’homes lluitant durant quatre anys de la Primera Guerra Mundial. Voluntaris que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Aquest documental, una producció pròpia de Televisió de Catalunya feta pel “Sense ficció”, en revela la seva història.



13 de juliol de 1936, vigília de la inauguració del monument als Voluntaris Catalans de la Primera Guerra Mundial. El Dr. Joan Solé i Pla assaja el discurs que ha preparat mentre que a Barcelona hi ha rumors d’un imminent cop d’estat militar contra la República. Amb el seu discurs rememora els primer dies d’aquella guerra.

Amb la Primera Guerra Mundial també naixia el separatisme modern. En Solé i Pla i un grup d'amics creen el Comitè de Germanor amb els voluntaris catalans que lluiten a la Legió Estrangera francesa, amb el convenciment que el seu sacrifici donarà la legitimitat a Catalunya en el futur concert de les nacions. Creen la revista Iberia amb el concurs de la comunitat francesa de Barcelona, portaveu dels voluntaris als fronts de guerra. Envien paquets amb queviures, llibres, banderes i diners als voluntaris. Promouen el padrinatge de guerra entre les joves i nenes catalanes i mobilitzen la societat progressista catalana gràcies a un treball sense treva.

Durant anys en Solé i Pla ha recollit centenars de cartes escrites pels voluntaris i milers de fotografies que retraten la història d’aquest grapat d’homes lluitant durant quatre anys de guerra. Homes que escriuen cartes des de la trinxera. Combatents en una dotzena de batalles amb un peu a la tomba. Qui són? Quants són? Ni pocs ni molts... només voluntaris catalans a la Primera Gran Guerra Mundial... que editant La Trinxera Catalana escriuen una pagina nova en la història de Catalunya.

» Veure més

Escrit per: Sense ficció
Nominat al Premí Gaudí 2014 com a "Millor pel•lícula documental"


La història d'una gran epopeia vital d’una pionera, dona i científica; i també una història plena d'interrogants sobre el futur de la utopia antàrtica.


ESTRENA: dimarts 15 d'abril



Josefina Castellví és una oceanògrafa i microbiòloga d'àmplia trajectòria internacional i pionera en la participació espanyola en la investigació a l'Antàrtida, que va rebre l’octubre passat el Premi Nacional de Cultura 2013. Un any abans de ser guardonada amb aquest premi, el 2012, quan es commemorava el 25è aniversari de la creació de la Base Antàrtica Espanyola (BAE) que ella va crear i va dirigir du-rant sis campanyes, va preparar el seu viatge de comiat del continent blanc. El viatge va coincidir, a més, amb la posada en marxa de la nova base antàrtica. El documental segueix la Josefina en aquest viatge emocional al paradís per¬dut dels anys més intensos de la seva vida.


Entrevista de Joan Salvat a Albert Solé

» Veure més

Següent